dijous, 17 de novembre de 2011

Torna el dret de cuixa?

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Personalment, encara diria més: un fet val més que mil milers de paraules. No és el mateix construir castells als núvols que fer-ho a terra ferma, no és el mateix parlar sobre una realitat futura que posar-se a treballar perquè algun dia la puguem gaudir amb els cinc sentits.
Aquest és un punt de vista del tot materialista, però a la pràctica és el que val a l’hora de passar comptes amb els que ens governen. Perquè s’atipen de xerrar pels descosits sobre el que faran i el que deixaran de fer i molts vegades la realitat els desmenteix. En el millor dels casos, les paraules es converteixen en fets a l’edat de la jubilació, o sigui, quan ja no poden fer gaire servei als qui els han reclamat amb tanta insistència.
Això últim és el que pot passar, precisament, amb el canal Segarra-Garrigues: l’obra hidràulica més important des de la construcció del canal d’Urgell corre el risc d’arribar quan els seus potencials beneficiaris estiguin criant malves. I llavors pot quedar, sobre el terreny, una paradoxa monumental: que quatre gats s’hagin de fer càrrec d’una superfície regable enorme, així com del gran deute que pot suposar haver de pagar el mateix pel canal però entre menys gent.
La paradoxa pot adquirir dimensions encara més grans –i més esperpèntiques- si tenim en compte qui poden ser els destinataris finals del canal: no pas els petits o mitjans propietaris, sinó els peixos grossos del sector agroalimentari. No pas els que hauran invertit sang, suor, llàgrimes i diners per fer arribar l’aigua als seus trossos, sinó els grans terratinents, els quals només s’hauran d’esforçar a l’hora d’estendre els xecs a canvi de les seves terres. Perquè resulta difícil no imaginar un futur on els pagesos hagin de vendre, bé per problemes econòmics o bé per la impossibilitat que els seus fills vulguin dedicar-se a la terra.
A l’altra cara de la moneda, els empresaris hauran fet el negoci del segle: a partir d’una inversió mínima hauran obtingut terres de reg i en molts casos a plena producció. I el més important: no s’hauran deixat cap caler pel camí per pagar el canal. Aquesta feina ja l’hauran fet els antics amos dels terrenys i els poders públics.
No hi ha motius per pensar que això no passarà, sobretot si tenim en compte el precedent del canal Algerri-Balaguer. Perquè resulta que són els grans propietaris els que de veritat hi ha sortit guanyant: grans empreses que es dediquen a l’exportació de la fruita, negocis agropecuaris d’alta volada i fins i tot algun exalt càrrec públic amb ganes d’invertir. Tots han adquirit més i més terres a mesura que les explotacions familiars s’han anat donant per vençudes... i per venudes.
Sort que encara queda gent que intenta que això no passi. Un d’aquests és en Josep Pàmies, de la Unió de Pagesos de la Noguera, que fa molt temps que denuncia la situació de l’Algerri-Balaguer, i que alerta a la pagesia de les Garrigues sobre els punts foscos del nou canal. En Pàmies diu que si la Generalitat apliqués la “Ley de Reforma y Desarrollo Agrario”, les terres que es posessin a la venda no podrien estar subjectes a especulació. I no ho podrien estar perquè la pròpia llei prohibeix tota especulació de resultes de les obres d’interès general. No cal dir que el Segarra-Garrigues compleix aquesta previsió.
Allò que resulta més sorprenent, però, és la data d’aquesta norma legal. Perquè, senyores i senyors, la llei en qüestió és de 1973, de quan en Cisquet encara era viu! Una llei que conté mesures tan dictatorials i franquistes com la regulació estricta de la venda de terrenys –en cas de transacció, les terres s’han de destinar a fer més viables les explotacions de la vora, a joves pagesos o fins i tot a assalariats del camp- o la mateixa prohibició de l’especulació al voltant de les obres d’interès general. Sort que hem deixat aquella època enrere i hem fet una política agrària més lliure... Només cal veure amb quina llibertat es mouen els diners, avui en dia, al camp català.
Posats a veure qui la diu més grossa, només faltaria reintroduir el dret de cuixa. Ja que sembla que anem cap a un repartiment de la terra més propi de l’Edat Mitjana que del segle XXI, per què no cedir la muller la primera nit de casats al cacic de torn? Fóra la cirereta que acabaria de guarnir el pastís del nou model agrari. Un pastís tan dolç com restringit a pocs –i selectes- paladars.
Mentrestant, la gent com en Pàmies continua demanant a l’Administració que apliqui la llei i que deixi d’afavorir sempre els mateixos. Moltes vegades han fet aquesta tasca quasi en solitari, amb poc suport tant dins com fora del seu sindicat. Però sempre han tingut clara una cosa: davant dels governants que els han volgut fer passar amb passeres, han reaccionat demanant-los fets i no paraules buides de contingut. Una forma d’actuar, per cert,  que no hauríem de menystenir a les Garrigues. Sobretot si volem, de veritat i tot cor, que la terra que treballem continuï sent la nostra terra.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 131 de la revista Fonoll, de Juneda (novembre/desembre de 2003).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada