dimarts, 9 de març de 2021

Arrelats

Amb la Judit Pujadó i el Xavier Cortadellas hem escrit “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”. En aquest llibre apareix gent que viu a la mateixa casa, com a mínim, des de fa deu generacions.

Jo n’he escrit quatre capítols. Quatre cases de la Catalunya Nova: Cal Miqueló, de Puiggròs (les Garrigues), Cal Bargalló, de Montbrió del Camp (el Baix Camp), Cal Dalmau de Dalt, de la Nou de Gaià (el Tarragonès) i el Mas d’en Gregori i Cal Pellicer, de Porrera (el Priorat).

Què n’he tret, d’Arrelats? En primer lloc, que s’ha d’aprofitar tota la informació de les entrevistes. Que no s’ha de llençar cap retall. I encara, que s’ha d’estirar el fil d’aquelles informacions, fets, records, que poden portar –qui sap- a descobertes esbalaïdores.

I en segon lloc, que podem ser un país divers, amb paisatges secs o humits, plans o boteruts, amb diferents formes de parlar, però som molt semblants. Només un detall: totes les cases que he visitat tenien cups, botes o estris per fabricar vi. La vinya ens ha arrelat al país.

Per tant, quan brindem amb vi català, ho fem –també- per les nostres arrels.

divendres, 5 de març de 2021

dilluns, 4 de gener de 2021

L'any de l'anar a peu

Vaig començar l’any 2020 malament. L’hèrnia em feia un mal intens, bona part de les hores del dia. Amb prou feines podia dormir. Tenia pitjor humor que el capità Haddock. I a fora al carrer, broma plana i freda. Durant setmanes, quan al matí obria els ulls, se’m feien presents dues paraules: Dolor i broma. Broma i dolor.

El repòs no m’ajudava. En canvi, si bellugava, si caminava, semblava que no em dolia tant. Caminava per casa, me n’anava a Cova Bona, a la Guardieta.

Quan em van donar l’alta, al març, ens van confinar. I, quan van deixar sortir a practicar esport, em vaig atrevir amb caminades més llargues. Cap a Utxesa, cap a la Fita dels Quatre Batlles, cap al Vedat. Vaig trepitjar camins i racons del meu terme que desconeixia.


El 2020 m’ha ensenyat moltes coses. Una, que si no puc córrer, hauré de caminar. I una altra, que el paisatge, la nostra salvatge garriga, és el primer i l’últim que tenim. És d’on sortim i on tornem quan vénen mal dades. És arrel i port. És amarra i aquell ganxo on ens agafem quan no hi ha res més. Que no calgui una altra malura per adonar-nos-en, per favor.

Nota: Aquest article apareix al número 544 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de gener de 2021).