diumenge, 25 de març de 2012

De mala mort

És francament lamentable que, any rere any, els accidents de trànsit siguin una de les principals causes de mortalitat entre la gent del nostre país. De poc serveixen les campanyes de conscienciació, l’educació viària a les escoles, l’increment de la vigilància policial, les millores viàries, els avenços en seguretat incorporats als vehicles o, més recentment, la introducció del carnet de conduir per punts. La carretera encara continua emportant-se massa vides cap a l’altre cantó. I no sembla que les xifres de mortalitat puguin experimentar una dràstica reducció ni a curt ni a mig termini. 
De la mateixa manera, sembla una fita inassolible que certs mitjans de comunicació redueixin el caràcter morbós que imprimeixen a les informacions que tracten, precisament, els accidents de trànsit. Molts diaris perden el pollí per les fotos que ensenyen com han quedat els vehicles després del sinistre, i no pocs decideixen col·locar-les als llocs més visibles dels seus exemplars, això és, a portada i contraportada, si les consideren prou espectaculars o impactants. Això per no parlar de segons quines televisions, que no tenen cap recança a l'hora de mostrar els cossos tapats per les mantes tèrmiques, els efectes personals dels finats, les taques de sang que han quedat a l'asfalt i fins i tot la compunció dels familiars de les víctimes el dia que les enterren. 
Ara bé, la cosa no queda, simplement, en una mera qüestió d'imatge. Perquè les paraules que en aquests casos acompanyen les imatges en diaris i cadenes de televisió acostumen a ser d'una estofa tan baixa que regiren els estómacs més ferrenys. Els periodistes que les signen s'esplaien tant en les circumstàncies dels accidents, descriuen tan cruament els seus efectes, s'hi recargolen tant i insisteixen tant en el dolor de supervivents i familiars que fa dubtar seriosament de la seva qualificació professional i humana. I, de retruc, fa pensar si els diaris i les cadenes de televisió per als quals treballen no són, més aviat, premsa de mala mort. 
És deplorable que s'utilitzin aquests artificis per despatxar més exemplars o per tenir més audiència. Això significa que s'utilitza la mort com una estratègia més de venda, prescindint així de consideracions morals i obviant que hi ha una frontera que no s'hauria de traspassar mai: la frontera del respecte, la intimitat, el silenci.
Però no és menys deplorable que hi hagi gent a l'altra banda que adquireixi aquest tipus de subproductes. Gent que només para atenció a un mitjà de comunicació quan se li explica, amb tots els ets i uts, que en un accident d'autocar han mort tantes persones, o que en un xoc en cadena han perdut la vida tants d'altres individus. I gent no tan morbosa, però que s'hi troba davant i s'ho empassa sense revoltar-se. Confesso que jo mateix m'he trobat, en aquest últim cas, més vegades del que voldria, i que no em suposa pas un motiu d'orgull.
Què s'ha de fer per posar fre a aquesta mena de pràctiques periodístiques? Personalment, veig molt difícil que l'audiència arribi algun dia a sublevar-se davant certs mitjans de comunicació pel tractament carronyaire que apliquen a les notícies que fan referència als accidents de trànsit. A tot estirar, el públic destinatari podria decidir no comprar més el diari o no sintonitzar més el canal en qüestió. Però això, en una societat tan passiva com la nostra, tindria uns efectes molt limitats. La gent no s'acostuma a mobilitzar si no percep que un problema l'afecta de ple.
En aquest sentit, potser la solució fóra demanar a la gent que es posés a la pell de familiars i amics de les víctimes en carretera. Que es preguntessin com se sentirien ells en contemplar com el periodista de torn -convençut, potser, que la notícia l'havia de fer guanyar el Pulitzer- es rebolcaria en l'explicació detallada i impúdica de la tragèdia. Llavors, poc els costaria indignar-se per un tractament informatiu semblant. I potser farien sentir les seves queixes als propietaris dels mitjans, que es veurien forçats a rebaixar la grogor de les notícies.
Us haureu fixat que, fins al moment, no he fet esment a la capacitat dels mitjans per frenar, sense que ningú els ho suggereixi, aquesta forma de fer. I és que no hi confio gens, en la capacitat dels mitjans per autocensurar-se quan han comprovat, a bastament, els beneficis que reporta no fer-ho. Qui renuncia a vendre més quan, com a contrapartida, només obté els elogis de quatre gats? Qui és tan ingenu de deixar-se perdre un bocí del pastís publicitari a canvi de, diguem-ho així, elevar el llistó ètic del seu mitjà de comunicació?  
Ja és ben trist que arribi a la conclusió que és molt difícil que la cosa canviï. Ni puc confiar en certs mitjans perquè es regenerin ni sóc capaç de creure en la influència que puguem tenir a l'hora de reclamar una transformació. Al final, només em queda pensar que arribarà un dia en què els accidents de trànsit seran tan pocs i trauran la vida de tanta poca gent que ja no pagarà la pena practicar periodisme de mala mort. No se sap mai, de més verdes en maduren.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 149 de la revista Fonoll, de Juneda (novembre/desembre de 2006)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada