diumenge, 18 de desembre de 2011

Origen i destí de la contractació

La contractació en origen de mà d’obra estrangera és una mesura per posar fre a la immigració, il·legal o no. Els treballadors arriben a un país per una feina i per un temps determinats, i quan aquests últims han finit se’n tornen cap a casa. En teoria, en aquest intercanvi, totes les parts hi surten guanyant: els empresaris, perquè poden disposar de més braços quan la demanda és molt gran; els treballadors, perquè cobren un salari superior al que podrien percebre als països de procedència, i els poders públics, perquè així afavoreixen indirectament el progrés en els llocs d’origen i també perquè, d’aquesta manera, constitueix un exemple a imitar pels immigrants que arriben sense papers o sense feina -o totes dues coses a la vegada.
A partir d’aquesta premissa, el Govern català promou, des de fa uns quants anys, que es llogui gent a països com el Marroc o Colòmbia perquè treballin a la campanya de la fruita, majoritàriament a l’horta de Lleida. La contractació i l’allotjament van a càrrec del sindicat agrari Unió de Pagesos, el qual rep uns diners per part de l’Administració pels serveis prestats. D’aquesta manera, es pretén endreçar la problemàtica que suposa l’excés de mà d’obra, durant els mesos d’estiu, en un sector com l’agricultura de regadiu a les Terres de Ponent.
Però no hi ha manera. Any rere any, a les portes de la campanya, s’amunteguen a Alcarràs centenars d’immigrants que volen treballar a la fruita. Els envien des d’altres llocs de l’Estat amb la promesa que aquí sí, aquí sí que tindreu feina segura. I el problema que en resulta és tan trist com esfereïdor: un munt de gent sense recursos, amb els nervis a flor de pell que poden esclatar a la més mínima espurna.
Tenint en compte els precedents, arriba l’hora de qüestionar-nos si la contractació en origen al camp català és un instrument vàlid per regular la immigració. Els seus defensors poden dir que funciona bé, que és la immigració en general la que està desbocada. Però el cert és que resulta poc efectiu aplicar solucions tan parcials a problemes globals. També poden dir que donar feina a immigrants amb papers o sense esperonaria encara més els trajectes en pastera per l’Estret de Gibraltar. Per favor, quina incidència real creuen que té la campanya de la fruita de Lleida en els fluxos migratoris procedents del nord d’Àfrica? Fins i tot poden dir que la seva és l’opció correcta, perquè aquesta gent ve aquí amb totes les de la llei.  Però també tenen els papers en regla molts dels que es concentren a Alcarràs. De fet, cada cop són més els que hi fan cap amb totes les de la llei. Per tant, reitero, la contractació en origen al camp continua sent un instrument vàlid per regular la immigració?
A més, hi ha un altre tema sobre la taula. Es tracta de la gestió econòmica de la contractació en origen. Darrerament han sorgit veus que denuncien, d’entrada, poca claredat i transparència en els comptes presentats per Unió de Pagesos. Poden ser crítiques amb o sense fonament, però el ben cert és que els diners que hi ha aporta la Generalitat no són cap menudesa. Per tant, fóra d’esperar un control més insistent i gens condicionat a afinitats polítiques per part de l’Administració. Així, es veuria si els recursos s’inverteixen realment allà on fan falta, i si hi ha alguna desviació entre els objectius previstos i els resultats aconseguits.
En aquest últim cas, si es detectessin irregularitats en la gestió, fossin del tipus que fossin, apostaria perquè la Generalitat es replantegés la forma de fer les coses. Un replantejament que la podria dur a disminuir l’aportació econòmica, a assumir-ne el control directe, sense intermediaris, o a substituir-la per formes més eficients de regulació dels fluxos migratoris. No és qüestió de continuar gastant-se tants quartos quan els resultats són tan poc perceptibles. I més en un tema com la immigració, del qual depèn no només la pervivència de la llengua o el funcionament dels teixits productius, sinó també la cohesió social del nostre país.
 
Nota: Aquest article va aparèixer al número 135 de la revista Fonoll, de Juneda (juliol/agost de 2004).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada