"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell

Ma filla Joana ha recuperat un vídeo de l'agost de 2016, gravat pel xic de la Llibreria Gaudí de Reus, just abans de la presentació d'"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell, al Baix Camp

Una plaça plena de gent

Un diumenge d’agost a la tarda, vam pujar a la Granadella. Al Festival de músicapopular i tradicional catalana, hi actuaven Rafel Sala i Jaume Arnella. Interpretaven aquelles cançons que fa tant temps que viuen entre nosaltres, que ja formen part del paisatge i l’horitzó. Em va sorprendre –i em va fer somriure- una versió de “Les nenes maques al dematí”, adaptada al nou temps plebiscitari.  

A continuació, van actuar Les violines, un grup de xiques que tocaven el violí, el contrabaix, l’acordió i la bateria. La seva música era festívola, polida, plena, de reminiscències celtes. Mentre les escoltàvem, a l’ombra dels arbres de la plaça, semblava que ens trobéssim en un cafè concert.

I allí, en aquella plaça plena de gent, semblava que la pandèmia ja no hi fos. Bevíem una cervesa, picàvem unes patates, saludàvem aquell amic o conegut que feia temps que no ensopegàvem. Semblava que les coses tornessin a ser com abans. Vaig desembolicar-me les mànigues de la camisa i les vaig abaixar fins als canells. A la Granadella, la garbinada bufava més fresca que a Sarroca. Això també era com abans.

Llibres, de carrer

Com que no podíem presentar llibres en llocs tancats, mal ventilats i amb massa gent, ens hem adaptat. Ens hem reinventat. Hem trobat espais oberts i amples, indrets bonics i acollidors, places i carrers que fan tot el goig del món per parlar-hi de literatura. Els llibres han sortit al defora, i nosaltres amb ells.

El quatre d’abril, al conjunt arqueològic i monumental de Sidillà, al terme de Foixà, a propet del Ter, el Xavier Cortadellas, la Judit Pujadó i un servidor vam presentar Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya. Va ser un acte fantàstic, amb bona companyonia, a recer de l’església preromànica de Sant Romà de les Arenes.

El vuit de maig vam tornar a presentar Arrelats, aquest cop a la Nou de Gaià. Amb la Josepa Figueras i el Lluís Virgili, a la plaça del Centenari, a l’ombra de la Casa del Poble, vam xerrar d’història i memòria, de passat i futur, de secà i horta, de famílies i vinya. M’hi vaig trobar tan bé, que jo semblava un més de la Nou.

A vegades, de les coses roïnes en neixen coses formoses. Ara que els llibres han sortit al carrer, no deixem que se’n tornin.

Nota: Aquest article apareix al número 554 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de maig de 2021).

Arrelats

Amb la Judit Pujadó i el Xavier Cortadellas hem escrit “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”. En aquest llibre apareix gent que viu a la mateixa casa, com a mínim, des de fa deu generacions.

Jo n’he escrit quatre capítols. Quatre cases de la Catalunya Nova: Cal Miqueló, de Puiggròs (les Garrigues), Cal Bargalló, de Montbrió del Camp (el Baix Camp), Cal Dalmau de Dalt, de la Nou de Gaià (el Tarragonès) i el Mas d’en Gregori i Cal Pellicer, de Porrera (el Priorat).

Què n’he tret, d’Arrelats? En primer lloc, que s’ha d’aprofitar tota la informació de les entrevistes. Que no s’ha de llençar cap retall. I encara, que s’ha d’estirar el fil d’aquelles informacions, fets, records, que poden portar –qui sap- a descobertes esbalaïdores.

I en segon lloc, que podem ser un país divers, amb paisatges secs o humits, plans o boteruts, amb diferents formes de parlar, però som molt semblants. Només un detall: totes les cases que he visitat tenien cups, botes o estris per fabricar vi. La vinya ens ha arrelat al país.

Per tant, quan brindem amb vi català, ho fem –també- per les nostres arrels.

Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya

Edicions Sidillà fa 10 anys. Per celebrar-ho, edita Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya, on apareixen 21 famílies que viuen a la mateixa casa, com a mínim, des de fa 10 generacions. Aquest n'és el booktrailer:

L'any de l'anar a peu

Vaig començar l’any 2020 malament. L’hèrnia em feia un mal intens, bona part de les hores del dia. Amb prou feines podia dormir. Tenia pitjor humor que el capità Haddock. I a fora al carrer, broma plana i freda. Durant setmanes, quan al matí obria els ulls, se’m feien presents dues paraules: Dolor i broma. Broma i dolor.

El repòs no m’ajudava. En canvi, si bellugava, si caminava, semblava que no em dolia tant. Caminava per casa, me n’anava a Cova Bona, a la Guardieta.

Quan em van donar l’alta, al març, ens van confinar. I, quan van deixar sortir a practicar esport, em vaig atrevir amb caminades més llargues. Cap a Utxesa, cap a la Fita dels Quatre Batlles, cap al Vedat. Vaig trepitjar camins i racons del meu terme que desconeixia.

El 2020 m’ha ensenyat moltes coses. Una, que si no puc córrer, hauré de caminar. I una altra, que el paisatge, la nostra salvatge garriga, és el primer i l’últim que tenim. És d’on sortim i on tornem quan vénen mal dades. És arrel i port. És amarra i aquell ganxo on ens agafem quan no hi ha res més. Que no calgui una altra malura per adonar-nos-en, per favor.

Nota: Aquest article apareix al número 544 del quinzenal SomGarrigues (del 8 al 21 de gener de 2021).

Ramon Forner

Cada dijous, a Alcanar Ràdio, l’Anna Maria Ulldemolins llegeix un capítol d’Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l’Ebre.

És bonic, que un llibre que has escrit continuï viu. No ho és tant que, quan preguntes què fan, els protagonistes, et contestin que ja no hi són. És amarg i dolorós, parlar amb algú un sol cop, descobrir-ne històries que són veritables tresors i no tornar-lo a veure més.

És el cas de Ramon Forner, de Calafell, que va morir fa un any i mig. Quan el vaig entrevistar, estava rascant una nansa –una espècie de paperera gegant, metàl·lica, que es llença a la mar per agafar peix. I s’hi podria haver estat tot el matí, si no l’hagués emprenyat. La tarda, l’hagués pogut passar fent maquetes de les barques que hi havia a la platja de Calafell els anys 40 i 50. Recordo les lleixes del seu taller: semblava una biblioteca de barques. Totes semblants, totes diferents.

Si el Ramon fos avui entre nosaltres, ens portaria molt avantatge. Perquè rascant una nansa, construint una barca, mirant la mar des de casa i esmorzant amb un morteret d’allioli al costat, seria feliç.

Nota: Aquest article apareix al número 541 pel periòdic quinzenal SomGarrigues (del 13 al 26 de novembre de 2020)