divendres, 16 de febrer del 2024

Ja està bé la broma?

Vaig sortir de l’Escola Agrària. Visibilitat: cinquanta metres –i sóc generós. Als termes de les Borges, Juneda i Castelldans, sabia on era per les senyals i les línies pintades a terra. Però, quan vaig desviar-me cap al Cogul, va començar la festa.

Ni un coscoll, ni un pi, ni un mas, ni una fita que em digués on em trobava. Amb prou feines podia intuir les pujades i les baixades. Estava embromat, era de nit i feia angúnia.

Amb la broma tan plana, les distàncies són mal·leables. S’estiren com un xiclet. Creia que baixava la costa del Cogul, quan en realitat era força més enrere. I les llums del Cogul que no s’afiguraven. I la costa que no acabava. M’havien canviat l’entorn i era a l’altre cap del món? Era al purgatori? –del Dant, no del Torres. M’hauria valgut més tornar a Sarroca a peu?

Avui no ataco la broma –és inevitable- ni les vies garriguenques –són millorables. Perquè vaig fer la millor ruta possible. En un temps en què hi ha tantes trompades per la broma a l’N-420 i a l’AP-2 –la General d’Olis hi té res a veure?- fer tentines a la salvatge garriga és una confortable benedicció. 

diumenge, 7 de gener del 2024

El Nadal que estimes

L’ajuntament de Sarroca de Lleida em va demanar una poesia per a la felicitació/programa de Nadal. Vaig preguntar a les xiques de casa en quines paraules pensaven quan els deien la paraula Nadal. I en van sortir aquests versos:

divendres, 8 de desembre del 2023

Presentació del projecte Arrelats a Ona llibres


El passat 25 de novembre de 2023, a Ona llibres, vam presentar el Projecte Arrelats, en el qual hi ha els dos llibres sobre masos i cases pairals de Catalunya i el llibre sobre famílies valencianes amb història. 
En els dos primers, hi participo amb els meus editors Xavier Cortadellas i Judit Pujadó, i el tercer, és obra de l'escriptor i editor Juli Capilla. A l'acte, ens van acompanyar diverses famílies protagonistes d'Arrelats, que ens van obrir la porta de casa seva i ens van explicar la seva història.


diumenge, 3 de desembre del 2023

Arrel i xarxa

Per al primer llibre d’Arrelats, els editors de Sidillà em van indicar les cases que havia de visitar. En deu mesos –i una pandèmia pel mig- vaig entrevistar tothom.

Per al segon d’Arrelats, m’ha costat vora dos anys. Perquè? Perquè, a la Catalunya Nova, no hi ha massa cases i masies on una mateixa família hi visqui, com a mínim, des de fa deu generacions. A més, hi ha d’haver constància documental. Una família pot estar convençuda que viu en aquella casa des de fa segles, però on està escrit?

M’he n’he fet un fart, de preguntar. Excepte a Ca Peret, de Vilalba dels Arcs –la Teresa Baiges me’n va facilitar el contacte- a les altres famílies hi he arribat a còpia de rebotar en moltes persones. De viatjar a llocs on semblava que sí, però que només podíem assegurar set o vuit generacions a la mateixa casa. 

Les famílies, però, han acabat apareixent: Cal Vilaró de Pallerols de Rialb, Cal Cabrer de la Pobla de Cérvoles i Cal Vidal de Montpalau. Sort o treball? Xarxa. Allí on no ha arribat un, ha arribat l’altra. Així s’han fet sempre les coses: preguntant i demanant ajuda. Així les hem de fer.


dilluns, 27 de novembre del 2023

Projecte Arrelats


El 2021 es va publicar “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”. El 2023, es publiquen els llibres “Arrelats. Masos, masies i famílies antigues de Catalunya, l'Aran i Andorra”, de Xavier Cortadellas, Judit Pujadó i Ignasi Revés i “Arrelats. Famílies valencianes amb història”, de Juli Capella. Arrelats és més que un llibre, és un projecte que vol abastar més enllà de Catalunya, un projecte que parla, que dialoga amb l’arrelament als Països Catalans.

https://www.edicionssidilla.cat/els-nostres-llibres/projecte-arrelats?fbclid=IwAR2HGFJRCIQZzzAlAlqxjkbbdralHHSkJrAb7DnY1lz9X9h7nCkE0qxvnVg

dissabte, 30 de setembre del 2023

Tot construint la cultura de l'oli

Fa més de quinze anys, potser vint, vaig escriure un article sobre l’oli que semblava ciència ficció. Avui, alguna d’aquestes coses s’han fet realitat o són a punt de fer-se reals:


TOT CONSTRUINT LA CULTURA DE L’OLI

Les Garrigues necessiten, com l’aire que respiren, una promoció constant del seu actiu més important: l’oli d’oliva verge extra. Una promoció que involucri les

forces vives de la comarca: institucions públiques, empreses privades, associacions i persones a nivell individual. Una promoció que no s’aturi, que evolucioni, que cerqui a cada moment com fer el producte més atractiu de cara al consumidor i la manera de penetrar en nous mercats. Una promoció que vagi de la maneta amb l’oferta turística de la comarca, com els masos de volta, les cases de pagès, els Vilars d’Arbeca o les pintures rupestres del Cogul. Una promoció vinculada a una ruta gastronòmica de l’oli, que inclogui tot el gremi de restauradors de la comarca. Una promoció que… Pensant-ho bé, fa falta alguna cosa més que promoció.

I, com diria aquella cançó, quina cosa és? Doncs una cosa que no es pot veure ni es pot palpar, però que existeix. Quelcom més que un color, un sabor o un aroma: un caràcter. Allò que converteix el vi del Priorat, de la Terra Alta, del Penedès o dels Costers del Segre en alguna cosa més que una beguda alcohòlica producte de la fermentació dels carrolls de raïm. Tot un cerimonial, una parafernàlia que encara no acompanya l’oli, però que si Déu, o la Fortuna, o la conjunció astral de Mart, Saturn i el cometa Halley volen, sens dubte que algun dia en formaran part.

Quan arribi aquest dia els artistes de renom es dedicaran a produir olis d’autor: olis selectes, concebuts en les condicions climatològiques més adequades, nascuts de les millors varietats d’oliva, portats al món amb les millors tècniques de reproducció assistida i criats en els recipients on millor conservin les seves qualitats primigènies. Serà la irrupció del glamour al món de l’oli.

A partir d’aquí no serà gens estrany que es paguin veritables bogeries, en qualsevol casa de subhastes de Londres o Nova York, per un lot concret d’olis de les Garrigues. O que els tastets d’olis esdevinguin un nou element de distinció social: que si aquest oli té un gran bouquet, que si aquest altre té l’olor de l’espígol de la Serra Grossa, que si el de més enllà adopta la tonalitat de l’or quan es fon… Fins i tot, fins i tot, serà la cosa més habitual del món acudir de tant en tant a la Societat d’Amics de l’Oli de les Garrigues, on, precisament, podrem dedicar-nos a dir esnobismes i fanfarronades com les que s’esmenten línies enrere.

Però, mentre aquest dia no arribi, haurem de treballar perquè el nostre oli obtingui el reconeixement que mereix. Haurem de construir, pas a pas, una cultura de l’oli que serveixi tant per saber quina és la temperatura òptima de conservació com l’esperança de vida -altrament dita data de caducitat- del producte. Que ens mostri els pros i els contres de cuinar amb olis diferents en funció de si fem una amanida o unes patates fregides. O que ens ajudi a apreciar quines són les diferències bàsiques entre un oli filtrat i un altre de tèrbol.

Només que anem fent en aquesta direcció, serà molt difícil que no ens sortim amb la nostra. Dificilíssim. Complicadíssim. Remotíssimes, les possibilitats de no reeixir. A no ser, és clar… que la suprema divinitat, els cossos que suren per la celístia o la mala llet s’entestin a fer-nos la punyeta.

 

Nota: La foto me l’ha enviat Nuri Esteve, i correspon al primer oli que estan fent al molí Veà, de Sarroca de Lleida

dissabte, 9 de setembre del 2023

Baixa la vall

La Vall Major ve de Torrebesses, passa per Sarroca i desemboca a Utxesa. Quasi sempre baixava seca, excepte quan plovia. Llavors, hi corria un filet d’aigua.

Però aquest estiu, en dues ocasions, ha baixat la vall. A l’ample. Com s’explica? Pel canvi climàtic? Cau més aigua en menys estona?

No. És més senzill: més enllà del castell, s’han desfet espones perquè hi han plantat fruiters. Les finques han de ser eficients i productives, els rengs d’arbres han de ser llargs, i el resultat són pendents que aboquen l’aiguada a la vall quan plou. Abans, quan plovia, a les terrasses d’ametllers o cereal s’hi feien espills. Ara, l’aigua se’n va.

La vall tornarà a baixar. Cada cop que foti un patac d’aigua, tornarà a baixar. Segur que en farem fotos i vídeos, però aquesta corredissa d’aigua no ens aportarà cap benefici. Al contrari, ens pot causar algun ensurt. 

Així és la nova agricultura, amigues i amics: cada cop més concentrada en menys propietaris, en propietaris que ni són pagesos ni viuen a pagès, en propietaris que la consideren una fàbrica més. I a prendre pel sac el patrimoni i el paisatge.