dimarts, 6 de novembre de 2012

Qui té por de les vegueries?


Recordo quan vaig sentir parlar de les vegueries per primer cop. Va ser durant la campanya de les eleccions a la Generalitat de 1999. El candidat Pasqual Maragall proposava una nova ordenació territorial per a Catalunya, en la qual les vegueries havien de substituir les províncies. Es buscava així acostar l’administració al ciutadà i completar una distribució territorial pròpia, diferenciada d’una altra d’arrels centralistes.
Des de fa uns mesos, dos hereus polítics de Maragall, els alcaldes de Tarragona i Lleida, són els caps visibles de la insurrecció del territori envers la futura Llei de vegueries. Josep Fèlix Ballesteros, batlle de la ciutat imperial, reclama en exclusiva la capitalitat de la vegueria i que el nom no sigui Camp de Tarragona, sinó Tarragona a seques. Àngel Ros, alcalde lleidatà, vol que la vegueria, si s’aprova, comprengui el mateix territori que l’actual província de Lleida.
El primer té el rebuig de la veïna ciutat de Reus, que aspira a cert protagonisme en la futura vegueria, i de moltes poblacions de l’entorn, que critiquen que tot s’hagi de reduir al nom de la capital. El segon té l’oposició del Pirineu, que vol una vegueria que reconegui un caràcter diferenciat del de la Plana de Lleida.
Els alcaldes d’ambdues ciutats recorren a motius històrics i culturals, de lideratge, de competitivitat, de modernitat, de manca de consens, de malbaratament de recursos i fins i tot al cèlebre “això no toca” per resistir-se a les vegueries. Però, encara que no ho diguin, hi ha un parell més de raons.
La primera: el poder. A Tarragona ja li ha sapigut prou greu perdre les Terres de l’Ebre com perquè ara hagi de cedir quota de pantalla a Reus. I Lleida no es pot permetre el luxe de perdre, de cop i volta, la influència sobre la meitat del territori del qual encara és capital.
La segona: els diners. A darrera dels alcaldes d’ambdues ciutats hi ha un entramat empresarial i mediàtic que té pànic que un afebliment polític es tradueixi en un descens d’ingressos. Un entramat al qual molts ciutadans del territori no hauran d’acudir en el cas que se’n pugui construir un d’alternatiu més a prop de casa seva.
Per tant, la resposta a la pregunta que encapçala l’article és ben senzilla: els que hi perden.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada