dimecres, 7 de març de 2012

A veure qui la diu més grossa

La meva màxima preocupació, quan escric un article, és que no deixi indiferent. Que faci pensar la gent que se l’acaba de llegir, que creï debat, controvèrsia, fins i tot que els lectors m’adrecin les seves impressions i em diguin si creuen la meva opinió encertada o no. Que m’argumentin els motius de la seva conformitat o desavinença, que puguem intercanviar parers.
Però rares vegades puc comprovar si això passa. Primer, perquè encara no tinc el do de la ubiqüitat, ni la capacitat per entaforar-me al magí dels qui em llegeixen per veure les seves reaccions. I segon, evidentment, perquè són poquíssims els que em fan arribar les seves opinions, i gairebé sempre són amics, parents o coneguts.
No és que vulgui que la gent em pari pel carrer per comentar-me l’últim article que he fet, o el penúltim, o l’avantpenúltim. No aspiro a tant. Però em sap greu que, després d’haver posat totes les energies en confegir un escrit que, per trons, ha de generar diàleg, discussió i caliu, l’únic caliu que quedi sigui el de les brases gràcies a les quals hom es cruspeix un esplèndides costelles de carn.
Aquesta decepció en massa ocasions se’m converteix en una sensació de soledat, i no puc evitar sentir-me com qui crida l’eco i no obté cap mena de resposta. Tinc la impressió que escric, només, per a mi mateix i per a un cercle reduït d’individus, quan la meva intenció és arribar al major nombre possible de gent. Em sembla que, tal com ja s’han lamentat altres articulistes abans que jo, no hi ha pràcticament ningú a l’altre costat.
I moltes vegades penso si no m’estic equivocant, si no hauria d’emprendre un altre camí. Si realment vull causar impacte, deixar una empremta en els meus lectors i provocar que aquests últims no puguin resistir-se al feed-back, a la interacció, perquè no canvio d’estil? Perquè no començo a practicar una prosa més contundent, directa i desacomplexada? Perquè no dic, d’una vegada per totes, les coses pel seu nom, encara que puguin resultar desagradables? Perquè no les començo a dir amb un llenguatge inequívoc, que no deixi lloc a dubtes, un llenguatge on no hi manquin les paraules dures, malsonants, insultants i fins i tot escatològiques?
Potser sí que ja és hora d’adoptar una actitud desafiant, xulesca fins i tot, envers tot allò que no m’agrada. Potser sí que ja és hora d’abandonar aquesta forma de fer excessivament equilibrada, equànime i reflexiva, que només m’ha comportat passar desapercebut fins ara. Provo de picar ben fort, ben alt, en dic quatre de fresques, m’abraço definitivament a la filosofia del broc gros i l’estirabot? Ho provo?
Si ho faig, de ben segur que em sortiran tants amics com enemics. Els primers em seran incondicionals, els segons no em podran veure ni en pintura acrílica; n’hi haurà dels primers que em defensaran a mort, n’hi haurà dels segons que de mort, precisament, m’arribaran a amenaçar. No deixaré indiferent ningú. Parlaran de mi, bé o malament, però parlaran de mi (quanta raó tenia qui va inventar la màxima No news, bad news!).
Tant és que no pensi el que escric, que no escrigui el que pensi. No importa que digui coses només per dir-les, per fer bullir l’olla, per esvalotar el galliner. Del que es tracta és de tenir el personal entretingut, perquè és això el que vol: carnassa. I de pas, satisfer la meva dosi diària, setmanal o mensual de vanitat periodístico-literària.
Tant se me’n dóna que, d’aquesta manera, se’m consideri un maleducat. És més, tant se me’n dóna si jo sóc conscient que sóc un maleducat. Perquè jo he vingut al món a transgredir-ho tot, a escandalitzar tothom, a ser el més original de tots, a destrossar tot indici de correcció política (que políticament correcte, això de criticar les coses políticament correctes), a dir tot el que s’ha de dir sense mossegar-me la llengua.
Se me’n fot, que els meus articles siguin una concatenació d’exabruptes, inexactituds, falsedats i paraules de dubtós pedigrí. Que els meus escrits només siguin façana, palla, i que tinguin menys consistència que la gelatina. Que no aportin res, que no diguin res, que, al cap i a la fi, no siguin res. Se me’n refot, que m’acabi convertint en la meva pròpia caricatura, en un ésser petit, petit, amb menys credibilitat que aquell que cridava “Que ve el llop!”, i que va acabar engolit per la bèstia. Se me’n refot, i sabeu perquè? Perquè, a aquestes alçades de la història jo ja sóc un tio conegut, tu. Famós.
I si la cosa es torç, si m’abraonen perquè he dit una animalada de l’alçada de la Sagrada Família, si m’acorralen exigint-me un acte públic de contrició perquè he ofès greument un col·lectiu o la pràctica totalitat de la societat, cap problema. Sempre puc escudar-me en allò tan conegut de la llibertat d’expressió. Sí, ja sabeu, la llibertat a dir el que em roti sense atènyer a consideracions polítiques, religioses o ètiques.
Això últim em pot servir, també, per denunciar una campanya orquestrada que només busca callar la meva veu (“Forces molt obscures i poderoses em tenen en el seu punt de mira”, podria pregonar als quatre vents per fer-ho més grandiloqüent). Per deixar clar que la meva opinió incomoda molta gent, que amb aquesta excusa aprofiten l’ocasió per intentar defenestrar-me. Per denunciar que no interessa que hi hagi gent com jo, que diu casualment el que alguns no volen sentir dir.
La veritat és que, entre denunciar una campanya de persecució contra la pròpia persona i fer-se la víctima hi ha una distància ínfima, gairebé imperceptible. Es passa d’una cosa a l’altra amb una facilitat tan gran, que és molt difícil resistir-s’hi. I això la gent d’aquest país ho sap. Ara, una altra cosa és que, quan algú posa el crit al cel perquè creu que l’empaiten uns indesitjables, aquesta mateixa gent li fa costat perquè aquí sempre s’ha estilat posar-se de la banda de les minories, els dissidents o els reprimits. Sempre genera corrents de simpatia, això de lluitar sol contra el perill.
De la mateixa manera, les adhesions que pot rebre un escriptor que ha ocasionat un autèntic terrabastall mediàtic seran més incondicionals si provenen dels seus companys de professió. Escriptors, periodistes, intel·lectuals que potser mai s’haurien plantejat posar-se-li al costat -unes vegades per indiferència, d’altres per pura i simple animadversió- són els primers a promoure manifestos que busquen rehabilitar la ja prou malmesa imatge pública del vilipendiat. Perquè ja se sap, el gremi és el gremi, i un atac contra un dels seus membres moltes -massa- vegades és considerat un atac a tot el conjunt.
I si l’escriptor forma part d’una corrent de pensament determinada, tres quarts del mateix. Encara que no l’hagin llegit mai, molts dels que li donaran suport ho faran simplement perquè pensa com ells, perquè és “dels seus”, de la seva corda. I encara més: li faran costat perquè és l’excusa perfecta de continuar la guerra que mantenen amb l’exèrcit de l’altra banda de la trinxera. Les postures eternament enfrontades aprofiten el més mínim detall per tirar-se els plats pel cap.
Pot ser, però, que tots els esforços per defensar-me caiguin en sac foradat. Que no coli el tema de la llibertat d’expressió, ni el del victimisme. Que no facin pinya al meu voltant els companys del gremi o els meus correligionaris. Pot ser. I llavors què faig, mareta? Doncs sortir per la porta falsa: dir que les meves paraules s’han tret de context. Que s’han d’entendre dins d’un marc i que no es poden treure esbocinades perquè estan integrades en un tot coherent (el “coherent” que no falti!). A tot estirar, puc mig reconèixer que m’he equivocat, però sempre utilitzaré la fórmula “expressions desafortunades”, mai cap altra que delati el meu penediment o el meu desconcert per haver ficat la pota fins al fons.
Per molt que ho intenti, no sóc capaç de canviar de forma d’escriure. Em veig incapaç, per moltes voltes que hi doni, d’entrar a sang i foc en qualsevol qüestió i deixar-ho tot arrasat. Perquè? En primer lloc, perquè crec que una opinió s’ha de formular des del respecte envers totes les altres, siguin o no coincidents amb la nostra. Mostrar respecte és importantíssim si el que volem, realment, és que se’ns respecti i que puguem establir un diàleg franc i constructiu. Després, perquè penso que s’ha de ser seriós. No pas estirat, ni hieràtic, ni mira’m-i-no-em-toquis, sinó precís en les afirmacions i gens donat a la banalització. La qual cosa no vol dir, és clar, que enmig d’una explicació no hi puguem introduir unes gotes d’humor. Només faltaria! Llavors, perquè s’ha de ser humil: hom ha de ser conscient que potser són els altres, els que tenen la raó. A continuació, perquè m’importa tant allò que dic com la forma en què ho dic. La meva intenció és comunicar un missatge, però no a qualsevol preu. L’estructura del text i el vocabulari han d’estar-hi a l’alçada. No pot ser que una concentració excessiva de paraulotes per metre quadrat i un desgavell conceptual desvirtuïn la idea principal. I en últim lloc, una qüestió molt relacionada amb l’anterior: perquè m’agrada pensar les coses abans d’escriure-les. No hi ha res més dolent, a l’hora de confegir un article, que abocar a raig els pensaments tal com estan desats al nostre cervell. Perquè llavors és quan s’acostumen a escriure les bestieses de les quals hom es penedeix un cop les veu publicades. Per tant, sóc partidari de reduir la marxa, parar si convé, i considerar les implicacions d’escriure tal cosa o tal altra. La qual cosa, per cert, és més necessària que mai en els casos que hom vol escriure sobre un tema que el posa dels nervis. Tranquil·litat i bons aliments, que diria aquell.
Per molt que ho provi, no puc abandonar el meu estil. I mireu que em costaria poc, abandonar-me a les baixes passions! Però res, xiquets. És com si tingués una paret a davant i no la pogués franquejar de cap de les maneres. És possible que alguns em diguin, davant aquesta incapacitat manifesta, que tinc massa prejudicis, o que sóc massa primmirat, massa tou. Que així no deixaré de sentir-me sol cada cop que esperi, endebades, una allau de respostes a l’avantpenúltim, el penúltim o l’últim article que he fet. Però, voleu que us digui una cosa? Tot això m’importa ben poc. Perquè m’estimo més estar sol que mal acompanyat.


Nota: Aquest article va aparèixer al número 146 de la revista Fonoll, de Juneda (maig/juny de 2006)

3 comentaris:

  1. Lo que passa xenxi, és que son tan llargs que en acabar de llegir, encara que sigui mig mati, a un li entra son. I pels que aconsegueixin arribar al final sencers, enhorabona!

    Lluís del Boga.

    ResponElimina
  2. Està clar que no has canviat el teu estil, per molt que ja fa més d'un lustre tinguessis clar com podies fer-t'ho per ser més popular.
    Millor sol que mal acompanyat... Home, sol, sol, no estàs, però admetem que els teus articles no aixequen passions (baixes) ni són d'aquells que es difonen per emails que es van reenviant amb alegria entre els contactes, com un que tomba i gira fa temps d'un conegut escriptor de novel·les històriques espanyoles que està ple de majúscules i improperis.
    I tot això que t'honora...

    ResponElimina
  3. Gràcies pels vostres comentaris, xics. Lluís: abans els feia més llargs, però ara els faig tan curts que no dura ni un minut llegir-los. Tot i així, sempre hi pot haver qui s'hi pugui adormir... I Eduard: si posar improperis és sinònim que et contestin, prefereixo seguir en l'anonimat.

    ResponElimina