dijous, 1 de març de 2012

Petra oleum

Pagesos, transportistes i pescadors. Tots han fet sentir la seva veu, d’uns mesos ençà, contra la pujada del preu dels carburants. I això només és el començament, ben aviat sorgirà un altre col·lectiu -fiqueu-hi el nom que vulgueu- que protestarà perquè el simple fet d’omplir el dipòsit els suposarà una veritable sagnia econòmica. No costa gaire predir què passarà, sobretot si teniu en compte, primer, la quantitat de vehicles que hi ha a tot arreu; segon, que el nostre món està estructurat al voltant del petroli; i tercer, que el preu del combustible no baixarà encara que s’acabin tots els huracans, els terratrèmols i les guerres del planeta.
No cal ser gaire llarg per aventurar el que pot passar en un futur no gaire llunyà. I és per aquest motiu, precisament, que em sorprèn que els mitjans de comunicació no en facin esment. La premsa, la ràdio, la televisió, els portals de notícies d’internet es limiten a descriure les conseqüències de la tractorada pels carrers de Lleida en plena Fira de Sant Miquel, o del tall de l’autopista a la Jonquera, o del bloqueig dels principals ports de la Mediterrània, però no n’analitzen a fons les causes. A tot estirar, recorren als tòpics de sempre: que si el preu del gas-oil o de la gasolina retalla dràsticament el seu marge de benefici, que si els sous ja són prou baixos com per haver-se de gastar un dineral en combustible… Res, tu, res de nou sota el sol.
Tant els costa dir que el petroli és un producte sotmès a una especulació brutal i despietada, la pitjor part de la qual recau en les butxaques dels petits consumidors? Tant els costa dir que és un bé escàs, cada cop més escàs, i que la hipòtesi més factible és que el seu preu no pari de pujar? Tant els costa dir que, com a bé cada vegada més escàs, s’han de cercar alternatives, a poder ser més barates i menys contaminants?
Potser m’equivoco de mig a mig (no seria pas la primera vegada), i en realitat els mitjans n’estan farcits, de reportatges que examinen en profunditat la qüestió. I potser és culpa meva que no els sàpiga veure. Per exemple, tenint en compte que sempre baixo de l’hort, tampoc seria tan estrany que mirés la televisió just quan haguessin acabat de parlar sobre la dependència del nostre món respecte del petroli. O que, per una vegada que em comprés el diari -renunciant a llegir-lo d’esquitllentes en algun bar-, casualment aquell dia no portés res sobre l’oli de roca. Ja n’hi hauria per llogar-hi cadires. O, simplement, que no trobés allò que busco perquè sempre acabés escoltant les ràdios que no hauria d’escoltar. Sí, ja sabeu, aquelles que semblen més aviat granges de bestiar, a jutjar per la gran quantitat de lladrucs, escataineigs, esgüells, renills, mugits, bramuls i udols que s’hi poden sentir.
Però juraria que alguna cosa hi tenen a veure les empreses petroleres, en aquesta contenció de la informació. En primer lloc, perquè algunes són accionistes de pes de certs mitjans de comunicació. D’aquesta manera, és una mica difícil -per no dir impossible- que els mateixos mitjans s’atreveixin a rebel·lar-se contra la mà que els dóna la teca. I en segon lloc, perquè als mitjans que no són seus hi aboquen veritables tones de diners en concepte de publicitat. Qui patrocina la informació meteorològica a segons quines cadenes de televisió? Qui s’anuncia als diaris a tot color i amb les pàgines que facin falta? Qui patrocina programes de ràdio? Qui s’anuncia en segons quines pàgines web? No cal dir noms, perquè segur que ja us n’han vingut uns quants al magí.
I ara la pregunta fonamental: qui es vol arriscar a informar en contra de les petroleres i perdre tot aquesta entrada de diners? Qui vol llençar per la finestra el 5, el 10, o el 15 per cent dels ingressos en publicitat? Qui vol declarar-se gairebé en situació de fallida perquè el calé ja no arriba? Aquí tampoc no cal dir noms, perquè segur que no us n’ha vingut cap al cap. No cal dir noms perquè no hi ha ningú (i si hi ha algú és que li falta un bull) que s’hi atreveixi.
La qüestió és no parlar-ne perquè la gent no agafi consciència del problema. Perquè, si s’expliqués bé a l’opinió pública com les petroleres s’omplen les butxaques cada vegada que puja el preu del cru, segur que això no passaria inadvertit. De la mateixa manera, si es fes una anàlisi a fons del que suposaria, per exemple, haver de prescindir de l’oli de pedra d’un dia per l’altre, més d’un obriria els ulls. I no seria estrany que algú es fes aquestes preguntes: “Perquè hem de dependre, quasi en exclusiva, d’una font d’energia que es pot acabar en qualsevol moment? Quan no puguem funcionar a força de petroli, com ens ho farem?”
La qüestió és no parlar-ne perquè la gent no acabi posant el crit al cel. Què passaria si una ciutadania ben informada decidís fer boicot a una empresa petrolera que col·labora amistosament amb una dictadura africana? Què passaria si, seguint les consignes que moltes vegades ens arriben via correu electrònic, decidíssim tots junts no posar carburant durant dos o tres dies seguits, perquè hi ha indicis sobrats que les grosses pacten els preus? Què passaria si impedíssim l’entrada i sortida de camions cisterna de les refineries -com alguna vegada s’ha fet- per demanar la substitució del petroli per d’altres energies?
Arribar a aquests extrems, o simplement imaginar que algun dia s’hi pot arribar, segur que posa la pell de gallina a més d’un. I és que ho heu d’entendre: a aquestes alçades de la història, ja tenen tot el tinglado muntat, funcionant a ple rendiment, donant beneficis com feia temps que no es veia. I ara que estan en un moment tan dolç, tan productiu, en què el superàvit sembla ser etern… Ara han de veure reduït el seu marge de benefici, rebaixant preus perquè sí o facilitant la reconversió de la indústria del petroli? Ara han de renunciar a allò que han trigat tant temps d’aconseguir? Ah, no! mai de la vida! La pela és la pela!
Francament, em costa molt posar-me a la seva pell. I això que sempre m’esforço per fer d’advocat del diable, per defensar momentàniament les postures de la gent que no pensa com jo. Però en aquest cas no puc entendre que, davant un problema que afecta a tot el món i que pot originar una crisi global, n’hi hagi que només pensin en fer diners esprement fins a l’última gota de petroli.
Mentrestant, pagesos, transportistes, pescadors i els que vulguin afegir-s’hi protesten per l’augment dels preus del petroli. Reclamen a l’estat que els subvencioni un bocí del preu del carburant. Perquè l’estat, no ho oblidem, grava amb un impost els carburants, d’on treu una quantitat gens menyspreable de diners. I els mitjans de comunicació, a continuació, focalitzen tota l’atenció en les pugnes, els estira-i-arronsa i les negociacions entre les parts en conflicte. El problema, doncs, es redueix a un xoc d’interessos entre una part que té més representativitat de la que li atribueixen, i una altra part que es veu obligada a carregar amb el mort quan la culpa, majoritàriament, és d’una gent que sempre està entre bastidors.
És molt trist acabar dient que els mitjans de comunicació col·laboren amb tota aquesta estratègia, que acaben fent el joc a les grans petroleres i es pleguen als seus interessos. I més quan un s’havia fet a la idea, en un temps no gaire llunyà, que la seva missió era exercir efectivament com a quart poder, denunciar les injustícies, desvetllar les consciències. Però la vida és així, amigues i amics, i avui en dia els interessos que genera el petra oleum són tan viscosos i empastifen tant que fins i tot se’n ressenten aquells que ens haurien d’explicar les coses que passen.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 145 de la revista Fonoll, de Juneda (març/abril de 2006)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada