dimarts, 31 de desembre del 2019

Fred



FRED

Jo sóc aquell que bufeteja
Que pessiga
Que ascla
Que deixa com un drap tort.

Sóc el càstig més vell del món
La venjança servida quan toca
La pobresa, la feblesa, la tristesa
La mala astrugància.

Però també sóc qui desperta
Qui esmola la mirada
Qui encén el foc
Qui ensenya a viure quan no es pot viure.

Jo sóc aquell que sacsa
Que empeny
Que mana
Que mou.

dijous, 12 de desembre del 2019

Dones d'Amèrica


Tinc un amic que es diu Víctor. És de Sant Esteve de Palautordera, a tocar del Montseny. El 12 de juny de 2018 va pujar a la seva Thorn Sherpa, una bicicleta anglesa d’acer, i va començar a pedalar. Això era a Prudhoe Bay, a Alaska. L’11 de desembre de 2019 ha arribat a Ushuaia, a l’Argentina.
En aquest temps, ens ha escrit, a un grup d’escollits, les peripècies del seu viatge. Les carreteres desertes d’Alaska, la Great Divide Mountain, el silenci de Sinaloa, la irrespirable Centreamèrica, el pont de les Amèriques a Panamà, la crua natura a Colòmbia, Perú i Bolívia, i el vent i les bromes a la Patagònia i la Terra del Foc.
Llegir els seus escrits ha estat viatjar. Patir amb ell, riure amb ell, menjar com ell, proferir els seus renecs, expressar els seus dubtes i febleses, revoltar-se contra el capitalisme, el bonisme, el feixisme i l’imperialisme –de qualsevol bandera- i, sobretot, emocionar-se amb les més desvalgudes. Que, a Amèrica, són les dones.
Dos casos: la Rosalía, a qui els narcos mexicans van matar dos fills, i aquella mare sense nom de l’altiplà bolivià, que carregava un feix de llenya quasi tan gran com ella. La boliviana, a més, portava de la mà qui devia ser sa filla. La nena també duia llenya a l’esquena, però el feix era més petit.
N’hi ha que, del viatge, només n’expliquen grandeses. El Víctor explica allò que cou.

Nota: Aquest article apareix al número 519 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de gener de 2020).