dimecres, 28 de novembre de 2012

On hi ha vi hi ha alegria


El meu primer tast de vins va ser a Cambrils, després d’una presentació d’Esmorzars de Lleida. El lloc triat per a la degustació era la Cooperativa Agrícola. En una sala freda, més llarga i alta que ampla, guarnida amb arcs de maons i estris antics per elaborar vi, la Denominació d’Origen Tarragona ens va obsequiar amb una sessió memorable.
L’enòloga Elisa Ribé, abans de començar, ens va dir que la copa s’havia d’agafar per la tija, no pel receptacle. Així, no transmetíem calor al vi i no mascaràvem la copa amb ditades, les quals podien dificultar la visualització dels colors. L’Elisa ens va explicar, entre glop i glop, quins vins eren aquells i com eren. De l’Adernats blanc jove, de la Vinícola de Nulles, va observar que tenia color palla i reflexos verds. Que el gust recordava el plàtan, les fruites tropicals i la poma. I que combinava bé amb aperitius, entrants fresquets i lleugers.
Del Puig Podó rosat, de l’Agrícola de Bràfim, l’Elisa va afirmar que el color era rosat pujat, viu. Color de gerds i cirera. Que tenia gust de fruites del bosc i un toc làctic. Que l’aroma era ensucrat, dolç. Aroma de llaminadures i confitura de maduixa. El vi anava bé pasta, arrossos, risottos i pizzes.
Del De Müller Chardonnay, de Reus, la nostra enòloga va precisar que era ambre brillant. Que era un vi untuós, gras, expansiu, que deixava la boca avellutada. Que feia olor de fumats, de fusta torrada.
L’Ipsis negre criança, de Vins Padró de Bràfim, va presentar-lo com un vi amable. Un vi elegant i dens, amb sabor a pruna i préssec, amb aroma a fusta suau. Un vi que lligava amb carns i guisats.
I de l’últim vi, un Montebrione de l’Agrícola de Montbrió, l’Elisa va exposar-nos que sortia de la varietat moscatell romà. Que vestia un brillant bonic. Que era un vi dormilega, perquè quan el remenàvem no circulava tan depressa per la copa com els anteriors. Que tenia gust de panses, mel i un toc de cítric. Que feia olor de pètals de rosa.
Al principi he dit que aquest va ser un tast de vins per recordar. No ho va ser per les explicacions de l’Elisa, entenedores i didàctiques, ni perquè els vins eren bons i sorprenentment barats, ni perquè era la meva primera vegada. No. Va ser per aquella alegria que es va apoderar de tots nosaltres a mesura que anàvem xarrupant els diferents vins. Al principi, a l’ambient surava certa timidesa, cert estalvi de paraules. Però va ser tastar el primer vi, i el segon, i així fins arribar al cinquè, que hi va haver més xerrera, més desinhibició, més incontinència verbal. Jo em vaig atrevir a dir que l’aroma del De Müller em recordava quan anava a la Cooperativa de Sudanell, on treballava mon pare, i flairava l’olor barrejada de pomes, peres i préssecs encabits en palots de fusta. Un senyor amb accent aragonès va constatar, a rel de l’adjectivació dels vins, que els trobava tots igual d’amables. I un home que tenia un deix mallorquí va afirmar, previ pas a la riallada general, que l’Ipsis li remembrava el pintallavis d’una xicota amb qui va sortir.
Espero tornar aviat a un tast de vins. A veure quin grau d’alegria hi ha.

2 comentaris:

  1. M'agrada aquesta ben descrita carta de vins i tot el que comporta. Així hauria de ser la vida: compartida i amb aquells tendra ironia que no fereix i escalfa.

    ResponElimina