Pep Carcellé

El Pep Carcellé m’avisa que he de presentar el seu últim llibre. I jo corro a presentar-lo. No ho faig perquè ell va presentar el meu últim llibre; ni perquè tingui “mono” de presentacions, ni perquè em pagui el sopar. Ho faig perquè és ell. Ho faig perquè me l’estimo.

És possible no estimar un home tan vital, generós, carismàtic, rialler, sentimental, rigorós, patriota, romàntic, exigent, esportista, artista i rapitenc? Un home que, a El Parlar de la Ràpita, ens pesca paraules com grúmol –cloïssa-, canyut –navalla-, caximona –clatellot-, caldor –escalfor-, furacà –huracà-, garramanxo –taca de tinta-, gonia –pressa-, gord –gras-, güelo –avi-, maldar –renyar-, matutero –furtiu-, salida –bufanda-, tano –fred intens-, tito –gall dindi- o xalomar –ensumar?. Un home que, a Crònica d’un descens, transfigura la baixada de categoria de la UE Rapitenca en una declaració d’amor al futbol i al seu poble? Un home que, a Dos de llibre –el llibre que presento-, tracta els llibres amb la devoció que haurien de merèixer?

És possible? És clar que no! Pep, “maldito”, “gavilà pardo”, si jo fos dona… 

Nota: Aquest article apareix al número 325 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de setembre de 2012).

Amunt i avall

D'Oli en un llum, el meu primer llibre, n'hem fet més de trenta presentacions. N'hem fet a Sarroca, Reus, la Seu d'Urgell, Lleida, Tortosa, Barcelona, Girona, Tarragona i Vall-de-Roures. Hem tombat amunt i avall durant més d'un any, i hem viscut anècdotes a cabassos. En voleu unes quantes? En un poble, quan els vaig dir que la novel·la era “Sexe, drogues i festa major”, un padrí va dir-me si no estava fent apologia dels estupefaents. En un altre poble, després de confondre'm amb el meu editor (què he fet jo perquè la gent pugui pensar que sóc editor?), vam haver de fer la presentació a peu dret. En una sala del ball, mentres fèiem la presentació, escoltàvem les pilotades que, a fora, la canalla estavellava contra una porta de planxa. En una altra sala del ball, el grinyol d'una porta que només es tancava quan estava a punt d'obrir-se. En un poble vaig provocar, sense voler, el riure dels assistents quan vaig dir que coneixia la majoria dels meus lectors. En un altre poble vaig tenir la gosadia, immensa, de cantar-los Lo Guerxet d'Artesa.

Ara, a propòsit del llibre Esmorzars de Lleida, estem a punt d'encetar una nova tongada de presentacions. Pel cap baix en farem una quinzena. Com haureu pogut suposar, m'ho passo bé tombant avall i amunt. Sinó, no en faria tantes. Allò que molts de vosaltres errareu (sobretot els que no em coneixeu) són els motius que m'empenyen a fer-ho. Pensareu en allò tan recurrent que l'escriptor vol estar en contacte amb els seus lectors; que aprofita el viatge per fer turisme i conèixer nous territoris, que aniria fins al poble més remot de la Terra per vendre un miserable exemplar... Res de tot això, xiquets. Faig presentacions perquè sóc un xerraire, perquè m'agrada garlar. N'hi que diuen que no callo ni a sota l'aigua. Això no vol dir que no deixi parlar els companys de taula i el públic. Només faltaria. Però quan em pregunten una cosa, enlloc de ser concís, breu, dos vegades bo, m'embolico tant que ja no sé què deia al principi. Enllaço una cosa amb l'altra, i després amb l'altra, i al final he de ser jo qui pregunta: “Perdona, quina era la pregunta?” De la mateixa manera, si la concurrència no m'interpel·la i el meu editor pesa figues, són ben capaç, jo solet, de fer-me les preguntes i respondre-les tot seguit.

I faig presentacions perquè, mentre sóc fora, no sóc a casa. Diguem-ho clar: mentre tombo amunt i avall no vaig a buscar les nenes a la guarderia; ni les porto a passeig o a jugar al parc; ni les banyo; ni les peixo; ni deixo que em pugin a cavall; ni escombro, passo el drap de la pols, frego o plego roba. Mentre presento un llibre faig festa major. Una festa major molt curta, però festa major al cap i a la fi.