dijous, 30 de juny de 2011

Un altre caragol és possible

No em considero un llepafils ni un tastaolletes, en això del menjar. Sóc més aviat ferreny. Però he de reconéixer que, en qüestió de caragols, les meves preferències són limitadíssimes. No m’agraden a la gormanda –massa farina-, ni enmig de la catxipanda o la cassola de tros –massa destorb-, ni bullits –massa tous-, ni amb salsa –només trobo gust al condiment-, ni fets sols a la cassola –precisament, aquí trobo a faltar el condiment-, ni amb sèpia i conill –ja en tinc prou amb bèsties que neden i corren, no em calen les que s’arrosseguen. Els caragols només em xoquen a la llauna i a la brutesca.
Sí, a la brutesca. No ho havíeu sentit mai? Es preparen a sobre d’un matxembrat, un totxo pla, llarg i poc gruixut que també es fa servir per pujar envans i donar forma a les teulades. En l’ús que ara s’explica, però, el matxembrat es recobreix d’una fina pel·lícula de sal, homogènia i ben aplanada. Els caragols es col·loquen, de cap per avall, ben afileradets sobre el llençol salat, de manera que quedi el menor número possible d’espais buits. A continuació, es porta tot el muntatge a l’aire lliure, a poder ser un descampat o una era, i es deixa a terra. Llavors, els caragols es tapen amb cura amb uns quants feixos d’espart, sense arrels i ben sequet. I acte seguit se li posa foc.
Les flames que hi neixen són intenses, primes, llargues, encaragolades, grogues, vermelles, verdes i blaves, però duren poc. Per aquest motiu s’ha d’anar reposant el combustible fins que el cul dels caragols quedi negre com el sutge. I els caragols muts, ben morts, ofegats enmig dels cristalls de sal.
En pic s’ha acabat la cocció –més aviat el rostiment-, ja es pot portar a taula. El plat hi guanya si l’acompanyeu amb una vinagreta clapejada d’oli de les Garrigues i arreglada amb pebre. O amb un allioli dels verds, lligat amb oli de la primera premsada, un parell o tres d’alls i els ous que facin falta.
Llàstima que el preu que s’ha de pagar siguin les mascares que deixen els caragols als dits: ni a força de xuclar-los podeu veure’ls lliures de negror. Tot i així, hi ha una manera d’estalviar-se aquest peatge: fent servir les noves tecnologies. En efecte, si embolcalleu la caragolada amb paper d’alumini aïllareu de totes totes la brutícia que implica l’espart cremat. I els caragols sortiran tan nets, i tan polits, i tan llustrosos, que els afamats i els morts de gana –entre els quals m’hi compto- només hauran de patir per deixar el plat ple de closques buides. O quasi buides, en el supòsit que no els agradi el cul.

Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 140 del quinzenal SomGarrigues (de l'1 al 14 de juliol de 2005)

Nota 2: La foto és del Jordi Bas.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada