dijous, 3 de febrer de 2011

Ploure a gust de tothom

Canviar de canal, d’un temps ençà, s’ha convertit en un dels esports amb més seguiment. I no només perquè és molta, la gent que el practica, sinó perquè un ampli sector ho porta a l’extrem. N’hi ha que fan sortir fum del comandament a distància de tant prémer els botonets. D’altres, de valents, acaben amb un dit gros que més aviat sembla una coca de recapte: aplanat i rodó. I fins i tot n’hi ha que exporten la seva afició a d’altres àmbits: no és estrany que molts vulguin trucar pel mòbil i el primer que trobin sigui la funció del volum. O del vídeo.
Però tota regla té la seva excepció, i moltes persones s’estan de canviar de cadena just quan acaben les notícies. La raó, ben simple i òbvia: comença el programa d’informació meteorològica. Comença el temps. Un dels espais més vistos i populars -compte amb la paraula- de la graellada televisiva. Es podria dir que a moltes llars de comarques, i també de les Garrigues, el món es para quan comença la informació del temps.
I això per què? Perquè tant seguiment a un programa que no ofereix xafarderies, successos o futbol? Doncs perquè les dones i els homes del temps saben fer-se propers, en el sentit més genèric de la paraula, a la gent de comarques. La proximitat va des de dir els litres d’aigua que han caigut als Torms a la temperatura màxima de Castelldans. Proximitat significa remarcar que massa sol i massa calor no són bons per als conreus de les Garrigues. Proximitat, també, entesa a través d’un vocabulari casolà, però a la vegada molt arrelat a la comarca i al país.

Llàstima que aquesta forma de fer no acabi d’arrelar a la resta de la programació. Encara tenim una televisió que, si mira més enllà de la Diagonal, sovint ho fa cap a Madrid, i si s’estira una mica més, travessa de patac l’Atlàntic. Una televisió on encara perduren tòpics de ciutat com aquell que diu que pluja és igual a mal temps. O una televisió que es deixa malmetre una llengua prou castigada ja pels seus enemics. Ben cert és que la cosa podria estar pitjor, tal com passa en altres canals, però no estaria malament fer que plogués una mica a gust de tothom. Com a mínim a casa nostra.

Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 93 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 de setembre de 2003)

Nota 2: El poble de la foto no és a les Garrigues. Una pista: és a les Terres de l'Ebre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada