dimarts, 30 d’octubre de 2012

La festa de l'oli nou


Amanida d’enciam, tomata, pastanaga, espàrrecs, tonyina i anxoves; salmó a la planxa; ous de guatlla; pebrot verd escalivat, aigua i vi. Aquell sopar va ser una festa.
Què ho va fer, que l’àpat fos màgic i memorable? Ho va fer que l’enciam, la tomata i la pastanaga fossin collits, a primera hora del matí, sota la humida, pesada i feixuga boira de Sarroca? Ho va fer que el pebrot verd s’havia escalivat al tros, el dia abans, mentre els collidors d’olives dinaven? Ho va fer aquell fresc blanc vi d’agulla? Ho va fer la tonyina del Cantàbric? Les anxoves de l’Escala? El salmó rosadenc? Els espàrrecs curts i prims? O els xicotets ous de guatlla?
No. Ho va fer l’oli nou que acabava de dur de Sarroca. L’oli tèrbol, verd embromat, massís i olorós va impregnar els aliments i va dar-los un toc celestial, únic. L’enciam va reverdir; la tomata va tornar-se encara més sucosa; la pastanaga menys dolça; les anxoves no pas menys salabroses; el salmó untuós i brillant; els espàrrecs filagarses olioses; els ous de guatlla elàstics i esponjosos, i el pebrot escalivat, que guardava el fum de la brasa al defora, una verda serpent d’oli.
Vaig menjar tan a poc a poc com vaig poder. Vaig recórrer al setrill, una vegada i una altra, quan veia que el toll d’oli s’aclaria. Vaig percebre certa picor a la gola i vaig recordar el refrany: “Massa oli a la plata, cou al coll i a la butxaca”. No hi vaig donar importància. La picor passaria i, quan convenia, era preferible llençar casa i corral per la finestra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada