diumenge, 27 de maig de 2012

Maniobres d'enlairament


L’any 2005 vaig anar a la Fira del Llibre i l’Autor Ebrenc de Móra d’Ebre. Me’n recordo força bé, potser perquè feia una calor que estavellava les pedres -no és casualitat que la capital de la Ribera d’Ebre encapçali el rànquing de màximes, durant molts dies, els mesos de calor-; potser perquè m’hi vaig comprar el recull d’articles Cabòries estivals i altres proses volanderes dos dies abans que el seu autor, el grandíssim Jesús Moncada, ensopegués amb la mort i ens deixes orfes abans d’hora, o potser perquè vaig assistir a la presentació d’una sèrie de llibres on hi havia, entre altres escriptors, Gerard Vergés, poeta tortosí de reconegut prestigi.
Quan li va tocar presentar la seva obra -El Delta de l’Ebre, un llibre amb fotografies de Mariano Cebolla i text del mateix Vergés-, va fer una afirmació que em va xocar. Va dir que la poesia era com un avió que s’enlairava. Que fins aquell moment, mentre corria esperitat per la pista, podia ser qualsevol de les altres disciplines literàries. Però quan deixava de tocar a terra, quan s’enfilava cel amunt, llavors era poesia.
“Carai!”, vaig pensar. “Que potser no ens podem enlairar llegint un bon llibre de contes, una biografia aixorejada o un epistolari? Estem condemnats a restar ancorats a terra mentre no fem el pas decisiu de llegir poesia? I si una novel·la inclou diàlegs amb una alta càrrega poètica, no podem tocar els núvols amb els dits? I si un assaig conté descripcions al·legòriques o metafòriques, no podem levitar com sembla que fan certs monjos orientals? I si una obra de teatre té passatges d’una força tal que els nostres cors s’eixamplen o s’encongeixen en un tres i no res, què? No podem calçar-nos les sandàlies d’Hermes i entrar volant a l’Olimp?”
Després d’aquesta asseveració em vaig pansir. Perquè llegia molt poca poesia, fos perquè no m’acabava de fer el pes o perquè em costava entendre-la. No hi podia fer res, era així. I pensava que, a aquelles alçades de la història, m’era difícil –no impossible- canviar. Per tant, de les paraules del poeta vaig deduir que no valia la pena que provés d’emprendre el vol, perquè les meves preferències literàries eren un llast massa pesant per provar-ho.
No vaig trigar a reviscolar. “És clar, és clar!”, vaig cridar en silenci. Se m’havia fet present que, quan era dins d’un avió i començaven les maniobres d’enlairament, m’agafaven tots els mals del món.

Nota: Aquest article va aparèixer a La Veu de l'Ebre el maig/juny de 2006.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada