diumenge, 21 d’octubre de 2012

Octavi i llibreria

Diumenge. Migdia de fira a Vall-de-roures. Octavi té una cua que arriba fins al carrer. Despatxa diaris, revistes, arxius definitius, cromos, jocs d’ordinador, cartutxos de tinta per a impressores… I llibres. Li dic que em fa una il·lusió especial asseure’m en aquell tamboret baixonet i ballaruc. Endavant, diu ell. Jo me’l miro. Aquest home no para. És sol a la llibreria i encara té temps d’encolomar llibres a la gent que només va a comprar el diari. Salvant les distàncies, sembla Oliveira da Figueira.
Octavi és xerraire. I xerra depressa. En un moment et pot recomanar la lleixa sencera. Jo penso que tinc clar què vull quan entro a la seva llibreria. Quan surto, m’adono que porto un llibre de més. Ell és especialista en girar truites.
Octavi s’ha fet a si mateix. No crec que, a la vida, li hagin regalat massa coses. Ha sapigut convertir un comerç de Vall-de-roures, als confins de la llengua, en una referència literària de primer ordre. Ho ha fet quasi sense ajudes públiques, però em sembla que això li és indiferent. Penso que està millor així, sense dependre de ningú. Fa el que vol, quan vol i com vol.
Dissabte. Capvespre de tardor a Lleida. Octavi rep, a l’Auditori Enric Granados, el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana. Estic content per ell. Però sobretot estic content perquè el país s’ha adonat de la importància d’Octavi i li ha reconegut en la seva justa mesura. No acostuma a passar gaire, que es reconegui el talent d’una persona mentre encara belluga. Això és un punt a favor nostre, sens dubte. Esperem que d’ara endavant tots els Octavis tinguin el premi que mereixen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada