dijous, 24 de maig de 2012

La caragolera (II)


Era una tarda gris, tapada, d’aquelles en què tan aviat pot caure un xàfec o quatre gotes mal comptades. Els barrancs estaven buits, ressecs, però la seva sola presència intimidava, perquè donava a entendre la malura que podia ocasionar, en un tres i no res, l’aigua. La carretera, irregular, plena de pujadetes, baixadetes i ziga-zagues. I jo, amb una barreja d’acolloniment i esperança. Esperança d’arribar a Mas de Barberans d’una punyetera vegada i trobar-hi la caragolera.
Quan hi vaig ser, vaig poder admirar un poble construït a la pendent d’un turó, però amb els carrers relativament plans. I és que seguien el relleu de la muntanya, d’esquerra a dreta, no de dalt a baix. De dalt a baix hi havia escales, que tenien la funció de comunicar els carrers entre si.
Vaig passejar-m’hi una bona estona, i vaig escodrinyar els aparadors de les botigues, encara tancades, a la recerca de tan preuat recipient. Però no vaig veure res que s’hi pogués assemblar. Ni una caragolera, ni un cabàs, ni un cistell, ni una granera, ni un sarrió… L’únic que vaig veure, a aquella hora de la tarda, va ser com les dones del poble despenjaven les cintes i els domassos de la festa major de primavera.
Desmenjat, vaig decidir anar-me’n. Però, just quan sortia del poble, vaig veure un pagès esporgant olivers al costat de la carretera que porta a la Sénia. Li vaig preguntar si podia trobar objectes fets de vímet, o de pauma, o de margalló, o de llata, o de com recoi es digués. I em va contestar, molt amablement, que no ho creia pas, perquè gairebé ja no se’n feien. Només uns quants dies a l’agost -coincidint amb les Jornades Culturals, vaig esbrinar després-, i para de comptar.
Ja m’havien avisat, abans de sortir de Tortosa, que no hi anés a buscar cap caragolera, a Mas de Barberans. Però no, vaig confiar més en les indicacions del Consell Comarcal del Montsià que en el savi consell de companys i amics. Vaig creure, ingenu de mi, en la infal·libilitat no del Pare Sant, sinó dels poders públics. I ja veieu com em va anar: me’n vaig tornar amb el morro eixut cap a casa.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l'Ebre el 3 de març de 2006.

2 comentaris:

  1. Felicitar-te pel teu blog BROMA PLANA. Sóc Carles Valls de Printcolor www.printcolorweb.com impremta especialista en llibres. Hem llançat una Promoció als bloggers i els hi regalem un llibre de tapa dura. Podria ser un llibre sobre el teu blog o d’un altre contingut. També pots oferir aquesta promoció a tots aquells que són lectors del teu blog.

    Et passo un enllaç amb la informació de la promoció bloguera:
    http://www.printcolorweb.com/spa/item/libroblogueros.html
    T’interessaria? Tens alguna altra proposta?

    Carles Valls (cvallsca@gmail.com)

    ResponElimina