Vaig sortir de l’Escola Agrària. Visibilitat: cinquanta metres –i sóc generós. Als termes de les Borges, Juneda i Castelldans, sabia on era per les senyals i les línies pintades a terra. Però, quan vaig desviar-me cap al Cogul, va començar la festa.
Ni
un coscoll, ni un pi, ni un mas, ni una fita que em digués on em trobava. Amb
prou feines podia intuir les pujades i les baixades. Estava embromat, era de
nit i feia angúnia.
Amb
la broma tan plana, les distàncies són mal·leables. S’estiren com un xiclet. Creia
que baixava la costa del Cogul, quan en realitat era força més enrere. I les
llums del Cogul que no s’afiguraven. I la costa que no acabava. M’havien
canviat l’entorn i era a l’altre cap del món? Era al purgatori? –del Dant, no
del Torres. M’hauria valgut més tornar a Sarroca a peu?
Avui
no ataco la broma –és inevitable- ni les vies garriguenques –són millorables.
Perquè vaig fer la millor ruta possible. En un temps en què hi ha tantes trompades
per la broma a l’N-420 i a l’AP-2 –la General d’Olis hi té res a veure?- fer
tentines a la salvatge garriga és una confortable benedicció.