dijous, 29 de desembre del 2011

El complicat i alhora senzill món de la subvenció

No hi ha res que provoqui tanta controvèrsia a la salvatge garriga com les subvencions. Ni les inclemències meteorològiques, ni els projectes d’abocadors, parcs eòlics o polígons industrials, ni les mocions de censura, ni el Segarra-Garrigues, ni l’endeutament d’algunes cooperatives i ajuntaments, ni la conservació de la xarxa viària, ni la Denominació d’Origen… Ni tan sols les reivindicacions del Komando Garrigues, materialitzades en pintades que reclamen l’abolició de la boira, uns forats més grossos per als contenidors de vidre o nous xapos fabricats amb poliuretà i fibra de carboni, poden fer-los ombra. No hi ha res que pugui amb les subvencions.
I això perquè? En primer lloc, perquè es defineixen –perdoneu la complicació sintàctica- com tot ajut que comporta una disposició de fons públics acordada per la Generalitat o les seves entitats autònomes a càrrec dels seus pressupostos (1). O sigui, que són aprovades per l’administració i només per l’administració, i per tant són un objecte fàcilment controlable. La qual cosa, no cal dir-ho, resulta excepcional en el camp de l’agricultura, on el benefici que pugui treure el pagès d’una collita ve marcat pels capricis del clima, per la cotització dels fruits al mercat i per una sèrie de costos intermedis -i incontrolables- com el preu del petroli.
Per aquest motiu, quan un govern decideix establir una subvenció per als fruits secs, el cereal o els olivers, només ha d’aprovar un decret on s’estableixin els criteris que regiran els ajuts i les quantitats econòmiques assignades a semblants finalitats. I com que els pagesos són conscients d’aquesta realitat, quan hi ha un contratemps, la reacció majoritària és demanar subvencions. Altra cosa és que els governants vulguin fer-los cas, com passa tantes i tantes vegades. I que les protestes, els talls de carreteres i les acusacions creuades estiguin a l’ordre del dia.
A partir d’aquí, sorgeixen d’altres motius de controvèrsia com el que s’apuntava tímidament línies enrera: les subvencions han d’estar afectades a una finalitat, un propòsit, una activitat o un projecte específics, i hi ha l’obligació del destinatari de complir les obligacions o els requisits que s’hagin fixat. A més, la finalitat en qüestió ha de respondre al foment d’una activitat d’utilitat pública o interès social o per a la promoció d’una finalitat pública (2) -les lleis no són un gènere literari, precisament. O el que és el mateix, l’administració dóna la subvenció al pagès a canvi que aquest últim dediqui els dinerets a un objectiu concret, el qual, a la vegada, resulta d’interès no només per al propi agricultor, sinó per a la conservació del medi ambient o per al manteniment de la població als pobles petits. No li dóna perquè es dediqui a viure sense fotre cop, ni per canviar-se el cotxe, ni perquè la faci servir per tapar forats que poc tenen a veure amb els solcs que queden al tros després de llaurar, com tantes -massa- vegades passa.
Llavors, no és gens estrany que la gent de la capital es queixi. Veuen com n’hi ha uns quants que cobren una morterada perquè el fred els ha socarrimat quatre olivers bords, sense esporgar i a punt de morir i es pregunten què han fet ells per no rebre les atencions dels poders públics. Pateixen les retencions de trànsit els diumenges d’estiu per la tarda, justet quan fa més calor, i només falta que els diguin que qui ha travessat els tractors a la via reclama més diners encara. Converteixen un comportament concret, propi de ganduls, galifardeus i entabanadors, en quelcom genèric, en un tòpic. I tots sabem que els tòpics, tot i que reflecteixen un bocí de la realitat, no són ni justos ni fidedignes amb aquesta.
I ja que hi estem posats, en això de tocar de peus a terra, convé assenyalar el tercer -i més important- motiu de discussió pel que fa a les subvencions: el futur dels ajuts al pagès. Un tema bastant espinós, i jo encara diria més, espinós a bastament. Perquè quan s’esmenta la paraula “futur” hom hi veu reflectits, en el mirall del llenguatge, els mots “disminució”, “retallada” o simplement “final”.
El final de les subvencions? Per als pagesos significaria una veritable desgràcia, una innegable tragèdia, una autèntica hecatombe! Significaria la fi, per a molts, d’un estil de vida, perquè haurien d’abandonar l’agricultura. No els sortiria a compte confiar només del terròs per anar passant, per anar tirant, per anar trampejant la situació… per anar vivint. Ara que, pensant-ho bé, potser no seria tan calamitós, això. Qui sap si llavors es veuria qui és pagès i qui no; qui s’espavila pel seu compte i qui no és res sense una subvenció a darrera; qui vol viure de la terra i qui vol viure de la terra i per a la terra.
De moment, però, el final de les subvencions agrícoles sembla quelcom impensable, com a mínim a curt i a mig termini. Però hi ha motius que condueixen a pensar que a llarg termini alguna cosa hi pot haver. Com per exemple, el fet que, en el pressupost de la Unió Europea, l’agricultura cada any hi tingui un pes menys rellevant. Ja sigui per les pressions dels Estats Units, dels països en vies de desenvolupament o simplement perquè ha de fer front als costos de l’ampliació -cal recordar que fa poc han entrat deu països de patac-, el fet és que la part del pastís d’on s’alimenten les subvencions cada vegada és més petit. I això, si tenim en compte que és la institució comunitària qui decideix, en última instància, quants diners es destinen a l’agricultura europea i com es distribueixen, resulta de gran importància. El que dèiem abans del paper de la Generalitat a l’hora de concedir les subvencions és del tot cert, però no ho és menys que el lloc d’on venen els doblers són les arques comunitàries -la Generalitat proposa i la Unió disposa.
O que el percentatge de la població que es dedica a l’agricultura cada cop sigui més escarransit. Fruit d’una reconversió que ha comportat, en vint anys, l’encongiment del sector agrari en benefici de l’engreix del sector serveis, ara la legitimitat dels pagesos a l’hora de negociar és igualment més reduïda. I la seva força, no gaire més gran que altres professionals com els transportistes, els escombriaires, els miners o els pescadors.
Per tant, com que sembla que pinten bastos, serà millor que ens anem preparant. Ja s’han acabat els temps de les subvencions a l’engròs, sense filar prim. Ja s’ha acabat donar diners per plantar olivers, o per sembrar certa varietat de cereal, o per mantenir el poder adquisitiu dels pagesos de l’ametlla. A partir d’ara ben poca cosa hi haurà de tot això. Les Garrigues s’hauran d’espavilar pel seu compte, ja sigui invertint en nous conreus, en una millor comercialització dels fruits, en donar-los més valor afegit o complementant els ingressos de la pagesia amb segones ocupacions -compaginar la feina al defora amb d’altres no necessàriament afins. I qui no ho vulgui entendre tindrà un problema per partida doble: primer, perquè estarà tancant els ulls a la realitat, al complex i a la vegada simple món de la subvenció. I segon, perquè quan decideixi adaptar-se a les noves circumstàncies -que ho haurà de fer, per trons-, els altres ja estaran de tornada. I no precisament d’Arbeca.


(1) Segons l’article 87 del Decret 3/2002, pel qual s’aprova el Text Refós de la Llei de Finances Públiques de Catalunya.
(2) Ídem. (1)


Nota: Aquest article va aparèixer al número 138 de la revista Fonoll, de Juneda (gener/febrer de 2005).

diumenge, 25 de desembre del 2011

Bon Xerrampim!

 

Us deixo aquest vídeo tan guapet per desitjar-vos un bon Nadal, un bon Sant Esteve, un bon final i entrada d'any, uns bons Reis i, sobretot, unes bones fartaneres!

dijous, 22 de desembre del 2011

Nosaltres, classe mitjana

A la facultat em van ensenyar que, les crisis econòmiques, les paguen les classes mitjanes. Jo, jovenot i mantingut pels pares, li vaig donar la importància que llavors li havia de donar: poca. Però ara, com a vagó de cua d’una altra família, comprovo que aquell ensenyament era –és- una veritat com un temple.
Impostos amunt, preus amunt, hipoteques amunt. Salaris avall. La classe mitjana d’aquest país, formada per funcionaris, assalariats, professionals liberals i fins i tot per pagesos de les Garrigues, cada cop tenim menys poder adquisitiu i som més pobres. De moment, acceptem les dures i doloroses polítiques del nostre govern, perquè les creiem necessàries per reparar l’empastre econòmic.
Però si passa el temps i la cosa no millora, potser a la classe mitjana ens pujarà la mosca al nas. Si veiem que els de baix no paguen perquè no poden, que els de dalt no paguen perquè no volen, i que nosaltres, que som al mig, hem de pagar sí o sí, al final n’haurem de fer una de grossa. Per la part que em toca, no m’agrada fer soroll, però encara menys que em prenguin el poc cabell que tinc.

Nota: Aquest article apareix al número 309 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de desembre de 2011 al 5 de gener de 2012).

diumenge, 18 de desembre del 2011

Origen i destí de la contractació

La contractació en origen de mà d’obra estrangera és una mesura per posar fre a la immigració, il·legal o no. Els treballadors arriben a un país per una feina i per un temps determinats, i quan aquests últims han finit se’n tornen cap a casa. En teoria, en aquest intercanvi, totes les parts hi surten guanyant: els empresaris, perquè poden disposar de més braços quan la demanda és molt gran; els treballadors, perquè cobren un salari superior al que podrien percebre als països de procedència, i els poders públics, perquè així afavoreixen indirectament el progrés en els llocs d’origen i també perquè, d’aquesta manera, constitueix un exemple a imitar pels immigrants que arriben sense papers o sense feina -o totes dues coses a la vegada.
A partir d’aquesta premissa, el Govern català promou, des de fa uns quants anys, que es llogui gent a països com el Marroc o Colòmbia perquè treballin a la campanya de la fruita, majoritàriament a l’horta de Lleida. La contractació i l’allotjament van a càrrec del sindicat agrari Unió de Pagesos, el qual rep uns diners per part de l’Administració pels serveis prestats. D’aquesta manera, es pretén endreçar la problemàtica que suposa l’excés de mà d’obra, durant els mesos d’estiu, en un sector com l’agricultura de regadiu a les Terres de Ponent.
Però no hi ha manera. Any rere any, a les portes de la campanya, s’amunteguen a Alcarràs centenars d’immigrants que volen treballar a la fruita. Els envien des d’altres llocs de l’Estat amb la promesa que aquí sí, aquí sí que tindreu feina segura. I el problema que en resulta és tan trist com esfereïdor: un munt de gent sense recursos, amb els nervis a flor de pell que poden esclatar a la més mínima espurna.
Tenint en compte els precedents, arriba l’hora de qüestionar-nos si la contractació en origen al camp català és un instrument vàlid per regular la immigració. Els seus defensors poden dir que funciona bé, que és la immigració en general la que està desbocada. Però el cert és que resulta poc efectiu aplicar solucions tan parcials a problemes globals. També poden dir que donar feina a immigrants amb papers o sense esperonaria encara més els trajectes en pastera per l’Estret de Gibraltar. Per favor, quina incidència real creuen que té la campanya de la fruita de Lleida en els fluxos migratoris procedents del nord d’Àfrica? Fins i tot poden dir que la seva és l’opció correcta, perquè aquesta gent ve aquí amb totes les de la llei.  Però també tenen els papers en regla molts dels que es concentren a Alcarràs. De fet, cada cop són més els que hi fan cap amb totes les de la llei. Per tant, reitero, la contractació en origen al camp continua sent un instrument vàlid per regular la immigració?
A més, hi ha un altre tema sobre la taula. Es tracta de la gestió econòmica de la contractació en origen. Darrerament han sorgit veus que denuncien, d’entrada, poca claredat i transparència en els comptes presentats per Unió de Pagesos. Poden ser crítiques amb o sense fonament, però el ben cert és que els diners que hi ha aporta la Generalitat no són cap menudesa. Per tant, fóra d’esperar un control més insistent i gens condicionat a afinitats polítiques per part de l’Administració. Així, es veuria si els recursos s’inverteixen realment allà on fan falta, i si hi ha alguna desviació entre els objectius previstos i els resultats aconseguits.
En aquest últim cas, si es detectessin irregularitats en la gestió, fossin del tipus que fossin, apostaria perquè la Generalitat es replantegés la forma de fer les coses. Un replantejament que la podria dur a disminuir l’aportació econòmica, a assumir-ne el control directe, sense intermediaris, o a substituir-la per formes més eficients de regulació dels fluxos migratoris. No és qüestió de continuar gastant-se tants quartos quan els resultats són tan poc perceptibles. I més en un tema com la immigració, del qual depèn no només la pervivència de la llengua o el funcionament dels teixits productius, sinó també la cohesió social del nostre país.
 
Nota: Aquest article va aparèixer al número 135 de la revista Fonoll, de Juneda (juliol/agost de 2004).

dimecres, 14 de desembre del 2011

8es Jornades de la Fira Avícola de la raça Prat

Dilluns 12 de desembre vaig assistir a les Vuitenes Jornades Tècniques de la Fira Avícola de la Raça Prat, al Prat de Llobregat. Durant tot el matí, es van anar succeint xerrades que gravitaven entorn de la gastronomia i l’alimentació. En primer lloc, va intervenir Amadeu Francesch, responsable del programa de conservació de races autòctones de l’IRTA –Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentària-, que ens va explicar les diferències entre sacrificar els pollastres a 14 o a 18 setmanes de vida. A continuació, va ser el torn de Ramon Cedó, veterinari assessor tècnic de la Federació Avícola de Catalunya, que va parlar de l’ou de la raça Prat. Ens va donar consells molt valuosos per identificar un ou de qualitat: que tingui una clova sense fissures, dura, neta, lluenta; que la clara sigui espessa, que no s’escampi, que sigui transparent, que el rovell sigui brillant, dur i alt… Particularment, em va xocar la seva afirmació “L’ou és una obra mestra.” Ràpidament em va convèncer: a la força ho havia de ser, una obra mestra, si un talòs com jo era capaç de cuinar una truita a la francesa. Seguidament, va intervenir Sònia Callau, tècnica del Parc Agrari del Baix Llobregat. Ens va parlar de la carxofa Prat, però el concepte que més em va cridar l’atenció va ser el d’holeriturisme, el turisme relacionat amb el conreu de les verdures. Amb l’Àrea Metropolitana de Barcelona a tocar, i un públic potencial immens, vaig veure que aquest tipus de turisme podia ser el futur. Finalment, ens va tocar el torn als participants de la taula rodona “L’esmorzar tradicional de pagès. Un àpat energètic fonamental per a les feines del camp”: Marta Mayordomo, regidora de Comerç i Turisme de l’Ajuntament del Prat de Llobregat; Joan Ribas, president de la Cooperativa Agrícola del Prat; Valentina Guisado, de l’Associació de Criadors de Pollastre i Capó del Prat; Manuel Torres, president del Consell Regulador IGP Pollastre i Capó del Prat; Cristina Roig, cuinera, gastrónoma i xef del Restaurant Can Rafel; un servidor i el periodista i gastrònom Pere Tapias. Va ser una taula rodona molt interessant i dinàmica, ben dinamitzada pel Pere Tapias, que va repartir joc amb mestria. Vam parlar de pollastres i carxofes; de reaprofitar el menjar; de l’esmorzar de pagès com a reunió, comunió i companyonia; de l’esmorzar com a àpat que s’havia de cuinar –i consumir- amb tranquil·litat; d’esmorzars forts i lleugers, de l’esmorzar de pagès com a hipotètic atractiu turístic… Puc dir, sense cap mena de dubte, que vam arribar a l’hora de dinar amb gana, molta gana.
No voldria acabar sense felicitar els organitzadors de les jornades, en especial el Vicenç Tirado, que em va venir a rescatar quan em trobava més perdut que un nàufrag en alta mar. Desenvolupament mil·límètric del programa, magnifiques instal·lacions i una atenció exquisida per part de l’organització. Desitjo que la Fira Avícola del Prat, que se celebra aquest cap de setmana, tingui el mateix èxit que aquestes jornades. Salut, força i endavant les atxes!

Nota: Podeu veure les fotos de les jornades al meu perfil de Facebook.

dijous, 8 de desembre del 2011

Pa i nous

Vinc d’un temps no gaire llunyà, però tinc la impressió que en fa molt que s’ha jubilat. Potser només m’ho sembla, però queden molt enrere els carrers sense asfaltar de la meva estimada Sarroca, les estufes de llenya, els talls de llum que s’allargaven dies i dies, els televisors en blanc i negre, la fortor del lleixiu que la mare abocava a la tassa del vàter, els gargots que feia a la pàgina de darrera de qualsevol full de calendari obsolet...
Avui en dia, a casa nostra, es fa molt difícil trobar les restriccions o limitacions descrites línies enrere. Es pot dir, amb tots els matisos que vulgueu, que la justesa econòmica de fa trenta anys ha quedat arraconada a la cambra dels mals endreços. Ara tenim moltes més comoditats, anem més ben servits i ja no hem de fer molts esforços que ens havien resultat ineludibles fins no fa massa. Qui ho havia de dir: fins i tot a les Garrigues ha parat el tren del progrés!
Perquè és un progrés irrefutable la millora de les comunicacions i els mitjans de transport. Les distàncies físiques cada dia són més relatives, no condicionen tant l’existència com abans. La generalització de l’ús de la telefonia mòbil, la progressiva connexió a internet de molts dels nostres pobles, unes carreteres més bones –sempre hi ha excepcions, sobretot a les Garrigues- i uns automòbils més ràpids i cada cop més amos dels nostres garatges sens dubte que hi ajuden.
Uns altres automòbils, els tractors, també han sofert un canvi considerable d’un temps ençà. Avui són més potents, tenen més accessoris, poden fer maniobres que demostren que ja no són els vehicles rígids, monolítics, poc flexibles i rústics d’abans. A més, s’han modernitzat i multiplicat els estris que es poden enganxar a la part posterior: grades, discos, segadores, arreplegadors de llenya, ensulfatadores, vibradors i vanos per collir ametlles i olives... La qüestió és aplanar al pagès la feina del defora.
Un cop a casa, el pagès ha vist com també millorava la forma de manufacturar els productes que neixen de la terra. Les peladores d’ametlles familiars han donat pas a les esquelladores comunitàries; les esteses d’ametlles als corrals, a les entrades de les cases i fins i tot als carrers han evolucionat cap als munts de fruits secs –i pelats- a la cooperativa del camp, la remor que emetien una munió de cafeteres mecàniques s’ha esvaït i ara només se sent en moments puntuals del dia... I en un sol lloc del poble.
També la manera de triar les olives ha experimentat un canvi notable. Qui no recorda els triadors de fusta, dels quals se n’havia de treure manualment les fulles, els brots, el fang i les pedretes? Aquesta feina ara està mecanitzada: els pagesos només han d’abocar, l’un darrera l’altre, les olives a la tolba del molí. I a sobre, poden fer petar la xerradeta mentre fan cua al carrer.
Posats a triar, avui en dia podem escollir entre més varietat d’aliments a l’hora de confegir la nostra dieta. No ens nodrim, només, d’arròs d’alls, de pa amb tomàquet i de truita a la francesa, de pollastre a la planxa amb patates fregides, de bacallà amb tomata, de conill de garriga i de macarrons els dies de festa. Els temps que corren han adobat, i amb escreix, els nostres plats amb tota mena d’aportacions: salmó escandinau, palets de cranc, vinagre de Mòdena, pasta de tota mena, kiwis, alvocats, infusions orientals de tots els sabors... Si us hi fixeu, en bona mesura l’ampliació de les perspectives culinàries ha coincidit amb el fenomen de la globalització. La qual cosa no vol dir, d’altra banda, que els aliments del país hagin quedat desplaçats del menú diari. Ans al contrari, avui mengem més carn i més peix que abans. I ho fem a nivell qualitatiu –en la varietat està el gust- i a nivell quantitatiu –afarta’m i mata’m.
Com no podia ser d’altra manera, ens aixequem de taula més farts que a les beceroles de la democràcia. I gaudim amb més intensitat, és innegable, dels plaers de la vida casolana. Gràcies a les calefaccions, de llenya o de gas-oil, podem dormir en mànigues de calçotets al fort de l’hivern. O jeure sense suar gota en plena canícula, gràcies als aparells d’aire condicionat. Els llits són més còmodes, com els sofàs, les butaques o les cadires. Les cuines s’han tornat més funcionals, han incorporat a les seves plantilles fitxatges que escalfen els aliments, freguen els plats o escampen la boira en un temps rècord. Algunes portes de garatge s’obren i es tanquen només prement un botó, i moltes bombones de butà ja fan el fet sense moure’s de l’entrada. I sense haver-les de carregar escales amunt, evidentment.
És cert que hem après a gaudir de la vida de portes endins, però no ho és menys que hem descobert com es pot viure de portes enfora. Perquè hem assistit, d’un temps cap aquí, a la socialització de les vacances. O el que és el mateix, al fet que gairebé tothom es pot permetre –i de fet es permet- passar uns dies a la platja, a la muntanya o fent cua a la carretera. Abans, si s’optava per anar de viatge, s’aprofitaven els diumenges per anar a la Costa Daurada, al Delta de l’Ebre o a Barcelona a veure els parents. Ara, en un cap de setmana triat a l’atzar, es pot volar i tornar de qualsevol ciutat europea. I el més important, es pot fer per quatre duros –o euros, per als iniciats en la moneda comuna i comunitària- en un obrir i tancar d’ulls.
Sens dubte, aquest últim extrem s’ha vist afavorit per la millora de les comunicacions. És evident. No només tenim carreteres més bones, sinó més i millors pistes d’aterratge per als avions. Les distàncies, cada viatge són més relatives, no condicionen tant l’existència com abans... De què em sona tot això?
Però no tot són flors i violes. El progrés i el benestar guanyats durant els últims trenta anys tenen també la seva cara més amarga, la seva faceta menys agradable. Perquè podem estar més ben comunicats i podem tenir més cotxes, però també hem de patir moltes més tragèdies a la carretera. Podem tenir tractors més sofisticats, però això no treu que de tant en tant s’encadenin uns quants accidents laborals amb final dramàtic. Podem gaudir de les comoditats que implica fer cada vegada menys esforços, però això mateix va en detriment de la nostra forma física.  Podem anar més tips, però les noves preferències culinàries fan que la canalla pugi amb més problemes de sobrepès i fins i tot d’obesitat. Podem disposar de totes les comoditats imaginables, però és esfereïdor comprovar com de desemparats estem cada vegada que marxa la llum. Podem anar més de vacances, però a voltes aquest fet respon més a un vici que a una necessitat.
Més un vici que una necessitat. Fins aquí volia arribar. I ho volia fer per reflexionar si fa falta consumir tant, si és necessari aspirar a tenir més que el veí, si cal fer tanta ostentació del que es té, si hem de viure com qui condueix un cotxe de carreres –a tot drap i amb el frenesí que implica vigilar a cada corba per no fotre’ns una pinya.
Si volem fer com la senyora de Tous, aquella rica vídua que un bon dia descobrí les exquisideses del moll de l’os i a partir de llavors no féu sinó menjar-ne a tothora. La senyora de Tous, que malmeté tota l’argenda a causa d’una golafreria sense límit geogràfic –les males llengües diuen que cada vegada feia anar a buscar l’aliment més lluny, perquè la mestressa esgotava les existències locals, comarcals i nacionals, i conseqüentment el preu era més car. La mateixa senyora de Tous, que es va quedar sense un maravedís i va haver d’anar a pidolar per les cases. La senyora de Tous que fou alimentada per un matrimoni vellet amb pa i nou. La ja esmentada, repetida i reiterada senyora de Tous, que va sentir com li reviscolava el paladar quan va tastar aquella composició, i que va exclamar acte seguit unes paraules que farien història: “Si hagués sabut com era de bon el pa amb nous, encara seria la senyora de Tous”.
No dic amb això que haguem de renunciar a les comoditats que hem aconseguit i tornar enrera. Sóc partidari de mirar sempre endavant, de rebutjar sempre la nostàlgia quan és un exercici buit de contingut o l’evocació d’un temps en què uns pocs dominaven i la resta no tenia més remei que acotxar el cap –casualment, els que l’acostumen a evocar són els primers, els qui tenien els millors papers de l’auca. Però no estaria gens malament que fóssim conscients del que realment necessitem per viure. De saber separar el gra de la palla, d’aprendre a deixar anar pes quan volem que el globus s’enfili. De ser capaços de conformar-nos, de tant en tant, amb quatre llesques de pa i un bon grapat de nous. 

 Nota: Aquest article va aparèixer al número 134 de la revista Fonoll, de Juneda (maig/juny de 2004).

diumenge, 4 de desembre del 2011

L'herència de la pedra resseca

Les Garrigues no és només, tal com diu el tòpic, la terra de l’oli d’oliva verge extra. És la terra dels coscolls recremats pel sol, dels tords que fan mans i mànigues –o potes i anelles- per escapar dels caçadors, dels rius que no porten ni gota d’aigua, de carreteres a punt de ser reconvertides en pistes forestals o en circuits de cotxes amb tracció a les quatre rodes... I és el terreny dels masos de volta, els forns de calç, les espones i els pous de gel: construccions de pedra seca que han anat vestint, amb el pas del temps, un paisatge que encara sembla que vagi en calça curta.
Tot i això, cal reconèixer la feina dels sastres i les modistes que van ajudar a fer vestimentes que encaixen tan bé en l’entorn natural. Es pot dir que van prendre les mides al paisatge amb molt d’ofici, i que li van fer les peces que li esqueien més, els complements que menys desentonaven amb l’aridesa i l’accidentada geografia garriguenca.
També es pot dir que encertaren a l’hora de triar la pedra com a material per als seus –i en definitiva nostres- teixits arquitectònics. El fet d’anar posant una lloseta damunt de l’altra, un roc damunt de l’altre, de manera que quedessin perfectament ensamblats, relligats, sargits, constitueix un autèntic goig visual. És una veritable delícia per als ulls contemplar una espona de la qual no en sobresurt cap pedra, en la qual gairebé no hi queden espais buits, on tots els elements que la formen semblen haver nascut només per ser veïns.
Com també ho és observar un paisatge humanitzat, un territori que encara conserva, i que duri, l’empremta que hi ha operat la mà de l’home.  Els camins, els pous, els masos de volta i els de planta rectangular –tots ells de pedra seca- , donen a demostrar que algú ha modulat el context físic. Algú que ha endreçat el medi per fer-lo més habitable i productiu, menys feréstec. No en va hi ha moltes superfícies que van quedar aptes per al conreu després que se’n traguessin les pedres per fer, per exemple, una era, un forn de calç o un marge de considerables dimensions.
A la vegada, aquesta forma de fer ha donat lloc a una arquitectura sostenible, concepte tant de moda en els temps que corren. En efecte, els materials que s’han utilitzat durant molt de temps han estat els que proporcionava l’entorn més proper: la pedra, la terra i la fusta. Materials, a més, duradors i econòmics, que no requerien gaire energia en la seva obtenció, transport, transformació o aplicació. Tampoc ocasionaven –ni ocasionen- greus perjudicis al medi ambient, ni durant la seva vida útil ni posteriorment. Només cal veure amb quina dificultat es reintegra al medi natural i quins residus produeix un mas de pedra derrocat.
Paradoxalment, el progrés ha dut els nostres pobles a obrar de forma oposada a la que es descriu en l’anterior paràgraf. Ni els materials per a la construcció han estat els més propers, ni els que requereixen menys energia per néixer i reproduir-se, ni els que menys costen d’assimilar pel medi un cop ha finat la seva utilitat. Simplement ha estat la forma de fer més còmoda, vestida de ganga a curt termini però a la llarga més cara.
Faríem bé, en aquest sentit, de tenir en compte la tasca de la Fundació el Solà, de la Fatarella. Aquesta entitat sense ànim de lucre té com a finalitat contribuir a l’estudi la conservació, el desenvolupament i la divulgació de tot allò que fa referència a la pedra en sec –així li diuen a la Terra Alta. I per fer-ho efectiu duen a terme xerrades i excursions, munten exposicions i fins i tot organitzen cursos de formació amb l’eix vertebrador de la pedra seca. A més a més, compten amb una biblioteca i un centre de documentació amb multitud de mitjans escrits, fotogràfics i audiovisuals sobre el tema que ens ocupa.
Sens dubte que hauria de ser una iniciativa a imitar, la de la Fatarella. No només perquè així es recupera el patrimoni que s’havia anat deteriorant, ni perquè es tenen més en compte criteris de desenvolupament sostenible, sinó perquè és una manera d’atreure un turisme de caire més cultural, una forma de compensar la disminució dels ingressos agrícoles. En aquesta línia, cal afegir que abans del naixement de la Fundació, l’Ajuntament ja havia posat els fonaments del que s’acabaria convertint en la Casa Ecològica: un edifici que converteix la pedra en sec en la seva columna vertebral i en un innegable motiu d’interès turístic.
Per tant, tenint en compte els precedents, no costaria gaire importar aquesta experiència a les Garrigues. S’hauria de donar més rellevància, que s’ho mereix, a la tasca del juncosí Josep Preixens, el qual va elaborar un inventari de les cabanes de volta de la comarca. Es podria complementar amb la comercialització de l’oli d’oliva, de forma que els compradors que fessin cap a les cooperatives se’ls oferís la possibilitat d’anar a fer una ruta dedicada a la pedra seca, i viceversa. Es podrien coordinar els esforços de divulgació amb una promoció més gran dels establiments hotelers i de restauració de la comarca... I tantes d’altres iniciatives que, entre tots, segur que se’ns acudirien.
Aquesta és l’herència que ens ha deixat la pedra seca, en molts casos resseca, recoberta de molsa i renegrida pel pas del temps. A les nostres mans tenim la possibilitat d’enllustrar-la, d’aprofitar-ne totes les potencialitats, d’esprémer fins a l’última gota tot el suc que en puguem treure. Si ho aconseguim resultarà que, una vegada més, els catalans, de les pedres n’haurem tret pans.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 133 de la revista Fonoll, de Juneda (març/abril de 2004).

diumenge, 27 de novembre del 2011

Del terròs a l'asfalt

És curiosa la tendència que tenim, els homes i les dones d’aquest país, a fer cap als mateixos verals. Anem de rebaixes a la botiga més concorreguda, assistim a l’espectacle esportiu de més envergadura, desemboquem al concert més multitudinari o peregrinem a la zona de vacances que més està en voga. I la cosa no s’atura aquí, no: cada vegada més, tenim la necessitat d’anar a viure al mateix lloc. Anem a petar, totes i tots, a la gran ciutat, que dia rere dia esdevé un monstre més gros i més difícil d’abarrerar.
Aquest impuls a l’amuntegament produeix l’efecte contrari en d’altres parts del territori: de molts llogarrets ja només en queden les teranyines, i pobles que fins fa poc es consideraven de grandària mitjana –entre mil i dues mil animetes- pateixen un encongiment comparable a una peça de llana rentada amb aigua calenta. Sort en poden tenir, encara, d’acollir quatre turistes en temporada alta o els fills pròdigs que tornen a casa a passar l’estiu. És força trist conformar-se amb les escorrialles, però més ho és no tenir vianda.
Però la qüestió que ens ocupa no es limita a una descripció numèrica de la realitat. Els números ens expliquen el món fins a cert punt, però hi ha coses que no podran abastar mai. Com per exemple, què es perd en termes de factor humà, de sentiment col·lectiu, d’actitud envers la vida quan un grapat de gent se’n va a viure a la capital i deixa el poble. O què es deixa de guanyar quan aquesta gent, un cop establerta a ciutat, comença una existència més marcada per la individualitat i l’individualisme, el resclosiment i la incomunicació, el desconeixement i la indiferència envers el paisatge que els envolta.
Els nostres pobles hi perden molt, amb les migracions. Els suposa veure com s’extingeixen els focs que donaven claror i escalfor als seus carrers. Implica menys concurrència, menys aula a les festes majors, que són les manifestacions per excel·lència de la seva vitalitat. Comporta, fins i tot, haver de sentir l’eco de les pròpies passes quan passegem de bon matí o cap al tard per les immediacions de l’església. Un eco que moltes vegades contrasta amb el bullici que hi havia, sense anar més lluny, deu o quinze anys abans.
A la pèrdua de vitalitat s’hi afegeix certa classe d’impotència, que és l’expressió última d’aquesta sensació d’abatiment general. És la impotència que reflecteix la impossibilitat de donar a aquesta gent que se’n va allò que hauria fet que es quedés. D’haver-los proporcionat una feina en consonància amb els seus estudis, una escola per als seus fills, un consultori mèdic obert tots els dies de la setmana... El poble ha estat incapaç de donar-los aquestes i d’altres coses, i les han hagut d’anar a cercar allí on n’hi ha més per metre quadrat.
Ara bé, el fet que hagin sadollat les seves necessitats materials no vol dir que hi hagin sortit guanyant anímicament. Perquè les ciutats mai no podran oferir el contacte directe que ofereixen els pobles, aquesta proximitat en el tracte que ens permet saludar a tothom que ensopeguem pel carrer –sempre que no hi estiguem contrapuntats, és clar. I això, per a tots aquells que es continuen considerant de poble tot i viure en un formiguer que res s’hi assembla, és un fet que els corseca lentament.
Ni podran involucrar, amb tanta facilitat, a la majoria dels ciutadans en un projecte comú. No els podran reunir al voltant d’una taula per fer un gran tiberi, o a la sala del ball per discutir un tema de vital importància per a la comunitat, o a la plaça major per gaudir d’una jornada castellera. Les dimensions de les ciutats ho impedeixen: els resulta impossible disposar d’un espai on entaforar gran part dels seus habitants perquè hi facin activitats com aquestes. Com també ho impedeix l’individualisme que s’hi conrea, que es podria definir com la forma de vida que consisteix en abocar totes les energies al porró personal sense vessar ni una sola gota cap a la pica de la col·lectivitat.
Encara que pugui fer-se present en molts dels nostres pobles amb certa força, l’individualisme troba en les ciutats el seu hàbitat natural. Allí es mou per infinitud de galeries, s’amaga en multitud de caus, sempre pot escapolir-se dels intents de fer-lo sortir del forat, de caçar-lo. Això, fins a cert punt, pot ser positiu, perquè a ciutat no es dóna tanta importància a prejudicis que d’altra banda dificulten la convivència en un poble. Però la cosa es complica quan aquest “anar a la meva” consisteix en tancar-se a tota cooperació amb els altres, a isolar-se. I significa, per a molts que han canviat el poble per la ciutat, comprovar com els lligams que els uneixen amb l’entorn immediat ja no són tan ferms com eren. I que s’esfilagarsen amb facilitat.
La cosa no és gaire estranya, sobretot si es té en compte que aquest entorn, aquesta immediatesa espaial, resulta una perfecta desconeguda per a la gent que hi viu. Representa que es pot tenir el niu en un edifici qualsevol i ignorar què hi ha dos carrers més enllà. No saber, posem per cas, que prop de casa hi ha una plaça menuda, mig amagadeta, on van a festejar adolescents prematurament motoritzats. O que a cinc minuts a peu de la portalada, fent una mica de ziga-zaga, es pot anar a raure a una de les poques travessies que encara conserven aquell aire noucentista, de revolució industrial, amb les parets ennegrides i oblidades pels serveis municipals de bellesa urbana.
Això no passa als pobles, a fe de déu que no. Als pobles, la gent coneix els topants en aparença més insignificants, sap quantes cases i corrals hi ha a banda i banda del seu carrer, no s’erra a l’hora de dir a quin punt cardinal està encarat el pedrís de l’entrada del poble. I és que s’hauria de ser molt talòs per ignorar, per exemple, on es troba la cooperativa, i encara més per no tenir una idea aproximada d’on és el bar.
Precisament, el bar del poble és un dels llocs on encara podem copsar la vivesa de la nostra llengua, la qual s’hi expressa d’una forma tan genuïna i espontània que fa goig de sentir-la fluir. Al bar podem escoltar paraules que fa molt temps que donen tombs, i que gràcies a déu no han quedat encallades en l’erera del temps. Unes han conservat el seu sentit primigeni, signifiquen ara el mateix que volien dir quan van néixer. I d’altres han romàs inalterades, però el seu sentit ha anat canviant segons el moment històric.
També hi podem veure servir un ric assortit de refranys i frases fetes, els quals serveixen per endolcir, salar o empebrar –sobre gustos no hi ha res escrit- converses de totes menes, mides i colors. Aquestes expressions, a més, tenen la virtut de cuinar-se amb ingredients simples, gens artificiosos, que arriben directament al paladar del nostre interlocutor. No calen els embuts quan es vol proporcionar bon aliment cultural.
I què tenim a l’altra cara de la moneda?Doncs una realitat urbana que aposta per formes més estandarditzades de comunicació, per paraules que semblen fabricades en sèrie de tan fredes i distants que són, per un llenguatge al qual és difícil trobar-li el gust. Potser és per desconeixença envers el company de conversa, potser és per por a no explicar-nos bé, o potser és per evitar el ridícul, però el cas és que molts de nosaltres pensem dues vegades –com a mínim- allò que hem de dir i com ho hem de dir quan som a la capital. I optem molts camins per fórmules que atenuïn qualsevol símptoma de creativitat lingüística. No sigui cas que semblem massa de poble...
Perquè ser de poble ara ja no es porta. Ara el que està de moda és ser cosmopolita, multicultural... transnacional. S’ha de ser permeable a tota influència externa, dels balls hindús a les carabasses de Halloween, i s’ha de bandejar el llegat cultural i lingüístic de comarques, el qual ja és massa retrògrad i anacrònic. És més, se l’ha de ridiculitzar, s’ha de presentar la gent de poble com a rústega, de vocabulari gruixut, amb una cara de baixar de l’hort que és massa. Se’ls ha de fer veure que ara toca ser moderns, moderns de veritat, i obrar segons els cànons de la urbanitat globalitzada.
Arribats a aquest punt, ens hauríem de fer un parell de preguntes: qui és més home de món, el pagès que sap d’antuvi quin metro ha d’agafar per anar a l’Hospital Clínic o l’agent de borsa capitalí que es perd un cop surt de l’autopista? Qui és més cosmopolita, la gent de poble que s’afarta de veure per televisió històries i encara més històries que passen a la gran ciutat o aquells que es pensen que més enllà de la Diagonal la gent vesteix amb espardenyes de set betes, faixa, barretina i porta un branquilló de fonoll a la boca? Només el fet d’intentar-les contestar potser obriria els ulls a més d’un.
Qui sap, potser també ajudaria al fet que la gent de comarques veiés més clarament que no cal deixar la llengua pròpia a l’andana per pujar al tren de la modernitat. Que es pot viure plenament en català sense ser considerat un espècimen en vies d’extinció. Encara que molta gent de la capital, i cada vegada més gent de poble, tracti de convèncer-los que això només pot fer-se en castellà.
Perquè, quin mal hi ha en el fet que ens vulguem expressar en la nostra llengua en tots els àmbits de la nostra vida? Que té de dolent obrar de la mateixa manera que hem obrat tant de temps en els nostres pobles? A qui perjudiquem quan si se’ns pregunta en castellà, responem en català i l’interlocutor ens entén perfectament? Potser als qui voldrien, sota l’excusa de la modernor, fer-nos passar per l’adreçador lingüístic?
Ara que, pensant-ho bé, d’excuses n’hi ha moltes i molt variades. La més emprada és la que diu que el català és incapaç d’erigir-se en vehicle de comunicació amb la nova immigració que s’estableix al nostre país. Que s’ha de parlar als immigrants en castellà, perquè com a mínim així entendran alguna cosa... No importa que acabin d’arribar i no sàpiguen ni un borrall de cap llengua romànica, se’ls ha de parlar en l’idioma del regne. Se li deuen suposar, al castellà, una sèrie de propietats metafísiques que fan més fàcil l’entesa amb els nouvinguts. Més fàcil que a través del català, però també que de l’anglès, el francès, l’alemany o el llenguatge de signes.
De moment, però, molta gent dels nostres pobles es mira de mal ull aquesta nova mena d’esoterisme, i parla als seus nous veïns de la forma en què s’expressa millor: en català. S’estima més tocar de peus a terra i no cedir a l’artificiositat que suposa comunicar un concepte del qual se n’ha fet la traducció prèvia. Què més fàcil que dir: “T’agrada la botifarra amb seques?” enlloc de “Te gusta la longaniza con... alubias?” Diuen que la distància més curta entre dos punts és la línia recta.
Llàstima que a ciutat n’hi hagi que per anar dos edificis cap a l’esquerra donin la volta sencera a l’illa en direcció contrària. Perquè així debiliten no només una llengua, sinó una forma de ser que s’ha bastit al llarg de molts segles. I que, per cert, ha patit ensulsiades tan fortes que han obligat a refer-la de nou.
Ara, en nom del progrés, de les noves tecnologies, del mestissatge, de la vida moderna i de no sé quantes falòrnies més, resulta que es vol reduir la nostra peculiaritat cultural a la mínima expressió. Allò que no s’ha aconseguit a base de garrotades es vol obtenir a força de repartir afalacs i floretes a tots els benaurats que vulguin entrar al temple del senyor. No pas del senyor rector, sinó més aviat del senyor Torcuato Luca de Tena. O del senyor Manuel Jiménez de Parga, per fer-ho més actual.
Per tant, després de descriure un panorama tan desolador, què ens queda? Què podem fer per evitar que el despoblament del camp esdevingui un despoblament de la nostra consciència com a poble? Com hem de reaccionar per combatre un individualisme insolidari, una desorientació física i mental, unes formes d’expressió del tot insípides, un cosmopolitisme tendenciós i fins i tot uns atacs sibil·lins al pinyol de la nostra llengua?
Per començar, la gent de poble ha de continuar sent de poble. Encara que visqui voltada de gratacels i d’avingudes que no s’acaben mai. Encara que allò que s’assembli més als sembrats i als horts sigui la gespa artificial del camp de futbol del barri. La qüestió és ser militant fins al moll de l’os, sense donar treva al defalliment moral, perquè d’aquesta manera, com a mínim, conservaran intacta la llavor del nostre planter cultural.
I després, cal que la gent de la capital pugui escollir si vol ser, també, de poble. Si vol viure més a prop dels seus veïns d’escala, si no li fa res guardar la tanda a una padrina que ha anat a la parada del costat a buscar el paraigua que s’hi havia deixat. Si es vol expressar tal com raja, sense fórmules intermèdies, si desitja deixar clara la seva preferència per la xocolata espessa. I si desitja que aquesta xocolata sigui catalana, amb denominació d’origen, l’autèntica i inimitable xocolata que ha fet de nosaltres un dels pobles més gustosos sota la capa del sol.
Però aquesta capacitat d’elecció, sens dubte, l’ha de fer real la gent de poble. Han de tenir clar que això forma part de la militància que es descrivia abans, que no s’entén apostar per uns valors i no actuar en conseqüència. Si no fos així, qui faria aquesta feina en lloc seu? La mateixa gent de ciutat? És possible, però els fruits que es collirien no serien ni de bon tros tan llustrosos com si hi haguessin ajudat els que de veritat hi entenen. Els que hi entenen en el conreu d’una determinada forma de ser.
Si tenim clares aquestes línies d’actuació i les duem a la pràctica segur que, a la curta o a la llarga, farem bona collita. És igual que el veí de tros ens digui que no hem llaurat a l’hora, que hem sembrat a destemps, o que, ras i curt, ens hem equivocat de conreu. El que importa és que siguem treballadors, constants en la nostra feina, i que ens esforcem per fer-la cada dia millor. El que diguin els que no ens volen bé és sobrer.

