diumenge, 13 de maig de 2012

Com me dic o com me diuen?

“I a tu, com te diuen?” La primera vegada que m’ho van preguntar vaig pensar si n’eren, d’atrevits, aquests ebrencs. Ni te coneixien i ja se prenien la confiança de preguntar-te els teus sobrenoms -en el meu cas són molts i molt variats- o el nom de ta casa -perquè als pobles, ja ho deveu saber, la gent s’acostuma a cridar pel nom de la respectiva família. Què n’havien de fotre?
A força de donar-hi voltes, i de trobar-me amb més i més gent que m’ho demanava de la mateixa manera, vaig comprovar que m’equivocava (quina novetat!). Que l’expressió no responia a una actitud desvergonyida, ni de xafarderia excessiva, ni tampoc de mala educació. Simplement era la seua forma de preguntar-ho.
I com més hi reflexionava, més escaient la trobava. Perquè em vaig adonar que l’important no és el teu nom, com te dius, si no com te diuen. En un món on per ser persones necessitem relacionar-nos amb d’altres persones -“L’home és un animal social”, que diria aquell-, moltes vegades hem d’acceptar que no ens cridin pel nostre nom de pila. I si no ho acceptem, de poc ens servirà, perquè la decisió no és a les nostres mans.
A més, la frase té la virtut d’acostar la distància entre parlants, perquè preguntant com mos diuen, s’aconsegueix certa atmosfera de franquesa, de confidència. No interessa tant el nom que figura al document d’identitat, sinó com mos diuen realment els amics, la família o els companys de faena. La qual cosa, per cert, és un dels requisits per establir una bona conversa.
Per aquests motius, quan m’allargo a les Terres de l’Ebre i me pregunten, literalment, com me dic, alguns viatges els contesto, mig en broma mig seriosament: “Com me dic o com me diuen?”

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l’Ebre el 25 de novembre de 2005. 

Nota 2: Quan treballava a Tortosa, la Cristina Egea, de Xerta, i el rapitenc Pep Carcellé, van treure'm un mot: "El Niño". Per extensió, "El Niño Torres"...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada