dijous, 19 d’abril de 2012

Bon dia, Terres de l'Ebre!

Les Terres de l’Ebre són com un organisme viu, solcat per multitud de venes i artèries. Per aquests conductes hi circulen, cada dia, milers i milers de persones amb els mitjans de transport més variats: el cotxe, l’autobús, el camió, el tren, la bicicleta, el carro o fins i tot alguna llanxa ràpida que només surt les nits de lluna vella.
Les que s’emporten la palma són les carreteres, les quals aglutinen la major part del flux de mercaderies i viatgers. L’autopista i la N-340, totes dues paral•leles a la costa, la carretera que travessa la Terra Alta i la Ribera d’Ebre d’oest a est (o viceversa) i l’Eix de l’Ebre, que uneix Amposta i Lleida.
Però aquest organisme animat encara té una via obstruïda. Una via saturada no pas de trànsit, sinó de revolts, de pujadetes, baixadetes i recorreguts angostos. Es tracta de la C-233, que neix a Flix, just després de la presa, i que mor a Bellpuig, a tocar de l’autovia Madrid-Barcelona. Noranta miserables quilòmetres que es podrien fer en menys d’una hora i que a la pràctica es fan en gairebé dues.
Per tant, fóra desitjable que des d’aquí es contribuís a desembussar una artèria que, amb el temps, podria esdevenir no només el camí més curt a les Garrigues i l’Urgell, sinó el passadís interior i preferent cap a la Catalunya Vella. Si arribés aquest dia tingueu per cert que el sol no sortiria sol, que els primers feixos de llum vindrien barrejats amb una remor de veus cada cop més insistent, i que es faria comprensible quan us diguessin, en borgenc, en cerverí, en manresà, en vigatà o en gironí:

- Bon dia, Terres de l’Ebre!

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 27 de maig de 2005.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada