dimarts, 9 d’octubre de 2012

Terres de sol ponent

És temps de sol ponent. D'aquí al solstici d'estiu cada dia el sol se'n va a jóc més tard, cada tarda hi ha una mica més de llum. Les passejades són més llargues, la canalla torna de jugar més tard, les jornades al tros es tornen més productives. Tot funciona a un altre ritme. Estem més assossegats, més tranquils. No patim tant per aprofitar les hores de sol. Els horaris es dilaten com els rellotges d'en Dalí.
A Lleida i rodalies, on no hi ha cap accident geogràfic remarcable que barri la vista al sol fins que se'n va a dormir, les postes són llargues, lentes. El sol tan aviat és borrós com ben perfilat. Tan aviat és suc de taronja com suc de cirera. Quan es fa fonedís, a voltes l'horitzó queda esquitxat d'una rojor que anuncia vent, pluja o la sequera de sempre. El cel s'emblanquina, es torna griset, blau marí, i just abans que l'imperi de les ombres s'apoderi de tot el firmament, encara resisteix una línia blaveta a dalt de les carenes.
No és estrany, doncs, que molts dels que emigren n'enyorin especialment les postes de sol. Com a mínim és el meu cas, perquè a Reus visc de cul al sol, tinc uns quants edificis alts que me'l tapen a mitja tarda i, al fons, la Teixeta l'oculta abans del que estava acostumat a Sarroca. Tot i així, em considero afortunat, perquè abans era molt pitjor. Quan vaig viure a Jesús, encara que el menjador estava encarat a ponent, havia d'aguantar com els mil cinc-cents metres de Caro s'interposaven entre la meva humil, impotent, decebuda i entristida persona i el sol, que es perdia per la banda de l'Aragó.
És temps de sol ponent. No gastem tanta electricitat, aclarim préssecs fins tard, ens encantem xerrant a la plaça, sopem cada dia més tard. A partir del solstici d'estiu, però, el dia tornarà a recular. I llavors lamentarem que, quan en vam tenir l'oportunitat, no vam apreciar prou els ocasos serens, els capvespres exquisits, els crepuscles que semblaven eterns. I ens prometrem que l'any que ve, aquesta vegada sí, tindrem els ulls que es mereixen les nostres postes de sol.

Nota: Aquesta foto també és del filòsof, escriptor, professor, mestre i amic Ramon Camats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada