TOT CONSTRUINT LA CULTURA DE L’OLI
Les Garrigues
necessiten, com l’aire que respiren, una promoció constant del seu actiu més
important: l’oli d’oliva verge extra. Una promoció que involucri les
forces vives de
la comarca: institucions públiques, empreses privades, associacions i persones
a nivell individual. Una promoció que no s’aturi, que evolucioni, que cerqui a
cada moment com fer el producte més atractiu de cara al consumidor i la manera
de penetrar en nous mercats. Una promoció que vagi de la maneta amb l’oferta
turística de la comarca, com els masos de volta, les cases de pagès, els Vilars
d’Arbeca o les pintures rupestres del Cogul. Una promoció vinculada a una ruta
gastronòmica de l’oli, que inclogui tot el gremi de restauradors de la comarca.
Una promoció que… Pensant-ho bé, fa falta alguna cosa més que promoció.
I, com diria
aquella cançó, quina cosa és? Doncs una cosa que no es pot veure ni es pot
palpar, però que existeix. Quelcom més que un color, un sabor o un aroma: un
caràcter. Allò que converteix el vi del Priorat, de la Terra Alta, del Penedès
o dels Costers del Segre en alguna cosa més que una beguda alcohòlica producte
de la fermentació dels carrolls de raïm. Tot un cerimonial, una parafernàlia
que encara no acompanya l’oli, però que si Déu, o la Fortuna, o la conjunció
astral de Mart, Saturn i el cometa Halley volen, sens dubte que algun dia en
formaran part.
Quan arribi
aquest dia els artistes de renom es dedicaran a produir olis d’autor: olis
selectes, concebuts en les condicions climatològiques més adequades, nascuts de
les millors varietats d’oliva, portats al món amb les millors tècniques de
reproducció assistida i criats en els recipients on millor conservin les seves
qualitats primigènies. Serà la irrupció del glamour
al món de l’oli.
A partir d’aquí
no serà gens estrany que es paguin veritables bogeries, en qualsevol casa de
subhastes de Londres o Nova York, per un lot concret d’olis de les Garrigues. O
que els tastets d’olis esdevinguin un nou element de distinció social: que si
aquest oli té un gran bouquet, que si
aquest altre té l’olor de l’espígol de la Serra Grossa, que si el de més enllà
adopta la tonalitat de l’or quan es fon… Fins i tot, fins i tot, serà la cosa
més habitual del món acudir de tant en tant a la Societat d’Amics de l’Oli de
les Garrigues, on, precisament, podrem dedicar-nos a dir esnobismes i
fanfarronades com les que s’esmenten línies enrere.
Però, mentre
aquest dia no arribi, haurem de treballar perquè el nostre oli obtingui el
reconeixement que mereix. Haurem de construir, pas a pas, una cultura de l’oli
que serveixi tant per saber quina és la temperatura òptima de conservació com
l’esperança de vida -altrament dita data de caducitat- del producte. Que ens
mostri els pros i els contres de cuinar amb olis diferents en funció de si fem
una amanida o unes patates fregides. O que ens ajudi a apreciar quines són les
diferències bàsiques entre un oli filtrat i un altre de tèrbol.
Només que anem
fent en aquesta direcció, serà molt difícil que no ens sortim amb la nostra.
Dificilíssim. Complicadíssim. Remotíssimes, les possibilitats de no reeixir. A
no ser, és clar… que la suprema divinitat, els cossos que suren per la celístia
o la mala llet s’entestin a fer-nos la punyeta.
Nota: La foto me
l’ha enviat Nuri Esteve, i correspon al primer oli que estan fent al molí Veà,
de Sarroca de Lleida
