El 2008 vaig esmorzar al Cafè Modern de Castellnou
de Seana. M’hi acompanyava el Joan Ribalta, amic i company de mili del meu
oncle Marcelo. Després d’afartar-me, vaig xafardejar en una sala annexa. Hi havia
una donació de sang. Fins llavors, jo no n’havia donat mai. Només de pensar-hi,
ja em tremolaven les cames. Però tenia dues bones raons: seria solidari i
convertiria la donació en material literari per a Esmorzars de Lleida:
“M'acomiado del Francesc Xavier, el
Recaredo i la Dolors i surto al carrer per una porta lateral. Trenco a
l'esquerra i vaig cap a la sala de ball. La porta és oberta. A dins hi ha el
personal sanitari del Banc de Sang i Teixits, que recull sang dels donants. Al
fons, a l'escenari, veig un cartell on posa “Castellnou de Seana. Espai
Solidari”. Encara hi ha les cintes de coloraines, penjades de banda a banda de
la sala, herència potser de l'última festa. Veig un home que talla pa i en suca
les llesques amb tomata. A la taula hi ha olives farcides d'anxova, formatge,
xoriço roig, sucs, coca-coles, taronjades, llimonades, aigües, vi, pernil
salat, un setrill d'oli, bosses de patates, palmeres i croissants de xocolata.
En una altra taula hi ha exposades ampolles de vi negre, vi blanc i cava; dues
caixes de fruita, l'una de peres i l'altra de caquis -palo santos, en castellà-; mantecados, neules,
una capsa de Surtido Gullón i una altra de Ferrero Rocher; raïm, taronges i una
pinya natural. Pregunto a l'home què és tant fato. Em diu que allò ho ha
aportat la gent del poble, i que ho sortejaran al final del matí entre tots els
que hagin donat sang. Li dic si ha col·laborat algú més en l'assumpte, i em
contesta que les botigues del poble, que han donat el tall per acompanyar el
pa, i també l'Ajuntament. L'home resulta que és Joan Gené, actual delegat de
l'Associació de Donants de Sang del Pla d'Urgell i veí de Castellnou. Li
pregunto què fa decidir una persona a donar sang. Ràpid, em contesta: “Que un
familiar ho necessito.” Potser ho diu per experiència personal, perquè la seva
dona, la Ramona Sanfeliu, ha superat tres càncers. I ella n'ha deixat testimoni
en dos llibres: Tornarem a vèncer per tercera vegada i Cinc ganes de
viure, títol que fa referència als seus cinc néts.
Dic al Joan que jo no he donat mai
sang, que em fa impressió, que tinc por de marejar-me. Em pregunta si he esmorzat
bé. Li dic que sí, i li exposo tot el que m'he empassat. Em diu que la sang
encara surt més bona, si un es pren un cigaló de rom. Em mira. Me'l miro. Em
giro i contemplo la gent estirada a les lliteres, que va obrint i tancant el
puny. Dubto. Què faig?”
“A Castellnou de Seana, tot i les meves
temors, vaig acabar donant sang. La cosa va anar més o menys així: després de respondre
un qüestionari, vaig entregar-lo a la Silvina Mendoza, metgessa de l'Arnau de
Vilanova. La Silvina, uruguaiana d'ascendència gallega, va prendre'm la pressió
i em va fer una punxada al dit. Després vaig estirar-me a una llitera, on
romania amb les cames lleugerament aixecades. L'Antonio Garcia i la Montse
Biosca, infermers, en tot moment em preguntaven si estava bé. Ara no recordo si
em va punxar la Montse o l'Antonio, el cas és que aviat vaig començar a sentir
una calentoreta al braç esquerre. Obria i tancava el puny. Per fer-me passar
els nervis xerrava pels descosits amb els infermers i amb el conductor de la
unitat mòbil, el Carlos Bringué, i feia anotacions a la llibreta amb l'altra
mà. Vaig pensar que era, si fa no fa, el mateix que feia dins l'avió quan
s'envolava o aterrava: llegia com un desesperat per no notar el canvi brusc
d'altura. A Castellnou de Seana, prenia notes com un desesperat per no fixar-me
en els tubs i les bosses de sang. No me'n vaig adonar i ja havia acabat de
donar-ne. Me n'havien tret quasi mig litre. Em van abaixar les cames fins a
deixar-les en posició horitzontal. Em vaig fixar en el constant degoteig de
gent que venia a donar-ne i vaig preguntar al personal sanitari què els
semblava l'afluència de donants. Em van dir que estaven contents. Vaig
aixecar-me. Em sentia adormit. Els infermers van fer-me unes quantes
recomanacions: “Beu suc, no facis postures estrambòtiques ni canvis bruscos de
posició, no facis força ni aixequis pesos amb el braç on t'hem punxat, no et
treguis la tira adhesiva fins d'aquí a dues hores, durant dues hores no fumis
ni beguis...”. Vaig seguir escrupolosament les seves indicacions. Abans de
marxar, vaig beure suc de pinya. Més de mig litre.”
PD1: Fa poc que dono sang. Animo a
tothom (que pugui) que ho faci. Fins i tot després d’un bon esmorzar de forquilla!
