dimecres, 2 de desembre de 2015

Presentació a Sant Carles de la Ràpita d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre (Ignasi Revés)

La mar és com los gavilans. No té fronteres ni passaports. Així comença lo capítol “Ximo, el Carboner” del llibre “Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre”. Aquest és un capítol molt especial, perquè lo Ximo també ho era. No era ben bé un pescador, era un rodamón de la mar. Un bohemi. Havia viatjat, havia llegit, parlava idiomes... Ell no era com los seus companys pescadors rapitencs, que són d’un caràcter més pràctic, ell era un teòric. Un teòric de la mar, i també de la vida.
Poc m’imaginava que, lo dia que el vam entrevistar, lo Pep Carcellé i jo, seria la primera i l’última vegada que el veuria. No va ser gaire estona, 45 minuts de gravadora, però de les seues paraules en va sortir molt suc. Molt. I mira que fotia un fred! A l’aire lliure, en una terrassa de la plaça de Carles III, al mes de gener, amb un fred que me pujava pels peus... Curiosament, és a la Ràpita, dels llocs on recordo haver passat més fred –dis-me estrambòtic, Pep. Bé, bromes a banda, després que el Pep me digués que lo Ximo havia mort, set o vuit mesos d’haver-lo entrevistat, me vaig sentir com si jo hagués escrit lo seu testament. Perquè aquest capítol, lo seu capítol, se pot llegir com lo resum de la vida del Ximo. I, si per a mi és difícil encarar-me a totes i cadascuna de les persones sobre les quals he escrit, perquè potser no se prenen bé lo que he escrit, encara ho és més fer-ho a persona que ja ha marxat. Estaria content, ell, de les meues paraules? Jo no ho puc saber. I és una cosa que em desorienta.
No us enganyo si us dic que, molta gent que s’ha llegit lo llibre, anomena lo capítol del Ximo com un dels capítols que més han agradat. Un recorda la militància anti-Pla Hidrològic del Ximo, l’altre compara la frase La mar és com los gavilans. No té fronteres ni passaports amb l’essència, lo significat de la literatura, i un altre destaca que ell mateix s’assembla al Ximo, perquè acostuma a fer lo contrari del que s’espera d’ell. Com deia al principi, un capítol molt especial.
I lo capítol on surten Paco Mayan, Rafel lo Palmero i Eusebio Rosales, titulat “La gran família”, és lo retrat general dels pescadors rapitencs. Jo sempre dic que lo dia que vaig parlar amb aquests tres personatges –perquè són Personatges, Pep- me vaig graduar. Perquè, gestionant tot aquell raig d’informació marinera que em van proporcionar, me va semblar com si estigués fent un examen. “Com ho poso, tot això tan gros?”, me preguntava. Vaig haver de retallar, i me va saber molt greu, perquè allí hi havia informació molt valuosa que es va quedar pel camí. Però s’havia de fer una cosa genèrica, general, que servís –si me permeteu l’expressió- de port d’entrada, d’aproximació al caràcter dels pescadors rapitencs.
Aquí teniu un llibre d’històries rapitenques, però no només rapitenques. Hi ha històries caseres, caveres, ampolleres, caleres, cambrilenques o serrallenques. Si no us fa res, féu un exercici: aquestes històries que han passat a altres pobles de la nostra mar, us podrien haver passat a vatros? O als vostres avantpassats? Lo que diuen los atres de la mar, que no poden viure sense veure-la, sense tocar-la, sense olorar-la, sense sentir-la, ho firmaríeu vatros? Tu podries afirmar, Pep, lo que afirma lo Ramon Forner de Calafell, per exemple? O vatros, pescadors rapitencs, podríeu afirmar, com afirmen molts pescadors en aquest llibre, que lo pescador és un ésser competitiu, ajudat i que sempre vol lo contacte, la campanyia, la companyonia dels altres?
Una de les coses que volia, quan escrivia aquest llibre, és que la gent de primera línia de mar s’hi veiés reflectida, emmirallada, en aquestes pàgines. Que fos un retrat fidedigne de la gent de la mar. Que se’l llegís un pescador rapitenc, per exemple, i conclogués: “Pos sí, natros som així!”

Moltes gràcies.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada