dijous, 9 de febrer de 2012

Segon grau, primer grau

Què és una cooperativa de segon grau? Per definir-ho breument, podem dir que és una cooperativa de cooperatives. Una entitat on els socis, majoritàriament, són les cooperatives de primer grau, de base. I per a què serveix una cooperativa de segon grau? En teoria, serveix per defensar millor els interessos dels associats del que ho farien per separat. Ja ho diu la Llei de cooperatives de Catalunya: “Les cooperatives de segon grau tenen l’objecte de completar, promoure, coordinar, reforçar o integrar l’activitat econòmica de les entitats que en són membres (…)” (1)
Pel que fa a les cooperatives agràries, que és l’objecte d’aquest article, el segon grau els serveix per reduir despeses intermèdies; per millorar la distribució dels productes; per aconseguir un preu millor per aquests mateixos productes; per gestionar més bé les subvencions europees… Per treballar d’una forma més eficient, vaja. I tot això, com no, encaminat a proporcionar els màxims beneficis a les cooperatives de primer grau i, de retruc, als socis individuals.
Llàstima que la pràctica sigui quelcom diferent del que s’ha exposat fins aquí. Avui en dia, ni els pagesos ni les cooperatives experimenten les bondats del segon grau. Les unes, si poden anar tirant ja fan prou, i els altres, com que veuen el pa que s’hi dóna, o bé pleguen i es busquen una altra feina o bé practiquen un dels esports ancestrals de la pagesia del nostre país: queixar-se i queixar-se tot el sant dia per haver nascut pagès i haver de morir pagès.
És clar que, qui vulgui rebatre l’argument que dono ho té ben planer. En té prou d’abocar-me a sobre tones de xifres, percentatges, gràfics, enquestes, estudis i manuals d’economia que, evidentment, vindran a confirmar i ratificar les excel·lències del segon grau. I llavors, com a afegitó, podrà dir que els números canten (amb la qual cosa, curiosament, hi estic d’acord: com cloïsses, canten).
Fins i tot, fins i tot podrà dir que la culpa del mal moment del sector primari català és de la sequera, o de l’augment del preu dels carburants, o de l’encongiment de les subvencions, o del conseller d’Agricultura, o del món mundial i globalitzat. Ja se sap, ningú no es tira pedres a la seva teulada.
Tot i així, no aconseguirà pas convèncer-me. I no ho farà perquè fets puntuals però demolidors desmenteixen que el segon grau sigui tan bo per a la nostra pagesia. Per exemple, la suspensió de pagaments de la cooperativa de segon grau Agrolés (2), de les Borges Blanques, a començaments dels anys noranta va suposar un fort cop a les cooperatives que en formaven part. I no només per la desil·lusió que comportava veure com el projecte comú feia aigües, sinó perquè van haver d’aportar més diners -encara més- i fer confiança al nou equip directiu per reflotar l’estructura. La qual cosa era molt d’agrair, perquè aquelles quedaven en una situació econòmica francament compromesa.
El resultat de tot això? El sector de l’oli i l’ametlla a les Garrigues i el Segrià va viure uns temps que no donen bo de recordar, amb enfrontaments, escissions i tempestes polítiques incloses. I allò més important: va crear un sentiment de desconfiança i indefensió -que no ha desaparegut pas- envers les estructures que, precisament, se suposava que havien de vetllar pels interessos dels pagesos i de les cooperatives.
Ara, l’exemple més evident de les contrarietats del segon grau a les Terres de Ponent no el representa Agrolés, sinó la concentració de cooperatives productores de fruita dolça que es coneix amb el nom d’Actel (3). Perquè? Doncs perquè ni les seves dimensions gegantines ni el seu pes econòmic i polític fora de mida serveixen, per exemple, per garantir als agricultors un preu just per la seva fruita. És més, si parleu amb aquests agricultors, molts us diran que els surt més a compte portar-la a magatzems privats que donar-la a Actel perquè la transformi i la comercialitzi. O que en treuen pràcticament el mateix venent-la a Barcelona a un preu irrisori que descarregant-la a la central fruitera de Térmens.
Per si no n’hi hagués prou amb això, Actel va participar l’any 2001 en un dels episodis més foscos i intrigants de la història econòmica de Ponent. Resulta que la cooperativa de segon grau va passar a controlar la societat Indulleida, dedicada a la fabricació de sucs i derivats de fruites, a través de la compra de la participació que hi tenia Mercolleida, que a la seva vegada depenia de la Paeria. Fins aquí, cap problema. Però la troca es va embolicar quan hom examinà com s’havien calculat els beneficis i les existències d’Indulleida, que segons sembla van ser l’argument que va empènyer Mercolleida a vendre: resulta que, en una primera valoració, les unes i els altres superaven de llarg les xifres que es van donar en segona instància. O sigui, en una segona taxació representava que Indulleida s’havia desinflat i que valia menys. Acte seguit, Mercolleida es va desfer de les accions que hi tenia i aquestes van caure en mans d’Actel, que n’agafà el timó. Actualment, el jutjat d’instrucció número 1 de Balaguer investiga el procés que va portar a presentar uns comptes nous i fa poc el jutge va emetre una interlocutòria on es diu, textualment, que “existeixen indicis racionals de criminalitat, al trobar-nos davant d’un presumpte delicte societari” (4).
Per tant, tenim que Actel es va fer amb el control d’Indulleida a través d’un procediment poc clar. No s’ha d’oblidar, tampoc, que Indulleida estava participada -indirectament- per una institució pública, l’Ajuntament de Lleida, susceptible de més control democràtic que no pas una cooperativa de segon grau com Actel. I, per acabar-ho d’adobar, el pes de les cooperatives i de les centrals hortofrutícoles que completaven l’accionariat va quedar encara més reduït amb el pas del temps.
Així doncs, tenim que Actel no és prou bona per garantir uns preus dignes per a la fruita dolça, ja sigui per tota mena de condicionants externs -ja hi tornem a ser: ningú llença rocs al propi teulat- o perquè la funció d’intermediació que realitza no permet pagar més als pagesos. En d’altres paraules: els costos d’envasar la fruita, i el transport, i la comercialització, i totes les despeses administratives són tan mastodòntiques que per algun lloc s’ha de retallar per preservar els beneficis. I d’on es retalla? Doncs del mateix lloc de sempre.
I si no es bona per garantir uns preus dignes, per a què recoi serveix? Se suposa que ha de ser un instrument perquè el pagès es faci un lloc en el món globalitzat, no per deixar-lo a la intempèrie del mercat. Ara que, pensant-ho bé, potser la seva aspiració màxima -com ho demostraria l’afer Indulleida- és convertir-se en la protagonista indiscutible del sector agrari de les Terres de Lleida, desplaçant de l’escena altres actors com petites cooperatives i empreses fruiteres.
Davant d’aquest panorama, queda en entredit la capacitat benefactora de les cooperatives de segon grau. Allò que durant tant de temps se’ns ha dit, com a veritat irrefutable, que l’agricultura havia de concentrar els esforços amb estructures d’aquesta mena per competir millor a escala global, ara es revela com un punt de vista discutible i molt discutit.
Avui en dia cada cop són més els que diuen -els que diem- que cal tornar al model tradicional de cooperatives de primer grau, tornar a la gestió micro, però incorporant-hi elements àgils, flexibles, imaginatius, més en consonància amb els temps que corren. Mirar d’acostar productor i consumidor al màxim amb l’ajuda de les noves tecnologies -internet encara representa un món per descobrir per a les cooperatives-; oferir una atenció personalitzada i al detall si convé; elaborar noves línies de producció ecològica que s’adeqüin a l’evolució dels gustos de la gent; vincular l’oferta de productes agrícoles amb l’oferta turística de la comarca en qüestió… Així es poden corregir els desajustos entre, d’una banda, el preu que es paga a l’agricultor, i de l’altra, el preu que paga el consumidor pel producte agrícola. També pot servir per dispensar un millor tracte al client, tan pendent de qüestions com la seguretat alimentària o la procedència real dels fruits. I pot servir per donar un valor afegit al producte que potser no es podria obtenir des del segon grau.
Els ferms partidaris del segon grau, abans de finalitzar l’anterior paràgraf, segur que hauran pensat que vaig tort, que no sé de què va la pel·lícula, que sóc un il·luminat o un il·lús. Que els petits no poden estar sols davant el perill, que no poden nedar per lliure perquè s’exposen a què qualsevol tauró se’ls cruspeixi. Que el món és dels grossos, i que per progressar s’ha d’estar en línia directa amb els grossos. Del que no estic tan segur, però, és si pensaran el mateix quan tot aquest tinglado faci figa i quedi desacreditat de cap a peus. Perquè això s’ha d’acabar, i quan s’acabi quedarà clar que el món és dels petits.

(1) Article 121 de la Llei 18/2002, de 5 de juliol, de cooperatives
(2) Agrupació Oleària Lleidatana, Societat Cooperativa Limitada. A banda de l’oli, també comercialitza ametlles i derivats, procedents de més d’una trentena de cooperatives de les Garrigues, el Segrià, l’Urgell, l’Aragó, la Rioja i Navarra.
(3) Formada per cooperatives de Lleida i Osca, Actel representa 150 cooperatives i 12.000 famílies que viuen de la terra. A banda de la fruita dolça, té seccions específiques dedicades a cereals, llavors, fertilitzants, fitosanitaris, combustibles i recanvis. 
(4) Diari SEGRE del 18 de setembre de 2005, pàgina 21.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 142 de la revista Fonoll, de Juneda (setembre/octubre de 2005)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada