Ressenya de "Sol ponent", per Ximo Dolz Mestre

El Ximo, morellà de Suïssa, suís de Morella, amic que és família, m'envia aquesta bonica ressenya del meu dietari Sol ponent.

Sol ponent és un llibre que m'estimo molt. Moltíssim. Perquè? Perquè significa el meu retorn, després de 12 anys, a Sarroca. Perquè és un llibre que surt de mi, i no pas d'un encàrrec -la gran part dels llibres que escric, són per encàrrec. Perquè homenatja les nostres postes de sol, sí, però també els nostres paisatges -físics i mentals. I perquè és un llibre que ha passat una mica de puntetes, al qual no li hem tret prou suc, ja sigui perquè va entrepussar amb la pandèmia -el vam publicar a finals de 2019-, ja sigui perquè el gènere dietarístic és minoritari.

Va, no m'embolico més i us deixo les amables paraules del Ximo. Com veureu, la frontera del riu Sénia no és frontera: tenim tantes coses en comú, el Ximo i jo, que semblem del mateix carrer.

L’ESCRIPTURA DE PROP D’IGNASI REVÉS

Joaquim Dolz 

REVÉS, Ignasi (2019); Sol  ponent; Lleida: Pagès Editors 

El dietari és un gènere literari basat en l’escriptura diària o fragmentària de vivències, pensaments, observacions o reflexions personals. L’autor registra el pas del temps a través d’entrades breus o continuades, datades, que combinen experiència íntima i mirada sobre el món. Una veu que pensa la vida mentre la va escrivint.

El dietari d’Ignasi Revés, minimalista i poètic, amb un subtil aire oriental que aquest lector associa als haikus, és el relat d’un retorn a la casa pairal de Sarroca de Lleida. De sol a sol, del solstici d’hivern al solstici d’estiu, es desplega un text circular on cada dia apareix una imatge i un pensament discret, mig ocult, com un penjoll de llum.

La vida, en aquest dietari, és un lloc lleuger. Una perspectiva explícitament local, de baix a dalt. No hi ha voluntàriament intriga ni confidències íntimes o confessionals. Sense bromes, sense ironia, com la gent de Sarroca de Lleida, que fuig del sarcasme. I tanmateix, la paraula broma, carregada aquí de sentit poètic, es repeteix com una boira mental i emocional sobre el riu Segre. El món es mostra sense perdre nitidesa i, alhora, envoltat d’un vel lleu: un joc constant entre allò visible i allò invisible.

La realitat del paisatge sec de les Garrigues es transforma així en territori interior, en espai de contemplació, en un lloc on la vida, gairebé en silenci, pensa. El món de la Sarroca solitària apareix com una escena transitòria en el pas del temps, del fred extrem de l’hivern a la calor extrema d’aquells camps erms i de les pletes d’oliveres.

«Si no hi veus, apluca’t» diu la cita inicial de la padrina de l’autor. I en la seva mirada de miop no li calen ulleres, perquè Ignasi Revés mira de prop, mira interrogant el pas del temps i l’oratge, i ho mira tan de prop que la mirada es converteix en contemplació interior.

Tombs pels pobles veïns: Torrebesses, la Granadella, Sunyer, Alfés, Llardecans, Maials, Aitona, Alcarràs, Alcanó. El trajecte del cotxe de línia cap a Lleida. I la Seu Vella de Lleida com un inici i un final d’un cercle de transició, com els ocells migrants que travessen el dietari.

Ignasi Revés diu que acabar el dietari va significar un alliberament. Però aquest lector no ho veu així. Ha tret la llengua fora. I com li diu Joana: «Los gossos que sempre treuen la llengua són feliços.» Jo diria que qui descobreix el joc subtil de la llengua, la veu que pensa de dins cap enfora, d’Ignasi Revés, acaba el dietari lapidari i poètic amb una sensació dolça de felicitat.

Arrelats a la Granja Pifarré

El dissabte 25 d’abril vam presentat #Arrelats a la Granja Pifarré! En el marc d’un Sant Jordi agrosolidari, on hi va haver literatura, dansa, música i gastronomia, vam donat suport a la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia.

Jo hi vaig parlar de les famílies de Ponent que apareixen als 2 llibres d’Arrelats: Cal Miqueló, de Puiggròs; Cal Cabrer, de la Pobla de Cérvoles; Cal Vidal, de Montpalau, i Cal Vilaró, de Pallerols de Rialb. Sabeu quina cosa tenen en comú? Que totes es feien el seu vi! Trulls als baixos de les cases, bótes antigues, bocois, damajoanes... És la vinya, amigues i amics, qui ha mantingut les famílies a les mateixes cases, generació rere generació!

A la Granja Pifarré, vaig recordar que un 25 d’abril, l’any 1707, hi va haver la batalla d’Almansa. Fa 319 anys, les tropes de Felip V van derrotar els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria. Tot i així, n’hi ha que, generació rere generació, continuen a casa seva. A casa nostra.

Gràcies al Joan Pifarré, a la família Pifarré, per convidar-me a aquest Sant Jordi tan especial. Entre tots i totes, cada dia del món, fem Agrocultura!

Clots, bonys i pegats

Un dia entre setmana. Surto de Sarroca. A la incorporació de la C-12, sempre tinc por. A l’esquerra, 1 quilòmetre de visibilitat. A la dreta, pocs metres de visibilitat. Si de mà dreta ve un cotxe furient quan estic travessant, ja em puc afanyar. Qui va idear aquesta incorporació, era un incompetent.

Faig 5 quilòmetres per la C-12. Vaig a 90, que és el límit de velocitat, però n’hi ha que m’avancen. En línia contínua! Perquè, tanta pressa?

Surto de la C-12. Travesso Alcanó. I, just després d’Alcanó, giro a mà esquerra i prenc una pista asfaltada.

Com que hi passo des de fa molts anys, ja me’n sé els defectes. Si hi ha un clot, el deixo entre roda i roda. Si el clot és tan gros que ocupa tot el meu carril, me’n vaig a l’altre carril. Sempre que no vingui ningú de davant, és clar. Si ve algú de davant, em menjo el clot.

Si hi ha un pegat, que travessa la pista a l’ample, agafo aire i boing, cul amunt. Sempre em pregunto què hi ha, a sota d’aquests pegats. Una canalització d’aigua? La fibra òptica? Un fil de comunicacions secret?

La pista entre Alcanó i el Cogul n’és plena, de clots, bonys i pegats. I, de moment, no sembla que els vulguin apariar. Fan allò que es fa, en aquest bocí de món: deixar que una cosa s’espatlli fins que no queda més remei que arreglar-la.

I això que n’hi ha, d’avisos, cada any. Aviat començaran a aclarir fruita dolça -i més tard a collir-la- en un trosset que queda a mà esquerra, anant cap al Cogul. Aquell del mas de volta. I què passarà, llavors? Que hi haurà més tràfec de cotxes, furgonetes, tractors i camions. I que la pista, catacric-catacroc.

Més endavant, a tocar del Cogul, hi ha una granjota. Encara l’estan acabant. Cotxes, furgonetes, camions, paleres. Apilament de tubs. Tant tràfec, l’acabarà perjudicant, aquest camí asfaltat.

Ho sabem, que es farà malbé. Però mirem cap a l’altre cantó. Ja ho farà el veí. Es digui ajuntament, consell comarcal o diputació. I, mentrestant, farem la viu-viu. Esquivarem bonys i clots, i saltarem a cada pegat.

Alifara

El passat 11 de febrer, a Juneda, van presentar la "Ruta Literària Les Garrigues". Es tracta d’una web amb textos literaris que parlen de la salvatge garriga. Els textos són de Vicenç Aguado, Ignasi Aldomà, Margarida Aritzeta, Eduard Batlle, Joan Bellmunt, Pep Coll, Adolf Costafreda, Josep Maria Espinàs, Jaume Fàbrega, Lluís Foix, Meritxell Gené, Miquel M. Gibert, Miquel Lladó, Miquel Martí Pastó, Jordi Nogués, Francesc Pané, Josep Pla, Jacint Rosinach, Enric Ribera i Gabandé, Ramona Solé, Joan Santamaria, Josep Vallverdú, Vidal Vidal, Jesús M. Villafranca i un servidor.

Els textos, es distribueixen en 9 apartats: Introducció, Clima, Oli, Festes, Gent, Patrimoni, Paisatges, Aigua i Gastronomia. Al costat de cada text, hi ha un altaveu. Si hi cliqueu, sona una veu que recita el text. La veu és de la terra. De qui treballa a les biblioteques de les Garrigues: el Damià Alentorn, la Sílvia Navés, l’Humbert Pascual, la Gemma Pes, la Núria Sans, la Carme Simó, la Isabel Solé i la Teresa Vilà.

Hi ha més gent, encara, darrera d’aquest projecte. Si provés d’anomenar-la tota, segur que me’n deixaria. I institucions, com el Consell Comarcal de les Garrigues o el Departament de Cultura.

N’estic molt content, que 2 dels els meus llibres figurin en aquesta web. D’aquesta manera, Oli en un llum i Sol ponent es converteixen en paraula dita i compartida. En paraula que es pot escoltar al mòbil, l’ordinador o la tauleta tàctil.

De tots els apartats de la web, vaig triar Gastronomia –no falla. I em vaig fixar en l’entrada “Alifara”. Vaig prémer l’altaveu. I vaig sentir com la Carme Simó, la bibliotecària de Castelldans, deia un fragment de la novel·la Oli en un llum, el meu primer llibre. En aquest fragment, la Teresa coïa carn, llonganissa i caragols, i escalivava pebrot, albergínia i tomata. Ho feia perquè era Sant Joan, el sant de son fill. I perquè era el menjar preferit de son fill. I perquè estimava son fill.

Quan la Carme va acabar de recitar, se’m va escapar una llàgrima. Gràcies.

Versions d'oli

 -L’oli es pot versionar, i jo en faig la meva versió.

L’oli d’oliva verge extra és una rampa, un trampolí de creativitat. Ho té ben clar la Rosa, que fa gominoles d’oli. Petits daus gelatinosos amb ressons d’oli. Bé dolces –arrebossades amb sucre-, bé salades –farcides d’anxova o formatge rocafort-, les gominoles d’oli clouen o enceten els àpats de forma xocant i poc vista.

La Rosa és curiosa. Li agrada buscar noves receptes. La Rosa té un canal a Youtube: lacocinafacildemani. Té més de 6000 subscriptors. S’hi pot estar des d’un matí fins a tres dies, enregistrant i editant un vídeo de cuina. I, en els plats que elabora –carpaccio de figues, cigrons amb pop i rap, pastís de patata farcit de salmó i xampinyons, filets de lluç amb verdures, pollastre a la mel amb arròs de colors-, sempre fa servir oli Degustus, de la cooperativa de la Granadella. L’ensenya a càmera i, de retruc, en fa propaganda. Com ha de ser. Tothom hauria de fer propaganda dels fruits del seu terrer.

La propaganda deu ser prou efectiva, perquè les subscriptores d’Amèrica Llatina, que no tenen oli d’oliva verge extra o els costa massa quartos, pregunten a la Rosa quin aliment equivalent a l’oli poden fer servir. Promoure l’oli és com llençar una pedra a l’aigua: el primer cercle és petit, però els cercles següents cada cop són més grans i arriben més lluny.

Les receptes de la Rosa són fàcils, com el nom del canal indica, però volen ser originals i diferents. D’aquesta manera, atorga valor afegit a l’oli i pot atreure un públic nou a l’oli d’oliva verge extra. D’allà o d’aquí, grans o petits, han de veure, han d’entendre que l’oli és tan modern com el menjar italià, asiàtic o nord-americà.

          Vaig passar la recepta de les gominoles a la Griselda, la meva companya a l’Escola Agrària de les Borges Blanques. En va fer una remesa i les va portar a la feina. En vaig menjar un parell –n’havia de deixar per als altres- tan lentament com vaig poder. I hi vaig besllumar d’on venia el nostre oli i on podia arribar.

Recomanació de Nadal: Les bèsties mudes, de Laia Pujol Abizanda

 L'Editorial Fonoll em va demanar un vídeo recomanant un dels autors/es de la casa No en vaig tenir cap dubte! Les bèsties mudes, de Laia Pujol Abizanda. Llegiu-lo, llegiu-la, i sabreu perquè.

Bones festes i llegiu Fonoll!

Una terra d'oli a LleidaTV

 

Lleida, juny de 2023. Una calor que desfà els terrossos i l’asfalt. L’Eulàlia Pagès, editora de Pagès Editors i un servidor, acudim als estudis de Lleida Televisió, a parlar del llibre “Una terra d’oli”. En aquest llibre, les fotografies són dels grans Toni Prim i Santi Iglesias, i els textos, d’Ignasi Aldomà, Antonieta Barahona, Àngels Calvo, Mireia Campanera, Esther Girabet, Albert Gonzàlez, Jordi Graell, Mariona Jové, Natàlia Mota, Reinald Pamplona, Agustí Romero, Enric Vicedo , Xavier Vicens i un servidor. Jo hi faig un capítol curtet, sobre com l’oli s’infiltra en arts com la pintura, la literatura o el cinema, i un altre de més llarg, on entrevisto propietaris de molins i presidents de cooperatives de l’oli. El Santi Roig, presentador del programa “A diari” condueix el programa molt bé. Ens fa sentir, a l’Eulàlia i a mi, en família. Ens sentim, i suposo que l’aire condicionat hi ajuda, en plena campanya de l’oli.