Durant dos anys, vaig entrevistar
pescadors i personatges de primera línia de mar. A tots ells, tard o d’hora,
els preguntava el mateix: “Què hi veieu, a la mar?” Vaig capturar respostes de
tots els colors. Confesso que vaig gaudir, quan em confessaven la seva
particular relació amb la mar. I en vaig aprendre molt.
Però és ara, quasi un any després
d’haver publicat Històries de mar,
que sé perquè feia aquella pregunta. Realment, m’estava preguntant a mi mateix.
Em preguntava què hi veia jo, a la mar que va de Calafell a les Cases
d’Alcanar. La mar de Torredembarra, Altafulla, el Serrallo, Cambrils, la Cala,
l’Ampolla, Deltebre i la Ràpita.
La meva resposta? La mar és sempre
diferent. Sempre. Acostumat a contemplar paisatges de secà, velats a l’hivern
per la broma plana i petrificats a l’estiu per la calor i la manca de vent, se
m’obre el cor quan observo el constant moviment de la mar. Les onades, encara
que avancin a poc a poc, no descansen. No paren. Surt el sol i la mar obliga a
tancar els ulls. Bufa el mestral i l’aigua es revolta. Un cap de fibló treu el
nas a l’horitzó. Passa una barca i deixa un rastre de bromera. Tot és canvi,
viatge, novetat.
Per aquest motiu, la gent que
viu a tocar de la mar, s’hi confessa addicta. Per aquest mateix motiu, si la
gent que en viu lluny hi pogués viure a propet, tampoc no la voldria deixar.
Nota: Aquest article apareix al número 428 del quinzenal SomGarrigues (del 15 al 28 de juliol de 2016)