diumenge, 27 de novembre de 2011

Del terròs a l'asfalt

És curiosa la tendència que tenim, els homes i les dones d’aquest país, a fer cap als mateixos verals. Anem de rebaixes a la botiga més concorreguda, assistim a l’espectacle esportiu de més envergadura, desemboquem al concert més multitudinari o peregrinem a la zona de vacances que més està en voga. I la cosa no s’atura aquí, no: cada vegada més, tenim la necessitat d’anar a viure al mateix lloc. Anem a petar, totes i tots, a la gran ciutat, que dia rere dia esdevé un monstre més gros i més difícil d’abarrerar.
Aquest impuls a l’amuntegament produeix l’efecte contrari en d’altres parts del territori: de molts llogarrets ja només en queden les teranyines, i pobles que fins fa poc es consideraven de grandària mitjana –entre mil i dues mil animetes- pateixen un encongiment comparable a una peça de llana rentada amb aigua calenta. Sort en poden tenir, encara, d’acollir quatre turistes en temporada alta o els fills pròdigs que tornen a casa a passar l’estiu. És força trist conformar-se amb les escorrialles, però més ho és no tenir vianda.
Però la qüestió que ens ocupa no es limita a una descripció numèrica de la realitat. Els números ens expliquen el món fins a cert punt, però hi ha coses que no podran abastar mai. Com per exemple, què es perd en termes de factor humà, de sentiment col·lectiu, d’actitud envers la vida quan un grapat de gent se’n va a viure a la capital i deixa el poble. O què es deixa de guanyar quan aquesta gent, un cop establerta a ciutat, comença una existència més marcada per la individualitat i l’individualisme, el resclosiment i la incomunicació, el desconeixement i la indiferència envers el paisatge que els envolta.
Els nostres pobles hi perden molt, amb les migracions. Els suposa veure com s’extingeixen els focs que donaven claror i escalfor als seus carrers. Implica menys concurrència, menys aula a les festes majors, que són les manifestacions per excel·lència de la seva vitalitat. Comporta, fins i tot, haver de sentir l’eco de les pròpies passes quan passegem de bon matí o cap al tard per les immediacions de l’església. Un eco que moltes vegades contrasta amb el bullici que hi havia, sense anar més lluny, deu o quinze anys abans.
A la pèrdua de vitalitat s’hi afegeix certa classe d’impotència, que és l’expressió última d’aquesta sensació d’abatiment general. És la impotència que reflecteix la impossibilitat de donar a aquesta gent que se’n va allò que hauria fet que es quedés. D’haver-los proporcionat una feina en consonància amb els seus estudis, una escola per als seus fills, un consultori mèdic obert tots els dies de la setmana... El poble ha estat incapaç de donar-los aquestes i d’altres coses, i les han hagut d’anar a cercar allí on n’hi ha més per metre quadrat.
Ara bé, el fet que hagin sadollat les seves necessitats materials no vol dir que hi hagin sortit guanyant anímicament. Perquè les ciutats mai no podran oferir el contacte directe que ofereixen els pobles, aquesta proximitat en el tracte que ens permet saludar a tothom que ensopeguem pel carrer –sempre que no hi estiguem contrapuntats, és clar. I això, per a tots aquells que es continuen considerant de poble tot i viure en un formiguer que res s’hi assembla, és un fet que els corseca lentament.
Ni podran involucrar, amb tanta facilitat, a la majoria dels ciutadans en un projecte comú. No els podran reunir al voltant d’una taula per fer un gran tiberi, o a la sala del ball per discutir un tema de vital importància per a la comunitat, o a la plaça major per gaudir d’una jornada castellera. Les dimensions de les ciutats ho impedeixen: els resulta impossible disposar d’un espai on entaforar gran part dels seus habitants perquè hi facin activitats com aquestes. Com també ho impedeix l’individualisme que s’hi conrea, que es podria definir com la forma de vida que consisteix en abocar totes les energies al porró personal sense vessar ni una sola gota cap a la pica de la col·lectivitat.
Encara que pugui fer-se present en molts dels nostres pobles amb certa força, l’individualisme troba en les ciutats el seu hàbitat natural. Allí es mou per infinitud de galeries, s’amaga en multitud de caus, sempre pot escapolir-se dels intents de fer-lo sortir del forat, de caçar-lo. Això, fins a cert punt, pot ser positiu, perquè a ciutat no es dóna tanta importància a prejudicis que d’altra banda dificulten la convivència en un poble. Però la cosa es complica quan aquest “anar a la meva” consisteix en tancar-se a tota cooperació amb els altres, a isolar-se. I significa, per a molts que han canviat el poble per la ciutat, comprovar com els lligams que els uneixen amb l’entorn immediat ja no són tan ferms com eren. I que s’esfilagarsen amb facilitat.
La cosa no és gaire estranya, sobretot si es té en compte que aquest entorn, aquesta immediatesa espaial, resulta una perfecta desconeguda per a la gent que hi viu. Representa que es pot tenir el niu en un edifici qualsevol i ignorar què hi ha dos carrers més enllà. No saber, posem per cas, que prop de casa hi ha una plaça menuda, mig amagadeta, on van a festejar adolescents prematurament motoritzats. O que a cinc minuts a peu de la portalada, fent una mica de ziga-zaga, es pot anar a raure a una de les poques travessies que encara conserven aquell aire noucentista, de revolució industrial, amb les parets ennegrides i oblidades pels serveis municipals de bellesa urbana.
Això no passa als pobles, a fe de déu que no. Als pobles, la gent coneix els topants en aparença més insignificants, sap quantes cases i corrals hi ha a banda i banda del seu carrer, no s’erra a l’hora de dir a quin punt cardinal està encarat el pedrís de l’entrada del poble. I és que s’hauria de ser molt talòs per ignorar, per exemple, on es troba la cooperativa, i encara més per no tenir una idea aproximada d’on és el bar.
Precisament, el bar del poble és un dels llocs on encara podem copsar la vivesa de la nostra llengua, la qual s’hi expressa d’una forma tan genuïna i espontània que fa goig de sentir-la fluir. Al bar podem escoltar paraules que fa molt temps que donen tombs, i que gràcies a déu no han quedat encallades en l’erera del temps. Unes han conservat el seu sentit primigeni, signifiquen ara el mateix que volien dir quan van néixer. I d’altres han romàs inalterades, però el seu sentit ha anat canviant segons el moment històric.
També hi podem veure servir un ric assortit de refranys i frases fetes, els quals serveixen per endolcir, salar o empebrar –sobre gustos no hi ha res escrit- converses de totes menes, mides i colors. Aquestes expressions, a més, tenen la virtut de cuinar-se amb ingredients simples, gens artificiosos, que arriben directament al paladar del nostre interlocutor. No calen els embuts quan es vol proporcionar bon aliment cultural.
I què tenim a l’altra cara de la moneda?Doncs una realitat urbana que aposta per formes més estandarditzades de comunicació, per paraules que semblen fabricades en sèrie de tan fredes i distants que són, per un llenguatge al qual és difícil trobar-li el gust. Potser és per desconeixença envers el company de conversa, potser és per por a no explicar-nos bé, o potser és per evitar el ridícul, però el cas és que molts de nosaltres pensem dues vegades –com a mínim- allò que hem de dir i com ho hem de dir quan som a la capital. I optem molts camins per fórmules que atenuïn qualsevol símptoma de creativitat lingüística. No sigui cas que semblem massa de poble...
Perquè ser de poble ara ja no es porta. Ara el que està de moda és ser cosmopolita, multicultural... transnacional. S’ha de ser permeable a tota influència externa, dels balls hindús a les carabasses de Halloween, i s’ha de bandejar el llegat cultural i lingüístic de comarques, el qual ja és massa retrògrad i anacrònic. És més, se l’ha de ridiculitzar, s’ha de presentar la gent de poble com a rústega, de vocabulari gruixut, amb una cara de baixar de l’hort que és massa. Se’ls ha de fer veure que ara toca ser moderns, moderns de veritat, i obrar segons els cànons de la urbanitat globalitzada.
Arribats a aquest punt, ens hauríem de fer un parell de preguntes: qui és més home de món, el pagès que sap d’antuvi quin metro ha d’agafar per anar a l’Hospital Clínic o l’agent de borsa capitalí que es perd un cop surt de l’autopista? Qui és més cosmopolita, la gent de poble que s’afarta de veure per televisió històries i encara més històries que passen a la gran ciutat o aquells que es pensen que més enllà de la Diagonal la gent vesteix amb espardenyes de set betes, faixa, barretina i porta un branquilló de fonoll a la boca? Només el fet d’intentar-les contestar potser obriria els ulls a més d’un.
Qui sap, potser també ajudaria al fet que la gent de comarques veiés més clarament que no cal deixar la llengua pròpia a l’andana per pujar al tren de la modernitat. Que es pot viure plenament en català sense ser considerat un espècimen en vies d’extinció. Encara que molta gent de la capital, i cada vegada més gent de poble, tracti de convèncer-los que això només pot fer-se en castellà.
Perquè, quin mal hi ha en el fet que ens vulguem expressar en la nostra llengua en tots els àmbits de la nostra vida? Que té de dolent obrar de la mateixa manera que hem obrat tant de temps en els nostres pobles? A qui perjudiquem quan si se’ns pregunta en castellà, responem en català i l’interlocutor ens entén perfectament? Potser als qui voldrien, sota l’excusa de la modernor, fer-nos passar per l’adreçador lingüístic?
Ara que, pensant-ho bé, d’excuses n’hi ha moltes i molt variades. La més emprada és la que diu que el català és incapaç d’erigir-se en vehicle de comunicació amb la nova immigració que s’estableix al nostre país. Que s’ha de parlar als immigrants en castellà, perquè com a mínim així entendran alguna cosa... No importa que acabin d’arribar i no sàpiguen ni un borrall de cap llengua romànica, se’ls ha de parlar en l’idioma del regne. Se li deuen suposar, al castellà, una sèrie de propietats metafísiques que fan més fàcil l’entesa amb els nouvinguts. Més fàcil que a través del català, però també que de l’anglès, el francès, l’alemany o el llenguatge de signes.
De moment, però, molta gent dels nostres pobles es mira de mal ull aquesta nova mena d’esoterisme, i parla als seus nous veïns de la forma en què s’expressa millor: en català. S’estima més tocar de peus a terra i no cedir a l’artificiositat que suposa comunicar un concepte del qual se n’ha fet la traducció prèvia. Què més fàcil que dir: “T’agrada la botifarra amb seques?” enlloc de “Te gusta la longaniza con... alubias?” Diuen que la distància més curta entre dos punts és la línia recta.
Llàstima que a ciutat n’hi hagi que per anar dos edificis cap a l’esquerra donin la volta sencera a l’illa en direcció contrària. Perquè així debiliten no només una llengua, sinó una forma de ser que s’ha bastit al llarg de molts segles. I que, per cert, ha patit ensulsiades tan fortes que han obligat a refer-la de nou.
Ara, en nom del progrés, de les noves tecnologies, del mestissatge, de la vida moderna i de no sé quantes falòrnies més, resulta que es vol reduir la nostra peculiaritat cultural a la mínima expressió. Allò que no s’ha aconseguit a base de garrotades es vol obtenir a força de repartir afalacs i floretes a tots els benaurats que vulguin entrar al temple del senyor. No pas del senyor rector, sinó més aviat del senyor Torcuato Luca de Tena. O del senyor Manuel Jiménez de Parga, per fer-ho més actual.