És curiosa la tendència que tenim, les dones i els homes d’aquest país, a elaborar les més complexes teories a partir de les pròpies vivències. Per sort o per desgràcia, aquesta és una realitat de la qual no me n’escapo, i és per aquest motiu que he tingut la necessitat d’escriure aquestes reflexions. Perquè d’aquí a molt poc, la tardor que ve, ja hauré consumat el meu exili a la capital. Hauré canviat els olivers de les Garrigues pel Tomb de Ravals, els ametllers del secà per la Prioral. I hauré de posar en pràctica tot el que us he dit, per molt costerut que vegi el camí. És per això, doncs, que si algú de vosaltres veu que m’assec en una pedra que ha caigut d’una espona, li demano que em recordi que he reemprendre el meu viatge sens falta.


Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 132 de la revista Fonoll, de Juneda (gener/febrer de 2004).


Nota 2: Aquest article me l'estimo molt. Tot i que, a hores d'ara, el reescriuria de dalt a baix i diria coses diametralment oposades a les que vaig deixar escrites, prefereixo deixar-lo igual, perquè és testimoni d'una determinada època de la meva vida, just abans de casar-me i de venir a viure a Reus. Com va dir Màrius Sampere en una entrevista, seria com deixar aquella foto antiga sense retocar, perquè si es retoca ja no reflecteix el que hi apareixia.

dijous, 17 de novembre del 2011

Torna el dret de cuixa?

Diuen que una imatge val més que mil paraules. Personalment, encara diria més: un fet val més que mil milers de paraules. No és el mateix construir castells als núvols que fer-ho a terra ferma, no és el mateix parlar sobre una realitat futura que posar-se a treballar perquè algun dia la puguem gaudir amb els cinc sentits.
Aquest és un punt de vista del tot materialista, però a la pràctica és el que val a l’hora de passar comptes amb els que ens governen. Perquè s’atipen de xerrar pels descosits sobre el que faran i el que deixaran de fer i molts vegades la realitat els desmenteix. En el millor dels casos, les paraules es converteixen en fets a l’edat de la jubilació, o sigui, quan ja no poden fer gaire servei als qui els han reclamat amb tanta insistència.
Això últim és el que pot passar, precisament, amb el canal Segarra-Garrigues: l’obra hidràulica més important des de la construcció del canal d’Urgell corre el risc d’arribar quan els seus potencials beneficiaris estiguin criant malves. I llavors pot quedar, sobre el terreny, una paradoxa monumental: que quatre gats s’hagin de fer càrrec d’una superfície regable enorme, així com del gran deute que pot suposar haver de pagar el mateix pel canal però entre menys gent.
La paradoxa pot adquirir dimensions encara més grans –i més esperpèntiques- si tenim en compte qui poden ser els destinataris finals del canal: no pas els petits o mitjans propietaris, sinó els peixos grossos del sector agroalimentari. No pas els que hauran invertit sang, suor, llàgrimes i diners per fer arribar l’aigua als seus trossos, sinó els grans terratinents, els quals només s’hauran d’esforçar a l’hora d’estendre els xecs a canvi de les seves terres. Perquè resulta difícil no imaginar un futur on els pagesos hagin de vendre, bé per problemes econòmics o bé per la impossibilitat que els seus fills vulguin dedicar-se a la terra.
A l’altra cara de la moneda, els empresaris hauran fet el negoci del segle: a partir d’una inversió mínima hauran obtingut terres de reg i en molts casos a plena producció. I el més important: no s’hauran deixat cap caler pel camí per pagar el canal. Aquesta feina ja l’hauran fet els antics amos dels terrenys i els poders públics.
No hi ha motius per pensar que això no passarà, sobretot si tenim en compte el precedent del canal Algerri-Balaguer. Perquè resulta que són els grans propietaris els que de veritat hi ha sortit guanyant: grans empreses que es dediquen a l’exportació de la fruita, negocis agropecuaris d’alta volada i fins i tot algun exalt càrrec públic amb ganes d’invertir. Tots han adquirit més i més terres a mesura que les explotacions familiars s’han anat donant per vençudes... i per venudes.
Sort que encara queda gent que intenta que això no passi. Un d’aquests és en Josep Pàmies, de la Unió de Pagesos de la Noguera, que fa molt temps que denuncia la situació de l’Algerri-Balaguer, i que alerta a la pagesia de les Garrigues sobre els punts foscos del nou canal. En Pàmies diu que si la Generalitat apliqués la “Ley de Reforma y Desarrollo Agrario”, les terres que es posessin a la venda no podrien estar subjectes a especulació. I no ho podrien estar perquè la pròpia llei prohibeix tota especulació de resultes de les obres d’interès general. No cal dir que el Segarra-Garrigues compleix aquesta previsió.
Allò que resulta més sorprenent, però, és la data d’aquesta norma legal. Perquè, senyores i senyors, la llei en qüestió és de 1973, de quan en Cisquet encara era viu! Una llei que conté mesures tan dictatorials i franquistes com la regulació estricta de la venda de terrenys –en cas de transacció, les terres s’han de destinar a fer més viables les explotacions de la vora, a joves pagesos o fins i tot a assalariats del camp- o la mateixa prohibició de l’especulació al voltant de les obres d’interès general. Sort que hem deixat aquella època enrere i hem fet una política agrària més lliure... Només cal veure amb quina llibertat es mouen els diners, avui en dia, al camp català.
Posats a veure qui la diu més grossa, només faltaria reintroduir el dret de cuixa. Ja que sembla que anem cap a un repartiment de la terra més propi de l’Edat Mitjana que del segle XXI, per què no cedir la muller la primera nit de casats al cacic de torn? Fóra la cirereta que acabaria de guarnir el pastís del nou model agrari. Un pastís tan dolç com restringit a pocs –i selectes- paladars.
Mentrestant, la gent com en Pàmies continua demanant a l’Administració que apliqui la llei i que deixi d’afavorir sempre els mateixos. Moltes vegades han fet aquesta tasca quasi en solitari, amb poc suport tant dins com fora del seu sindicat. Però sempre han tingut clara una cosa: davant dels governants que els han volgut fer passar amb passeres, han reaccionat demanant-los fets i no paraules buides de contingut. Una forma d’actuar, per cert,  que no hauríem de menystenir a les Garrigues. Sobretot si volem, de veritat i tot cor, que la terra que treballem continuï sent la nostra terra.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 131 de la revista Fonoll, de Juneda (novembre/desembre de 2003).

diumenge, 13 de novembre del 2011

Prendre la iniciativa

Les Garrigues és una comarca profundament desequilibrada. Si en volguéssim fer un ràpid esbós, la podríem dibuixar com una balança amb un plat a punt de tocar a terra i l’altre amunt, ben amunt. En un extrem, la majoria de la població, de les indústries, de les empreses de serveis i de comerç al detall. I en l’altre, la força de les explotacions agràries i de les cooperatives com a únic –i feble- element de contrapès.
Això és, precisament, el que passa avui en dia: l’eix Juneda-les Borges-Arbeca concentra la majoria dels elements de creixement de la comarca, i l’àrea que conformen pobles com la Granadella, el Soleràs o Juncosa en resten privats per una deficient xarxa de comunicacions, per l’aigua d’un canal que no arriba o per un despoblament tan evident com amenaçador.
Però entre tots hem de posar fil a l’agulla per començar a equilibrar la balança. I aquesta tasca, primer que res, necessita d’un lideratge decidit dels pobles que compten amb més recursos. Arbeca, Juneda i les Borges han de comprendre que no poden continuar tancats en si mateixos, vivint una realitat que no va gaire més lluny de les relacions que s’estableixen entre ells. Han de mirar més enllà i comprendre que són la locomotora que ha d’estirar tota una comarca. Han de prendre la iniciativa.
En primer lloc, han d’apostar fort per l’Eix de les Garrigues. Han de prendre consciència que no només es tracta d’una carretera que ha de cohesionar un territori, sinó que l’extrem sud –el tram que va de Bovera a Flix- significa la veritable porta d’entrada a les Terres de l’Ebre. Amb totes les implicacions econòmiques que això comporta. I és que, si ho pensem bé, no tot es limita al flux de mercaderies que transita per la carretera de Tarragona.
En segon lloc, han de reclamar amb més contundència el Canal Segarra-Garrigues. El progrés de pobles com Castelldans o l’Albagés en depèn en bona mesura. I també que el futur de molts dels seus vilatans vagi lligat al conreu de la terra. Si no s’opta per aquesta via, llavors no tindran gaire sentit les queixes en cas que la Fira de l’Oli perdi vitalitat i expositors. I és que, si ho pensem bé, no per disposar de l’aigua dels Canals d’Urgell s’han de considerar cobertes les necessitats hídriques d’una comarca.
A continuació, han de denunciar davant les institucions el despoblament galopant que pateix la comarca. Granyena, el Cogul, els Torms... Alguns d’aquests pobles no han tingut més remei que tancar les escoles per manca d’alumnes, i sembla que la tendència pot contagiar-se en un futur a pobles més grans. Per tant, és precís que s’exigeixin solucions, o contraprestacions si la tendència és irreversible. I és necessari que aquestes peticions sorgeixin dels llocs on hi hagi més gent, per tal que la seva veu sigui escoltada de forma més nítida i forta. Els problemes d’una comarca, si ho pensem bé, no es limiten als que afecten els nuclis més importants de població.
Arribats a aquest punt, voldria deixar clara una cosa: un lideratge com el que es proposa s’ha d’exercir, però també s’ha d’acceptar des de l’altra banda. I s’ha d’acceptar de bon grat i amb actitud de plena col·laboració. No pot ser que uns es queixin de la seva dissort i llavors no facin res per pal·liar aquesta situació. O que esperin que els altres els facin la feina. O que considerin que ells sols ja s’arreglaran, que els “centralistes” no hi ha de fer res, al seu territori. Pensem-ho bé: si es vol aconseguir alguna cosa, s’ha d’intentar amb tots els recursos a l’abast. I la majoria dels recursos, no ho oblidem, es concentren a les Garrigues Baixes.
En conclusió, el desenvolupament de les Garrigues no depèn tant d’una injecció econòmica, sinó d’una actitud. Una actitud que ha de deixar de ser lamentacionista, catastrofista, i que ha d’evolucionar cap a una altra de més dinàmica. Una actitud de lideratge, exercida pels que es poden fer sentir més bé, més clar i més alt davant dels que manen. L’eix Les Borges-Juneda-Arbeca no pot defugir aquest paper, que m’atreviria a qualificar de decisiu i cabdal per al futur de la comarca. Han d’estirar del carro, han de prendre la iniciativa si realment volen equilibrar la balança i situar-la, algun dia, en horitzontal.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 130 de la revista Fonoll, de Juneda (setembre/octubre de 2003).

dijous, 10 de novembre del 2011

Articles revista Fonoll

A partir de diumenge que ve, i no sé amb quina periodicitat, penjaré els articles que vaig publicar, des de l'any 2003, a la revista Fonoll de Juneda. Dic que no sé cada quants dies perquè he de passar els articles de paper a ordinador, atès que només els conservo en suport paper, i això és una matada. Per tant, a poc a poc i amb bona lletra. I, tot i així, sempre s'escapa alguna falta d'ortografia!

diumenge, 6 de novembre del 2011

Lawrence de les Garrigues

A la pel·lícula Lawrence d’Aràbia, el príncep Feisal assegura al tinent Lawrence: “Cap àrab estima el desert. Estimem l’aigua i els arbres verds. I al desert no hi ha res. I no hi ha home que no necessiti res”.
Els garriguencs no estimen el desert. De bon grat canviarien el terròs i la pedra resseca per l’aigua del Segarra-Garrigues i esteses de verdor fins on arriba la vista. Però xiquet, s’han de conformar amb el paisatge que els ha tocat. No els queda més remei.
Tot i així, arriba un dia qualsevol de tardor, un dia radiant i càlid, o bé mig ombrívol i esquitxat de núvols blancs, o un dia verd i ufà perquè ha plogut bé, o un dia de cel rentat, o un dia gris i temperat, o un dia clar i ben perfilat, i la salvatge garriga és un bé de Déu. El fonoll grogueja, els ametllers s’han alliberat de les –poques- ametlles que carregaven i les olives s’engreixen i trenquen de color. En dies així, els garriguencs es retroben amb el seu paisatge, el redescobreixen, el flairen amb ulls nous. I, mentre no es giri vent o la broma no s’aplani, fins i tot poden admetre que no s’hi viu tan malament. 

Nota: Aquest article apareix al número 305 del quinzenal SomGarrigues (del 28 d'octubre al 10 de novembre de 2011).

dijous, 3 de novembre del 2011

Club de lectura de Santa Bàrbara

Divendres 28 d'octubre vam comentar Oli en un llum al Club de lectura de Santa Bàrbara. Va ser una estona agradable, entranyable, molt constructiva. Perquè vaig recollir les impressions dels lectors i lectores respecte a la novel·la i en vaig treure coses que es podien millorar (com bé va dir el Francesc). I perquè vaig veure que la història que s'hi explica arriba molt a la gent de les Terres de l'Ebre, potser perquè hi ha molts olivers i (cada cop menys) pagesos. I, sobretot, perquè vaig veure que el recorregut d'Oli en un llum ha estat llarg... I més que ho serà! Des d'aquí dono les gràcies al Dani i la Carmen, i a tots els altres membres del club de lectura planer, per haver volgut comptar amb mi.

I fins la propera, eh?

diumenge, 23 d’octubre del 2011

Oli en un llum al Club de lectura de Santa Bàrbara

Com ja vaig avisar, el viatge d'Oli en un llum encara no ha acabat. La propera estació tornarà a ser Santa Bàrbara, on vaig presentar-lo fa pocs mesos. La cita serà el divendres 28 d'octubre, a dos quarts de vuit del vespre, al bar dels jubilats, tot fent un beure. Hi discutirem els aspectes que puguem, que n'hi ha molts...
Mos veem, xiqüelos!

dijous, 20 d’octubre del 2011

Operació Sarroca

Cinc minuts que sóc a Sarroca i sona el timbre. Són el Miquel i el Francesc, que recorren la salvatge garriga en bicicleta i han parat al poble. Aparquen les bicis a l’entrada i anem a fer una visiteta. Primer parem a Cal Paco, i els ensenyo la pedra treballadíssima del llindar; després a Cal Roig, on destaca la data esculpida a sobre la porta -1450-; seguidament a l’església, de la qual n’admirem l’escultòrica portalada; després pugem al Castell, i els mostro les marques que feien els picapedrers a les pedres, i les estances que encara aguanten dretes, i la perspectiva que des d’aquí s’albira, i una sitja en desús, i la muralla mig tombada, i els refugis antiaeris de la guerra civil; acte seguit anem als dipòsits, on els suggereixo que aquest pot ser un bon emplaçament per celebrar-hi una propera edició de les Delicadeses, a continuació ens allarguem a la Guardieta, un turó proper on hi ha una vegetació molt peculiar…
Hora de dinar. Jo aniré a casa els pares i ells, a visitar l’últim –o el primer- dels atractius turístics de Sarroca. El Francesc i el Miquel s’entaularan al Racó.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 301 del SomGarrigues (del 9 al 22 de setembre de 2011).

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Elogi de les tomates de penjar

En diuen de penjar perquè, després de collir-les, hom les penja d’un filferro, el qual discorre paral·lel i molt a prop del sostre, preferentment als garatges i als baixos de les cases dels pobles. A la tardor són roges, grogues i verdes; l’estiu següent tenen un vermell arrugat, decandit, evaporat. Els mesos de fred, la carn d’una tomata pot untar una llesca per les dues cares; a aquestes alçades, les tomates són més seques i, com aquell que diu, només deixen anar llavors. Amb un pessic de sal i el primer oli de la temporada, aquell oli verd i picant, el pa amb tomata és una menja densa, magmàtica. Ara també és bo, però indiscutiblement inferior: la tomata ha perdut gust i l’oli també.
M’acabo les últimes tomates de l’any passat. Les tallo per la meitat, les esclafo en qualsevol llesca o crostó, i les aplano fins que no les puc munyir més. Ho salo, ho olio i ho acompanyo amb un tall de pernil, o amb una rodanxa de xoriço, o amb una truita de patata, o amb tonyina i anxoves, o amb res. I somio que, la propera vegada que vagi a Sarroca, podré collir les primeres tomates de penjar.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 297 del SomGarrigues (del 8 al 21 de juliol de 2011).

dijous, 13 d’octubre del 2011

D'ara endarrera

En els mesos previs al referèndum de l’Estatut hem assistit a una sèrie de despropòsits i males pràctiques de la Generalitat que fan esborronar. Primer va ser la proposta del conseller Saura d’allargar l’horari de les votacions, sense tenir en compte que la llei no ho permet; després les campanyes institucionals que, sota l’aparença de campanyes informatives i de foment de la participació, bàsicament han servit per donar un missatge clarament decantat cap al vot afirmatiu; a continuació l’actitud desvergonyida del president de la Generalitat i alguns dels seus consellers, que no han dubtat gens a fer actes oficials de fort contingut electoralista en plena campanya de l’Estatut. Ja s’ha acabat allò d’inaugurar una travessia o una plaça amb quatre arbrets a dues setmanes de les eleccions: en el que va de campanya, s’ha inaugurat la línia de tren de la Pobla de Segur, s’han presentat els efectius de la campanya contra els incendis i el renovat Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) i, fins i tot, en Maragall i els titulars de Cultura, Benestar i Família, Educació i Salut han tingut la barra de fer campanya pel nou Estatut en un acte pagat per tots els catalans… al Palau de Pedralbes. Realment, no saben de quin color és, la vergonya.
A sobre, una de les institucions que hauria de vetllar perquè alguns d’aquests fets no es produïssin, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), ha permès que la campanya D’ara endavant i la de foment de la participació el 18 de juny no hagin sofert cap tipus de modificació tot i el seu contingut tendenciós i esbiaixat. El gran CAC! L’organisme que té com a funció vetllar per la neutralitat i l’honestedat informatives! Encara sort que la Junta Electoral Central i el Tribunal Suprem (qui ho havia de dir) han parat els peus al Govern i l’han obligat a modificar la segona de les campanyes…
I, per acabar-ho de rematar, el tractament informatiu de la campanya del referèndum per part de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV, "Corpo" per als amics) ha estat nefast. Perquè els periodistes, a cada informatiu, s’han queixat de la decisió de perpetuar els blocs polítics, o sigui, el fet d’atribuir a cada partit un temps d’acord amb la seva representació electoral enlloc de fer-ho atenent a criteris estrictament professionals i d’interès informatiu. Perquè ha donat la impressió que la CCRTV estava cobrint unes primàries, i no pas una campanya on hauria de ser important, importantíssim, que s’expliqués a fons el contingut dels articles de l’Estatut. Perquè, i això és el més gros, no s’ha donat veu a una societat civil molt mobilitzada pel no, el sí i el vot nul. Que potser només tenen dret a sortir als mitjans els cinc partits amb representació parlamentària o què? I les més de 700 entitats, plataformes ciutadanes, partits polítics, associacions i sindicats que fan campanya per totes les opcions, que no són de Déu? Sembla que no hàgim avançat gens en tots aquests anys de democràcia. A vegades sembla que anem cap endarrera.

Només per aquests abusos, per aquesta utilització de recursos públics per a finalitats purament partidistes i interessades, ja val la penar votar No a l’Estatut. Ens mereixem uns polítics que respectin les regles del joc i que practiquin al govern allò que pregonen a l’oposició. I no val a mostrar-s’hi indiferents tot afirmant, resignats, que "Això ho fan tots". Perquè si volem que les coses canviïn (que suposo que ho volem, no?) hem de començar actuant en conseqüència.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

La mort d'un sindicat

La crisi de Govern que va dur a terme el president Maragall a finals del mes d’abril va comportar que Antoni Siurana fos rellevat com a conseller d’Agricultura per Jordi William, el fins llavors director general de Desenvolupament Rural. No va ser aquest, però, l’únic canvi al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca (DARP): Joaquim Llena va substituir Josep Pau com a secretari general, Montserrat Gil va ocupar el lloc de Salvador Puig a la Direcció General de Producció, Innovació i Indústries Agroalimentàries, i Josep Maria Besora va ser nomenat nou director general de Desenvolupament Rural en substitució del flamant conseller.
Aquest últim aspecte, el nomenament de Besora, no fa sinó confirmar una tendència inaugurada amb l’arribada dels socialistes a la conselleria fa dos anys i mig: situar destacats membres del sindicat Unió de Pagesos (UP) en càrrecs de decisió del departament. Primer va ser Salvador Puig, qui havia estat gerent d’Agroxarxa, l’empresa de serveis d’UP, i ara Josep Maria Besora, que va ser durant molts anys responsable nacional d’organització i comunicació del sindicat agrari. Algú podria pensar que això serveix perquè el DARP sigui més receptiu a les demandes de la pagesia; perquè hi hagi garanties que no es prendran decisions que perjudiquin els pagesos; perquè el sindicat faci valer una posició de força des del govern estant.
Però no ens enganyem, no veiem perdius on només hi ha garses: el fet que hi hagin sindicalistes al govern no garanteix res, perquè la seva autonomia és molt limitada. Al cap i a la fi, han d’acabar obeint el conseller -que no és precisament d’UP- i el president de la Generalitat -aquest tampoc. A més, la suposada força que atorga a UP ser present a l’organigrama del DARP no és tal, perquè això implica que el sindicat està més lligat de mans i peus que mai. El sindicat agrari encara majoritari a Catalunya té una debilitat manifesta i una credibilitat sota mínims cada vegada que es queixa per qualsevol actuació de la conselleria. Com es menja que protestin davant els seus mateixos companys de sindicat? N’hem de fer cas o és pur teatre, perquè al final han d’acabar pactant per no tirar-se més pedres a la pròpia teulada?
Ja és prou nociu per a la independència dels sindicats agraris el seu sistema de finançament (on hi té una presència significativa l’aportació de fons públics) que només falta que els seus responsables s’integrin en l’estructura que haurien de controlar i combatre, segons els casos. I sort que no es van complir les travesses, la primera vegada que Maragall va voler fer la crisi de govern, que situaven el coordinador nacional d’UP, Joan Caball, com a nou conseller d’Agricultura! Llavors sí que el sindicat hauria quedat anul·lat del tot. Hauria quedat com un zero a l’esquerra.

Ja saben el que es fan, els socialistes. No els heu d’ensenyar res, a aquests. El què em sorprèn més del cas és que no se n’adoni, la cúpula dirigent d’UP, de la conseqüència última d’aquesta forma de fer: la mort del sindicat. Perquè es comença rient les gràcies als polítics i s’acaba, el dia de l’enterrament, resant per l’ànima del pobre sindicat. 
Descansi en pau, i amén.