dijous, 30 de juny del 2011

Un altre caragol és possible

No em considero un llepafils ni un tastaolletes, en això del menjar. Sóc més aviat ferreny. Però he de reconéixer que, en qüestió de caragols, les meves preferències són limitadíssimes. No m’agraden a la gormanda –massa farina-, ni enmig de la catxipanda o la cassola de tros –massa destorb-, ni bullits –massa tous-, ni amb salsa –només trobo gust al condiment-, ni fets sols a la cassola –precisament, aquí trobo a faltar el condiment-, ni amb sèpia i conill –ja en tinc prou amb bèsties que neden i corren, no em calen les que s’arrosseguen. Els caragols només em xoquen a la llauna i a la brutesca.
Sí, a la brutesca. No ho havíeu sentit mai? Es preparen a sobre d’un matxembrat, un totxo pla, llarg i poc gruixut que també es fa servir per pujar envans i donar forma a les teulades. En l’ús que ara s’explica, però, el matxembrat es recobreix d’una fina pel·lícula de sal, homogènia i ben aplanada. Els caragols es col·loquen, de cap per avall, ben afileradets sobre el llençol salat, de manera que quedi el menor número possible d’espais buits. A continuació, es porta tot el muntatge a l’aire lliure, a poder ser un descampat o una era, i es deixa a terra. Llavors, els caragols es tapen amb cura amb uns quants feixos d’espart, sense arrels i ben sequet. I acte seguit se li posa foc.
Les flames que hi neixen són intenses, primes, llargues, encaragolades, grogues, vermelles, verdes i blaves, però duren poc. Per aquest motiu s’ha d’anar reposant el combustible fins que el cul dels caragols quedi negre com el sutge. I els caragols muts, ben morts, ofegats enmig dels cristalls de sal.
En pic s’ha acabat la cocció –més aviat el rostiment-, ja es pot portar a taula. El plat hi guanya si l’acompanyeu amb una vinagreta clapejada d’oli de les Garrigues i arreglada amb pebre. O amb un allioli dels verds, lligat amb oli de la primera premsada, un parell o tres d’alls i els ous que facin falta.
Llàstima que el preu que s’ha de pagar siguin les mascares que deixen els caragols als dits: ni a força de xuclar-los podeu veure’ls lliures de negror. Tot i així, hi ha una manera d’estalviar-se aquest peatge: fent servir les noves tecnologies. En efecte, si embolcalleu la caragolada amb paper d’alumini aïllareu de totes totes la brutícia que implica l’espart cremat. I els caragols sortiran tan nets, i tan polits, i tan llustrosos, que els afamats i els morts de gana –entre els quals m’hi compto- només hauran de patir per deixar el plat ple de closques buides. O quasi buides, en el supòsit que no els agradi el cul.

Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 140 del quinzenal SomGarrigues (de l'1 al 14 de juliol de 2005)

Nota 2: La foto és del Jordi Bas.

diumenge, 26 de juny del 2011

Els fonaments de la cultura de l'oli

Com deia aquell gran filòsof, només sé que no sé res. Em faig un fart de parlar de la cultura de l’oli, de les seves característiques, de les seves potencialitats, del lloc on es desitjable que arribi, i després resulta que no en sé ni un borrall. Me n’adono quan no sé explicar el procés, amb tots els ets i uts, de producció de l’oli; quan ignoro quines són les millors condicions, orogràfiques i climatològiques, per tal que l’oliva arbequina aconsegueixi una qualitat òptima; quan  sóc incapaç de descriure, amb un mínim de concreció, les tonalitats que produeix al paladar un oli fruitat, o amarg, o picant, o dolç.

Tot allò que penso, escric o dic sobre el món de l’oli ve condicionat pel fet d’haver nascut en terra d’olivers, per haver-hi viscut, per haver compartit multitud de converses a casa, a la cooperativa, al bar i fins i tot -quan no hi ha pesca salada són inimaginables els temes de conversa- a la discoteca. Però en la majoria de casos els meus suposats coneixements són obvietats, tòpics, veritats donades per descomptat, informacions no contrastades i superficials. I em consta que no hi estic sol, en aquest debat, que hi ha molta gent a les Garrigues a qui costa amarar-se de cultura de l’oli.
I això perquè passa? No voldria ofendre ningú, però he de dir que, en bona mesura, això passa perquè no ens ho han ensenyat a l’escola. I si ho han fet, no s’hi han esmerçat gaire. La qual cosa no impedeix, d’altra banda, que hi hagi hagut cert desinterès de la nostra part a l’hora d’aprendre. Però si l’oli tingués més presència en els plans d’estudis de les nostres escoles, si es fessin més visites guiades –i explicades- a les cooperatives, si es dediqués una classe, una de sola, a estudiar les tres o quatre varietats d’oliva més esteses a la salvatge garriga, un altre aviram ens cantaria.
Ara bé, que no s’hagin fet les coses del tot bé no vol dir que els errors no es puguin esmenar. Sempre es pot millorar, sempre. I en aquest procés de millora -diguem-ho així- hi juga un paper destacat l’Escola de Capacitació Agrària de les Borges Blanques. Allí hi ha els especialistes en el món de l’oli, la gent que estudia i assaja amb noves varietats d’olivera, els tècnics que imparteixen, periòdicament, cursos de tast d’olis. El seu ajut és imprescindible per dissenyar l’encaix de la cultura de l’oli amb l’educació dels garriguencs del futur. I és que el futur passa per tenir unes dones i uns homes ben formats, ben instruïts en tot allò que fa referència a l’oli. Si tenim els coneixements adequats serem capaços, com deia aquell altre gran filòsof, de moure el món. Si tenim uns fonaments ben profunds, i resistents, i fets a consciència, el nostre edifici serà l’enveja de tot el món conegut.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 137 del quinzenal SomGarrigues (del 20 de maig al 2 de juny de 2005)

dijous, 23 de juny del 2011

Tot construint la cultura de l'oli

Les Garrigues necessiten, com l’aire que respiren, una promoció constant del seu actiu més important: l’oli d’oliva verge extra. Una promoció que involucri les forces vives de la comarca: institucions públiques, empreses privades, associacions i persones a nivell individual. Una promoció que no s’aturi, que evolucioni, que cerqui a cada moment com fer el producte més atractiu de cara al consumidor i la manera de penetrar en nous mercats. Una promoció que vagi de la maneta amb l’oferta turística de la comarca, com els masos de volta, les cases de pagès, els Vilars d’Arbeca o les pintures rupestres del Cogul. Una promoció vinculada a una ruta gastronòmica de l’oli, que inclogui tot el gremi de restauradors de la comarca. Una promoció que… Pensant-ho bé, fa falta alguna cosa més que promoció.
I, com diria aquella cançó, quina cosa és? Doncs una cosa que no es pot veure ni es pot palpar, però que existeix. Quelcom més que un color, un sabor o un aroma: un caràcter. Allò que converteix el vi del Priorat, de la Terra Alta, del Penedès o dels Costers del Segre en alguna cosa més que una beguda alcohòlica producte de la fermentació dels carrolls de raïm. Tot un ceremonial, una parafernàlia que encara no acompanya l’oli, però que si Déu, o la Fortuna, o la conjunció astral de Mart, Saturn i el cometa Halley volen, sens dubte que algun dia en formaran part.
Quan arribi aquest dia els artistes de renom es dedicaran a produir olis d’autor: olis selectes, concebuts en les condicions climatològiques més adequades, nascuts de les millors varietats d’oliva, portats al món amb les millors tècniques de reproducció assistida i criats en els recipients on millor conservin les seves qualitats primigènies. Serà la irrupció del glamour al món de l’oli.
A partir d’aquí no serà gens estrany que es paguin veritables bogeries, en qualsevol casa de subhastes de Londres o Nova York, per un lot concret d’olis de les Garrigues. O que els tastets d’olis esdevinguin un nou element de distinció social: que si aquest oli té un gran bouquet, que si aquest altre té l’olor de l’espígol de la Serra Grossa, que si el de més enllà adopta la tonalitat de l’or quan es fon… Fins i tot, fins i tot, serà la cosa més habitual del món acudir de tant en tant a la Societat d’Amics de l’Oli de les Garrigues, on, precisament, podrem dedicar-nos a dir esnobismes i fanfarronades com les que s’esmenten línies enrera.
Però, mentre aquest dia no arribi, haurem de treballar perquè el nostre oli obtingui el reconeixement que mereix. Haurem de construir, pas a pas, una cultura de l’oli que serveixi tant per saber quina és la temperatura òptima de conservació com l’esperança de vida -altrament dita data de caducitat- del producte. Que ens mostri els pros i els contres de cuinar amb olis diferents en funció de si fem una amanida o unes patates fregides. O que ens ajudi a apreciar quines són les diferències bàsiques entre un oli filtrat i un altre de tèrbol.
Només que anem fent en aquesta direcció, serà molt difícil que no ens sortim amb la nostra. Dificilíssim. Complicadíssim. Remotíssimes, les possibilitats de no reeixir. A no ser, és clar… que la suprema divinitat, els cossos que suren per la celístia o la mala llet s’entestin a fer-nos la punyeta.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 134 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 d'abril de 2005)

diumenge, 19 de juny del 2011

Nosaltres no som d'eixa Europa

Per si no us ho havien dit, el proper 20 de febrer fem un referèndum. No és per decidir si volem continuar units a l’estat espanyol o volem la independència, si volem seguir a l’OTAN o sortir-nos-en, si volem destinar més ajudes a la cooperació exterior o no. Ni tan sols per decidir si volem seguir mantenint una gent que no fa res més de profit que anar a la neu a fotre’s de lloros amb els esquís, al mar a hissar i a plegar les veles de qualsevol closca de nou i a lluir davant les càmeres la posició que en Cisquet els va deixar en testament. No, res de tot això: votem si acceptem o no la Constitució Europea.
I el govern espanyol, aprofitant l’avinentesa, ens ha endinyat una campanya publicitària que ens ha deixat mig torts. Després dels torrons, les neules, les bombolles del cava i la costa de gener ja només faltava que no poguéssim donar un pas sense sentir que aquesta norma garantirà el respecte per la llibertat, la democràcia, la igualtat, els drets humans... L’allau propagandístic ha estat tan gros que fa basarda pensar com serà la vida des d’ara fins el dia de sant Nemesi.
Ens la pinten molt xocanta, la constitució. Servirà per convertir l’Europa dels vint-i-cinc en un espai de seguretat i justícia sense fronteres; obrarà a favor del desenvolupament sostenible basat en un creixement econòmic equilibrat; fomentarà la cohesió econòmica, social i territorial dels estats membres; servirà per a quelcom tan metafísic com fer participar més la societat civil en la presa de decisions... Si enlloc de ser una norma jurídica fos un noi, totes les noies sospirarien per la seva ossamenta. I si fos noia, tindria una tribu d’admiradors que moririen per obtenir-ne quatre paraules o un lleuger somrís.
Llàstima que, com totes les coses d’aquest món, el projecte de Constitució Europea sigui quelcom diferent d’allò que aparenta. Quan t’hi apropes veus que té arrugues, bonys, i que li falta un bon bocí per ser considerat el cànon de bellesa legislativa per excel·lència. Perquè insisteix en la llibertat de circulació de capitals, però no concreta res sobre el dret a una feina digna. Perquè fa referència al comerç lliure, però no esmenta com es tradueix, a la pràctica, que tots els ciutadans europeus tinguem dret a l’habitatge i a la salut. Perquè permet que el Banc Central Europeu ens dicti quina política econòmica hem de seguir, però en canvi impedeix un control real i democràtic per part dels països membres. Perquè atorga al Parlament europeu un paper més actiu, amb més competències, però no és capaç d’instaurar la figura del President europeu, escollit per tots els ciutadans de la Unió. Perquè dóna un bri més de protagonisme a les regions, però a l’hora de la veritat qui continua tallant el bacallà són els estats. I perquè no no reconeix com a oficial una llengua, la nostra, que es xerra en tres estats membres i que figura entre els deu idiomes amb més parlants del nou tinglado comunitari.

Per tots aquests motius crec que no podem donar suport a la Constitució Europea. No pas perquè no tingui coses bones, que en té, sinó perquè en podria tenir moltíssimes més. Penso que ha arribat l’hora d’exercir el nostre europeisme com toca: essent exigents i rebutjant tot intent de fer-nos combregar amb rodes de molí. Hem de deixar-los clar d’una vegada que nosaltres no som, no hem sigut mai ni volem ser d’una Europa així.



Nota: Aquest article va aparèixer el 13 de gener de 2005 al SomGarrigues Weblog. Posteriorment al número 130 del quinzenal SomGarrigues (de l'11 al 25 de febrer de 2005)

dijous, 16 de juny del 2011

Entrepussar amb la mateixa paraula

El llenguatge té unes coses… Sota una aparença inofensiva, quatre paraules escadusseres se’t poden posar travesseres a l’hora de pronunciar-les. Tant li fa que siguin llargues o curtes; cultes o planeres; planes, esdrúixoles o agudes; tiques, xiques, miques, cama-curtes o ballariques: quan menys t’ho esperes se’t fa un nus a la llengua i no hi ha manera de desnusar-lo.
N’hi ha que ho converteixen en una professió no remunerada, això de crear frases costerudes, pedregoses i plenes de giravolts. Tan aviat et poden dir que els alls tendres couen i que els secs piquen com que, per al seu gust, ja plou prou, pel poc que plou. Que el penjat, si es despenja, fotrà de mig a mig els setze jutges del jutjat, perquè ja no podran menjar-li més el fetge. I que, fins i tot, en coneixen una que codonys collia, collia codonys, codonys collia, collia codonys... de genollons.
Ara, de la mateixa manera que els embarbussaments suposen un problema per a la dicció, també serveixen per millorar-la. En efecte, el fet que entrepussem, una vegada i una altra, amb la mateixa paraula, fa que moltes vegades ens entestem a superar-nos, a esquivar els paranys lingüístics. Ens hi mirem més, en allò que diem, xerrem més a poc a poc, ens preguntem què significa aquella paraula estranyota, maixanta, que no es pot agafar per cap cantó.
A més, són una eina valuosíssima per ensenyar la nostra llengua als nouvinguts. Quantes vegades fins ara un andalús, un castellà, un francès, un romanès, un equatorià o un marroquí han entrat en contacte amb l’idioma gràcies al Pinxo i al Panxo? Quantes d’altres a partir d’aquest moment un xinès, un senegalès, un turc, un neozelandès, un bolivià o un armeni s’estrenaran en català degustant un plat blanc pla ple de pebre negre?
 I suposen una mostra més de l’humor de tota la vida, d’arrel popular, un humor que no pretén riure’s de ningú, sinó compartir una bona riallada amb tothom qui s’hi vulgui afegir. Un humor que té efectes terapèutics, que tan aviat pot fer-te oblidar les penes com deslliurar-te momentàniament d’una mal de cap eixordador. Perquè qui pot estar-se de riure quan li diuen, depressa depressa, que n’hi ha una que collia codonys, codonys collia, collia codonys, codonys collia, collia collons –perdonin les molèsties-, codonys collia... a l’hort de la tia Maria? 

Nota: Aquest article va aparèixer el 27 de desembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.

diumenge, 12 de juny del 2011

Borges Districte Federal

Les pugnes entre els pobles de les Garrigues ja no són el que eren. Ara la gent està més en contacte, més barrejada, ja no veu els col·lectius veïns com a rivals. Més aviat, diria que els veu com a companys de viatge en el camí cap a la misèria.
Només queda una feble rivalitat envers la capital de comarca, a la qual, periòdicament, se l’acusa de centralista, acaparadora i de tenir els fums pujats. Les Borges Blanques, per tant, s’endú tots els cops, sobretot per part dels seus immediats veïns geogràfics. Tant és així, que els d’Arbeca, o els de Juneda, o els de Castelldans, o els de Cervià... han inventat uns gentilicis que resumeixen i simplifiquen la idea que tenen dels ciutadans del cap i casal: borjuts i borjudes.
Fins aquí, res d’estrany. Ja acostuma a passar, que els petits es contrapunten amb el gros per reclamar un tracte més just i igualitari, per autoafirmar-se o simplement per tocar allò que no sona. El que no està tan vist és que el gros encara s’hagi de buscar un contrincant més fort per tal de reproduir els mateixos vicis. En el cas que ens ocupa, els borgencs i les borgenques –ara segons la denominació oficial- projecten la seva rivalitat cap a les mollerussenques i els mollerussencs. De Mollerussa, vaja.
Els acusen de xuclar totes les inversions importants dels últims anys gràcies a la bona sintonia que han tingut amb el poder polític. Per això a Mollerussa tenen uns polígons industrials com déu mana i a les Borges no, per aquesta raó a Mollerussa tenen piscina coberta i a les Borges no, per aquest motiu a Mollerussa tenen parc de bombers professionals i a les Borges sembla que s’hauran d’acontentar amb un parc de bombers voluntaris... L’explicació última sempre rau en la capacitat de Mollerussa d’aconseguir el toquet de gràcia dels que manen.
El desenvolupament de Mollerussa durant les últimes dècades no s’ha explicat per l’actitud emprenedora dels que hi viuen, no. Deu ser casualitat, doncs, que a la capital del Pla d’Urgell hi facin un grapat de fires importants i a les Borges només una, o que Mollerussa hagi prosperat més tot i tenir una xarxa de comunicacions menys completa que la de les Borges –compte, menys completa no significa de menys qualitat. Si en un costat de la balança hi poseu una autovia i una via de tren ronyosa, la que va a Manresa, i en l’altre hi col·loqueu una autopista, la carretera de la costa i la via on hi circulen tots els trens d’entitat que uneixen Madrid i Barcelona, sembla bastant clar cap a on es decantarà: cap a les Borges.
També deu ser casualitat que, tot i ser la capital, les Borges no sigui prou bona per tenir equipaments que tenen els seus veïns més pobres. Com per exemple,
un cinema. O un teatre. A Cervià i Castelldans passen pel·lícules cada setmana, i a Juneda tenen l’únic teatre municipal de la salvatge garriga, el Foment.
Així doncs, paga la pena queixar-se tant de Mollerussa quan potser no s’aprofiten les pròpies potencialitats? No és una excusa de mal pagador per ocultar que algunes coses no s’han fet bé, o simplement, no s’han fet? O
una manera de negar l’èxit d’aquells que, al contrari, han reeixit en els seus intents? Perquè no es progressa només amb una empenteta, sinó que cal mantenir l’esforç durant tota la cursa...
Millor fóra que les Borges exercís, d’una vegada per totes, el lideratge que la Federació Garriguenca necessita. Un lideratge fort, dur, producte d’una determinació, una paciència i un esforç sense límits. Un lideratge que apostés per la creativitat, per les solucions imaginatives, per intentar anar un pas més avançats que els competidors.
D’acord que això últim no és fàcil, gens fàcil, però per poc que hom hi doni unes quantes voltes sempre pot treure’s suc del magí. Per exemple, que a l’estació de tren de les Borges hi puja una quantitat gens menyspreable de viatgers? Doncs arreglem-la, adeqüem-ne l’entorn, fem-hi comerços que puguin treure beneficis d’aquesta afluència de gent. Instal·lem-hi el parc temàtic de l’ametlla o la seu central del Comando Garrigues, si cal. Però fem-hi alguna cosa, ni que sigui per veure com els de Fondarella, el Palau d’Anglesola, Miralcamp, Golmés o la mateixa Mollerussa –usuaris fidels de l’estació garriguenca, tinguem-ho present- hi amollen els pistrincs.


Nota: Aquest article va aparèixer el 23 de desembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.

dijous, 9 de juny del 2011

Elogi del pa torrat escaldat

Quan l’hivern comença a treure el nas per les Garrigues ja cal que us calceu. Sobretot els que heu d’anar al defora a collir olives, a treballar arbres mullats per la broma, emblanquinats de gebre, situats al fons d’una valleta on gairebé no hi toca el sol, esbullats per l’airet que porta records de la neu de Sibèria. No dubteu a embotir-vos en uns quants sostres de roba, a fer fogueretes a cada pas per escalfar-vos, a convèncer-vos que no fa tant de fred i a ingerir aliments ben calentets.
No dubteu a menjar-ne al tros i, sobretot, en tornar de collir. No hi ha res més gratificant que menjar calent –compte amb les dobles lectures- después d’una jornada freda i gelada. Feu-vos una sopa de fideus, un brou de verdures, un estofat de vedella… unes llesquetes de pa torrat escaldat.
Poques coses hi ha més senzilles de cuinar que el pa torrat escaldat. Primer s’ha de torrar el pa, evidentment, i després s’ha d’escalfar un tupí amb aigua. Llavors, quan està en plena ebullició, s’ha d’enretirar del fogó i abocar-ne el contingut a sobre del pa. S’ha de mirar, sobretot, d’escórrer tota l’aigua que queda atrapada entre les cavitats de les llesques i dels crostons. I el punt final, ineludible, imprescindible, capital, consisteix en abocar un bon raig d’oli sobre el pa fumejant.
La senzillesa no és la seva única virtut. També té propietats curatives: el pa torrat escaldat restreny, ajuda a apaivagar les tamborinades de l’interior de la panxa. És un plat sostenible: serveix per reciclar el pa sec i obtenir-ne un resultat digne i gustós. És barat, a no ser que d’avui a demà l’aigua, l’oli i el pa pugin fins a les bromes. Desprèn un aroma captivador, relaxant, fidel reflex del que vindrà després. És bo, boníssim, perquè és flonjo i dur a la vegada, sobretot si està torrat per les dues bandes.
I és la millor forma de tastar l’oli nou: aquell oli verd, aromàtic, que deixa rastre a la gola, l’oli que ens morim per tastar en saber que s’ha acabat la primera premsada a la cooperativa. El pa torrat escaldat el xucla com una esponja cap a l’interior, per aquest motiu quan hi clavem queixalada sembla que estiguem degustant una espècie de pastís d’oli. Multitud de petites venes, llavors, esclaten quan entren en contacte amb les dents, la llengua i el paladar, i el pessigolleig que en resulta és tan diví que… Pensant-ho bé, millor que em deixi d’orgues i comenci a torrar pa.


Nota: Aquest article va aparèixer al número 126 del SomGarrigues (del 17 al 30 de desembre de 2004)

diumenge, 5 de juny del 2011

Catxipanda o cassola de tros?

Sembla estrany, però alguns dels plats més gustosos i genuïns de les Garrigues tenen l’origen en la misèria. La mateixa misèria que feia difícil el progrés en una terra solcada per la sequera, va ser la que va estimular la creativitat culinària dels qui l’habitaven i la treballaven: els pagesos. Perquè van ser els pagesos qui van crear, a partir d’aportacions individuals raquítiques, manduques extraordinàriament elaborades, complexes, d’una vivesa de colors sorprenent, i fins i tot, en algun cas, d’un sabor difícilment superable.
La tradició oral conta que fou a partir dels dinars que feien els pagesos al defora quan va néixer aquesta forma d’entendre la cuina. L’amo de la finca posava l’oli d’oliva i la tupina, el nebot un morralet de caragols, el veí de tros el que podia arreplegar a l’hort… Llavors, ho cuinaven com volien o com bonament podien i el resultat era un plat d’aquells per sucar-hi pa –en el sentit literal i figurat de la paraula.
Amb el temps, però, l’evolució que han experimentat aquestes macedònies salades ha estat diferent segons la ubicació geogràfica dels comensals. És com si les serres que separen, en direcció est-oest, les Garrigues altes de les baixes, haguessin donat lloc a diferents formes de cuinar els aliments que ens són comuns. És com si la línia imaginària que va de Sant Miquel de la Tosca al Mas de Melons hagués delimitat l’àrea d’influència de la cassola de tros i de la catxipanda.
Al sud és on domina la catxipanda. Els ingredients que en formen part són la llonganissa, la costella de porc, el conill, els caragols, la ceba, el pebrot, l’albergínia i el tomàquet. Tot i que es fan variacions segons els pobles –i també segons les cases-, aquests ingredients són els que més es repeteixen. I al capdavant de tots, el tomàquet, el qual atorga un roig intens, en ocasions grana, a la composició.
D’altra banda, és al nord on governa la cassola de tros. Els elements que la dibuixen són, en la seva majoria, els mateixos de la catxipanda. Ara bé, la nota característica, l’excepció, la posen viandes com la botifarra negra i verdures com la patata i l’espinac. El resultat, mai més ben dit, salta a la vista: ara ens trobem davant d’un esbós que barreja el negre, el cru i un verd pujadíssim de to, en consonància amb els aliments esmentats fa un moment.
D’aquesta comparació, però, no voldria destacar un plat per sobre de l’altre. Perquè allò important no és deliberar quin és el millor dels dos, el més saborós, el més fi, el que desperta més els plaers del paladar. Allò realment important és tenir, sempre i en tot moment, una bona excusa per afartar-se. Tant se val que a l’alifara hi hagi cassola de tros o catxipanda.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 123 del SomGarrigues (del 5 al 18 de novembre de 2004)

dijous, 2 de juny del 2011

L'excusa de l'abocador

Sempre ho veureu igual: quan es vol fer un abocador en un poble qualsevol, de seguida es formen dos bàndols. Els favorables i els contraris. Els oficialistes i la resistencia. Qui el beneeix i qui el malda. Sempre ha estat així.
I com que sempre ha estat així, Vinaixa no n’ha sigut pas l’excepció. Hem vist, a cada número del SomGarrigues, com la secció d’opinió vessava de partidaris i detractors del centre d’acollida de residus –costa trobar sinònims d’abocador que tinguin bona presència lingüística. També hi vessaven els temperaments, de manera que a vegades les missives es converien en un desafiament al que no es pot dir –i encara menys publicar- en els mitjans de comunicació escrits.
A més, la polèmica va saltar ràpidament els confins del terme de Vinaixa. I ho va fer en direcció, casualment, al periòdic on sorteen publicades aquestes cartes. Igual que durant la controvèrsia per l’abocador de Juncosa, SomGarrigues va prendre-hi partit… Però no s’hi va posar travesser. Es va quedar a l’expectativa, en una actitud massa coincident amb la de l’ajuntament de Vinaixa –deia que respectaria la voluntat del poble, com així va ser. I això que es deia que el de les Garrigues podia ser l’hereu, amb tot el dot, del macroabocador del Garraf! Al costat d’això l’abocador de residus industrials de Juncosa podia semblar una beneitura.
A l’altre costat de la trinxera, a la rasa on s’aplegaven els contraris al residuòdrom –aquesta vegada tampoc me n’he sortit- hi havia institucions que es van distinguir, en el seu moment, pel suport a l’abocador de Juncosa. No totes, val a dir-ho, però sí algunes que van obrar com si es tractés d’una revenja. Per fer-ho més entenedor, diguem que no van actuar segons el refrany que diu “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú”, sinó que es van regir pel principi de “Com que les vam haver de passar canutes, ara us toca a vosaltres passar per la pedra”. El que menys importava era discutir els detalls tècnics de l’abocador.
Per si no n’hi havia prou, l’alcalde de Juncosa durant la problemàtica dels residus va ser guardonat, fa uns mesos, amb el premi Garriguenc de l’Any. Oficialment es va dir que la concessió responia a la feina feta a favor dels regs de la comarca. Però en veu baixa tothom comenta que aquesta és la contrapartida als mals moments que va passar quan tenia quasi tota la comarca en contra.
No ens hauria d’estranyar, l’ús dels premis amb finalitats partidistes. Después de la retirada del projecte de Juncosa el Garriguenc de l’any va ser l’alcalde del Soleràs, claríssim detractor de l’abocador. La diferència –o la similitud, segons com es miri- és que abans els que manaven al cap i casal portaven uns altres collars.
Aquest és el bagatge que ens va deixar la proposta de fer un abocador a Vinaixa: divisions no només al poble, sinó més enllà. Més enllà en l’espai i en el temps.  El fet que es desestimés la deixalleria –mira, sembla que ara l’he encertat- tampoc hi va ajudar. Com no hi hauria ajudat un dinar de germanor, una petició de perdó a l’Altíssim o la purificació de les ànimes a les aigües del riu Set. Quan el més important, per a certa gent, és buscar una excusa per barallar-se –es digui abocador, polígon industrial o moció de censura-, no hi ha res a fotre. Sempre ho he vist igual.


Nota: Aquest article va aparèixer el 2 de novembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.