Arrelats

Amb la Judit Pujadó i el Xavier Cortadellas hem escrit “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”. En aquest llibre apareix gent que viu a la mateixa casa, com a mínim, des de fa deu generacions.

Jo n’he escrit quatre capítols. Quatre cases de la Catalunya Nova: Cal Miqueló, de Puiggròs (les Garrigues), Cal Bargalló, de Montbrió del Camp (el Baix Camp), Cal Dalmau de Dalt, de la Nou de Gaià (el Tarragonès) i el Mas d’en Gregori i Cal Pellicer, de Porrera (el Priorat).

Què n’he tret, d’Arrelats? En primer lloc, que s’ha d’aprofitar tota la informació de les entrevistes. Que no s’ha de llençar cap retall. I encara, que s’ha d’estirar el fil d’aquelles informacions, fets, records, que poden portar –qui sap- a descobertes esbalaïdores.

I en segon lloc, que podem ser un país divers, amb paisatges secs o humits, plans o boteruts, amb diferents formes de parlar, però som molt semblants. Només un detall: totes les cases que he visitat tenien cups, botes o estris per fabricar vi. La vinya ens ha arrelat al país.

Per tant, quan brindem amb vi català, ho fem –també- per les nostres arrels.

Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya

Edicions Sidillà fa 10 anys. Per celebrar-ho, edita Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya, on apareixen 21 famílies que viuen a la mateixa casa, com a mínim, des de fa 10 generacions. Aquest n'és el booktrailer:

L'any de l'anar a peu

Vaig començar l’any 2020 malament. L’hèrnia em feia un mal intens, bona part de les hores del dia. Amb prou feines podia dormir. Tenia pitjor humor que el capità Haddock. I a fora al carrer, broma plana i freda. Durant setmanes, quan al matí obria els ulls, se’m feien presents dues paraules: Dolor i broma. Broma i dolor.

El repòs no m’ajudava. En canvi, si bellugava, si caminava, semblava que no em dolia tant. Caminava per casa, me n’anava a Cova Bona, a la Guardieta.

Quan em van donar l’alta, al març, ens van confinar. I, quan van deixar sortir a practicar esport, em vaig atrevir amb caminades més llargues. Cap a Utxesa, cap a la Fita dels Quatre Batlles, cap al Vedat. Vaig trepitjar camins i racons del meu terme que desconeixia.

El 2020 m’ha ensenyat moltes coses. Una, que si no puc córrer, hauré de caminar. I una altra, que el paisatge, la nostra salvatge garriga, és el primer i l’últim que tenim. És d’on sortim i on tornem quan vénen mal dades. És arrel i port. És amarra i aquell ganxo on ens agafem quan no hi ha res més. Que no calgui una altra malura per adonar-nos-en, per favor.

Nota: Aquest article apareix al número 544 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de gener de 2021).

Ramon Forner

Cada dijous, a Alcanar Ràdio, l’Anna Maria Ulldemolins llegeix un capítol d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre.

És bonic, que un llibre que has escrit continuï viu. No ho és tant que, quan preguntes què fan, els protagonistes, et contestin que ja no hi són. És amarg i dolorós, parlar amb algú un sol cop, descobrir-ne històries que són veritables tresors i no tornar-lo a veure més.

És el cas de Ramon Forner, de Calafell, que va morir fa un any i mig. Quan el vaig entrevistar, estava rascant una nansa –una espècie de paperera gegant, metàl·lica, que es llença a la mar per agafar peix. I s’hi podria haver estat tot el matí, si no l’hagués emprenyat. La tarda, l’hagués pogut passar fent maquetes de les barques que hi havia a la platja de Calafell els anys 40 i 50. Recordo les lleixes del seu taller: semblava una biblioteca de barques. Totes semblants, totes diferents.

Si el Ramon fos avui entre nosaltres, ens portaria molt avantatge. Perquè rascant una nansa, construint una barca, mirant la mar des de casa i esmorzant amb un morteret d’allioli al costat, seria feliç.

Nota: Aquest article apareix al número 541 pel periòdic quinzenal SomGarrigues (del 13 al 26 de novembre de 2020)

Tot és culpa meua

 

TOT ÉS CULPA MEUA

 

Qui ha sigut, pregunten

I de seguida penso que he estat jo

Encara que no hagi estat jo

Ni que no hi tingui absolutament res a veure

I que, a sobre, tingui la coartada perfecta.

 

Sóc tan fluix

Tinc tanta poca convicció

Tanta poca fe en mi mateix

Que només cal una hipòtesi que sura en l’aire

Per autoinculpar-me.

 

Sóc tan ridícul

Que fins i tot amago les coses que faig bé

Ja voldria jo, presumir-ne...

Si s’hi fixessin

Segur que hi trobarien alguna pega.

 

Si ho he fet, perquè ho he fet

Si no ho he fet, perquè no ho he fet

-hauria d’haver-ho fet?

El cas és que carrego sempre la mateixa pedra

Que rodola muntanya avall just quan sóc al cim.

BLUES

BLUES

 

Sentiu la música? És lo ritme de la sequera

Del terròs que es clivella

De les fulles i els troncs que s’arruguen

Del cel que s’escanya, de tanta calor que fot

Del lament del pagès, que aquest any tampoc no farà ametlles.

 

Escolteu la cançó? Parla de la broma plana

De dies de gebre i sutge

De no veure-hi més enllà del nas

D’un paisatge que ha guillat i ja no tornarà.

 

Distingiu les notes? Ara expressen pena

Ara se’n riuen, d’aquesta sort

I ara es conformen

Perquè el secà, l’han fet per a conformar-s’hi.

 

Sentiu lo blues? Batega a les pedres

A tota bèstia que campa aquesta terra

En un revolt del camí

I en la nit estrellada.

Origen

El juliol, al Segrià, ha estat ardent i estrambòtic. Sense sortir de la comarca i amb restriccions de mobilitat força dures a quasi tots els pobles del tram final del Segre –amb Lleida al davant. Als nou pobles de les Garrigues històriques, o del Segrià Sec, la pressió no ha estat tan insistent, però hi han hagut massa coses que no s’han entès, massa missatges contradictoris dels poders públics. 

A partir d’aquí fins al final de l’article, podria abonar-me a aquest victimisme tan nostrat, que consisteix en somicar, culpar de tots els mals el centralisme barceloní i no aportar cap mena de solució al problema. Però no ho faré. Seré pràctic. 

En primer lloc, hem vist que no se’ns deixava sortir del Segrià, mentre pobles propers –en quilòmetres i fesomia- no tenien aquesta restricció. D’Aspa no i del Cogul sí. D’Alcanó no i de Granyena sí. De Torrebesses no i de la Granadella sí. Així doncs, perquè no pensem en canviar de comarca? En tornar a les Garrigues? Pel fet de compartir comarca amb Lleida, hem pagat un preu molt car. I el podem tornar a pagar. 

I en segon lloc, suposo que hem valorat què suposa viure a Lleida capital. Lleida, la gran ciutat de la nostra terra, ha esdevingut la gran gàbia de la nostra terra. Tota aquesta gent que ha marxat els últims anys dels nostres pobles, no seria hora que tornessin? Que tornessin a l’origen?

Nota: Aquest article apareix al número 534 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'agost de 2020).