dimarts, 30 d’octubre del 2012

La festa de l'oli nou


Amanida d’enciam, tomata, pastanaga, espàrrecs, tonyina i anxoves; salmó a la planxa; ous de guatlla; pebrot verd escalivat, aigua i vi. Aquell sopar va ser una festa.
Què ho va fer, que l’àpat fos màgic i memorable? Ho va fer que l’enciam, la tomata i la pastanaga fossin collits, a primera hora del matí, sota la humida, pesada i feixuga boira de Sarroca? Ho va fer que el pebrot verd s’havia escalivat al tros, el dia abans, mentre els collidors d’olives dinaven? Ho va fer aquell fresc blanc vi d’agulla? Ho va fer la tonyina del Cantàbric? Les anxoves de l’Escala? El salmó rosadenc? Els espàrrecs curts i prims? O els xicotets ous de guatlla?
No. Ho va fer l’oli nou que acabava de dur de Sarroca. L’oli tèrbol, verd embromat, massís i olorós va impregnar els aliments i va dar-los un toc celestial, únic. L’enciam va reverdir; la tomata va tornar-se encara més sucosa; la pastanaga menys dolça; les anxoves no pas menys salabroses; el salmó untuós i brillant; els espàrrecs filagarses olioses; els ous de guatlla elàstics i esponjosos, i el pebrot escalivat, que guardava el fum de la brasa al defora, una verda serpent d’oli.
Vaig menjar tan a poc a poc com vaig poder. Vaig recórrer al setrill, una vegada i una altra, quan veia que el toll d’oli s’aclaria. Vaig percebre certa picor a la gola i vaig recordar el refrany: “Massa oli a la plata, cou al coll i a la butxaca”. No hi vaig donar importància. La picor passaria i, quan convenia, era preferible llençar casa i corral per la finestra.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Elogi de les sobres


Sóc un entusiasta de les sobres. Frueixo menjant, a destemps, el que ha sobrat de dinar o sopar. Ho fa, no us enganyaré, que no cal cuinar. Però també ho fa que trobo certs plats més bons quan han passat unes quantes hores des de la seva cocció. Una paella cuinada de dia i menjada de nit és divina. La carn rostida i l’escalivada del dinar cruspides per berenar són excepcionals. Les truites d’espinacs, de verdures, de patata, d’espàrrecs o de faves degustades d’un dia per l’altre són una fita gastronòmica difícilment superable.
Les sobres me les menjo fredes. Com a màxim, les deixo reposar una estona a taula o al marbre de la cuina perquè agafin temperatura. No vull que la calentor n’evapori el gust ni que hi afegeixi cap regust. A més, l’experiència em diu que, si el plat primigeni era bo, probablement fred també ho serà.
Quan hi ha fato variat, les sobres se’m representen com un bufet lliure: trio el que més m’entra per la vista. Més encara: en dates assenyalades, com Nadal, festes majors, fires, aniversaris o sants, moltes vegades penso si no estic davant d’un menú degustació casolà. Un menú en el qual un plat és més bo que l’anterior però menys que el següent.
El ressopó és l’àpat en què més gaudeixo de les sobres. Potser ho fa que sóc criatura nocturna, potser que estic sol a la cuina, potser que de nit el soroll s’atenua. La nevera ronca monòtona, els radiadors llagrimegen, la persiana balla amb el vent, la forquilla fa clinc quan toca el plat… I la tele parla fluixet, que les noies dormen.

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Onze del dotze

A les 11 del matí, quatre autocars d’Òmnium Cultural Baix Camp vam sortir del Parc de Sant Jordi de Reus. Passat migdia, aparcàvem al carrer de Balmes. Vam baixar la Rambla, vam trencar a mà esquerra i vam fer cap a la plaça de Sant Jaume. Després, vam anar a Santa Maria del Mar i al Fossar de les Moreres. Biel Ferrer, president d’Òmnium Baix Camp, feia de guia turístic.
A la tarda, érem a la cruïlla de Passeig de Gràcia i Gran Via. La manifestació havia de començar a les sis, però no arrencà fins a quarts de vuit. Feia calor, però sort que bufava una mica. Caminàrem acompanyats de castells improvisats, esclats de foc i tambors, iaios als balcons, pancartes imaginatives, cantarelles reivindicatives i sobretot molta cordialitat. Vaig conèixer gent nova i vaig trobar-me’n de coneguda, com l’Elisabet de Sarroca o l’Eloi i el Pol, els meus nebots de Tàrrega.
A les 11 de la nit, els quatre autocars sortíem de Barcelona. Tot i que havia estat un dia històric, no em notava alterat. Estava estranyament serè, perquè havia comprovat, per primera vegada, que no només volíem, sinó que podíem.

Nota: Aquest article apareix al número 328 del quinzenal SomGarrigues (del 26 d'octubre al 8 de novembre de 2012).


diumenge, 21 d’octubre del 2012

Octavi i llibreria

Diumenge. Migdia de fira a Vall-de-roures. Octavi té una cua que arriba fins al carrer. Despatxa diaris, revistes, arxius definitius, cromos, jocs d’ordinador, cartutxos de tinta per a impressores… I llibres. Li dic que em fa una il·lusió especial asseure’m en aquell tamboret baixonet i ballaruc. Endavant, diu ell. Jo me’l miro. Aquest home no para. És sol a la llibreria i encara té temps d’encolomar llibres a la gent que només va a comprar el diari. Salvant les distàncies, sembla Oliveira da Figueira.
Octavi és xerraire. I xerra depressa. En un moment et pot recomanar la lleixa sencera. Jo penso que tinc clar què vull quan entro a la seva llibreria. Quan surto, m’adono que porto un llibre de més. Ell és especialista en girar truites.
Octavi s’ha fet a si mateix. No crec que, a la vida, li hagin regalat massa coses. Ha sapigut convertir un comerç de Vall-de-roures, als confins de la llengua, en una referència literària de primer ordre. Ho ha fet quasi sense ajudes públiques, però em sembla que això li és indiferent. Penso que està millor així, sense dependre de ningú. Fa el que vol, quan vol i com vol.
Dissabte. Capvespre de tardor a Lleida. Octavi rep, a l’Auditori Enric Granados, el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana. Estic content per ell. Però sobretot estic content perquè el país s’ha adonat de la importància d’Octavi i li ha reconegut en la seva justa mesura. No acostuma a passar gaire, que es reconegui el talent d’una persona mentre encara belluga. Això és un punt a favor nostre, sens dubte. Esperem que d’ara endavant tots els Octavis tinguin el premi que mereixen.

dimecres, 17 d’octubre del 2012

Pensar el Pirineu

Una pel·lícula em pot agradar per diversos motius. Un és que em faci pensar. Si quan arribo a casa encara li dono tombs, si l’endemà encara reflexiono sobre l’argument, la construcció narrativa, les imatges o els diàlegs, és que val la pena.
Un llibre no és tan diferent d’una pel·lícula. En el cas que m’ocupa, el llibre bo serà el llibre que faci pensar, que desperti el cuquet de saber més, que pugui canviar una opinió, que il·lustri sobre realitats poc o gens conegudes o que sigui font d’inspiració.
Pensar el Pirineu, recull d’articles d’Isidre Domenjó, és un bon llibre. Ho és perquè està escrit de forma molt planera i mesurada. Perquè fa que el lector, tot i viure lluny del Pirineu, pugui identificar-se fàcilment amb els temes que s’hi tracten: infraestructures millorables; recuperació de la cultura popular i tradicional; turisme de masses; agressions al medi ambient; agricultura en crisi permanent; oblit del territori per part dels grans centres de poder, reivindicació de les vegueries... I ho és perquè fa crítica constructiva, raonada, imaginativa. Certament original, poc vist, és el model d’administració itinerant que proposa per a la vegueria de l’Alt Pirineu: el veguer o representant polític despatxarà cada dia feiner en una capital de comarca diferent, de manera que sigui l’administració qui es desplaci cap al ciutadà i no a l’inrevés.
Qui vulgui pensar el Pirineu, i més enllà del Pirineu, qui vulgui pensar-se a si mateix, que no ho dubti. Aquest és un dels seus llibres.

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Ramona


Obro el calaix i agafo la llibreta. Passo pàgines fins arribar a l’esmorzar de Torà. El títol diu: “Hostal Jaumet, 29/11/2008”. Busco la Ramona a les meves notes.
Apareix asseguda entre son fill Jaumet i un servidor. Els amics David Tomillero i Carles Domingo escolten atentament. Recorda que els avis eren porcaters, que de jove anava a buscar aigua fresca a la font. Enumera els plats que cuinaven. Fixa en catorze rals el preu d’un dinar pretèrit. Relata la història del porró i els civils. Per davant nostre passen firaires, mossos que porten el bestiar, recaders que fan la ruta de Barcelona a Andorra a dalt de sorollosos camions, contrabandistes i estraperlistes, pagesos, viatgers que van o vénen de l’estació de tren de Calaf amb la “Rubia”, un Ford-T 6 cilindres.
Explica com fa les perdius a la vinagreta. Son parlar és tan serè i tranquil com la seva cuina. El fill la burxa, li treu informació, la corregeix i la completa. El Jaumet diu que, si algun dia gosés treure la cuina econòmica on feineja la Ramona, ella el desheretaria. Que és ella qui cuina, i que els altres només fan “xorrades”. La Ramona de tant en tant s’hi torna, perquè pot ser vella, però no curta de gambals.
El Jaumet diu que sa mare el fa recapacitar. Ella ha vist molt i veu com tot torna. També veu que, de vegades, no cal fer-ne un gra massa. El Jaumet esmenta un raonament de sa mare, en referència a l’actual crisi:
-Vam acabar la guerra i teníem menys que ara. Si no ens en sortim…
Tu sempre tindràs raó, Ramona.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

Terres de sol ponent

És temps de sol ponent. D'aquí al solstici d'estiu cada dia el sol se'n va a jóc més tard, cada tarda hi ha una mica més de llum. Les passejades són més llargues, la canalla torna de jugar més tard, les jornades al tros es tornen més productives. Tot funciona a un altre ritme. Estem més assossegats, més tranquils. No patim tant per aprofitar les hores de sol. Els horaris es dilaten com els rellotges d'en Dalí.
A Lleida i rodalies, on no hi ha cap accident geogràfic remarcable que barri la vista al sol fins que se'n va a dormir, les postes són llargues, lentes. El sol tan aviat és borrós com ben perfilat. Tan aviat és suc de taronja com suc de cirera. Quan es fa fonedís, a voltes l'horitzó queda esquitxat d'una rojor que anuncia vent, pluja o la sequera de sempre. El cel s'emblanquina, es torna griset, blau marí, i just abans que l'imperi de les ombres s'apoderi de tot el firmament, encara resisteix una línia blaveta a dalt de les carenes.
No és estrany, doncs, que molts dels que emigren n'enyorin especialment les postes de sol. Com a mínim és el meu cas, perquè a Reus visc de cul al sol, tinc uns quants edificis alts que me'l tapen a mitja tarda i, al fons, la Teixeta l'oculta abans del que estava acostumat a Sarroca. Tot i així, em considero afortunat, perquè abans era molt pitjor. Quan vaig viure a Jesús, encara que el menjador estava encarat a ponent, havia d'aguantar com els mil cinc-cents metres de Caro s'interposaven entre la meva humil, impotent, decebuda i entristida persona i el sol, que es perdia per la banda de l'Aragó.
És temps de sol ponent. No gastem tanta electricitat, aclarim préssecs fins tard, ens encantem xerrant a la plaça, sopem cada dia més tard. A partir del solstici d'estiu, però, el dia tornarà a recular. I llavors lamentarem que, quan en vam tenir l'oportunitat, no vam apreciar prou els ocasos serens, els capvespres exquisits, els crepuscles que semblaven eterns. I ens prometrem que l'any que ve, aquesta vegada sí, tindrem els ulls que es mereixen les nostres postes de sol.

Nota: Aquesta foto també és del filòsof, escriptor, professor, mestre i amic Ramon Camats.

diumenge, 7 d’octubre del 2012

El nostre bocí de riu

El bocí català de l'Ebre ha estat motiu de fortes controvèrsies. Tots recordem els temps del Pla Hidrològic Nacional, i alguns, potser, les protestes per aturar la central de cicle combinat de Móra la Nova, el transvasament de l'Ebre al Camp de Tarragona o la construcció de les centrals nuclears d'Ascó. El nostre gran riu és molt llaminer. Sobretot per als que en volen treure l'energia que ha d'abastir els grans centres consumidors, els quals queden lluny, molt lluny, del territori veí del riu. Un territori poc poblat i que massa vegadés ha estat pensat com el pati de darrera del país. No n'hi ha prou amb les dues nuclears d'Ascó i el complex químic de Flix (per posar els exemples més coneguts), que en els últims mesos s'han conegut els projectes de fer una central de cicle combinat a Riba-roja d'Ebre, una altra a Faió i una tèrmica a Mequinensa. Tot en un pam de terreny. El cas de Mequinensa és especialment sagnant. Perquè la tèrmica que s'hi vol fer serà, potser, l'última que es faci en territori de la Unió Europea. I perquè és al marge esquerre del riu, a quatre passes del poble d'Almatret, al Segrià. O sigui, que la contaminació, lluny de Mequinensa i als nassos d'Almatret. Almatret té la sort de ser l'únic poble de Lleida que limita amb el riu Ebre. Són destacables els miradors del Cingle de la Pena, de Riba-roja i la presa. També l'embarcador tranquil, que es troba al final d'una llarga i abrupta baixada, la qual discorre a través dels Tossals del terme. La llàstima és que Almatret també té la desgràcia d'estar a prop del riu. Un riu saturat no només de silurs, els peixots que tot s'ho foten, sinó de centrals de totes menes, mides i colors. En un passat gens llunyà, hi va haver una gent que va lluitar pel riu i se'n va sortir. No estaria malament que a Almatret prenguessin nota com van fer les coses, que aprenguessin de les seves mobilitzacions. No estaria gens malament, perquè el seu èxit pot esdevenir el nostre.

Nota: La foto que il·lustra l'article és del filòsof, escriptor, professor, mestre i amic Ramon Camats.