Per tant, després de descriure un panorama tan desolador, què ens queda? Què podem fer per evitar que el despoblament del camp esdevingui un despoblament de la nostra consciència com a poble? Com hem de reaccionar per combatre un individualisme insolidari, una desorientació física i mental, unes formes d’expressió del tot insípides, un cosmopolitisme tendenciós i fins i tot uns atacs sibil·lins al pinyol de la nostra llengua?
Per començar, la gent de poble ha de continuar sent de poble. Encara que visqui voltada de gratacels i d’avingudes que no s’acaben mai. Encara que allò que s’assembli més als sembrats i als horts sigui la gespa artificial del camp de futbol del barri. La qüestió és ser militant fins al moll de l’os, sense donar treva al defalliment moral, perquè d’aquesta manera, com a mínim, conservaran intacta la llavor del nostre planter cultural.
I després, cal que la gent de la capital pugui escollir si vol ser, també, de poble. Si vol viure més a prop dels seus veïns d’escala, si no li fa res guardar la tanda a una padrina que ha anat a la parada del costat a buscar el paraigua que s’hi havia deixat. Si es vol expressar tal com raja, sense fórmules intermèdies, si desitja deixar clara la seva preferència per la xocolata espessa. I si desitja que aquesta xocolata sigui catalana, amb denominació d’origen, l’autèntica i inimitable xocolata que ha fet de nosaltres un dels pobles més gustosos sota la capa del sol.
Però aquesta capacitat d’elecció, sens dubte, l’ha de fer real la gent de poble. Han de tenir clar que això forma part de la militància que es descrivia abans, que no s’entén apostar per uns valors i no actuar en conseqüència. Si no fos així, qui faria aquesta feina en lloc seu? La mateixa gent de ciutat? És possible, però els fruits que es collirien no serien ni de bon tros tan llustrosos com si hi haguessin ajudat els que de veritat hi entenen. Els que hi entenen en el conreu d’una determinada forma de ser.
Si tenim clares aquestes línies d’actuació i les duem a la pràctica segur que, a la curta o a la llarga, farem bona collita. És igual que el veí de tros ens digui que no hem llaurat a l’hora, que hem sembrat a destemps, o que, ras i curt, ens hem equivocat de conreu. El que importa és que siguem treballadors, constants en la nostra feina, i que ens esforcem per fer-la cada dia millor. El que diguin els que no ens volen bé és sobrer.

És curiosa la tendència que tenim, les dones i els homes d’aquest país, a elaborar les més complexes teories a partir de les pròpies vivències. Per sort o per desgràcia, aquesta és una realitat de la qual no me n’escapo, i és per aquest motiu que he tingut la necessitat d’escriure aquestes reflexions. Perquè d’aquí a molt poc, la tardor que ve, ja hauré consumat el meu exili a la capital. Hauré canviat els olivers de les Garrigues pel Tomb de Ravals, els ametllers del secà per la Prioral. I hauré de posar en pràctica tot el que us he dit, per molt costerut que vegi el camí. És per això, doncs, que si algú de vosaltres veu que m’assec en una pedra que ha caigut d’una espona, li demano que em recordi que he reemprendre el meu viatge sens falta.


Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 132 de la revista Fonoll, de Juneda (gener/febrer de 2004).


Nota 2: Aquest article me l'estimo molt. Tot i que, a hores d'ara, el reescriuria de dalt a baix i diria coses diametralment oposades a les que vaig deixar escrites, prefereixo deixar-lo igual, perquè és testimoni d'una determinada època de la meva vida, just abans de casar-me i de venir a viure a Reus. Com va dir Màrius Sampere en una entrevista, seria com deixar aquella foto antiga sense retocar, perquè si es retoca ja no reflecteix el que hi apareixia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada