diumenge, 19 de juny de 2022

Aigua va

Al maig, durant uns dies, no vam poder beure i cuinar amb aigua de l’aixeta. Al juny, sant tornem-hi. Tres setmanes sense aigua potable. Els camions cisterna subministren la salvatge garriga. Els ajuntaments reparteixen garrafes d’aigua per les cases. Vergonyant.

La causa? Potser un ús excessiu de fertilitzants, que han fet cap al Pantà d’Utxesa, d’on surt l’aigua que abasteix vint-i-cinc pobles de la Mancomunitat d’Aigües de les Garrigues. D’on vénen, aquests abocaments? Qui els ha fet? Busca qui t’ha pegat.

Com el Manuel de Fawlty Towers, aquí ningú “no sap res”. I sembla que ningú no ho pugui acabar d’arreglar. Parlen de canviar el punt de captació d’aigua. D’estirar l’aigua del pantà de l’Albagés. Però ja n’hi ha prou, d’aigua, a l’Albagés? Quant tardarien en fer l’obra? A quina institució li pertoca, posar el cascavell al gat?


La planta potabilitzadora de la Mancomunitat d’Aigües és a Sarroca. A tres quilòmetres de casa. I no en podem beure. Mentrestant, el temps passa. O potser no passa del tot, perquè passa el mateix que fa quaranta anys: l’aigua de boca arriba en camió cisterna.

divendres, 13 de maig de 2022

Entre cendres

A Bovera, a la cloenda de la jornada Garriga, que organitzaven els centres d’estudis de les Garrigues, el Segrià i la Ribera d’Ebre, vam veure Entre cendres, un documental de Xènia Ciuraneta, Alba Francín i Maria Pena.

Entre cendres parla de l’incendi de 2019, que va afectar la Torre de l’Espanyol, Vinebre, la Palma d’Ebre, Flix, Maials, Llardecans, Bovera i la Granadella. S’hi expliquen la calor extrema i el vent, el desallotjament in extremis de les masies, el pas del foc pel terme de Flix –3000 hectàrees cremades en un no res- i la contenció de les flames a la C-12.

Els testimonis que recorden el foc, que en debaten les causes i les conseqüències, no són optimistes. Els pagesos pleguen, les terres s’abandonen i la garriga es multiplica, de manera que hi ha combustible de sobres per a més incendis.


La fatalitat sempre acompanya el pagès. Quan no hi ha preus justos, puja el carburant, gela o pedrega –a vegades, tot junt. Entre cendres ensenya que hi ha coses contra les quals no s’hi pot lluitar. Per tant, millor deixar passar les flames i després tornar-hi. Com sigui, però tornar-hi.

dimecres, 2 de març de 2022

Això no es perd

A la granja escola la Manreana, de Juneda, els van demanar una vaca. La vaca sortiria en un pel·lícula, que s’havia de dir Alcarràs.

Al mas on filmaven, va acudir la Margarita, una vaca negra, amb les potes i la cua mig blanques. Una vaca ferma, imponent, de cinc-cents quilos. Una vaca que havia estat molt malalta i que tornava a remenar la cua.

El Sisco Ribes, de Sarroca, cuidava la vaca. A punta de dia, la munyia. Després, se l’enduia a pasturar. A l’ombra d’un bancal de paraguayos, la Margarita menjava herba i agafava forces per a un rodatge maratonià: del matí a la posta de sol.

La Margarita, les nits que va passar en aquell mas, s’enyorava. I bramava. Acostumada a la Manreana, on convivia amb altres animals, es trobava sola.

Tot i l’enyorança, la Margarita es va portar com una senyora. Tothom se’n va fer amic –sobretot els actors més petits. La Margarita aportarà a Alcarràs la tendresa i la poesia de les coses que es volen recordar. Que no es volen oblidar. El Sisco n’és un bon exemple:

-Feia trenta anys que no teníem vaques, però gràcies a ella me va tornar tot. Això no es perd.

Nota: Aquest article apareix al número 576 del quinzenal SomGarrigues (del 18 al 31 de març de 2022)

dilluns, 24 de gener de 2022

Els 10 de... Ignasi Revés

El dia 24 de gener de 2022, amb Anna Sàez, a la Biblioteca Pública de Lleida, vam parlar de llibres bonics!



dissabte, 15 de gener de 2022

La sang i els esmorzars (de forquilla)

El 2008 vaig esmorzar al Cafè Modern de Castellnou de Seana. M’hi acompanyava el Joan Ribalta, amic i company de mili del meu oncle Marcelo. Després d’afartar-me, vaig xafardejar en una sala annexa. Hi havia una donació de sang. Fins llavors, jo no n’havia donat mai. Només de pensar-hi, ja em tremolaven les cames. Però tenia dues bones raons: seria solidari i convertiria la donació en material literari per a Esmorzars de Lleida:

“M'acomiado del Francesc Xavier, el Recaredo i la Dolors i surto al carrer per una porta lateral. Trenco a l'esquerra i vaig cap a la sala de ball. La porta és oberta. A dins hi ha el personal sanitari del Banc de Sang i Teixits, que recull sang dels donants. Al fons, a l'escenari, veig un cartell on posa “Castellnou de Seana. Espai Solidari”. Encara hi ha les cintes de coloraines, penjades de banda a banda de la sala, herència potser de l'última festa. Veig un home que talla pa i en suca les llesques amb tomata. A la taula hi ha olives farcides d'anxova, formatge, xoriço roig, sucs, coca-coles, taronjades, llimonades, aigües, vi, pernil salat, un setrill d'oli, bosses de patates, palmeres i croissants de xocolata. En una altra taula hi ha exposades ampolles de vi negre, vi blanc i cava; dues caixes de fruita, l'una de peres i l'altra de caquis -palo santos, en castellà-; mantecados, neules, una capsa de Surtido Gullón i una altra de Ferrero Rocher; raïm, taronges i una pinya natural. Pregunto a l'home què és tant fato. Em diu que allò ho ha aportat la gent del poble, i que ho sortejaran al final del matí entre tots els que hagin donat sang. Li dic si ha col·laborat algú més en l'assumpte, i em contesta que les botigues del poble, que han donat el tall per acompanyar el pa, i també l'Ajuntament. L'home resulta que és Joan Gené, actual delegat de l'Associació de Donants de Sang del Pla d'Urgell i veí de Castellnou. Li pregunto què fa decidir una persona a donar sang. Ràpid, em contesta: “Que un familiar ho necessito.” Potser ho diu per experiència personal, perquè la seva dona, la Ramona Sanfeliu, ha superat tres càncers. I ella n'ha deixat testimoni en dos llibres: Tornarem a vèncer per tercera vegada i Cinc ganes de viure, títol que fa referència als seus cinc néts.

Dic al Joan que jo no he donat mai sang, que em fa impressió, que tinc por de marejar-me. Em pregunta si he esmorzat bé. Li dic que sí, i li exposo tot el que m'he empassat. Em diu que la sang encara surt més bona, si un es pren un cigaló de rom. Em mira. Me'l miro. Em giro i contemplo la gent estirada a les lliteres, que va obrint i tancant el puny. Dubto. Què faig?

“A Castellnou de Seana, tot i les meves temors, vaig acabar donant sang. La cosa va anar més o menys així: després de respondre un qüestionari, vaig entregar-lo a la Silvina Mendoza, metgessa de l'Arnau de Vilanova. La Silvina, uruguaiana d'ascendència gallega, va prendre'm la pressió i em va fer una punxada al dit. Després vaig estirar-me a una llitera, on romania amb les cames lleugerament aixecades. L'Antonio Garcia i la Montse Biosca, infermers, en tot moment em preguntaven si estava bé. Ara no recordo si em va punxar la Montse o l'Antonio, el cas és que aviat vaig començar a sentir una calentoreta al braç esquerre. Obria i tancava el puny. Per fer-me passar els nervis xerrava pels descosits amb els infermers i amb el conductor de la unitat mòbil, el Carlos Bringué, i feia anotacions a la llibreta amb l'altra mà. Vaig pensar que era, si fa no fa, el mateix que feia dins l'avió quan s'envolava o aterrava: llegia com un desesperat per no notar el canvi brusc d'altura. A Castellnou de Seana, prenia notes com un desesperat per no fixar-me en els tubs i les bosses de sang. No me'n vaig adonar i ja havia acabat de donar-ne. Me n'havien tret quasi mig litre. Em van abaixar les cames fins a deixar-les en posició horitzontal. Em vaig fixar en el constant degoteig de gent que venia a donar-ne i vaig preguntar al personal sanitari què els semblava l'afluència de donants. Em van dir que estaven contents. Vaig aixecar-me. Em sentia adormit. Els infermers van fer-me unes quantes recomanacions: “Beu suc, no facis postures estrambòtiques ni canvis bruscos de posició, no facis força ni aixequis pesos amb el braç on t'hem punxat, no et treguis la tira adhesiva fins d'aquí a dues hores, durant dues hores no fumis ni beguis...”. Vaig seguir escrupolosament les seves indicacions. Abans de marxar, vaig beure suc de pinya. Més de mig litre.”

 

PD1: Fa poc que dono sang. Animo a tothom (que pugui) que ho faci. Fins i tot després d’un bon esmorzar de forquilla!

dimarts, 4 de gener de 2022

Salut mental

Com més parlo de salut mental amb ma filla Joana, menys hi plego. Ella em dibuixa l’ansietat, la depressió, la neurodivergència o el capacitisme; com influeixen les xarxes socials, el capitalisme, el patriarcat o el maltractament infantil en la salut mental; que una de cada tres persones patirem, al llarg de la nostra vida, un problema mental; les mancances de la seguretat social pel que fa a l’atenció de la salut mental; els tabús, els estereotips, els llocs comuns i les veritats (massa) donades per descomptat sobre salut mental; perquè les famílies ideals no existeixen, com moltes vegades, intentant ajudar els fills, els pares els fem més mal que bé...

Tant de bo tot fos tan fàcil com trencar-se un os i esperar que es tornés a soldar. Les ferides de l’ànima costen molt d’apedaçar. Volen paciència, temps, sort i molta humilitat. La humilitat de rectificar totes les vegades que calgui. De posar el comptador a zero i tornar-ho a intentar. D’escriure un article com aquest, posem per cas, esborrar-lo i reescriure’l. De no tenir mai una versió definitiva. De canviar, provar-ho i anar-hi.

Nota: Aquest article apareix al número 570 del quinzenal SomGarrigues (del 24 de desembre de 2021 al 6 de gener de 2022)