dijous, 31 de març de 2011

Pocs i mal avinguts

Se suposa que la feina dels sindicats agraris és defensar els drets del pagès. S’entén que han de fer de contrapès davant les “perversitats” del mercat o de les intencions dels governs de convertir el sector en un zero a l’esquerra. És d’esperar que facin sentir la seva veu a l’opinió pública quan van mal dades, per exemple, per al conreu dels fruits secs, de l’oliva, de la fruita dolça, del cereal o de les hortalisses.
Res d’això, però, sembla que es compleixi en els temps que corren. Perquè les dues principals organitzacions agràries del país, Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) i Unió de Pagesos (UP), estan a mata-degolla, i no s’estalvien els retrets –i algun que altre insult- públicament. Aquests i aquells tenen formes diferents de veure les coses i també de fer-les, com ho demostra el fet que, mentre uns tallen carreteres, els altres negocien amb l’Administració; mentre uns es manifesten, els altres són a casa, al tros o al bar; mentre uns es posicionen a favor d’un tema concret, els altres veuen la necessitat urgent de fer-ho en contra. Ni que sigui per marcar distàncies.
A sobre, els altres i els uns sembla que s’hagin intercanviat els papers arran de l’últim canvi de govern. Els que abans posaven el crit al cel per la política agrària de la conselleria, ara mantenen tanta bona sintonia amb el poder que a vegades es fa difícil distingir qui és qui. I els que tenien reunions cada dos per tres amb l’Administració per decidir coses tan importants com el dia en què es tornarien a reunir, ara s’han tornat addictes a les tractorades.
Què aconsegueixen UP i JARC actuant d’aquesta manera? Realment pensen que així es poden defensar els drets del pagès? A què responen les postures que mantenen i que semblen tan irreconciliables? A la voluntat de conrear una determinada àrea d’influència? O, cosa pitjor, a fer poca cosa més que viure del sindicat?
Que sàpiguen que, amb aquesta actitud, el pagès és el primer que hi perd, perquè la força de la qual es pot presumir davant els que manen és molt poqueta cosa. A l’hora de plantejar reivindicacions o negociar contrapartides poden fer-se l’orni amb arguments de l’estil “Com voleu arreglar el sector si no sou capaços d’entendre-us vosaltres mateixos?” o bé “Exactament a qui representeu, als productors de l’oli de les Garrigues, del Segrià, de l’Urgell, de la Denominació d’Origen o de la partida de la Vall dels Masos?”. Llavors, de res serveix que s’ofenguin els representants sindicals, ni que els acusin de menystenir-los i ignorar-los, perquè en el fons del fons saben que els altres tenen la raó i totes les de guanyar.

Nota: Aquest article va aparèixer el 5 de juliol de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada