dijous, 12 d’abril de 2012

No li donem més peixet


És llarg, llefiscós, lleig. Fot un cap gros, ample i aplanat, com una pilota de rugby. Els ulls són xicotets, els mostatxos dalinians i les dues aletes posteriors com un parell de vanos oberts de bat a bat. Algú va tenir la graciosa idea d’introduir-lo, fa tres dècades, a les aigües del pantà de Mequinensa i ara ja és el principal depredador del tram final de l’Ebre. Si pregunteu a la fauna aquàtica qui és l’amo de les aigües que passen per Miravet, i per Xerta, i pels canals del Delta, no espereu altra resposta que el silur.
El silur s’ho menja tot, o quasibé tot, bàsicament perquè és la bèstia més grossa del riu. Pot arribar als dos metres i mig i sobrepassar els cent quilos de pes. Val a dir que, amb aquesta fila, no hi ha plaga que li faci ombra. Ni el musclo zebra ni la nova espècie de perca asiàtica que fa poquet van capturar a l’Encanyissada.
I mentrestant, què fem per acabar amb aquesta amenaça? Ben poca cosa. Fins i tot permetem que, després d’haver-lo pescat i d’ensenyar-lo a càmera, alguns el tornin a aviar. Perquè la propera vegada sigui més gros, i més llarg… I s’hi puguin tornar a fer la foto.
En comptes de promoure’n la pesca esportiva sense límit de talla ni època, o prohibir-ne el retorn a l’aigua un cop ha mossegat l’ham, o fins i tot fer-lo atractiu a les noves modes culinàries –silur al pil-pil, brandada de silur, silur confitat, sorbet de silur…-, preferim no mullar-nos gaire. La qual cosa, no ens enganyem, és lo mateix que donar-li peixet.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 25 de març de 2005.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada