dijous, 29 de desembre de 2011

El complicat i alhora senzill món de la subvenció

No hi ha res que provoqui tanta controvèrsia a la salvatge garriga com les subvencions. Ni les inclemències meteorològiques, ni els projectes d’abocadors, parcs eòlics o polígons industrials, ni les mocions de censura, ni el Segarra-Garrigues, ni l’endeutament d’algunes cooperatives i ajuntaments, ni la conservació de la xarxa viària, ni la Denominació d’Origen… Ni tan sols les reivindicacions del Komando Garrigues, materialitzades en pintades que reclamen l’abolició de la boira, uns forats més grossos per als contenidors de vidre o nous xapos fabricats amb poliuretà i fibra de carboni, poden fer-los ombra. No hi ha res que pugui amb les subvencions.
I això perquè? En primer lloc, perquè es defineixen –perdoneu la complicació sintàctica- com tot ajut que comporta una disposició de fons públics acordada per la Generalitat o les seves entitats autònomes a càrrec dels seus pressupostos (1). O sigui, que són aprovades per l’administració i només per l’administració, i per tant són un objecte fàcilment controlable. La qual cosa, no cal dir-ho, resulta excepcional en el camp de l’agricultura, on el benefici que pugui treure el pagès d’una collita ve marcat pels capricis del clima, per la cotització dels fruits al mercat i per una sèrie de costos intermedis -i incontrolables- com el preu del petroli.
Per aquest motiu, quan un govern decideix establir una subvenció per als fruits secs, el cereal o els olivers, només ha d’aprovar un decret on s’estableixin els criteris que regiran els ajuts i les quantitats econòmiques assignades a semblants finalitats. I com que els pagesos són conscients d’aquesta realitat, quan hi ha un contratemps, la reacció majoritària és demanar subvencions. Altra cosa és que els governants vulguin fer-los cas, com passa tantes i tantes vegades. I que les protestes, els talls de carreteres i les acusacions creuades estiguin a l’ordre del dia.
A partir d’aquí, sorgeixen d’altres motius de controvèrsia com el que s’apuntava tímidament línies enrera: les subvencions han d’estar afectades a una finalitat, un propòsit, una activitat o un projecte específics, i hi ha l’obligació del destinatari de complir les obligacions o els requisits que s’hagin fixat. A més, la finalitat en qüestió ha de respondre al foment d’una activitat d’utilitat pública o interès social o per a la promoció d’una finalitat pública (2) -les lleis no són un gènere literari, precisament. O el que és el mateix, l’administració dóna la subvenció al pagès a canvi que aquest últim dediqui els dinerets a un objectiu concret, el qual, a la vegada, resulta d’interès no només per al propi agricultor, sinó per a la conservació del medi ambient o per al manteniment de la població als pobles petits. No li dóna perquè es dediqui a viure sense fotre cop, ni per canviar-se el cotxe, ni perquè la faci servir per tapar forats que poc tenen a veure amb els solcs que queden al tros després de llaurar, com tantes -massa- vegades passa.
Llavors, no és gens estrany que la gent de la capital es queixi. Veuen com n’hi ha uns quants que cobren una morterada perquè el fred els ha socarrimat quatre olivers bords, sense esporgar i a punt de morir i es pregunten què han fet ells per no rebre les atencions dels poders públics. Pateixen les retencions de trànsit els diumenges d’estiu per la tarda, justet quan fa més calor, i només falta que els diguin que qui ha travessat els tractors a la via reclama més diners encara. Converteixen un comportament concret, propi de ganduls, galifardeus i entabanadors, en quelcom genèric, en un tòpic. I tots sabem que els tòpics, tot i que reflecteixen un bocí de la realitat, no són ni justos ni fidedignes amb aquesta.
I ja que hi estem posats, en això de tocar de peus a terra, convé assenyalar el tercer -i més important- motiu de discussió pel que fa a les subvencions: el futur dels ajuts al pagès. Un tema bastant espinós, i jo encara diria més, espinós a bastament. Perquè quan s’esmenta la paraula “futur” hom hi veu reflectits, en el mirall del llenguatge, els mots “disminució”, “retallada” o simplement “final”.
El final de les subvencions? Per als pagesos significaria una veritable desgràcia, una innegable tragèdia, una autèntica hecatombe! Significaria la fi, per a molts, d’un estil de vida, perquè haurien d’abandonar l’agricultura. No els sortiria a compte confiar només del terròs per anar passant, per anar tirant, per anar trampejant la situació… per anar vivint. Ara que, pensant-ho bé, potser no seria tan calamitós, això. Qui sap si llavors es veuria qui és pagès i qui no; qui s’espavila pel seu compte i qui no és res sense una subvenció a darrera; qui vol viure de la terra i qui vol viure de la terra i per a la terra.
De moment, però, el final de les subvencions agrícoles sembla quelcom impensable, com a mínim a curt i a mig termini. Però hi ha motius que condueixen a pensar que a llarg termini alguna cosa hi pot haver. Com per exemple, el fet que, en el pressupost de la Unió Europea, l’agricultura cada any hi tingui un pes menys rellevant. Ja sigui per les pressions dels Estats Units, dels països en vies de desenvolupament o simplement perquè ha de fer front als costos de l’ampliació -cal recordar que fa poc han entrat deu països de patac-, el fet és que la part del pastís d’on s’alimenten les subvencions cada vegada és més petit. I això, si tenim en compte que és la institució comunitària qui decideix, en última instància, quants diners es destinen a l’agricultura europea i com es distribueixen, resulta de gran importància. El que dèiem abans del paper de la Generalitat a l’hora de concedir les subvencions és del tot cert, però no ho és menys que el lloc d’on venen els doblers són les arques comunitàries -la Generalitat proposa i la Unió disposa.
O que el percentatge de la població que es dedica a l’agricultura cada cop sigui més escarransit. Fruit d’una reconversió que ha comportat, en vint anys, l’encongiment del sector agrari en benefici de l’engreix del sector serveis, ara la legitimitat dels pagesos a l’hora de negociar és igualment més reduïda. I la seva força, no gaire més gran que altres professionals com els transportistes, els escombriaires, els miners o els pescadors.
Per tant, com que sembla que pinten bastos, serà millor que ens anem preparant. Ja s’han acabat els temps de les subvencions a l’engròs, sense filar prim. Ja s’ha acabat donar diners per plantar olivers, o per sembrar certa varietat de cereal, o per mantenir el poder adquisitiu dels pagesos de l’ametlla. A partir d’ara ben poca cosa hi haurà de tot això. Les Garrigues s’hauran d’espavilar pel seu compte, ja sigui invertint en nous conreus, en una millor comercialització dels fruits, en donar-los més valor afegit o complementant els ingressos de la pagesia amb segones ocupacions -compaginar la feina al defora amb d’altres no necessàriament afins. I qui no ho vulgui entendre tindrà un problema per partida doble: primer, perquè estarà tancant els ulls a la realitat, al complex i a la vegada simple món de la subvenció. I segon, perquè quan decideixi adaptar-se a les noves circumstàncies -que ho haurà de fer, per trons-, els altres ja estaran de tornada. I no precisament d’Arbeca.


(1) Segons l’article 87 del Decret 3/2002, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei de Finances Públiques de Catalunya.
(2) Ídem. (1)


Nota: Aquest article va aparèixer al número 138 de la revista Fonoll, de Juneda (gener/febrer de 2005).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada