diumenge, 30 de gener del 2011

Pedra, oli i all

Era un diumenge de gener. Al cel semblava que li haguessin passat la goma d’esborrar. El paisatge estava espès, rendit, ara caic ara m’aixeco. A les portes de migdia encara gelava. I sort que feia sol.
Tot i el fred, la penúltima jornada dels Camins d’or líquid va amarar Torrebesses de gent. El públic assistent, del poble i de fora el poble, va fer una ruta que va sortir de l’església que va pelar el fred –però que va ressuscitar gràcies a la festa major-, va pujar fins al Castell –sitges, piques, portes, petxines i escales divines-, va continuar cap a l’església romànica de Sant Salvador –polifònic, corprenedor, el gòtic retaule de pedra de Sant Joan Baptista!- i va baixar entre cases i casalots –algun a les tres pedretes– fins a la Cooperativa.
A la Cooperativa, on a primera hora havien esmorzat llonganissa amb fesols, ara estava a punt de començar el concurs d’allioli. Expectació i nervis. El Gregori, membre del jurat, feia d’speaker: demanava que la gent s’enretirés de la taula d’operacions, reclamava silenci –perquè poguéssim sentir el cloc-cloc de les mans de morter picant els alls-, presentava els concursants –nom i procedència- i aconseguia una individualitzada i sentida ovació mentre els aixecava el braç.
Va ser un diumenge de gener. Ho vam passar molt bé. Jo l’any que ve hi tornaré. I vosaltres, què?

dijous, 27 de gener del 2011

Jesús Tibau llegeix Esmorzars de l'Ebre

No li estaré mai prou agraït, a aquest cornudellenc de Tortosa, o a aquest tortosí de Cornudella, tot el que ha fet per mi. Gràcies, Jesús!

diumenge, 23 de gener del 2011

Foc d'encenalls

Un dels tòpics de cada estiu, exceptuant les platges plenes de gent, la campanya de la fruita o les enganxifoses cançons de temporada -en consonància amb la meteorologia dominant- és el dels incendis forestals. Aquests fenòmens es resisteixen a declarar-se en vaga permanent, i sempre troben la manera de fer-se presents. Encara que l’estiu sigui fresc i plujós.
És curiós, però molts, moltíssims d’aquests incendis neixen quan fa un vent de mil dimonis. Ves si no es podria esperar, el vent, a bufar en un altre moment! Però ja se sap, són casualitats de la vida. Designis de les més altes esferes que els mortals -pobres mortals!- no aprendrem mai a preveure ni a entendre.
Precisament per això, perquè no sabem quan dues o més casualitats s’ajuntaran per fer-nos la guitza, ens dotem dels millors mitjans al nostre abast per lluitar contra el foc. I els presentem en societat com qui presenta la col·lecció de primavera de la passarel·la Gaudí: tot terrenys amb tracció fins a la roda de recanvi, helicòpters antiincendis que converteixen al Tro Blau en una caricatura i avions amb unes cisternes que buidarien la bassa principal del Garrigues Sud amb dues o tres passades.
Però a vegades aquest esforç serveix de ben poc, i contemplem impotents com el paisatge garriguenc pateix el pas de les flames. I llavors no manca qui diu que el pagès ha de ser membre actiu de l’equilibri mediambiental, de la preservació de l’ecologia i no sé quantes falòrnies més. Es diu que s’ha de fomentar el cultiu enmig dels boscos per establir veritables tallafocs naturals. Casualment, els mateixos que diuen tot això acostumen a girar l’esquena al pagès quan aquest els reclama un ajut digne a l’ametlla o al cereal. 
Per tant, haurem d'esperar que, tot i la calorada que ens ve a sobre, els incendis tinguin clemència d'aquestes pobres Garrigues, que no es rpeteixin focs com els de l'Espluga i els Omellons, que els bombers de la Granadella i les Borges puguin donar a l'abast davant una temporada difícil... I que, sobretot, els incendis deixin de ser per a segons qui una forma de fer foc d'encenalls. 

Nota: Aquest article va aparèixer al número 90 del quinzenal SomGarrigues (de l'1 al 14 d'agost de 2003)

dijous, 20 de gener del 2011

Divideix... i venceràs?


És ben coneguda la tradicional rivalitat entre molts dels nostres pobles. El veïnatge geogràfic ha comportat infinitat de disputes, discussions i fins i tot balls de bastons. Qui no recorda les històries que conten com els fadrins de dos pobles propers se citaven en cert lloc per apedregar-se? Quantes baralles hi ha hagut a les festes majors perquè a un del poble veí se li ha acudit menystenir -diguem-ho així- a algú del poble amfitrió?
Sortosament, aquests enfrontaments van quedant cada cop més aparcats amb el pas del temps. El fet que ara hi hagi més matrimonis entre gent de municipis històricament rivals, que joves de diversa procedència comparteixin un mateix centre escolar o la relativa millora de les comunicacions ajuda en aquest sentit. És una de les aportacions positives de la modernor, s’ha de reconéixer.
Però els temps que corren, si han ajudat a esborrar aquestes confrontacions, també n’han creat d’altres. Em refereixo a les disputes dins un mateix poble, que acostumen a dibuixar un panorama certament desolador: dos o més bàndols enfrontats per temes que moltes vegades s’expliquen per uns resultats electorals. Com els del 25 de maig passat, sense anar més lluny.
Els que perden retreuen als que guanyen que se’ls margini a l’Ajuntament, els que guanyen contesten que l’oposició no troba mai res bé del que fa l’alcaldia… Per no parlar de quan no governen els que guanyen: llavors el caldo es fa més espès perquè s’acusa d’immorals, sectaris i fins i tot conspiradors -segur que em quedo curt- els que en virtut d’un pacte es fan amb el govern municipal.
Arribats a aquest punt, hauríem de considerar si val la pena hipotecar la nostra convivència perquè no acceptem uns resultats electorals. Si val la pena dividir un poble perquè l'altre no es mereix ser l'alcalde o l'alcaldessa. Hauríem de pensar a qui beneficia i a qui perjudica tenir un poble fet a bocins. I hauríem de tenir en compte què podem aconseguir pel bé comú si cada colla va per la seva banda.


Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 87 del quinzenal SomGarrigues (del 20 de juny al 3 de juliol de 2003).


Nota 2: A veure, a quin llibre pertany aquesta vinyeta?

diumenge, 16 de gener del 2011

Històriques

Massa de secà per ser al Segrià. Massa a prop de Lleida per tenir com a capital les Borges. Aquestes són dues de les raons per traspassar a les Garrigues -o no- una sèrie de pobles de la comarca veïna.
La història juga a favor de la primera opció. Fa més de setanta anys ja es van incloure pobles com Llardecans o Maials a les Garrigues, la qual cosa no feia sinó confirmar la similitud d’aquests amb d’altres com Cervià o l’Albi. Tenien la mateixa economia, patien el mateix clima i en algun cas compartien les mateixes festes -si fa no fa com ara. Però no només d’història viuen les dones i els homes.
Perquè avui pot ser que molts se’n recordin, d’aquella antiga pertanyença. Fins i tot és possible que aquest “sentiment” hagi passat de pares a fills i d’avis a néts. Però les raons materials juguen fort a favor de l’opció del Segrià.
Les comunicacions prenen com a referència la ciutat de Lleida, i no pas les Borges. Tampoc s’ha d’oblidar que tots els serveis són a la capital de la Terra Ferma -fins i tot la Denominació d’Origen Garrigues. Per si fos poc, aquest és el lloc on, cada vegada més, es guanya el pa la gent de pobles com Sunyer o Aspa. Per tant, quin sentit tindria voler ser de les Garrigues?
No voldria, però, que el debat se centrés en les raons sentimentals a favor de les Garrigues i en els motius pràctics a favor del Segrià. Tot això seria simplificar massa la qüestió. Perquè podria ser que el pas d’aquests pobles a les Garrigues els comportés més subvencions -per formar part d’una regió més desfavorida- o que una gran majoria es considerés identificada amb el Segrià.
En tot cas, si es volgués fer aquest canvi, primer s'hauria de canviar el concepte de comarca. S'hauria de retornar part del protagonisme perdut a la capital històrica de les Garrigues: la Granadella. Recollint l'argument que en el seu moment expressà en Jordi Quer -encara que amb menys contundència-, es tractaria de fer-la cocapital de les Garrigues, de manera que pogués ser reconeguda sense dificultats pels pobles situats ara al sud del Segrià. Perquè resultaria si més no xocant que la gent d'Almatret hagués d'anar a les Borges a fer segons quins tràmits. Ja queda prou lluny Lleida com per haver d'invertir més temps, més diners i més maldecaps en un viatge a través de la salvatge garriga.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 84 del quinzenal SomGarrigues (del 9 al 22 de maig de 2003).

dijous, 13 de gener del 2011

Tecnologia punta

Ben aviat tots els pobles de les Garrigues gaudiran de connexió a internet via satèl·lit, gràcies a una iniciativa del Consell Comarcal. El pressupost puja a 402.000 euros -perquè ens entenguem, 67 milions de les finades pessetes-, i inclourà, en una primera fase, la distribució gratuïta de cinc terminals de connexió per a cada un dels ajuntaments de la comarca.
Aquesta és una iniciativa interessant, molt interessant. I ho és per diversos motius. El primer, perquè suposa tractar de la mateixa manera poblacions tan diferents com, per exemple, Bovera i les Borges Blanques.Si seguíssim un càlcul estricte de tants per cent, i donéssim a cada municipi els ordinadors que li pertoquen tenint en compte el número d’habitants, tindríem que la majoria que la majoria es quedarien en un extrem de la comarca. I la voluntat del Consell, crec jo, és treballar perquè hi continuï havent vida més enllà de les basses del Terrall, de la Banqueta o dels Vilars.
En segon lloc, significa posar a l’abast de la gent de les Garrigues les noves tecnologies, en la seva versió més moderna i evolucionada: la connexió a internet via satèl·lit. I significa donar un primer pas perquè algun dia hi hagi una pàgina web amb fòrums d’opinió, xats i enquestes sobre qüestions tant d’actualitat com el futur de la Denominació d’Origen, els parcs eòlics o el Komando Garrigues. 
I en tercer i últim lloc, serveix per comprovar que, tot i el pas del temps, hi ha coses que es resisteixen a canviar. I que les contradiccions on vivim instal·lats cada dia es fan més grans. Perquè sinó, com s'explica que ens puguem comunicar amb gent dels cinc continents i no siguem capaços d'anar al poble del costat amb un temps mínimament raonable? Com s'explica que ens gastem diners en unes comunicacions virtuals i no en destinem més a millorar les reals? Perquè les carreteres no només es poden veure, com la pantalla de l'ordinador, sinó que es poden tocar. I la llàstima és que, a aquestes alçades de la història, encara les haguem de sofrir.

Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 81 del quinzenal SomGarrigues (del 28 de març al 10 d'abril de 2003).

Nota 2: No he trobat foto més escaient per il·lustrar l'article que el nostre mas de volta de l'Espartova, al terme Sarroca. Si trobeu alguna foto d'alguna carretera garriguenca feta pols, envieu-me-la a xenxi_sarroca@yahoo.com i la canviaré.

diumenge, 9 de gener del 2011

Reflexions sobre l'ametlla


L’ametller, pobre, és un conreu que no té gaire futur. Sense ajuts, amb els preus enfonsats, molts l’arrenquen per canviar-lo per l’oliver. Aquesta forma de fer està molt estesa, però em resisteixo a acceptar-la. I ho faig per diversos motius.
En primer lloc, quin conreu s’adapta al medi garriguenc com ho fa l’ametller? Potser l’oliver, o el cereal, però no n’hi ha gaires més. D’acord que és molt sensible al fred, sobretot quan floreix en ple hivern, però la sequera li pot suposar un benefici. A Alcanó diuen que, si vols fer ametlles, espera’t a fer-les en un any de sequera.
En segon lloc, si traiem l’ametller del mig, representa que haurem de reforçar el conreu de l’oliver. O plantar varietats de fruita dolça, quan puguem regar del Segarra-Garrigues. O sigui, que d’una banda, només dependrem de les olives per passar tot l’any, i quedarem exposats a què la meteorologia ens torni a jugar una altra mala passada. I de l’altra, haurem d’esperar que ens vagi bé la fruita -en el ben entés que l’aigua arribi i nosaltres ho puguem veure.
Ja sé què em diran molts pagesos: que no sé de què parlo. O, ras i curt, que m’he begut l’enteniment. Però val la pena seguir arrencant ametllers quan encara en podem treure partit? Mesos enrera parlava amb un home -en Josep Maria Barrufet, de Juneda- que em deia que al producte agrari se li havia de donar valor afegit perquè se’n pugués treure un benefici més alt.
Així, perquè no comencem a promocionar l’ametlla? A què ho hem fet amb l’oli i ens n’hem sortit força bé? Qui ho diria, fa uns anys, que ara parlaríem de l’oli com a producte de bellesa, com a font de salut, o de caramels, confitats o fins i tot bombons d’oli? Doncs perquè no fem el mateix amb l’ametlla? Sense anar més lluny, a Maials fan la Mostra de la Truita d’Ametlles i no els reporta cap perjudici. 
La qüestió és aportar solucions imaginatives per tirar endavant, per fer veure que l'ametlla és més del que sembla. Per cert, ara que diuen que volen fer una altra fira, perquè no fan la Fira de l'Ametlla? Com a mínim no hi sortiríem perdent.


Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 78 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de febrer de 2003)

Nota 2: Les ametlles són de mon pare. La foto, del Jordi Bas.

dijous, 6 de gener del 2011

Komando G

Tothom es fa les mateixes preguntes: Què és el Komando Garrigues? Qui és el Komando Garrigues? Les pintades es fan notar en molts pobles de la comarca, amb lemes com “No colliu petit”, “Obriu les pales” o “Sequera no”. Però tot el que hi ha darrere continua sent un misteri.
En primer lloc, continuen en l’anonimat els integrants del komando. Algú pot afirmar, amb total seguretat, que els coneix? I si és així, hi ha algú que en conegui el seu líder? Realment es pot dir que és un subcomandant Marcos a l’estil garriguenc?
No només és un misteri la composició del komando, sinó també els seus objectius. La seva raó de ser, els seus principis programàtics. Què volen dir quan escriuen “Sequera no”? Que hi estan en contra o que estan disposats a pal·liar els seus efectes amb mesures dràstiques? En aquest últim cas, quines serien les mesures a emprendre?
Moltes vegades he pensat que qualsevol dia sortiria a les pàgines del SomGarrigues un comunicat del komando, atribuint-se les pintades d’Arbeca, les Borges o de qualsevol altre poble on haguessin anat a deixar l’empremta. O bé anunciant una campanya de boicot a determinades mides de préssec. Però no ha estat així. De moment. 
De totes maneres, crec que encara que no se sàpiga el què i el qui, una cosa està ben clara: el Komando Garrigues serveix per riure'ns de la nostra pròpia realitat, la que ens toca viure. De la sequera, de les gelades, de trens que només serveixen per portar el progrés a terres molt allunyades de les nostres, d'un despoblament que dia rera dia es fa més evident... Perquè a la vida no tot és queixar-se del que tenim i del que no tenim, sinó que també hi ha espai per a la ironia, una ironia que ens serveix per tirar endavant, encara que sigui a tranques i barranques. I sinó, mireu l'exemple del Komando Garrigues: "Volem fets, no paraules. Albi-Cervià, autovia ja". 

Nota: Aquest article me l'estimo molt, perquè va ser el meu primer article. Va aparèixer al número 75 del quinzenal SomGarrigues (del 3 al 16 de gener de 2003)


diumenge, 2 de gener del 2011

Bon any 2011!

Molt bon any a tothom! "Los Reixos" han passat abans d'hora i m'han portat aquest bloc! A partir d'ara, l'activitat del meu anterior bloc, Esmorzars de forquilla, passa aquí. I és que no sempre he d'estar esmorzant i afartant-me... 
El primer apunt del bloc fa referència a l'entrevista que va fer-me Oriol Gracià, el passat 18 de desembre de 2010, a les instal·lacions de Ràdio Tortosa, al carrer de Montcada de la capital del Baix Ebre. La foto correspon als instants previs de l'entrevista, la qual podreu escoltar en aquest enllaç: http://radiotortosa.cat/ca/podcasts/hora-del-vermut/1 i en la qual podreu descobrir quin és el meu proper projecte literari.