dijous, 4 d’agost de 2011

Reflexions sobre l'oliva

S’han escrit moltes pàgines, moltíssimes, sobre el món de l’oliva. A vegades, però, un té la impressió que totes acaben dient lo mateix. Que tots recorrem als mateixos tòpics, que tots fem els mateixos diagnòstics, que tots proposem les mateixes solucions. I que la cosa es pot tornar molt avorrida, monòtona i feixuga si algú no esvalota el galliner.
Per trencar amb aquesta dinàmica és necessari, imprescindible, que fem un esforç per no repetir-nos, per reinventar-nos. Per aquest motiu, proposo que donem el tomb a una sèrie de veritats donades per descomptat (veritats políticament correctes, com diria aquell) que fan referència al món de l’oli i examinem quina solidesa tenen.
Per exemple, l’aigua és la solució als problemes de les Garrigues? Qui diu que quan arribi el canal, si algun dia arriba, hi haurà prou pagesos que se’n beneficiïn? No se n’aprofitaran, més aviat, les grans empreses agroalimentàries que sempre sotgen a veure què poden rapinyar? L’aigua s’ha de fer servir per obtenir grans produccions d’olives? O un excés d’aigua no pot anar en detriment, tal com assenyalen alguns experts, de la qualitat de l’oli d’oliva verge extra?
Una qüestió molt relacionada amb l’anterior és la següent: les Garrigues ha de continuar sent una comarca d’olivers? No pot ser que quan arribi el canal, si algun dia arriba, altres cultius (el préssec, la poma, la pera, la nectarina, el kiwi o fins i tot la figa) acabin amb la supremacia de l’oliva? No pot ser que algun dia l’oli ja no tingui tan bona sortida com ara i s’hagi d’encarar la producció agrícola cap a altres viaranys? Si bé no sempre hi ha hagut olivers a les Garrigues, perquè hem de pensar que sempre més n’hi ha d’haver?
I les cooperatives? Podran aguantar sempre en números rojos o algun dia hauran de plegar? Ningú es planteja que una cooperativa se’n pugui anar a l’aigua, però, ¿i si passa? En quina situació quedaran els cooperativistes? En un altre ordre de coses, però fent referència igualment al sistema cooperatiu, ¿qui diu que les estructures de segon grau són vàlides quan els beneficis a penes són perceptibles per a cooperatives i cooperativistes? El futur no passa, més aviat, per gestionar cadascú la seva producció i distribució gràcies a les noves tecnologies?
I la seu de la Denominació d’Origen Garrigues, què? Ha de continuar instal·lada al complex de la Caparrella, amb unes vistes privilegiades sobre l’Horta de Lleida, o ha de tornar a la Granadella, que és d’on va migrar fa uns quants anys? Si l’organisme que imprimeix un segell de qualitat a l’oli garriguenc no ha d’estar ubicat, forçosament, al territori on es produeix aquest oli, perquè els seus responsables no n’han previst el trasllat, posem per cas, a Barcelona? Allà tampoc n’hi ha gaires, d’olivers, i les possibilitats de fer negoci són molt més grans que a la capital del Segrià.
I la pregunta del milió: cal vincular, pels segles dels segles, el món de l’oli a les subvencions? Cal donar diners per plantar olivers? Cal donar indemnitzacions en cas que els arbres resultin danyats? Cal que els poders públics subvencionin els pagesos de l’oli tenint en compte la producció, el nombre d’olivers o les hectàrees? És necessari? És una bona inversió o és llençar els diners? Fóra possible buscar alternatives per augmentar la renda dels pagesos sense que les administracions gastessin quantitats ingents de doblers?
Les coses són com són. I tant. Però, ¿podrien ser diferents del que són?


Nota: Aquest article va aparèixer al número 170 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 de novembre de 2006)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada