Perquè algú va escriure

Érem al Casal de Sunyer. Presentàvem Sol ponent i Arrelats, en el marc de la tardor literària organitzada per l’Associació Cultural lo Coscoll. I parlàvem de la memòria. 

Jo exposava l’experiència pròpia, a partir d’aquests dos llibres. Me’n feia creus, de tot el que havia oblidat, d’aquells sis mesos en què vaig escriure el dietari Sol ponent. Paisatges, converses, anècdotes, corredisses, menjars, collites... No recordaria si no ho hagués escrit. I d’Arrelats, tres quarts del mateix. Si tota la gent que havia trenat arbres genealògics, que havia escrit els records i la història familiar, que havia furgat en arxius a la recerca d’una data, un nom, un poble o un bocí de terra no ho hagués fet, jo tampoc no ho hauria pogut escriure. 

No guardem tota la memòria als arxius del nostre cervell. I la memòria no s’arrapa a les parets ni s’entafora als fonaments d’una casa. Hi ha estrips de memòria que es transmeten de pares a fills, d’àvies a besnétes. Però la memòria, si no s’escriu, se’n va. S’envola. Si alguna cosa se sap, molt i molt temps després d’haver passat, és perquè algú va escriure.

Nota 1: La imatge correspon al dietari familiar de Cal Bargalló, de Montbrió del Camp. El dietari comprèn els segles XVII, XVIII i XIX.

Nota 2: Aquest article apareix al número 567 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 de novembre de 2021)

"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell

Ma filla Joana ha recuperat un vídeo de l'agost de 2016, gravat pel xic de la Llibreria Gaudí de Reus, just abans de la presentació d'"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell, al Baix Camp

Una plaça plena de gent

Un diumenge d’agost a la tarda, vam pujar a la Granadella. Al Festival de músicapopular i tradicional catalana, hi actuaven Rafel Sala i Jaume Arnella. Interpretaven aquelles cançons que fa tant temps que viuen entre nosaltres, que ja formen part del paisatge i l’horitzó. Em va sorprendre –i em va fer somriure- una versió de “Les nenes maques al dematí”, adaptada al nou temps plebiscitari.  

A continuació, van actuar Les violines, un grup de xiques que tocaven el violí, el contrabaix, l’acordió i la bateria. La seva música era festívola, polida, plena, de reminiscències celtes. Mentre les escoltàvem, a l’ombra dels arbres de la plaça, semblava que ens trobéssim en un cafè concert.

I allí, en aquella plaça plena de gent, semblava que la pandèmia ja no hi fos. Bevíem una cervesa, picàvem unes patates, saludàvem aquell amic o conegut que feia temps que no ensopegàvem. Semblava que les coses tornessin a ser com abans. Vaig desembolicar-me les mànigues de la camisa i les vaig abaixar fins als canells. A la Granadella, la garbinada bufava més fresca que a Sarroca. Això també era com abans.

Nota: Aquest article apareix al número 563 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de setembre de 2021).

Llibres, de carrer

Com que no podíem presentar llibres en llocs tancats, mal ventilats i amb massa gent, ens hem adaptat. Ens hem reinventat. Hem trobat espais oberts i amples, indrets bonics i acollidors, places i carrers que fan tot el goig del món per parlar-hi de literatura. Els llibres han sortit al defora, i nosaltres amb ells.

El quatre d’abril, al conjunt arqueològic i monumental de Sidillà, al terme de Foixà, a propet del Ter, el Xavier Cortadellas, la Judit Pujadó i un servidor vam presentar Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya. Va ser un acte fantàstic, amb bona companyonia, a recer de l’església preromànica de Sant Romà de les Arenes.

El vuit de maig vam tornar a presentar Arrelats, aquest cop a la Nou de Gaià. Amb la Josepa Figueras i el Lluís Virgili, a la plaça del Centenari, a l’ombra de la Casa del Poble, vam xerrar d’història i memòria, de passat i futur, de secà i horta, de famílies i vinya. M’hi vaig trobar tan bé, que jo semblava un més de la Nou.

A vegades, de les coses roïnes en neixen coses formoses. Ara que els llibres han sortit al carrer, no deixem que se’n tornin.

Nota: Aquest article apareix al número 554 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de maig de 2021).

Arrelats

Amb la Judit Pujadó i el Xavier Cortadellas hem escrit “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”. En aquest llibre apareix gent que viu a la mateixa casa, com a mínim, des de fa deu generacions.

Jo n’he escrit quatre capítols. Quatre cases de la Catalunya Nova: Cal Miqueló, de Puiggròs (les Garrigues), Cal Bargalló, de Montbrió del Camp (el Baix Camp), Cal Dalmau de Dalt, de la Nou de Gaià (el Tarragonès) i el Mas d’en Gregori i Cal Pellicer, de Porrera (el Priorat).

Què n’he tret, d’Arrelats? En primer lloc, que s’ha d’aprofitar tota la informació de les entrevistes. Que no s’ha de llençar cap retall. I encara, que s’ha d’estirar el fil d’aquelles informacions, fets, records, que poden portar –qui sap- a descobertes esbalaïdores.

I en segon lloc, que podem ser un país divers, amb paisatges secs o humits, plans o boteruts, amb diferents formes de parlar, però som molt semblants. Només un detall: totes les cases que he visitat tenien cups, botes o estris per fabricar vi. La vinya ens ha arrelat al país.

Per tant, quan brindem amb vi català, ho fem –també- per les nostres arrels.

Nota: Aquest article apareix al número  del quinzenal SomGarrigues (del  al  d'abril de 2021).

Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya

Edicions Sidillà fa 10 anys. Per celebrar-ho, edita Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya, on apareixen 21 famílies que viuen a la mateixa casa, com a mínim, des de fa 10 generacions. Aquest n'és el booktrailer:

L'any de l'anar a peu

Vaig començar l’any 2020 malament. L’hèrnia em feia un mal intens, bona part de les hores del dia. Amb prou feines podia dormir. Tenia pitjor humor que el capità Haddock. I a fora al carrer, broma plana i freda. Durant setmanes, quan al matí obria els ulls, se’m feien presents dues paraules: Dolor i broma. Broma i dolor.

El repòs no m’ajudava. En canvi, si bellugava, si caminava, semblava que no em dolia tant. Caminava per casa, me n’anava a Cova Bona, a la Guardieta.

Quan em van donar l’alta, al març, ens van confinar. I, quan van deixar sortir a practicar esport, em vaig atrevir amb caminades més llargues. Cap a Utxesa, cap a la Fita dels Quatre Batlles, cap al Vedat. Vaig trepitjar camins i racons del meu terme que desconeixia.

El 2020 m’ha ensenyat moltes coses. Una, que si no puc córrer, hauré de caminar. I una altra, que el paisatge, la nostra salvatge garriga, és el primer i l’últim que tenim. És d’on sortim i on tornem quan vénen mal dades. És arrel i port. És amarra i aquell ganxo on ens agafem quan no hi ha res més. Que no calgui una altra malura per adonar-nos-en, per favor.

Nota: Aquest article apareix al número 544 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de gener de 2021).