dijous, 29 de març del 2012

L'arbre de l'escriptura

Si volem, tots tenim un tros on plantar l’arbre de l’escriptura. Si volem, hi plantarem un arbre en forma d’article d’opinió, conte, novel·la, dietari, teatre, biografia o poesia. L’adobarem i regarem amb moltes i bones lectures, amb l’observació del que passa al nostre entorn o a dins nostre. En tallarem els llucs i esporgarem les branques sobreres, que no aporten res a l’arbre i en dificulten la creixença. Així mateix, deixarem créixer el brancam que ha de fer-lo llustrós i productiu. Perquè d’això es tracta: que l’arbre doni fruits. Uns fruits no materials, però que alimenten l’esperit de qui ha conreat l’arbre i de qui els llegeix.
De petit, em vaig enfadar amb un parent meu, el Josep del Bepón. Una tarda d’estiu, a la seva parcel·la de Gimenells, entre panissos i gira-sols, em va predir que jo mai no seria pagès. Amb el temps, he hagut de reconèixer el bon ull del Bepón. Però, com que no vull donar-li la raó del tot –perquè continuo sent tan tossut, o més, com quan era petit-, li manifesto que, en certa manera, sí que he acabat de pagès. I que conreo l’arbre de l’escriptura.

Nota: Aquest article apareix al número 316 del quinzenal SomGarrigues (del 30 de març a l'11 d'abril de 2012).

diumenge, 25 de març del 2012

De mala mort

És francament lamentable que, any rere any, els accidents de trànsit siguin una de les principals causes de mortalitat entre la gent del nostre país. De poc serveixen les campanyes de conscienciació, l’educació viària a les escoles, l’increment de la vigilància policial, les millores viàries, els avenços en seguretat incorporats als vehicles o, més recentment, la introducció del carnet de conduir per punts. La carretera encara continua emportant-se massa vides cap a l’altre cantó. I no sembla que les xifres de mortalitat puguin experimentar una dràstica reducció ni a curt ni a mig termini. 
De la mateixa manera, sembla una fita inassolible que certs mitjans de comunicació redueixin el caràcter morbós que imprimeixen a les informacions que tracten, precisament, els accidents de trànsit. Molts diaris perden el pollí per les fotos que ensenyen com han quedat els vehicles després del sinistre, i no pocs decideixen col·locar-les als llocs més visibles dels seus exemplars, això és, a portada i contraportada, si les consideren prou espectaculars o impactants. Això per no parlar de segons quines televisions, que no tenen cap recança a l'hora de mostrar els cossos tapats per les mantes tèrmiques, els efectes personals dels finats, les taques de sang que han quedat a l'asfalt i fins i tot la compunció dels familiars de les víctimes el dia que les enterren. 
Ara bé, la cosa no queda, simplement, en una mera qüestió d'imatge. Perquè les paraules que en aquests casos acompanyen les imatges en diaris i cadenes de televisió acostumen a ser d'una estofa tan baixa que regiren els estómacs més ferrenys. Els periodistes que les signen s'esplaien tant en les circumstàncies dels accidents, descriuen tan cruament els seus efectes, s'hi recargolen tant i insisteixen tant en el dolor de supervivents i familiars que fa dubtar seriosament de la seva qualificació professional i humana. I, de retruc, fa pensar si els diaris i les cadenes de televisió per als quals treballen no són, més aviat, premsa de mala mort. 
És deplorable que s'utilitzin aquests artificis per despatxar més exemplars o per tenir més audiència. Això significa que s'utilitza la mort com una estratègia més de venda, prescindint així de consideracions morals i obviant que hi ha una frontera que no s'hauria de traspassar mai: la frontera del respecte, la intimitat, el silenci.
Però no és menys deplorable que hi hagi gent a l'altra banda que adquireixi aquest tipus de subproductes. Gent que només para atenció a un mitjà de comunicació quan se li explica, amb tots els ets i uts, que en un accident d'autocar han mort tantes persones, o que en un xoc en cadena han perdut la vida tants d'altres individus. I gent no tan morbosa, però que s'hi troba davant i s'ho empassa sense revoltar-se. Confesso que jo mateix m'he trobat, en aquest últim cas, més vegades del que voldria, i que no em suposa pas un motiu d'orgull.
Què s'ha de fer per posar fre a aquesta mena de pràctiques periodístiques? Personalment, veig molt difícil que l'audiència arribi algun dia a sublevar-se davant certs mitjans de comunicació pel tractament carronyaire que apliquen a les notícies que fan referència als accidents de trànsit. A tot estirar, el públic destinatari podria decidir no comprar més el diari o no sintonitzar més el canal en qüestió. Però això, en una societat tan passiva com la nostra, tindria uns efectes molt limitats. La gent no s'acostuma a mobilitzar si no percep que un problema l'afecta de ple.
En aquest sentit, potser la solució fóra demanar a la gent que es posés a la pell de familiars i amics de les víctimes en carretera. Que es preguntessin com se sentirien ells en contemplar com el periodista de torn -convençut, potser, que la notícia l'havia de fer guanyar el Pulitzer- es rebolcaria en l'explicació detallada i impúdica de la tragèdia. Llavors, poc els costaria indignar-se per un tractament informatiu semblant. I potser farien sentir les seves queixes als propietaris dels mitjans, que es veurien forçats a rebaixar la grogor de les notícies.
Us haureu fixat que, fins al moment, no he fet esment a la capacitat dels mitjans per frenar, sense que ningú els ho suggereixi, aquesta forma de fer. I és que no hi confio gens, en la capacitat dels mitjans per autocensurar-se quan han comprovat, a bastament, els beneficis que reporta no fer-ho. Qui renuncia a vendre més quan, com a contrapartida, només obté els elogis de quatre gats? Qui és tan ingenu de deixar-se perdre un bocí del pastís publicitari a canvi de, diguem-ho així, elevar el llistó ètic del seu mitjà de comunicació?  
Ja és ben trist que arribi a la conclusió que és molt difícil que la cosa canviï. Ni puc confiar en certs mitjans perquè es regenerin ni sóc capaç de creure en la influència que puguem tenir a l'hora de reclamar una transformació. Al final, només em queda pensar que arribarà un dia en què els accidents de trànsit seran tan pocs i trauran la vida de tanta poca gent que ja no pagarà la pena practicar periodisme de mala mort. No se sap mai, de més verdes en maduren.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 149 de la revista Fonoll, de Juneda (novembre/desembre de 2006)

dijous, 15 de març del 2012

A peu i en bici per la salvatge garriga

L’altre dia, navegant per internet, vaig tenir una agradable sorpresa. Resulta que una de les webs que abans consultava amb certa freqüència havia estat renovellada. Li havien rentat la cara, l’havien rejovenida, li havien tret els colors foscos -el verd fort, el marró terròs- i li n’havien afegit de vius -el groc, el vermell, el verd oli nou. L’havien dissenyada d’una forma més atractiva i molt més funcional que antany. Amb més continguts, més notícies i una agenda actualitzada al moment -ja era hora- la pàgina web del Consell Comarcal de les Garrigues feia goig de veure.
La llàstima va ser que, quan vaig clicar sobre l’apartat de les rutes a peu i en bicicleta per la comarca, em vaig trobar amb el mateix caldo de sempre. Com a la pàgina antiga, quasi totes les rutes estaven concentrades a les Garrigues Baixes. Que si la dels Nou Salts del Canal d’Urgell, entre les Borges i Juneda; que si la ruta entre Tarrés i Fulleda; que si la del poblat de les Besses, a Cervià; que si un circuit de bicicleta de muntanya a l’Espluga Calba; que si la de la Font de la Juliana, a Arbeca; que si la de la Serra de la Llena per les Marradetes, a la Pobla de Cérvoles… Només dues i mitja eren a les Garrigues Altes: la de l’Ermita de la Mare de Déu del Roser, a Granyena; la de les pintures rupestres i les tombes del Saladar, al Cogul; i un bocí de la ruta del riu Set, que passava per l’Albagés i el Cogul. I encara es podria dir que -ves, el que són les coses- la mitja ruta era més llarga que entre les dues primeres juntes.
No deuen valer la pena, els paratges del Soleràs, els Torms, Juncosa, la Granadella, Bellaguarda i Bovera per dissenyar-hi rutes a peu i en bicicleta. No deu tenir cap interès fer-ne per la Serra de Sant Antoni, per la part sud de la Serra de la Llena, pel Coll de Bovera. El terreny hi és massa abrupte, massa complicat, massa ple de desnivells. Massa cansat. Això és el que vaig pensar, en un primer moment, quan vaig veure que l’actualització general de la pàgina no havia afectat a les rutes a peu i en bicicleta per la salvatge garriga.
Però clar, quan un veu que el Tomb en Bici d’enguany, organitzat per l’Ateneu Popular Garriguenc, va recórrer tots els pobles que s’han citat en l’anterior paràgraf a excepció de Bovera, s’intueix que aquí hi ha alguna cosa que no rutlla. O els més de quaranta biciclistes que hi van participar eren uns temeraris i uns amants de les emocions dutes al límit, o és que el mapa de les rutes a peu i en bici és poc més que un nyap. O, simplement, que qui va elaborar el mapa es va limitar a incloure-hi les rutes que tenia més a prop de casa i para de comptar.
Al meu entendre, fóra bo que el Consell Comarcal es posés les piles i esmenés una situació que faria enrojolar a més d’un. Que preguntés als clubs ciclistes de la comarca -sense sortir de Juneda ja teniu la Colla Ciclista la Pedalada, que aquest any ha organitzat una Transbessons molt concorreguda- i als aficionats al pedal amb quines rutes podria completar-se el ditxós mapa. Que preguntés a la gent que més es mou per camins i caminets de les Garrigues, això és, pagesos i caçadors, sobre les rutes que podrien ser més interessants. Que els responsables de fer les rutes recorreguessin la salvatge garriga de punta a punta per decidir, in situ, sobre el terreny, els recorreguts més apropiats i més atractius a nivell paisatgístic.
Seria una bona iniciativa, i no tant per una qüestió de, diguem-ho així, “justícia territorial”, per fer veure als pobles de les Garrigues Altes que se’ls té en compte, que no se’ls oblida. Més aviat fóra una qüestió econòmica, de desenvolupament de la comarca. Perquè, si de veritat el Consell Comarcal de les Garrigues aposta pel turisme com a motor de desenvolupament, no pot descuidar-se de fer promoció d’una part significativa del seu territori.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 148 de la revista Fonoll, de Juneda (setembre/octubre de 2006) 

dimecres, 7 de març del 2012

A veure qui la diu més grossa

La meva màxima preocupació, quan escric un article, és que no deixi indiferent. Que faci pensar la gent que se l’acaba de llegir, que creï debat, controvèrsia, fins i tot que els lectors m’adrecin les seves impressions i em diguin si creuen la meva opinió encertada o no. Que m’argumentin els motius de la seva conformitat o desavinença, que puguem intercanviar parers.
Però rares vegades puc comprovar si això passa. Primer, perquè encara no tinc el do de la ubiqüitat, ni la capacitat per entaforar-me al magí dels qui em llegeixen per veure les seves reaccions. I segon, evidentment, perquè són poquíssims els que em fan arribar les seves opinions, i gairebé sempre són amics, parents o coneguts.
No és que vulgui que la gent em pari pel carrer per comentar-me l’últim article que he fet, o el penúltim, o l’avantpenúltim. No aspiro a tant. Però em sap greu que, després d’haver posat totes les energies en confegir un escrit que, per trons, ha de generar diàleg, discussió i caliu, l’únic caliu que quedi sigui el de les brases gràcies a les quals hom es cruspeix un esplèndides costelles de carn.
Aquesta decepció en massa ocasions se’m converteix en una sensació de soledat, i no puc evitar sentir-me com qui crida l’eco i no obté cap mena de resposta. Tinc la impressió que escric, només, per a mi mateix i per a un cercle reduït d’individus, quan la meva intenció és arribar al major nombre possible de gent. Em sembla que, tal com ja s’han lamentat altres articulistes abans que jo, no hi ha pràcticament ningú a l’altre costat.
I moltes vegades penso si no m’estic equivocant, si no hauria d’emprendre un altre camí. Si realment vull causar impacte, deixar una empremta en els meus lectors i provocar que aquests últims no puguin resistir-se al feed-back, a la interacció, perquè no canvio d’estil? Perquè no començo a practicar una prosa més contundent, directa i desacomplexada? Perquè no dic, d’una vegada per totes, les coses pel seu nom, encara que puguin resultar desagradables? Perquè no les començo a dir amb un llenguatge inequívoc, que no deixi lloc a dubtes, un llenguatge on no hi manquin les paraules dures, malsonants, insultants i fins i tot escatològiques?
Potser sí que ja és hora d’adoptar una actitud desafiant, xulesca fins i tot, envers tot allò que no m’agrada. Potser sí que ja és hora d’abandonar aquesta forma de fer excessivament equilibrada, equànime i reflexiva, que només m’ha comportat passar desapercebut fins ara. Provo de picar ben fort, ben alt, en dic quatre de fresques, m’abraço definitivament a la filosofia del broc gros i l’estirabot? Ho provo?
Si ho faig, de ben segur que em sortiran tants amics com enemics. Els primers em seran incondicionals, els segons no em podran veure ni en pintura acrílica; n’hi haurà dels primers que em defensaran a mort, n’hi haurà dels segons que de mort, precisament, m’arribaran a amenaçar. No deixaré indiferent ningú. Parlaran de mi, bé o malament, però parlaran de mi (quanta raó tenia qui va inventar la màxima No news, bad news!).
Tant és que no pensi el que escric, que no escrigui el que pensi. No importa que digui coses només per dir-les, per fer bullir l’olla, per esvalotar el galliner. Del que es tracta és de tenir el personal entretingut, perquè és això el que vol: carnassa. I de pas, satisfer la meva dosi diària, setmanal o mensual de vanitat periodístico-literària.
Tant se me’n dóna que, d’aquesta manera, se’m consideri un maleducat. És més, tant se me’n dóna si jo sóc conscient que sóc un maleducat. Perquè jo he vingut al món a transgredir-ho tot, a escandalitzar tothom, a ser el més original de tots, a destrossar tot indici de correcció política (que políticament correcte, això de criticar les coses políticament correctes), a dir tot el que s’ha de dir sense mossegar-me la llengua.
Se me’n fot, que els meus articles siguin una concatenació d’exabruptes, inexactituds, falsedats i paraules de dubtós pedigrí. Que els meus escrits només siguin façana, palla, i que tinguin menys consistència que la gelatina. Que no aportin res, que no diguin res, que, al cap i a la fi, no siguin res. Se me’n refot, que m’acabi convertint en la meva pròpia caricatura, en un ésser petit, petit, amb menys credibilitat que aquell que cridava “Que ve el llop!”, i que va acabar engolit per la bèstia. Se me’n refot, i sabeu perquè? Perquè, a aquestes alçades de la història jo ja sóc un tio conegut, tu. Famós.
I si la cosa es torç, si m’abraonen perquè he dit una animalada de l’alçada de la Sagrada Família, si m’acorralen exigint-me un acte públic de contrició perquè he ofès greument un col·lectiu o la pràctica totalitat de la societat, cap problema. Sempre puc escudar-me en allò tan conegut de la llibertat d’expressió. Sí, ja sabeu, la llibertat a dir el que em roti sense atènyer a consideracions polítiques, religioses o ètiques.
Això últim em pot servir, també, per denunciar una campanya orquestrada que només busca callar la meva veu (“Forces molt obscures i poderoses em tenen en el seu punt de mira”, podria pregonar als quatre vents per fer-ho més grandiloqüent). Per deixar clar que la meva opinió incomoda molta gent, que amb aquesta excusa aprofiten l’ocasió per intentar defenestrar-me. Per denunciar que no interessa que hi hagi gent com jo, que diu casualment el que alguns no volen sentir dir.
La veritat és que, entre denunciar una campanya de persecució contra la pròpia persona i fer-se la víctima hi ha una distància ínfima, gairebé imperceptible. Es passa d’una cosa a l’altra amb una facilitat tan gran, que és molt difícil resistir-s’hi. I això la gent d’aquest país ho sap. Ara, una altra cosa és que, quan algú posa el crit al cel perquè creu que l’empaiten uns indesitjables, aquesta mateixa gent li fa costat perquè aquí sempre s’ha estilat posar-se de la banda de les minories, els dissidents o els reprimits. Sempre genera corrents de simpatia, això de lluitar sol contra el perill.
De la mateixa manera, les adhesions que pot rebre un escriptor que ha ocasionat un autèntic terrabastall mediàtic seran més incondicionals si provenen dels seus companys de professió. Escriptors, periodistes, intel·lectuals que potser mai s’haurien plantejat posar-se-li al costat -unes vegades per indiferència, d’altres per pura i simple animadversió- són els primers a promoure manifestos que busquen rehabilitar la ja prou malmesa imatge pública del vilipendiat. Perquè ja se sap, el gremi és el gremi, i un atac contra un dels seus membres moltes -massa- vegades és considerat un atac a tot el conjunt.
I si l’escriptor forma part d’una corrent de pensament determinada, tres quarts del mateix. Encara que no l’hagin llegit mai, molts dels que li donaran suport ho faran simplement perquè pensa com ells, perquè és “dels seus”, de la seva corda. I encara més: li faran costat perquè és l’excusa perfecta de continuar la guerra que mantenen amb l’exèrcit de l’altra banda de la trinxera. Les postures eternament enfrontades aprofiten el més mínim detall per tirar-se els plats pel cap.
Pot ser, però, que tots els esforços per defensar-me caiguin en sac foradat. Que no coli el tema de la llibertat d’expressió, ni el del victimisme. Que no facin pinya al meu voltant els companys del gremi o els meus correligionaris. Pot ser. I llavors què faig, mareta? Doncs sortir per la porta falsa: dir que les meves paraules s’han tret de context. Que s’han d’entendre dins d’un marc i que no es poden treure esbocinades perquè estan integrades en un tot coherent (el “coherent” que no falti!). A tot estirar, puc mig reconèixer que m’he equivocat, però sempre utilitzaré la fórmula “expressions desafortunades”, mai cap altra que delati el meu penediment o el meu desconcert per haver ficat la pota fins al fons.
Per molt que ho intenti, no sóc capaç de canviar de forma d’escriure. Em veig incapaç, per moltes voltes que hi doni, d’entrar a sang i foc en qualsevol qüestió i deixar-ho tot arrasat. Perquè? En primer lloc, perquè crec que una opinió s’ha de formular des del respecte envers totes les altres, siguin o no coincidents amb la nostra. Mostrar respecte és importantíssim si el que volem, realment, és que se’ns respecti i que puguem establir un diàleg franc i constructiu. Després, perquè penso que s’ha de ser seriós. No pas estirat, ni hieràtic, ni mira’m-i-no-em-toquis, sinó precís en les afirmacions i gens donat a la banalització. La qual cosa no vol dir, és clar, que enmig d’una explicació no hi puguem introduir unes gotes d’humor. Només faltaria! Llavors, perquè s’ha de ser humil: hom ha de ser conscient que potser són els altres, els que tenen la raó. A continuació, perquè m’importa tant allò que dic com la forma en què ho dic. La meva intenció és comunicar un missatge, però no a qualsevol preu. L’estructura del text i el vocabulari han d’estar-hi a l’alçada. No pot ser que una concentració excessiva de paraulotes per metre quadrat i un desgavell conceptual desvirtuïn la idea principal. I en últim lloc, una qüestió molt relacionada amb l’anterior: perquè m’agrada pensar les coses abans d’escriure-les. No hi ha res més dolent, a l’hora de confegir un article, que abocar a raig els pensaments tal com estan desats al nostre cervell. Perquè llavors és quan s’acostumen a escriure les bestieses de les quals hom es penedeix un cop les veu publicades. Per tant, sóc partidari de reduir la marxa, parar si convé, i considerar les implicacions d’escriure tal cosa o tal altra. La qual cosa, per cert, és més necessària que mai en els casos que hom vol escriure sobre un tema que el posa dels nervis. Tranquil·litat i bons aliments, que diria aquell.
Per molt que ho provi, no puc abandonar el meu estil. I mireu que em costaria poc, abandonar-me a les baixes passions! Però res, xiquets. És com si tingués una paret a davant i no la pogués franquejar de cap de les maneres. És possible que alguns em diguin, davant aquesta incapacitat manifesta, que tinc massa prejudicis, o que sóc massa primmirat, massa tou. Que així no deixaré de sentir-me sol cada cop que esperi, endebades, una allau de respostes a l’avantpenúltim, el penúltim o l’últim article que he fet. Però, voleu que us digui una cosa? Tot això m’importa ben poc. Perquè m’estimo més estar sol que mal acompanyat.


Nota: Aquest article va aparèixer al número 146 de la revista Fonoll, de Juneda (maig/juny de 2006)

diumenge, 4 de març del 2012

Oli en un llum a l'Institut de Seròs

Divendres 17 de febrer vaig anar a l’Institut de Seròs, al Segrià, a parlar d’Oli en un llum als alumnes de 4t d’ESO. Ho vaig fer convidat pel professor, filòsof, poeta i pelacanyes Hèctor Hernández. A l’Hèctor el conec des de fa mitja vida, com ell va dir. Vam compartir pis i aventures universitàries el curs 1994-95 a la Vila Universitària. Recordo, especialment, el dia que el vaig treure a ballar un pas-doble en un pub de la Zona Hermètica de Sabadell. Un altre company de pis, el Marc Planella (pobre), no sabia on mirar… L’Hèctor es va declarar fortament impressionat per aquest fet, ja que em va confessar que era la primera vegada que, ballant, el portaven agafat de la cintura…
Bé, deixem-nos d’històries i anem al tema que interessa. Com deia, vaig parlar als estudiants de Seròs, però també d’Aitona, Maials, la Granja d’Escarp i Massalcoreig, del meu primer llibre, Oli en un llum. Com el vaig escriure, com em van ajudar a escriure’l –menció especial a un dels meus editors, el Jordi Quer-, durant quant temps vaig escriure’l i perquè vaig escriure’l. Els vaig passar unes fotos del collir olives, preses als trossos del terme de Sarroca “El Racó del Castelló” i “L’Espartova”, per il·lustrar alguns dels passatges de la novel·la Oli en un llum. També els vaig llegir un fragment d’un dietari que encara –esperem que sigui per poc temps- tinc per publicar, el qual tracta, precisament, de “L’Espartova”. I és curiós, perquè mentre el llegia, em vaig mig emocionar. Potser era perquè em tocava molt endins.
La jornada va acabar a Lleida, amb l’Hèctor, dinant al Restaurant Sant Bernat. Ell va menjar escalivada i un entrecot poc fet. Jo, sopa de peix i el meu plat preferit: conill amb allioli. Vam mantenir una conversa com feia anys i panys que no manteníem. Vam parlar, dos amics de mitja vida, de política, cultura, educació i, evidentment, de dones –pensàveu que hi faltarien?
Gràcies per tot, Hèctor. I fins la propera.


Nota: Podeu veure totes les fotos de la jornada al meu perfil de Facebook.

dijous, 1 de març del 2012

Petra oleum

Pagesos, transportistes i pescadors. Tots han fet sentir la seva veu, d’uns mesos ençà, contra la pujada del preu dels carburants. I això només és el començament, ben aviat sorgirà un altre col·lectiu -fiqueu-hi el nom que vulgueu- que protestarà perquè el simple fet d’omplir el dipòsit els suposarà una veritable sagnia econòmica. No costa gaire predir què passarà, sobretot si teniu en compte, primer, la quantitat de vehicles que hi ha a tot arreu; segon, que el nostre món està estructurat al voltant del petroli; i tercer, que el preu del combustible no baixarà encara que s’acabin tots els huracans, els terratrèmols i les guerres del planeta.
No cal ser gaire llarg per aventurar el que pot passar en un futur no gaire llunyà. I és per aquest motiu, precisament, que em sorprèn que els mitjans de comunicació no en facin esment. La premsa, la ràdio, la televisió, els portals de notícies d’internet es limiten a descriure les conseqüències de la tractorada pels carrers de Lleida en plena Fira de Sant Miquel, o del tall de l’autopista a la Jonquera, o del bloqueig dels principals ports de la Mediterrània, però no n’analitzen a fons les causes. A tot estirar, recorren als tòpics de sempre: que si el preu del gas-oil o de la gasolina retalla dràsticament el seu marge de benefici, que si els sous ja són prou baixos com per haver-se de gastar un dineral en combustible… Res, tu, res de nou sota el sol.
Tant els costa dir que el petroli és un producte sotmès a una especulació brutal i despietada, la pitjor part de la qual recau en les butxaques dels petits consumidors? Tant els costa dir que és un bé escàs, cada cop més escàs, i que la hipòtesi més factible és que el seu preu no pari de pujar? Tant els costa dir que, com a bé cada vegada més escàs, s’han de cercar alternatives, a poder ser més barates i menys contaminants?
Potser m’equivoco de mig a mig (no seria pas la primera vegada), i en realitat els mitjans n’estan farcits, de reportatges que examinen en profunditat la qüestió. I potser és culpa meva que no els sàpiga veure. Per exemple, tenint en compte que sempre baixo de l’hort, tampoc seria tan estrany que mirés la televisió just quan haguessin acabat de parlar sobre la dependència del nostre món respecte del petroli. O que, per una vegada que em comprés el diari -renunciant a llegir-lo d’esquitllentes en algun bar-, casualment aquell dia no portés res sobre l’oli de roca. Ja n’hi hauria per llogar-hi cadires. O, simplement, que no trobés allò que busco perquè sempre acabés escoltant les ràdios que no hauria d’escoltar. Sí, ja sabeu, aquelles que semblen més aviat granges de bestiar, a jutjar per la gran quantitat de lladrucs, escataineigs, esgüells, renills, mugits, bramuls i udols que s’hi poden sentir.
Però juraria que alguna cosa hi tenen a veure les empreses petroleres, en aquesta contenció de la informació. En primer lloc, perquè algunes són accionistes de pes de certs mitjans de comunicació. D’aquesta manera, és una mica difícil -per no dir impossible- que els mateixos mitjans s’atreveixin a rebel·lar-se contra la mà que els dóna la teca. I en segon lloc, perquè als mitjans que no són seus hi aboquen veritables tones de diners en concepte de publicitat. Qui patrocina la informació meteorològica a segons quines cadenes de televisió? Qui s’anuncia als diaris a tot color i amb les pàgines que facin falta? Qui patrocina programes de ràdio? Qui s’anuncia en segons quines pàgines web? No cal dir noms, perquè segur que ja us n’han vingut uns quants al magí.
I ara la pregunta fonamental: qui es vol arriscar a informar en contra de les petroleres i perdre tot aquesta entrada de diners? Qui vol llençar per la finestra el 5, el 10, o el 15 per cent dels ingressos en publicitat? Qui vol declarar-se gairebé en situació de fallida perquè el calé ja no arriba? Aquí tampoc no cal dir noms, perquè segur que no us n’ha vingut cap al cap. No cal dir noms perquè no hi ha ningú (i si hi ha algú és que li falta un bull) que s’hi atreveixi.
La qüestió és no parlar-ne perquè la gent no agafi consciència del problema. Perquè, si s’expliqués bé a l’opinió pública com les petroleres s’omplen les butxaques cada vegada que puja el preu del cru, segur que això no passaria inadvertit. De la mateixa manera, si es fes una anàlisi a fons del que suposaria, per exemple, haver de prescindir de l’oli de pedra d’un dia per l’altre, més d’un obriria els ulls. I no seria estrany que algú es fes aquestes preguntes: “Perquè hem de dependre, quasi en exclusiva, d’una font d’energia que es pot acabar en qualsevol moment? Quan no puguem funcionar a força de petroli, com ens ho farem?”
La qüestió és no parlar-ne perquè la gent no acabi posant el crit al cel. Què passaria si una ciutadania ben informada decidís fer boicot a una empresa petrolera que col·labora amistosament amb una dictadura africana? Què passaria si, seguint les consignes que moltes vegades ens arriben via correu electrònic, decidíssim tots junts no posar carburant durant dos o tres dies seguits, perquè hi ha indicis sobrats que les grosses pacten els preus? Què passaria si impedíssim l’entrada i sortida de camions cisterna de les refineries -com alguna vegada s’ha fet- per demanar la substitució del petroli per d’altres energies?
Arribar a aquests extrems, o simplement imaginar que algun dia s’hi pot arribar, segur que posa la pell de gallina a més d’un. I és que ho heu d’entendre: a aquestes alçades de la història, ja tenen tot el tinglado muntat, funcionant a ple rendiment, donant beneficis com feia temps que no es veia. I ara que estan en un moment tan dolç, tan productiu, en què el superàvit sembla ser etern… Ara han de veure reduït el seu marge de benefici, rebaixant preus perquè sí o facilitant la reconversió de la indústria del petroli? Ara han de renunciar a allò que han trigat tant temps d’aconseguir? Ah, no! mai de la vida! La pela és la pela!
Francament, em costa molt posar-me a la seva pell. I això que sempre m’esforço per fer d’advocat del diable, per defensar momentàniament les postures de la gent que no pensa com jo. Però en aquest cas no puc entendre que, davant un problema que afecta a tot el món i que pot originar una crisi global, n’hi hagi que només pensin en fer diners esprement fins a l’última gota de petroli.
Mentrestant, pagesos, transportistes, pescadors i els que vulguin afegir-s’hi protesten per l’augment dels preus del petroli. Reclamen a l’estat que els subvencioni un bocí del preu del carburant. Perquè l’estat, no ho oblidem, grava amb un impost els carburants, d’on treu una quantitat gens menyspreable de diners. I els mitjans de comunicació, a continuació, focalitzen tota l’atenció en les pugnes, els estira-i-arronsa i les negociacions entre les parts en conflicte. El problema, doncs, es redueix a un xoc d’interessos entre una part que té més representativitat de la que li atribueixen, i una altra part que es veu obligada a carregar amb el mort quan la culpa, majoritàriament, és d’una gent que sempre està entre bastidors.
És molt trist acabar dient que els mitjans de comunicació col·laboren amb tota aquesta estratègia, que acaben fent el joc a les grans petroleres i es pleguen als seus interessos. I més quan un s’havia fet a la idea, en un temps no gaire llunyà, que la seva missió era exercir efectivament com a quart poder, denunciar les injustícies, desvetllar les consciències. Però la vida és així, amigues i amics, i avui en dia els interessos que genera el petra oleum són tan viscosos i empastifen tant que fins i tot se’n ressenten aquells que ens haurien d’explicar les coses que passen.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 145 de la revista Fonoll, de Juneda (març/abril de 2006)