diumenge, 28 d’agost de 2011

Homenatge al quatre llaunes

De cotxes n’hi ha hagut i n’hi haurà, però pocs seran com el Renault 4. El quatre llaunes –qui el va batejar així no podia encertar-la més- forma part d’aquell club on només entren els millors automòbils; els vehicles que han adquirit, per mèrits propis, la categoria de símbol; els carros que han aconseguit fer-se un lloc en l’imaginari popular. Els seus traços simples, curvilinis, suaus, harmoniosos, han captivat a diverses generacions, que li han guardat un aparcament al fons de la seva memòria.
El cuatro huele va ser, des del seu naixement el 1961, un autèntic fenomen de masses. Ho demostra el fet que la seva presentació es va fer a davant del Palau Chaillot, a París, amb la Torre Eiffel de fons. I que hom hi va poder admirar un estol de dos-cents exemplars blancs, talment la flota del rei en Jaume camí de la conquesta de Mallorques. És més, a partir del 4 d’octubre del mateix any, i durant uns quants dies, tota persona que volgués provar-lo se li va donar la oportunitat de fer-ho… de forma gratuïta!
Encara ara, quinze anys després que es deixessin de fabricar els últims models a Colòmbia i a l’extinta Iugoslàvia, el 4L continua suscitant admiració, respecte i certa sensació de familiaritat. Quan en passa un pel carrer, molts no poden treure-li la vista de sobre i l’acompanyen amb la mirada fins que tomba la cantonada. Si n’hi ha un altre d’estacionat a la vorera, no perden l’oportunitat de fotre-li una repassada de dalt a baix, d’esquerra a dreta, del dret i del revés. I si n’avancen un altre que va per la carretera a pas de caragol no s'enfaden com fóra d’esperar, sinó que esbossen un lleuger somrís i exclamen, interiorment o exterior: "Mira, un quatre llaunes!"
La raó d’aquest èxit potser s’explica, precisament, perquè és un cotxe que cau en gràcia. No és gaire gros, té un interior que força a les contorsions dels qui tenen les extremitats massa llargues, el canvi de marxes sembla una mangala incrustada a mitja alçada, just a la dreta del volant… O potser la seva acceptació rau en el fet que és un cotxe nostàlgic, evocador d’infanteses entre els adults, de solteries entre les casades, de segones edats entre els avis i de difunts marits entre les vídues -"Déu els hagi ben perdonat", que dirien les del meu poble. O, vés a saber, potser la seva consideració respon a què és un cotxe completament diferent de la resta, que fa ratlla.
La línia que exhibeix arracona les formes brusques, punxegudes, els escairats o els angles massa aguts. Aposta, per contra, pels acabats arrodonits en vidres, laterals, i para-xocs. La part posterior tampoc defuig d’aquesta sensació, diguem-ne, ondulant: la porta sembla una espècie de trapezi erosionat -molt erosionat- i els llums tenen la forma de dues pastanagues de plàstic que emergeixen de l’estructura enllaunada. I la part davantera ho remata amb un capó llarguet, lleugerament inclinat, que en un moment donat, potser quan menys t’ho esperes, dibuixa l’última corba que mena de dret al terra. Abans de caure del tot, en aquesta sort de cascada, el frontal apareix guarnit per una reixa que fa tot l’efecte d’un arradiet analògic dels d’abans, on les rodetes del buscador de freqüències i el volum són els llums.

La fesomia del 4L la trobareu reflectida, com en un espill, en la versió furgoneta, el 4-F. Però serà només la fesomia, la cara, la part de davant. Perquè de meitat cap endarrera canvia ostensiblement: l’habitacle per guardar el material es fa més llarg i més alt; ja no hi caben cinc portes, sinó tres; la porta de darrera s’obre de costat -i no pas cap amunt, com en la versió turisme-, el pom de la mateixa s’acciona prement un botó -i no pas amb un cop de canell al mànec en forma de T, com a l’utilitari-, els vidres laterals (quan n’hi ha) ja són més rectangulars, tot i que continuen tenint les cantonades desgastades.
Aquesta última descripció resulta cabdal per entendre el significat final del quatre llaunes: el seu caràcter total. En efecte, el cuatro huele és turisme i a la vegada furgó; llueix igual al tros que en un casori; és tan vàlid per circular per la capital com per fer la ruta Patagònia-Alaska; s’adapta tant a la noia que s’acaba de treure el carnet com al padrí que se’n va cada dijous a mercat; tant pot denotar que qui el posseeix és de classe baixa, o alta, o mitjana. És, com va titular el diari l’Équipe, "un auto que ho perdona tot". Un auto que calla per tot. Un auto, en definitiva, que ho és tot.

2 comentaris:

  1. Un quatre llaunes de color roig forma part d'un tros de la meva història familiar. Amb ell recordo bons records.

    ResponElimina
  2. Nosaltres primer en vam tenir un de groc i després un de blanc, Montse.

    ResponElimina