dilluns, 30 de novembre de 2015

Presentació a Sant Carles de la Ràpita d'Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre (Pep Carcellé)


Històries de mar de la Costa Daurada i el delta de l’Ebre
d’Ignasi Revés

Llibre d’olor de iode i regust de sal, de prop per anar lluny
En principi, potser abans de l’estudi o del comentari pròpiament dit del llibre, m’agradaria apuntar el fet d’iniciar i d’acabar aquest camí de mar amb la il·lustració de cal·ligrames, al més pur estil Salvat-Papasseit, cosa que em fa pensar en un Ignasi Revés que millora i innova alhora el seu propi estil literari. Aquesta mena d’ona, vull creure que representa el contingut didàctic de l‘obra amb les històries que van i vénen com la mar, salada en aquest cas, i com els seus protagonistes, amb la seva personalitat, sensibilitat i generositat; i, fins i tot, m’atreviria a dir que és com la mateixa vida: un anar i tornar, a vegades dolç i calmós; altres, ple de ruixims i de colls de mar, tal com indica alguna d’aquestes històries. Sens dubte, mai més ben dit, “llibre de prop per anar lluny”. Prop: al nostre Delta i a la nostra també Costa Daurada, amb paisatges, senyes, climes, tempestes i aventures, com també per la proximitat dels personatges que hi apareixen. Per anar lluny: en la nostra ment, en la reflexió i en la imaginació que ens estructura de forma guiada el propi autor.
És digne d’esment també, que el fet de literar històries, de boca de vells personatges a partir de les seves pròpies experiències personals, és una tasca tan poc fàcil com complexa. L’Ignasi Revés, entre altres coses, ens educa de forma amena a partir d’aquestes històries de mar i dels homes del lloc, amb una aportació de coneixements, molts, nous, que tanmateix no tothom coneixerà no només pel que fa al lèxic i a les expressions populars que empra sinó per la informació en general que ens llega. D’aquesta manera tan original, sembla que tots els pescadors parlin igual, però ho fan segons la geografia que els abraça, que realment identifiquen i caracteritzen amb les paraules de la seva mar i, sobretot, ho fan a la seva manera, “tal com raja”, amb tanta puresa  com  sense norma! L’única norma que hi ha a la mar és que aquell que surt a pescar, hi ha de tornar sa i estalvi, i si porta més peix que menys, encara millor.
Tal com ens diu qui prologa el llibre (Baltasar Casanova), l’Ignasi Revés, després d’haver oït atentament la història que enregistra i d’haver escrit les notes a recordar en la seva llibreta, ens serveix o ens torna amb el seu característic  estil no només una pàgina sinó moltes mostres de bella literatura, de forma especial, amb la sensibilitat que el caracteritza i el punt just de gràcia que requereix l’escrit perquè ens arribi als lectors. Certament, diu Casanova “...va més enllà i cerca en el fons de les paraules l’essència de la història que escolta, de la vida que se li ofereix, i ho transmet amb la mateixa senzillesa que li és contat...
A més del pròleg, d’una banda, el llibre consta de dinou capítols que musiquen l’estructura d’aquesta salada bellesa d’històries tan sinceres com humanes i, en gran part, gracioses, sobretot per la innocència i la picardia alhora dels personatges que hi donen tanta vida com el mateix autor. Dels dinou capítols, n’hi ha quatre, el primer dels quals porta el nom de Ximo el Carboner, l’emblemàtic i mai oblidat Ximo, Joaquim Esteller, tot un vell llop de mar rapitenc, que com ell ben bé diu en aquestes pàgines va conèixer “cinquanta-quatre països del món”, que no és poca cosa ni ho pot dir tothom. En fi, llegir Ximo és tot un privilegi, ja immortalitzat tant en la nostra memòria com en aquest llibre. Després en dedica tres més, un a Cap de Sucre, un al Tio Gel i un altre a Pepito Manchón, personatges tots també molt característics en el seu lloc, l’Ampolla, la Cala i les Cases d’Alcanar, respectivament.
També voldria destacar, d’altra banda, altres personatges populars, com l’emblemàtic tio Pequeño, de la Cala, en podríem dir, la sana gràcia personificada, de qui s’ha cantat i es canta amb alegria en festes. Gent –diria jo- digna de ser immortalitzada tant en cançons com en llibres, com aquest. O el mateix mossèn Muntanyola, que el van enviar d’un cul de món, Guimerà, a un món de culs, Salou, sobretot a l’estiu.

La geografia marina que abraça el llibre, tal com indica el seu títol, són els pobles de la Costa Daurada i del delta de l’Ebre, ordenats per capítols: Cambrils, la Cala, l’Ampolla, el Serrallo (Tarragona), Calafell, Vilanova i la Geltrú, Les Cases d’Alcanar, la Ràpita, Salou, Torredembarra, Altafulla, Deltebre. Justament tots aquests pobles, amb el parlar dels seus personatges, caracteritzen a la perfecció cada lloc amb la història que conten.
Pel que fa a la llengua, tal com esmentava abans, d’aquests pescadors, val a dir que l’aportació de lèxic propi fa que s’identifiquin perfectament amb el seu territori. Vegeu: al tanto, anar a pico, arriar, arriero, arroplegar, betzina, cabildo, camarada, cànim, domenge, entropessem, escarbar, espenta, fato, fenya, flare, graciosa (gasosa),  gavilà, ginoll, grúmol, manoseta, menejar, marc, nansa, llangostí, orsa, polp, probe (pobre), prova (proa), remendar, sàrsia, sardina de casco, sàssola, sépia, tassergal (peix), unflar, tomacons, xeic, xiqüelos, xiribec (pèsol), xompo, xubasquero...
Encara apareixen més paraules que naveguen amb els pescadors per les nostres terres i mar: adiós muy buenas, al dedillo, abuelo, algo, antes, arrastre, a la bretxa, barco, barbaridat, bombilles, a bordo, caladero, camilla, camillero, claro, casi, caramelo, casilla dels carrabiners, companyero, cego, cuidadu, crio, currican, carburo, detràs, disfruta, emplear, embustero, enrotllar, gastos, jefa, juerga, loco, llimpia’l, metros, ola, passar per l’aro, pataca, pato, planos, porvenir, pos, puesto, puro i duro, i pico, termo, tio, tocino, tubos, umple...
Sense abandonar encara el tema lingüístic, continuo amb la morfologia, destacant l’ús de l’article tan nostre, lo.  Podem observar els demostratius: est, este, esta, aquet, aqueta; els pronoms: natros, naltros, naltrus; els possessius mon i ton; els adverbis allavons, allavontes, llavons i llavors. La pronominalització: mo’s (ens ho), mo’l (ens el), mo’ls (ens els)...
I, quant als fenòmens més curiosos en la morfologia verbal apreciem la inflexió o tancament de “e” en “i” (menjar-minjar), la forma “tens” en “tins” o “tinen” (Deltebre). La reducció del diftong “ei” en “i” (deixarem-dixarem, dixar, divertix...). El canvi dialectal de “i” en “e“ occidental nostre (valgue, pugue). Les velaritzacions, post diftong dialectal, haigue, vaigue, veigues. Els reforçaments dels imperfets de subjuntiu aguts en –essa ( portés-portessa, costessa, fossa...). Infixos verbals, com “adeprenent”. Monoftongació del diftong “eu” en “o” (veure-vore). La reducció de l’element pretònic inicial (anat-nat). I, diverses deformacions dialectals naturals: nascut-naixut, fotre-fumbre, saber-sapiguer, agafar-pillar... La reducció del diftong creixent (veient-nos-veent-mos). Reduccions en la pronominalització verbal: nem-se’n (anem-nos-en), dueu-von (dueu-vos-en), busca’m (buscar-me), deixa’l (deixar-lo), s’esperarem (ens esperarem), amagueu-se (amagueu-vos). La reducció del so bilabial en els imperfets d’indicatiu (anàeu i posaen)...
He apreciat tantes coses importants en aquestes 118 pàgines!
Aquestes històries les considero totes tan atractives de llegir com curioses i riques a l’hora d’imaginar. Ara mateix penso en un pare i el seu fill que van en una barqueta, i el més jove pregunta: -Pare, quin és este peix?, i el pare, sense aixecar el cap, mentre triava el peix, contesta: -Boga, fill meu; boga! Aquest es referia a una espècie de peix anomenat boga. I, així, aquesta situació es repetí diverses vegades: -Pare, quin és este peix?, preguntava el fill; -Boga, fill meu; boga!, contestava cada vegada el pare. Es passà tot el dia vogant el pobre noi.
No menys importants són, també, les històries, que jo no sabia, dels ports d’alguns pobles, com el “port fantasma” de Torredembarra; o la curiosa manera que es construí el port de les Cases d’Alcanar, que es pensaven que l’havien dissenyat a l’inrevés.
Però, sobretot, per anar acabant, incideixo en les persones una altra vegada, ara que està de moda el complex tema de la immigració, com ja fa anys. En aquest llibre també apareix la gent que se’n va anar d’un lloc a un altre per millorar en la vida, qui no ho faria? Gent de Vinaròs, de Les Cases, de la Ràpita, de l’Ampolla i de la Cala, que han pujat amunt, a Cambrils, a Salou, a Tarragona, a la Barceloneta, a Arenys de Mar... que un dia van decidir atracar  en algun port d’aquests i s’hi van quedar. Malament, o, pobret d’aquell que per les circumstàncies no s’ha pogut moure en tota la vida de casa!
Els noms i els malnoms d’aquestes persones que apareixen immortalitzats i que donen vida al llibre són els següents: l’Andalús, lo Barquer, Batistet, Boca de Bou, Canalero, els Catalins, Calau, Cansalada, Cap de Sucre, Catxap, lo Carboner, de Carn Crua, Colomo, Coto, la Chacho, d’Espina, Favota, de Garcés, Garreto, Garrofero, Garrutxero, Gel, Joaquinet, la de Lluc, Macianet, Manchón, Marchena, Marianet, Matxitxa, Mayan, del Mico, Moquet, lo Moro, Naseres, Netet, Noro, lo Palmero, de la Parrota, Patxitxa, los Pedaços, lo Pequeño, Peret, Perico, los Pistoles, la de Ponsa, los Poricos, Ramoncín, de la Rata, del Roig, Rom, Ros de la Guita, de Titella, Tonet, de Tono, de la Tortosina, de les Treballes, el Vermell, Vueltas, Xirrita, de la Xolina.

En fi... l’Ignasi Revés, a més d’homenatjar Ximo el Carboner i més gent, com acabem d’observar, dedica el capítol “La gran família” a la Ràpita, a la nostra gent, a la importància del nostre port natural i pesquer, la llotja... que encarna en tres persones que van estar amb l’autor: Eusebio Rosales, Paco Mayan (lo Garrofero) i Rafel lo Palmero. Tal com diuen aquestes pàgines “Els rapitencs són passionals, extravertits i xerraires. Són uns privilegiats i ho saben”. Potser sí! I, concretament, caracteritza la figura del pescador:
El pescador rapitenc és directe. Parla clar. És de bar i de xalera”.
El pescador rapitenc és treballador, modern, innovador i cosmopolita
El pescador rapitenc viu el dia i viu al dia. És pinxo, lluït i desinteressat. El pescador rapitenc forma una gran família. I, si li caieu en gràcia, també vosaltres sereu família seva
Certament, la gent de mar, la gent d’aquí, a mi em passa, com diu Cisco Baraiguet a Baix-a-Mar: “El fet d’estar alguns dies lluny del mar, desorienta; si no veus l’aigua, és com si et perdessis”.
Finalment, imaginar per imaginar, perdut o no, m’agradaria, encara que fos en somnis, que el president de la Confraria Verge del Carme, a la cistella de Nadal, o més tard, o per Sant Jordi, tant se val, regalés aquest llibre a cada pescador, seria tot un detall, de mar i de cultura, o, de cultura de mar.



Pep Carcellé Freixas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada