dijous, 14 d’abril de 2011

Les olles de l'església

Lamentablement, encara n’hi ha que no encerten a formular una opinió determinada si abans no saben què en pensa el Papa de Roma. Els seus posicionaments particulars depenen de la postura oficial de la cúria capellanesca, la qual l’administra com qui dóna la comunió a una cua de feligresos davant d’un altar. “El cos de Crist, i amén”: els uns reparteixen la paraula de la Santa Mare Església –que va a missa- i els altres se l’empassen.
Aquest fet dóna a entendre el gran poder que encara conserva la institució eclesiàstica, tot i que cada vegada està més desconnectada de la societat i que ja no mana com ho feia dècades enrera. És més, quan es dóna la casualitat que un govern és de la seva corda –o de la seva crosta- tornen a emergir les velles ànsies de dominació espiritual. Les quals es materialitzen, no cal dir-ho, en la presència desproporcionada de capellans a la televisió, en classes obligatòries de religió a l’escola i fins i tot en la reintroducció del Sant Crist a les aules. A canvi, l’Església no passeja el govern sota el tàlem, però li dóna totes les benediccions que facin falta. Ja sigui en forma d’adhesió incondicional o en forma d’atac a l’adversari polític.
En aquest punt, no és una hipòtesi sense fonament pensar que el poder eclesial vol competir amb el de l’Estat. Com, sinó, s’hauria d’interpretar el seu posicionament públic en matèries com la legislació de les parelles de fet, dels matrimonis homosexuals, de la investigació amb cèl·lules mare, de l’avortament o –ves qui ho havia de dir!- de la redacció de la nova Constitució Europea? No porta a pensar que l’Església no es conforma amb ser un grup de pressió més, i que vol dictar doctrina àdhuc sobre els orígens cristians de la vella Europa?
Davant d’aquesta disjuntiva, sempre serà més encertat deixar de banda els sermons de l’Església i atorgar la capacitat de decidir a l’Estat democràtic. Per començar, perquè la primera només representa una determinada confessió -per cert, cada cop més minoritària. Després, perquè no pot donar lliçons de democràcia quan ella mateixa és una institució tan opaca, poc participativa i encarcarada. I finalment, perquè s’ha de cuidar de les seves olles: les qüestions que atenyen l’esperit. Per a la resta, que són les coses d’aquest món, ja hi ha l’Estat. I si encara queda algú que no sap o no vol entendre-ho, ja pot cantar missa…

Nota: Aquest article va aprèixer l'11 d'agost de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada