dijous, 25 d’agost de 2011

Festa fotre

Cada any la mateixa història. Encetem el mes de gener i ja tenim una idea bastant aproximada de les festes que anirem ensopegant a cada pàgina de l’agenda, a cada full del calendari. Ja ens hem cuidat d’escrutar, durant les últimes clarors del desembre, si la santa setmana tindrà tonalitats hivernals o primaverals, si encendrem la foguera de Sant Joan en dimarts o dimecres, si Nadal podrà fer bo el refrany i caure en dilluns.
És a partir d’aquesta feina no remunerada, d’aquesta lliçó apresa sense que cap mestre ens hagi amenaçat amb un examen, que construïm tot un sistema de ponts i aqüeductes per sortejar les irregularitats de l’almanac. A més, ens serveix per dissenyar les vacances, les quals es poden entendre com el període en què no toca més remei que aguantar la canalla, el retorn momentani a la casa pairal o l’excusa per treballar encara més -n’hi ha que aprofiten les vacances per collir olives i esporgar els ametllers.
Però aquest gust per fer festa, aquest deler, aquesta ànsia per enxampar el màxim nombre de números rojos -no els confongueu amb els altres, els hipotecaris- provoca situacions paradoxals i fins i tot absurdes. Com trobar-se, el dia 11 de setembre, una rècula de franquistes prenent el sol i banyant-se a la platja. O coincidir, el Dia de la Hispanitat, amb quatre independentistes buscant fredolics a la muntanya. O fins i tot topar amb un anticlerical confés i rematat en una àrea d’acampada… el dia de Pasqua Granada. I ben contents que estaran, tots ells, de no anar a treballar!
Ara bé, el tema que ens ocupa no es limita a una mera qüestió de contradiccions: s’ha de tenir en compte el cop que suposa, per a la capacitat productiva d’un país, tenir massa dies de festa i tenir-los repartits sense ordre ni concert, a la babalà: rutines de treball trencades, rendiment més baix de la força de treball, pèrdua de competitivitat… Per no parlar dels problemes, físics o psicològics, de moltes persones quan reenganxen després d’un pont de cinc dies. O després d’un feriado en dimecres.
A França, després de les calorades de l’estiu de 2003, el govern va començar a debatre si calia eliminar un dia festiu per fer front a l’impacte econòmic de la pujada de temperatures (la despesa sanitària es disparà perquè es van haver d’atendre molts casos, sobretot de gent gran, discapacitats i malalts crònics). Es va parlar, precisament, d’esborrar del mapa el dia de Pasqua Granada, una festivitat considerada per alguns poc rellevant a nivell religiós i social. I l’executiu, tot i que es tractava d’un tema controvertit i certament impopular, va acabar decidint en aquesta direcció: enguany els francesos han anat a treballar -els que no han pogut fer-se escàpols, és clar- el dilluns de Pentecosta.
L’exemple francès ens podria servir per replantejar-nos la manera de fer les festes. Ens podria servir per reubicar-ne algunes en divendres o dilluns, per evitar que fessin més nosa que servei. O per celebrar-les, tot i que caiguessin entre setmana -oh, sacrilegi!- en diumenge. Es faria un acte institucional, una manifestació o un aplec a l’ermita més propera i llestos.
Ara, aquesta última opció suposaria, "de facto", suprimir un dia festiu. I atacar, de passada, el moll de l’os d’un poble com el nostre. Perquè som un poble de seny, és cert, però no ho és menys que també ens domina la rauxa. Una rauxa que a vegades, en sa lluita contra la idea que a la vida hi ha d’haver cards i flors, ens fa creure que arribarà un dia en què no tindrem res més a fer que fotre festa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada