Una terra d'oli a LleidaTV

 

Lleida, juny de 2023. Una calor que desfà els terrossos i l’asfalt. L’Eulàlia Pagès, editora de Pagès Editors i un servidor, acudim als estudis de Lleida Televisió, a parlar del llibre “Una terra d’oli”. En aquest llibre, les fotografies són dels grans Toni Prim i Santi Iglesias, i els textos, d’Ignasi Aldomà, Antonieta Barahona, Àngels Calvo, Mireia Campanera, Esther Girabet, Albert Gonzàlez, Jordi Graell, Mariona Jové, Natàlia Mota, Reinald Pamplona, Agustí Romero, Enric Vicedo , Xavier Vicens i un servidor. Jo hi faig un capítol curtet, sobre com l’oli s’infiltra en arts com la pintura, la literatura o el cinema, i un altre de més llarg, on entrevisto propietaris de molins i presidents de cooperatives de l’oli. El Santi Roig, presentador del programa “A diari” condueix el programa molt bé. Ens fa sentir, a l’Eulàlia i a mi, en família. Ens sentim, i suposo que l’aire condicionat hi ajuda, en plena campanya de l’oli.

Històries de mar a Tarragona Ràdio

2016. Era el dia després de Reis i el dia abans de tornar a l’Escola Rubió i Ors de Reus. La Joana, l’Aina i jo teníem festa. L'Alba treballava. M’havien d’entrevistar a TarragonaRàdio. Què vaig fer? Em vaig endur les nenes a la ràdio, les vaig deixar en una sala del costat, dibuixant i pintant, i el Miguel González, periodista canareu, em va entrevistar a propòsit d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre. Va ser una (molt) bona entrevista. Els mitjans locals i comarcals, petits i mitjans, sempre m’han tractat molt bé. Sort dels mitjans de proximitat!

Receptes amb memòria

Receptes amb memòria és un llibre que es pot llegir, com a mínim, de 3 maneres:

 -Com a llibre de receptes

-Com a llibre de fotografies d’aquestes receptes

-I com a llibre de textos que expliquen aquestes mateixes receptes

Receptes amb memòria és un llibre coral. Perquè hi participa un munt de gent: la gent que dóna les receptes i les explica. La gent que les cuina per poder-ne fer la foto. La gent que maqueta i corregeix el llibre. Qui coordina, qui fa feina invisible però necessària, qui en fa la presentació i el pròleg, qui n’escriu els textos...

Receptes amb memòria hi trobareu receptes cuinades amb oli d’oliva verge extra (#OOVE). De la Granadella, Bovera, Bellaguarda, Sarroca, Alfés, les Borges Blanques o Ulldemolins. Receptes que no s’acostumen a fer i que cal que tornem a fer. Perquè ja sabeu: qui perd la seua cuina perd la seua identitat!

 

I a Receptes amb memòria he fet una cosa que no havia fet mai fins ara. Entrevistar padrines d’un centre de dia. Del Centre de Serveis Integrals per a la Gent Gran Les Garrigues (CSIGG), a la Granadella. I, la veritat, he quedat impressionat. Quanta sapiència se’ns escola entre els dits perquè no hem preguntat als nostres majors! Per tant, us recomano que parleu amb pares i padrines, amb mares i padrins, i els pregunteu de tot. De tot. La cosa més petita, la més quotidiana, és or. I ens pot servir algun dia, potser avui mateix.

Lo poble salva l'oli

La setmana comença malament. Molt malament. Dilluns, Gabriel Rufián, portaveu d’ERC al Congrés dels Diputats, apareix a La Revuelta, a TVE1. En cert moment del programa, Rufián regala una ampolla d’oli d’oliva a David Broncano, el presentador. Rufián explica: “Y esto es aceite de Jaén. (…) Aceite bueno, eh!” Broncano respon: “Ya sabes que yo tengo muchos compromisos con aceite de Jaén, no puedo tocar aceites que no sean de Jaén”. I acte seguit, Broncano destapa l’ampolla i beu un raig d’oli a galet. Rialles i aplaudiments.

M’encenc. Com diria la Maria Nicolau: “Cremo!” Un polític català, d’un partit que es vanta de no tenir la seu a Madrid, fa propaganda d’un oli de fora de Catalunya. Broncano, que té cultura de l’oli, només toca el seu oli. Rufián, que demostra, a la vista de tots, que és un analfabet, regala publicitat gratuïta al competidor més fort de l’oli català.  

Però, com diria aquell, només el poble salva el poble. I dissabte següent, al Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya, a la Granadella, participem en l’acte “Paraules amb gust d’oli”. Hi intervenim Pau Sabaté, Miquel Maria Gibert i un servidor. Pau Sabaté ha traduït El llibre de l’oli, on hi ha textos sobre l’oli d’oliva d’autors llatins i grecs, com Plini el Vell, Teofrast, Cató, Col·lumel·la, Pal·ladi, Sòfocles i Virgili. Jo hi parlo d’Oli en un llum i Una terra d’oli, i dels articles sobre l’oli que escric a Som Garrigues. El granadellenc Miquel Maria Gibert, que modera la tertúlia, és l’autor de La victòria de la creu, finalista del premi Sant Jordi el 2005 i guanyadora, el 2007, del premi Crexells. La victòria de la creu és una novel·la històrica, ambientada a la Granadella del segle XIX, amb els olivers com a teló de fons i motiu de disputa.

El Miquel Maria reparteix el joc i parlem de l’oli d’oliva en la literatura, però també en la pintura o el cinema. Sembla que el públic s’ho passa bé, i que tothom aprèn. Perquè d’això es tracta: d’aprendre cada dia de l’oli, de construir cultura de l’oli.

Per Ventura

Vaig conèixer el Ventura Viladegut el 2019, quan vaig començar a l’Escola Agrària de les Borges Blanques. Abans, ja n’havia sentit tronar el nom, per les xarxes socials, o en alguna conversa agafada al vol. Sabia que n’era professor, que n’havia estat el director i que baixava de Maials.

Per als meus llibres, entrevisto gent. Gràcies a això, quan ensopego algú, de seguida intueixo si em dirà coses. Si la informació tindrà substància, importància, suc. Doncs bé, quan vaig conèixer el Ventura, vaig tenir aquesta impressió. I no em vaig equivocar.

El Ventura em va ajudar a fer Una terra d’oli. No és el mateix dir a l’entrevistat que fas un llibre sobre l’oli que dir-li que fas un llibre sobre l’oli i véns de part del Ventura. Perquè el Ventura, al sector de l’oli, a les Garrigues i més enllà, és un home respectat i estimat. Ha estat professor de molts pagesos, ha ajudat molts pagesos a establir-se, els ha aconsellat, n’ha escoltat les inquietuds, hi ha fet broma i fins i tot els ha confessat.

L’any passat, el Ventura va ser finalista al premi Olivera d’or al garriguenc de l’any. Ho tenia tot de cara: és de Maials, viu a les Borges Blanques i està casat amb la Maite, una arbequina com no n’hi ha. Coneix la salvatge garriga de dreta a esquerra i de dalt a baix –se la sap de memòria! A cada poble garriguenc, en coneix uns quants. A cada poble garriguenc, un bon munt el coneixen. Té amics a tota la comarca. S’estima la comarca, treballa per la comarca de dilluns a diumenge –i tant li fa, que estigui jubilat.

Per aquest motiu, em va sorprendre i em va contrariar que el Ventura no guanyés l’Olivera d’or. Quants mèrits havia de reunir, per guanyar? Què més havia de fer? Quan van inaugurar l’Escola Agrària de les Borges, el Ventura ja hi era! Més de 40 anys al peu del tractor!

Aviat s’obrirà el termini per presentar candidatures per a l’Olivera d’or d’enguany. Crec que les Garrigues no s’ho poden permetre, això de no premiar qui tant ho mereix. Per Ventura, encara hi som a temps.

Nota: aquest article apareix al número 659 del periòdic quinzenal Som Garrigues (del 23 de maig al 5 de juny de 2025)

Llegir arreu

Diada de Sant Jordi. Esmorzar literari a la seu de Pagès editors. Hi acudeixen gent de lletres, autoritats i premsa. Els periodistes desenfunden els micros i Fèlix Larrosa, alcalde de Lleida, anuncia que: A) la Paeria està treballant en un nou Pla Lector Municipal B) construïran una biblioteca al barri del Joc de la Bola i C) convertiran el xalet dels Camps Elisis i el seu entorn en un espai cultural, amb llibres i hamaques per gaudir de la lectura.

De seguida m’imagino el River Cafè –el bar musical, pub, discoteca de principis del segle XXI que hi havia al xalet dels Camps Elisis- ple de persones postmodernes, cosmopolites, à la page, escarxofades en hamaques, en sofàs, assegudes en cadires de disseny, plantades i en postures hieràtiques, de cap per avall i en forma d’i grega, amb un llibre obert a davant del nas. De fons, música chill-out. I, a fora, entre la bassa de les granotes i el jardí dels roserets, més persones culturitzades, empoderades i resilients, les quals llegeixen mentre deambulen. I que no s’entrebanquen ni cauen, perquè, com sap tothom, la lectura ens fa més intel·ligents, panoràmics i clarividents.

Entenc que els polítics fabriquin titulars. I que els periodistes els comprin. Forma part del joc. Però això no treu que aquest anunci sigui un pèl grotesc. Perquè llegir, allò que es diu llegir, es llegeix a quasi tot arreu.

Es llegeix en un banc de la Mitjana o en el racó més arraconat de la salvatge garriga. Es llegeix a la consulta del metge o al transport públic -en ambdós casos, els retards faciliten la lectura de milers de pàgines. Es llegeix en un bar. O al lavabo –quantes obres mestres s’han llegit al vàter? Es llegeix, guaiteu... A les biblioteques! I, a l’estiu, es llegeix molt a la platja o a les piscines del poble.

Quan una cosa no cal, no cal. Ja sé que a Lleida agraden molt les coses que muden molt. Però llegir és un acte senzillíssim, molt íntim. I, allò més important: llegir no costa gaire. Llegir és tan barat que gairebé surt de franc.

D'Aspa a Alfés

El Bibliobús, a Sarroca, para un dimarts al mes. I no hi puc anar, perquè, a aquella hora, em toca piscina. I em sap greu, no retrobar el Jordi i la Carme, i remenar les novetats cinematogràfiques, i demanar poesia o assaig, i pidolar que no em sancionin perquè no torno els préstecs a l’hora.

Per tant, he de valorar on em va bé, pujar al Bibliobús. He anat a Maials, a Llardecans, a Alcanó, a Sunyer i fins i tot a Bovera.

Poc abans d’acabar l’any, vaig anar a Aspa. Com que les carreteres garriguenques fan pena, vaig considerar quina ruta faria. De les Borges a Aspa, podía passar per Castelldans i Mas de Melons. Però no m’hi vaig atrevir, perquè si tenia algun encontre, enmig del quasi no-res, a veure qui em rescatava.

Podia anar fins al Cogul. I fins a Aspa, un cop de pedra. Però no ho vaig ni considerar. La primera i última vegada que hi vaig passar, repartia el SomGarrigues! I no em van quedar ganes de tornar-hi, a aquelles corbes tan embolicades.

Per tant, de les Borges a Aspa, vaig passar per l’únic tram potable: Castelldans, Puigverd, Artesa i finalment Aspa.

Vaig xerrar amb la Carme i el Jordi, ens vam desitjar un bon any i me’n vaig tornar al cotxe, carregat d’històries de paper i fotogrames. Era el moment de la veritat: per on tornava? Vaig tirar pel camí que coneixia més: cap a Alfés.

L’última vegada que vaig anar d’Aspa a Alfés, venia d’un sopar, m’acompanyava el Sisco Ribes i vaig conduir una estona darrere un senglar. O sigui, que no les tenia totes.

Però no em va sortir cap animal. Va ser pitjor. Perquè, en la poca distància que hi ha entre Aspa i Alfés, vaig trobar tants clots, tants cràters, que més m’hauria valgut conduir pel mig dels bancals.

Em vaig sentir insultat. La via era un drama. Què passava, allí? Com que no hi havia prou vots en joc, s’havia de deixar tot erm?

En l’últim ple de l’any passat, la Diputació de Lleida va acordar que arreglaria 200 quilòmetres de pistes municipals, entre elles, la que va d’Aspa a Alfés. Serà  veritat, aquesta vegada?

PD: Moltes gràcies al Marc Ros, d'Alfés, per la foto!

Aquest diari

AQUEST DIARI

Diuen que aquest diari porta molta mentida

Que la realitat lo depassa de seguida

I que només serveix

Per embolicar ous, patates o peix.

Però fa poc li he trobat un altre ús

A aquest diari que no llegeix ningú:

Empapera lo terra de l’habitació del gos.

L’ensenyo a anar de ventre sobre la política

A remullar la tinta dels successos

A acostumar-se al tacte de les relacions internacionals

A rebregar la societat que xerra i xerra i només diu pocasubstanciades.

Aquest diari aguanta tot això i més

I no ho aguanta perquè sigo doble i resistent

No

Ho aguanta perquè porta més merda aquest diari

Que la que pugo produir lo meu gos en sa vida

Ho aguanta perquè, aquest diari, l’han fet amb mala hòstia

Amb dolenteria

I voluntat de destrucció.

Fins i tot les males obres poden fer bé

I ser motiu de deslliurança.

evOLIció

Quan escrivia “Una terra d’oli”, vaig entrevistar Venanci Guiu, del Molí dels Torms. El Venanci explicava que, 25 anys enrere, a la fira de Verona, s’hi programaven tastos d’olis de petits productors. Productors que feien entre 50 i 100 mil quilos d’olives, que elaboraven olis de finca. “Unes cuades per entrar! Mos vam quedar flipats, era bestial!” Hi havia dues sales de tast, i totes dues s’omplien.

Vaig recordar això quan vaig visitar, fa poc, el Club de tast d’olis de la Granadella. La sala del Centre de la Cultura de l’Oli feia goig de veure: una trentena de persones olorant, tastant i debatent sobre diversos olis d’oliva, una mitjana d’edat sorprenentment jove, moltes dones, de les Garrigues i (molt) més lluny.

No tenim el nivell dels italians. Ni dels andalusos. S’ha de reconèixer: aquesta gent sap més d’oli que nosaltres –més de 20 segles d’història els avalen! Però, a la Granadella, vaig entreveure una tecnificació, una especialització, una culturització creixent, pel que fa a l’oli d’oliva verge extra. I se’m va acudir que compartíem una evolució del nostre oli. Una evOLIció.