diumenge, 29 de juliol de 2012

Un estiu amb Dickens i Carner

Aquest estiu he llegit Pickwick i CursivaGrans esperances, les dues escrites per Charles Dickens, ambdues traduïdes per Josep Carner. N'he quedat entusiasmat, i no sabria dir si ha estat per allò que explica Dickens o pel que tradueix Carner.
En una banda hi ha la descripció, magnífica, dels ambients sòrdids, llòbrecs i fangosos del Londres del segle XIX. A l'altra, una llengua acolorida, mudada, polida. En un cantó hi ha una ironia que sembla sortida de ca l'esmolet. A l'altre, una bonhomia que en certs personatges frega la badoqueria. En una banda hi ha aprofitats, malànimes, bergants. A l'altra, advocats, procuradors i jutges, que si fa no fa són tractats igual que els anteriors. En un costat hi ha col·loquial·lismes i frases fetes. A l'altre, paraules cultes i en desús. En una banda hi ha la foscor d'una època marcada per la misèria, a l'altra hi ha la llum que fa tirar endavant els rics d'esperit.
Arriba un punt en què ja no sé què és Carner i què Dickens. La ironia de l'anglès es revaloritza gràcies al català, que hi incorpora la tradició humorística d'aquí. I l'idioma dels personatges de classe alta agafa tons noucentistes quan Carner el tradueix.
Després de xalar, fa anys, amb David Copperfield, també de Dickens i Carner, em vaig proposar llegir les altres dues. L'espera ha estat llarga, però ha valgut la pena. La qual cosa, per cert, és aplicable al fet que he tornat les novel·les dos mesos tard a la Biblioteca de Reus: l'espera ha estat llarga, però xec, ha valgut la pena.





2 comentaris: