dissabte, 15 de gener de 2022

La sang i els esmorzars (de forquilla)

El 2008 vaig esmorzar al Cafè Modern de Castellnou de Seana. M’hi acompanyava el Joan Ribalta, amic i company de mili del meu oncle Marcelo. Després d’afartar-me, vaig xafardejar en una sala annexa. Hi havia una donació de sang. Fins llavors, jo no n’havia donat mai. Només de pensar-hi, ja em tremolaven les cames. Però tenia dues bones raons: seria solidari i convertiria la donació en material literari per a Esmorzars de Lleida:

“M'acomiado del Francesc Xavier, el Recaredo i la Dolors i surto al carrer per una porta lateral. Trenco a l'esquerra i vaig cap a la sala de ball. La porta és oberta. A dins hi ha el personal sanitari del Banc de Sang i Teixits, que recull sang dels donants. Al fons, a l'escenari, veig un cartell on posa “Castellnou de Seana. Espai Solidari”. Encara hi ha les cintes de coloraines, penjades de banda a banda de la sala, herència potser de l'última festa. Veig un home que talla pa i en suca les llesques amb tomata. A la taula hi ha olives farcides d'anxova, formatge, xoriço roig, sucs, coca-coles, taronjades, llimonades, aigües, vi, pernil salat, un setrill d'oli, bosses de patates, palmeres i croissants de xocolata. En una altra taula hi ha exposades ampolles de vi negre, vi blanc i cava; dues caixes de fruita, l'una de peres i l'altra de caquis -palo santos, en castellà-; mantecados, neules, una capsa de Surtido Gullón i una altra de Ferrero Rocher; raïm, taronges i una pinya natural. Pregunto a l'home què és tant fato. Em diu que allò ho ha aportat la gent del poble, i que ho sortejaran al final del matí entre tots els que hagin donat sang. Li dic si ha col·laborat algú més en l'assumpte, i em contesta que les botigues del poble, que han donat el tall per acompanyar el pa, i també l'Ajuntament. L'home resulta que és Joan Gené, actual delegat de l'Associació de Donants de Sang del Pla d'Urgell i veí de Castellnou. Li pregunto què fa decidir una persona a donar sang. Ràpid, em contesta: “Que un familiar ho necessito.” Potser ho diu per experiència personal, perquè la seva dona, la Ramona Sanfeliu, ha superat tres càncers. I ella n'ha deixat testimoni en dos llibres: Tornarem a vèncer per tercera vegada i Cinc ganes de viure, títol que fa referència als seus cinc néts.

Dic al Joan que jo no he donat mai sang, que em fa impressió, que tinc por de marejar-me. Em pregunta si he esmorzat bé. Li dic que sí, i li exposo tot el que m'he empassat. Em diu que la sang encara surt més bona, si un es pren un cigaló de rom. Em mira. Me'l miro. Em giro i contemplo la gent estirada a les lliteres, que va obrint i tancant el puny. Dubto. Què faig?

“A Castellnou de Seana, tot i les meves temors, vaig acabar donant sang. La cosa va anar més o menys així: després de respondre un qüestionari, vaig entregar-lo a la Silvina Mendoza, metgessa de l'Arnau de Vilanova. La Silvina, uruguaiana d'ascendència gallega, va prendre'm la pressió i em va fer una punxada al dit. Després vaig estirar-me a una llitera, on romania amb les cames lleugerament aixecades. L'Antonio Garcia i la Montse Biosca, infermers, en tot moment em preguntaven si estava bé. Ara no recordo si em va punxar la Montse o l'Antonio, el cas és que aviat vaig començar a sentir una calentoreta al braç esquerre. Obria i tancava el puny. Per fer-me passar els nervis xerrava pels descosits amb els infermers i amb el conductor de la unitat mòbil, el Carlos Bringué, i feia anotacions a la llibreta amb l'altra mà. Vaig pensar que era, si fa no fa, el mateix que feia dins l'avió quan s'envolava o aterrava: llegia com un desesperat per no notar el canvi brusc d'altura. A Castellnou de Seana, prenia notes com un desesperat per no fixar-me en els tubs i les bosses de sang. No me'n vaig adonar i ja havia acabat de donar-ne. Me n'havien tret quasi mig litre. Em van abaixar les cames fins a deixar-les en posició horitzontal. Em vaig fixar en el constant degoteig de gent que venia a donar-ne i vaig preguntar al personal sanitari què els semblava l'afluència de donants. Em van dir que estaven contents. Vaig aixecar-me. Em sentia adormit. Els infermers van fer-me unes quantes recomanacions: “Beu suc, no facis postures estrambòtiques ni canvis bruscos de posició, no facis força ni aixequis pesos amb el braç on t'hem punxat, no et treguis la tira adhesiva fins d'aquí a dues hores, durant dues hores no fumis ni beguis...”. Vaig seguir escrupolosament les seves indicacions. Abans de marxar, vaig beure suc de pinya. Més de mig litre.”

 

PD1: Fa poc que dono sang. Animo a tothom (que pugui) que ho faci. Fins i tot després d’un bon esmorzar de forquilla!

dimarts, 4 de gener de 2022

Salut mental

Com més parlo de salut mental amb ma filla Joana, menys hi plego. Ella em dibuixa l’ansietat, la depressió, la neurodivergència o el capacitisme; com influeixen les xarxes socials, el capitalisme, el patriarcat o el maltractament infantil en la salut mental; que una de cada tres persones patirem, al llarg de la nostra vida, un problema mental; les mancances de la seguretat social pel que fa a l’atenció de la salut mental; els tabús, els estereotips, els llocs comuns i les veritats (massa) donades per descomptat sobre salut mental; perquè les famílies ideals no existeixen, com moltes vegades, intentant ajudar els fills, els pares els fem més mal que bé...

Tant de bo tot fos tan fàcil com trencar-se un os i esperar que es tornés a soldar. Les ferides de l’ànima costen molt d’apedaçar. Volen paciència, temps, sort i molta humilitat. La humilitat de rectificar totes les vegades que calgui. De posar el comptador a zero i tornar-ho a intentar. D’escriure un article com aquest, posem per cas, esborrar-lo i reescriure’l. De no tenir mai una versió definitiva. De canviar, provar-ho i anar-hi.

Nota: Aquest article apareix al número 570 del quinzenal SomGarrigues (del 24 de desembre de 2021 al 4 de gener de 2022)

divendres, 12 de novembre de 2021

Perquè algú va escriure

Érem al Casal de Sunyer. Presentàvem Sol ponent i Arrelats, en el marc de la tardor literària organitzada per l’Associació Cultural lo Coscoll. I parlàvem de la memòria. 

Jo exposava l’experiència pròpia, a partir d’aquests dos llibres. Me’n feia creus, de tot el que havia oblidat, d’aquells sis mesos en què vaig escriure el dietari Sol ponent. Paisatges, converses, anècdotes, corredisses, menjars, collites... No recordaria si no ho hagués escrit. I d’Arrelats, tres quarts del mateix. Si tota la gent que havia trenat arbres genealògics, que havia escrit els records i la història familiar, que havia furgat en arxius a la recerca d’una data, un nom, un poble o un bocí de terra no ho hagués fet, jo tampoc no ho hauria pogut escriure. 

No guardem tota la memòria als arxius del nostre cervell. I la memòria no s’arrapa a les parets ni s’entafora als fonaments d’una casa. Hi ha estrips de memòria que es transmeten de pares a fills, d’àvies a besnétes. Però la memòria, si no s’escriu, se’n va. S’envola. Si alguna cosa se sap, molt i molt temps després d’haver passat, és perquè algú va escriure.

Nota 1: La imatge correspon al dietari familiar de Cal Bargalló, de Montbrió del Camp. El dietari comprèn els segles XVII, XVIII i XIX.

Nota 2: Aquest article apareix al número 567 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 de novembre de 2021)

dilluns, 6 de setembre de 2021

"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell


Ma filla Joana ha recuperat un vídeo de l'agost de 2016, gravat pel xic de la Llibreria Gaudí de Reus, just abans de la presentació d'"Històries de mar de la Costa Daurada i el Delta de l'Ebre" a Botarell, al Baix Camp

dijous, 26 d’agost de 2021

Una plaça plena de gent

Un diumenge d’agost a la tarda, vam pujar a la Granadella. Al Festival de músicapopular i tradicional catalana, hi actuaven Rafel Sala i Jaume Arnella. Interpretaven aquelles cançons que fa tant temps que viuen entre nosaltres, que ja formen part del paisatge i l’horitzó. Em va sorprendre –i em va fer somriure- una versió de “Les nenes maques al dematí”, adaptada al nou temps plebiscitari.  

A continuació, van actuar Les violines, un grup de xiques que tocaven el violí, el contrabaix, l’acordió i la bateria. La seva música era festívola, polida, plena, de reminiscències celtes. Mentre les escoltàvem, a l’ombra dels arbres de la plaça, semblava que ens trobéssim en un cafè concert.


I allí, en aquella plaça plena de gent, semblava que la pandèmia ja no hi fos. Bevíem una cervesa, picàvem unes patates, saludàvem aquell amic o conegut que feia temps que no ensopegàvem. Semblava que les coses tornessin a ser com abans. Vaig desembolicar-me les mànigues de la camisa i les vaig abaixar fins als canells. A la Granadella, la garbinada bufava més fresca que a Sarroca. Això també era com abans.

Nota: Aquest article apareix al número 563 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de setembre de 2021).

dimecres, 12 de maig de 2021

Llibres, de carrer

Com que no podíem presentar llibres en llocs tancats, mal ventilats i amb massa gent, ens hem adaptat. Ens hem reinventat. Hem trobat espais oberts i amples, indrets bonics i acollidors, places i carrers que fan tot el goig del món per parlar-hi de literatura. Els llibres han sortit al defora, i nosaltres amb ells.

El quatre d’abril, al conjunt arqueològic i monumental de Sidillà, al terme de Foixà, a propet del Ter, el Xavier Cortadellas, la Judit Pujadó i un servidor vam presentar Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya. Va ser un acte fantàstic, amb bona companyonia, a recer de l’església preromànica de Sant Romà de les Arenes.

El vuit de maig vam tornar a presentar Arrelats, aquest cop a la Nou de Gaià. Amb la Josepa Figueras i el Lluís Virgili, a la plaça del Centenari, a l’ombra de la Casa del Poble, vam xerrar d’història i memòria, de passat i futur, de secà i horta, de famílies i vinya. M’hi vaig trobar tan bé, que jo semblava un més de la Nou.


A vegades, de les coses roïnes en neixen coses formoses. Ara que els llibres han sortit al carrer, no deixem que se’n tornin.

Nota: Aquest article apareix al número 554 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de maig de 2021).

dimarts, 9 de març de 2021

Arrelats

Amb la Judit Pujadó i el Xavier Cortadellas hem escrit “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”. En aquest llibre apareix gent que viu a la mateixa casa, com a mínim, des de fa deu generacions.

Jo n’he escrit quatre capítols. Quatre cases de la Catalunya Nova: Cal Miqueló, de Puiggròs (les Garrigues), Cal Bargalló, de Montbrió del Camp (el Baix Camp), Cal Dalmau de Dalt, de la Nou de Gaià (el Tarragonès) i el Mas d’en Gregori i Cal Pellicer, de Porrera (el Priorat).

Què n’he tret, d’Arrelats? En primer lloc, que s’ha d’aprofitar tota la informació de les entrevistes. Que no s’ha de llençar cap retall. I encara, que s’ha d’estirar el fil d’aquelles informacions, fets, records, que poden portar –qui sap- a descobertes esbalaïdores.

I en segon lloc, que podem ser un país divers, amb paisatges secs o humits, plans o boteruts, amb diferents formes de parlar, però som molt semblants. Només un detall: totes les cases que he visitat tenien cups, botes o estris per fabricar vi. La vinya ens ha arrelat al país.

Per tant, quan brindem amb vi català, ho fem –també- per les nostres arrels.

Nota: Aquest article apareix al número  del quinzenal SomGarrigues (del  al  d'abril de 2021).