Hi ha persones que converteixen l’anonimat en el pal de paller de la seva existència, en una filosofia de vida. S’estimen més restar inadvertits que fer-se notar, prefereixen el recolliment al bullici, el silenci al soroll, el desconeixement per part dels seus semblants a la notorietat. Volen anar fent la seva, anar fent, ocupar-se dels propis assumptes i, sobretot, que ningú els emprenyi.
A Juneda, però, això no és ben bé així. Perquè cada dos mesos, a les pàgines del Fonoll, l’anonimat es transforma en la manera menys efectiva de passar desapercebut i en l’opció més fàcil de fer rebombori i tocar els nassos al personal. Personatges o grups de personatges com el Gran Gendre, el Col·lectiu l’Espantallops, el Guerrer Junieta, un tal Supercoop -de cooperativa, no de policia anglosaxó- i fins i tot un junedenc que fa anys que s’afaita hi han fet sentir els seus brams contra tot allò que els incomoda. I no els tremola la mà a l’hora d’engegar a dida els espanyols, els catalans, l’ajuntament, l’oposició, l’oposició de l’oposició, el veí, la veïna, qui sap si la sogra, o l’enemic acèrrim de tota la vida.
Ignoro els motius perquè succeeix, precisament aquí, aquest curiós fenomen. A vegades penso si no és la manifestació més palpable de l’amor dels junedencs envers la llibertat d’expressió, de la seva valentia per dir allò què pensen sense embuts. O si, per contra, és la demostració inequívoca que a Junda hi ha massa gent que té por de fer-se responsable, públicament, de les seves opinions. Si tot plegat són quatre animalades sense engaltar, mostra d’un sentit de l’humor made in Juneda, o una estratègia de la direcció de la revista per vendre més exemplars. O qui sap si és un gaspatxo d’aquests quatre ingredients i d’altres que m’he deixat -ja sigui per la meva ignorància o, simplement, perquè també els ingredients són anònims.
Ara, tinc una idea prou aproximada dels efectes que provoca. El Fonoll encara s’ha de repartir i ja n’hi ha que s’esvaloten i comencen a dir els sants al revés. Mentrestant, d’altres frisen per donar satisfacció ben aviat als seus instints morbosos. L’Ajuntament prepara la resposta, una família ofesa acusa la revista de donar cobertura mediàtica al terrorisme verbal i de davall de les pedres broten altres anònims per donar resposta als primers anònims. Tothom vol dir l’última paraula, la qual cosa resulta francament difícil en una mitjà de comunicació d’aquesta periodicitat: les rèpliques, les contrarèpliques i les recontrarèpliques poden durar, ben bé, el temps que va de la Candelera a Firaporc.
A vegades, costa endinsar-se en la maranya de sobreentesos, de coses que no cal dir perquè se suposa que tothom ja sap, que poblen aquests escrits. Es fa referència, textualment, “a la germana d’un”, “a la mare d’un altre”… S’ha de conèixer molt bé la realitat del poble, les xafarderies que hi corren, les aliances, les rivalitats, qui és parent amb qui, per entendre-ho. I és clar, per als forasters com jo, ens resulta francament difícil entendre de què carai parlen si abans no se’ns posa en antecedents -ni així hi ha garanties que ho pugui entendre.
Tot i les dificultats, compensa comprovar la vitalitat, el caliu i el neguit que impregnen aquestes lligenques. Amb una energia semblant el Fonoll sempre verdejarà, sempre sortirà airós de les secades que tan sovint assolen la salvatge garriga. A més, resulta molt grat que l’anonimat -sempre dins els límits de la correcció, s’entén- serveixi perquè gent que en d’altres condicions no ho faria s’atreveixi a escriure. L’escriptura no ha de ser un vedat restringit a un grup minúscul de lletraferits. Qui ho entengui així s’equivoca de mig a mig.
I és fantàstic, magnífic, sensacional, òptim, que a Juneda hi hagi tantes persones amb un sentit de la justícia tan elevat. Dones i homes que estiguin disposats a arreglar el món, el país i el poble si fa falta. A posar cadascú al seu lloc i a defensar la veritat en majúscules, en cursiva, en negreta i subratllada. A denunciar els abusos, a revelar l’autèntica personalitat d’aquells que semblen tan ponderats, a desemmascarar els interessos ocults que hi ha darrera la iniciativa en aparença més ingènua… Ostiqueta, quasi em quedo sense aire!
Justiciers i anònims, com la Rabosa -versió catalanitzada d’El Zorro. Només em pregunto si també es disfressen amb capa, barret d’ala ampla i antifaç de color negre. I si aprofiten les nits de lluna nova per allargar-se, sigil·losament i sense ser vistos, a deixar la missiva que toca a la bústia del Fonoll.
A Juneda, però, això no és ben bé així. Perquè cada dos mesos, a les pàgines del Fonoll, l’anonimat es transforma en la manera menys efectiva de passar desapercebut i en l’opció més fàcil de fer rebombori i tocar els nassos al personal. Personatges o grups de personatges com el Gran Gendre, el Col·lectiu l’Espantallops, el Guerrer Junieta, un tal Supercoop -de cooperativa, no de policia anglosaxó- i fins i tot un junedenc que fa anys que s’afaita hi han fet sentir els seus brams contra tot allò que els incomoda. I no els tremola la mà a l’hora d’engegar a dida els espanyols, els catalans, l’ajuntament, l’oposició, l’oposició de l’oposició, el veí, la veïna, qui sap si la sogra, o l’enemic acèrrim de tota la vida.
Ignoro els motius perquè succeeix, precisament aquí, aquest curiós fenomen. A vegades penso si no és la manifestació més palpable de l’amor dels junedencs envers la llibertat d’expressió, de la seva valentia per dir allò què pensen sense embuts. O si, per contra, és la demostració inequívoca que a Junda hi ha massa gent que té por de fer-se responsable, públicament, de les seves opinions. Si tot plegat són quatre animalades sense engaltar, mostra d’un sentit de l’humor made in Juneda, o una estratègia de la direcció de la revista per vendre més exemplars. O qui sap si és un gaspatxo d’aquests quatre ingredients i d’altres que m’he deixat -ja sigui per la meva ignorància o, simplement, perquè també els ingredients són anònims.
Ara, tinc una idea prou aproximada dels efectes que provoca. El Fonoll encara s’ha de repartir i ja n’hi ha que s’esvaloten i comencen a dir els sants al revés. Mentrestant, d’altres frisen per donar satisfacció ben aviat als seus instints morbosos. L’Ajuntament prepara la resposta, una família ofesa acusa la revista de donar cobertura mediàtica al terrorisme verbal i de davall de les pedres broten altres anònims per donar resposta als primers anònims. Tothom vol dir l’última paraula, la qual cosa resulta francament difícil en una mitjà de comunicació d’aquesta periodicitat: les rèpliques, les contrarèpliques i les recontrarèpliques poden durar, ben bé, el temps que va de la Candelera a Firaporc.
A vegades, costa endinsar-se en la maranya de sobreentesos, de coses que no cal dir perquè se suposa que tothom ja sap, que poblen aquests escrits. Es fa referència, textualment, “a la germana d’un”, “a la mare d’un altre”… S’ha de conèixer molt bé la realitat del poble, les xafarderies que hi corren, les aliances, les rivalitats, qui és parent amb qui, per entendre-ho. I és clar, per als forasters com jo, ens resulta francament difícil entendre de què carai parlen si abans no se’ns posa en antecedents -ni així hi ha garanties que ho pugui entendre.
Tot i les dificultats, compensa comprovar la vitalitat, el caliu i el neguit que impregnen aquestes lligenques. Amb una energia semblant el Fonoll sempre verdejarà, sempre sortirà airós de les secades que tan sovint assolen la salvatge garriga. A més, resulta molt grat que l’anonimat -sempre dins els límits de la correcció, s’entén- serveixi perquè gent que en d’altres condicions no ho faria s’atreveixi a escriure. L’escriptura no ha de ser un vedat restringit a un grup minúscul de lletraferits. Qui ho entengui així s’equivoca de mig a mig.
I és fantàstic, magnífic, sensacional, òptim, que a Juneda hi hagi tantes persones amb un sentit de la justícia tan elevat. Dones i homes que estiguin disposats a arreglar el món, el país i el poble si fa falta. A posar cadascú al seu lloc i a defensar la veritat en majúscules, en cursiva, en negreta i subratllada. A denunciar els abusos, a revelar l’autèntica personalitat d’aquells que semblen tan ponderats, a desemmascarar els interessos ocults que hi ha darrera la iniciativa en aparença més ingènua… Ostiqueta, quasi em quedo sense aire!
Justiciers i anònims, com la Rabosa -versió catalanitzada d’El Zorro. Només em pregunto si també es disfressen amb capa, barret d’ala ampla i antifaç de color negre. I si aprofiten les nits de lluna nova per allargar-se, sigil·losament i sense ser vistos, a deixar la missiva que toca a la bústia del Fonoll.
Nota: Aquest article va aparèixer al número 141 de la revista Fonoll, de Juneda (juliol/agost de 2005)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada