dimecres, 12 de maig de 2021

Llibres, de carrer

Com que no podíem presentar llibres en llocs tancats, mal ventilats i amb massa gent, ens hem adaptat. Ens hem reinventat. Hem trobat espais oberts i amples, indrets bonics i acollidors, places i carrers que fan tot el goig del món per parlar-hi de literatura. Els llibres han sortit al defora, i nosaltres amb ells.

El quatre d’abril, al conjunt arqueològic i monumental de Sidillà, al terme de Foixà, a propet del Ter, el Xavier Cortadellas, la Judit Pujadó i un servidor vam presentar Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya. Va ser un acte fantàstic, amb bona companyonia, a recer de l’església preromànica de Sant Romà de les Arenes.

El vuit de maig vam tornar a presentar Arrelats, aquest cop a la Nou de Gaià. Amb la Josepa Figueras i el Lluís Virgili, a la plaça del Centenari, a l’ombra de la Casa del Poble, vam xerrar d’història i memòria, de passat i futur, de secà i horta, de famílies i vinya. M’hi vaig trobar tan bé, que jo semblava un més de la Nou.


A vegades, de les coses roïnes en neixen coses formoses. Ara que els llibres han sortit al carrer, no deixem que se’n tornin.

Nota: Aquest article apareix al número 554 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de maig de 2021).

dimarts, 9 de març de 2021

Arrelats

Amb la Judit Pujadó i el Xavier Cortadellas hem escrit “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”. En aquest llibre apareix gent que viu a la mateixa casa, com a mínim, des de fa deu generacions.

Jo n’he escrit quatre capítols. Quatre cases de la Catalunya Nova: Cal Miqueló, de Puiggròs (les Garrigues), Cal Bargalló, de Montbrió del Camp (el Baix Camp), Cal Dalmau de Dalt, de la Nou de Gaià (el Tarragonès) i el Mas d’en Gregori i Cal Pellicer, de Porrera (el Priorat).

Què n’he tret, d’Arrelats? En primer lloc, que s’ha d’aprofitar tota la informació de les entrevistes. Que no s’ha de llençar cap retall. I encara, que s’ha d’estirar el fil d’aquelles informacions, fets, records, que poden portar –qui sap- a descobertes esbalaïdores.

I en segon lloc, que podem ser un país divers, amb paisatges secs o humits, plans o boteruts, amb diferents formes de parlar, però som molt semblants. Només un detall: totes les cases que he visitat tenien cups, botes o estris per fabricar vi. La vinya ens ha arrelat al país.

Per tant, quan brindem amb vi català, ho fem –també- per les nostres arrels.

divendres, 5 de març de 2021

dilluns, 4 de gener de 2021

L'any de l'anar a peu

Vaig començar l’any 2020 malament. L’hèrnia em feia un mal intens, bona part de les hores del dia. Amb prou feines podia dormir. Tenia pitjor humor que el capità Haddock. I a fora al carrer, broma plana i freda. Durant setmanes, quan al matí obria els ulls, se’m feien presents dues paraules: Dolor i broma. Broma i dolor.

El repòs no m’ajudava. En canvi, si bellugava, si caminava, semblava que no em dolia tant. Caminava per casa, me n’anava a Cova Bona, a la Guardieta.

Quan em van donar l’alta, al març, ens van confinar. I, quan van deixar sortir a practicar esport, em vaig atrevir amb caminades més llargues. Cap a Utxesa, cap a la Fita dels Quatre Batlles, cap al Vedat. Vaig trepitjar camins i racons del meu terme que desconeixia.


El 2020 m’ha ensenyat moltes coses. Una, que si no puc córrer, hauré de caminar. I una altra, que el paisatge, la nostra salvatge garriga, és el primer i l’últim que tenim. És d’on sortim i on tornem quan vénen mal dades. És arrel i port. És amarra i aquell ganxo on ens agafem quan no hi ha res més. Que no calgui una altra malura per adonar-nos-en, per favor.

Nota: Aquest article apareix al número 544 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de gener de 2021).

dimarts, 20 d’octubre de 2020

Ramon Forner

Cada dijous, a Alcanar Ràdio, l’Anna Maria Ulldemolins llegeix un capítol d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre.

És bonic, que un llibre que has escrit continuï viu. No ho és tant que, quan preguntes què fan, els protagonistes, et contestin que ja no hi són. És amarg i dolorós, parlar amb algú un sol cop, descobrir-ne històries que són veritables tresors i no tornar-lo a veure més.

És el cas de Ramon Forner, de Calafell, que va morir fa un any i mig. Quan el vaig entrevistar, estava rascant una nansa –una espècie de paperera gegant, metàl·lica, que es llença a la mar per agafar peix. I s’hi podria haver estat tot el matí, si no l’hagués emprenyat. La tarda, l’hagués pogut passar fent maquetes de les barques que hi havia a la platja de Calafell els anys 40 i 50. Recordo les lleixes del seu taller: semblava una biblioteca de barques. Totes semblants, totes diferents.


Si el Ramon fos avui entre nosaltres, ens portaria molt avantatge. Perquè rascant una nansa, construint una barca, mirant la mar des de casa i esmorzant amb un morteret d’allioli al costat, seria feliç.

Nota: Aquest article apareix al número 541 pel periòdic quinzenal SomGarrigues (del 13 al 26 de novembre de 2020)

dijous, 8 d’octubre de 2020

Tot és culpa meua

 


TOT ÉS CULPA MEUA

 

Qui ha sigut, pregunten

I de seguida penso que he estat jo

Encara que no hagi estat jo

Ni que no hi tingui absolutament res a veure

I que, a sobre, tingui la coartada perfecta.

 

Sóc tan fluix

Tinc tanta poca convicció

Tanta poca fe en mi mateix

Que només cal una hipòtesi que sura en l’aire

Per autoinculpar-me.

 

Sóc tan ridícul

Que fins i tot amago les coses que faig bé

Ja voldria jo, presumir-ne...

Si s’hi fixessin

Segur que hi trobarien alguna pega.

 

Si ho he fet, perquè ho he fet

Si no ho he fet, perquè no ho he fet

-hauria d’haver-ho fet?

El cas és que carrego sempre la mateixa pedra

Que rodola muntanya avall just quan sóc al cim.

dilluns, 5 d’octubre de 2020

BLUES



BLUES

 

Sentiu la música? És lo ritme de la sequera

Del terròs que es clivella

De les fulles i els troncs que s’arruguen

Del cel que s’escanya, de tanta calor que fot

Del lament del pagès, que aquest any tampoc no farà ametlles.

 

Escolteu la cançó? Parla de la broma plana

De dies de gebre i sutge

De no veure-hi més enllà del nas

D’un paisatge que ha guillat i ja no tornarà.

 

Distingiu les notes? Ara expressen pena

Ara se’n riuen, d’aquesta sort

I ara es conformen

Perquè el secà, l’han fet per a conformar-s’hi.

 

Sentiu lo blues? Batega a les pedres

A tota bèstia que campa aquesta terra

En un revolt del camí

I en la nit estrellada.