diumenge, 19 de febrer de 2012

El sisè sentit

Els homes i les dones d’aquest món tenim cinc sentits, això és, gust, oïda, olfacte, tacte i vista. Però més enllà d’aquests hi ha un sisè sentit que no ateny, només, a qüestions materials. Se situa en una esfera etèria, subjectiva, quasi espiritual. I es manifesta amb totes les seves forces quan deixem anar una bona riallada. Estem parlant, efectivament, del sentit de l’humor.
El sentit de l’humor beneficia greument la salut. Tots els especialistes recomanen exercitar-lo. Va bé per combatre els nervis, l’estrès, sobretot si s’aplica de manera que un es pugui riure de les pròpies rutines, de les petites grandeses i misèries del dia a dia. Ajuda a abaixar els fums de qui els té a dalt de tot, sobretot després d’un tractament intensiu de fotetisme (també anomenat cura d’humilitat) per part d’una o més persones. El procediment? Molt senzill. Només cal fotre-se’n de qui vagi bufat en una proporció similar al seu inflament de pit. Contribueix a foragitar, d’una revolada, tota mena de problemes i dolències, tot i que en alguns casos pot provocar efectes secundaris. Estem parlant dels plors, les agulletes i les dificultats a l’hora de parlar. I produeix una sensació de benestar, d’oxigenació, de descans, només comparable a l’efecte d’una dormida d’aquelles que us deixa amb unes ganes terribles d’agafar el món i girar-lo del revés.
Tot i els beneficis que comporta, sempre n’hi ha que consideren que el sentit de l’humor és un luxe que no es poden permetre. Ja sigui perquè no poden -la seriositat és quelcom que s’ha de preservar!- o perquè no en saben més, pobrets. Com, sinó, s’explicarien les seves reaccions irades davant una paròdia que els afecta a títol individual o com a membres d’un col·lectiu concret? Com s’explicaria que, davant una broma feta sense cap altra intenció que passar l’estona, reaccionessin com Zeus, llençant llampecs a tort i a dret? Com s’explicaria que, per una simple publicitat feta en clau humorística, en demanessin la seva retirada per ofensiva?
Us en recordeu, de l’anunci televisiu de la cadena de menjar ràpid Bocatta que va aixecar tanta polseguera l’estiu de 2003? No? Per als que l’hagueu oblidat, ja us en faré cinc cèntims jo mateix. L’espot retratava en clau irònica la vida del camp, i mostrava un seguit d’escenes que evidenciaven com de desagradable era l’existència del pagès: una dona sortia de bon matí al balcó de casa i havia d’ensumar si us plau per força la pudor de fems; un home estava cavant a l’hort i se li escapava el xapo de les mans; uns altres intentaven fer creure, respectivament, una cabra i una gallina, i no se n’acabaven de sortir; i un parell de padrins retiraven amb l’esquena completament doblegada. Tot això, guarnit amb una cançoneta que feia així: Amanece en el pueblo/ y flota ya en el cielo un intenso aroma a estiércol./ Sabañones y callos/ labrando todo el día bajo el sol/ Y alimentar con esmero/ a bichejos traicioneros./ Y llegar doblado a casa/ a disfrutar de tu lumbalgia… la la la la. El missatge de la propaganda era que no s’havia de patir tant per gaudir dels bons aliments del camp. Simplement s’havia d’anar a Bocatta per trobar-los (Quédate sólo con lo bueno del campo, era l’eslògan final).
Us en recordeu, de la reacció de sindicats agraris com la Unió de Llauradors i Ramaders Valencians o l’Associació Valenciana d’Agricultors? Van demanar la “immediata” retirada de l’anunci, ja que “suposava una clara mostra de desprestigi cap a la professió d’agricultors i ramaders en particular, i el món rural en general”. A més, la mateixa Associació Valenciana d’Agricultors va convidar (últimament es convida a segons quines coses…) a tot el sector agrícola a “tancar files i no consumir ni un sol producte” de la cadena Bocatta. Aquí, a casa nostra, també es van sentir veus contràries a l’anunci, i també se’n va demanar la retirada, però la saragata no va ser tan sorollosa com a casa dels veïns.
Us en recordeu, que Bocatta va haver de retirar l’anunci a la segona setmana de començar-lo a emetre? El creatiu que havia parit l’anunci, César García, no se’n sabia avenir: “Vam quedar absolutament sorpresos. L’anunci funcionava: havia rebut bones crítiques, el client venia més… Qui podia prendre-s’ho com un insult?”.
Jo no m’ho vaig prendre com un insult, al contrari. Des del primer moment el vaig trobar molt original, perquè per entendre el començament s’havia d’entendre el final. Em va semblar molt encertat recuperar la tradició d’inserir a l’anunci una cançó que acompanyés les escenes per reforçar el missatge. Vaig valorar molt el treball dels actors i les actrius, que hi aportaven una dimensió còmica difícil de superar. I vaig pensar que era una bona manera, d’una banda, de riure’ns de les penalitats que els pagesos han de sofrir per arribar a posta de sol, i de l’altra, de fer veure als de la capital que al defora no tot són flors, violes i subvencions.
Per aquest motiu em va saber molt greu que el retiressin de la circulació. Però allò que em va saber més greu va ser que ho haguessin fet perquè uns quants no haguessin encaixat la broma amb sentit de l’humor. Vaig trobar francament lamentable que en aquest món encara pogués influir la gent que més mancada està d’autocrítica i més sobrada va d’orgull i amor propi.
Però tota aquesta gent, poc temps després, va quedar en evidència. I no va ser perquè es guanyessin la desaprovació de moltíssimes persones pel seu excés de susceptibilitat (la revista satírica El Jueves va dedicar la pàgina de El gilipollas del mes als “Agricultors sense sentit de l’humor”). Va ser, en primer lloc, perquè la polèmica va saltar dels límits de la publicitat cap a la informació general. Ja voldrien tots els anunciants polèmiques semblants: en quatre dies, l’anunci va arribar a molta més gent i d’una forma més nítida del que ho hauria fet, potser, en quatre anys. I a sobre, sense pagar ni un cèntim als qui havien ajudat a fer-ne difusió! Si almenys haguessin demanat una petita compensació, que sempre va bé en cas de necessitat…
I en segon lloc, perquè dies després d’haver retirat l’anunci, Bocatta en va emetre un de semblant, on només es veia la silueta d’un poble i es podia escoltar la tornada -aquell la la la la al qual feia referència línies enrera- de la cançó que havia acompanyat la controvèrsia. La qual cosa servia per recordar la propaganda original i, de pas, demostrar que la intel·ligència sempre acaba vencent la sorruderia. Quina lliçó!

Nota: Aquest article va aparèixer al número 143 de la revista Fonoll, de Juneda (novembre/desembre de 2005)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada