Lluís!

El Som Garrigues publica: La carretera entre Torrebesses i Castelldans, pel 2027. Al subtítol, s’hi anomenen reformes en dues vies més: la C-233, entre la Granadella i el Soleràs, i la pista entre Bellaguarda i els Torms. L’any que ve! S’acabaran els sotracs, les rodes punxades i els amortidors retrinxats!

A les fotos, apareixen la consellera de Territori, la delegada del Govern, el president de la Diputació i els alcaldes de la Granadella, Torrebesses, Granyena, el Soleràs, els Torms, el Cogul i Castelldans. Signen papers amb cerimònia. No somriuen gaire. Segons el meu particular -i discutible- punt de vista, les cares denoten incomoditat i malfiança. Ho entenc: les alcaldesses i els alcaldes n’estan fins a la coroneta, que els prometin i no facin. I les representants de Generalitat i Diputació ho saben, que els altres no se n’acaben de refiar.

Jo també en desconfio. No m’ho crec, que en any i mig tindrem carreteres noves. Les tres vies sumen 40 quilòmetres. I, de moment, fan la mateixa mania de sempre. Ja veurem quan començaran les obres, quins obstacles i sobrecostos sorgiran, i quin dia de 2028 –com a mínim- acabaran.

En aquest país, hi ha una afició desmesurada a signar papers. I a fer-ne fotos. Però, a l’hora de la veritat, costa déu i ajuda que es faci realitat allò que s’ha signat. Aleshores, perquè ho fan, els nostres representants públics? La resposta és tan senzilla que fa llàstima: perquè així, apareixen als mitjans de comunicació. I transmeten que fan coses -encara que, a l’hora de la veritat, només han signat uns papers.

Signeu el que vulgueu, però de portes endins. En la intimitat del despatx. Amb signatura electrònica. No imprimiu els convenis, que hem d’estalviar paper.

No munteu actes protocol·laris. No convoqueu la premsa. Tant conveni cansa i serveix de poc. Sabeu què serveix? Una carretera enllestida. Una carretera digna, llisa, sense forats. Una carretera que et porta a destí en un temps raonable.

Si voleu fotos, quan inaugureu la carretera. Lluís!

Oli en un llum a Tarragona Ràdio

Era el 2008. La periodista Sílvia García em va entrevistar al programa de Tarragona Ràdio “Ja tardes”, a propòsit del meu primer llibre, la novel·la “Oli en un llum”. M’hi escolto, m’hi sento més jove i inexpert, més dubitatiu, però recordo l’emoció amb què vivia cada entrevista i cada presentació. Tenia davant meu un camí literari per encetar! I mitjans propers, com Tarragona Ràdio, em van ajudar des del primer moment.

Moltes gràcies!

Amb rodes no

Escola agrària de les Borges Blanques. Juny de 2025. Se’n van els alumnes de 2n. A uns quants, ja els hem vist prou! Però el Biel ens diu que tornarà a Lleida. El Biel és casteller, fa pinya amb els Nens del Vendrell, i acudirà a la jornada castellera de les Festes de la Tardor. Prometo que l’aniré a veure. I m’obligo a complir la paraula. Com diu la Modesta: “Als sants i als minyons, no els prometis si no els dons”.

28 de setembre de 2025. No puc entrar a la plaça de la Paeria: està plena de gom a gom. Truco el Biel, i apareix al cap de poc. L’acompanya la Gemma, també exalumna nostra. L’Anna, professora de l’Escola agrària, s’afegeix a la reunió. Xerrem. I desitgem que el castell del Biel pugi ben alt.

Estiro el coll. Miro com fan un castell. I algú em toca l’espatlla. Em giro: és una dona. “Te pots apartar, sisplau, que ma mare no pot veure los castellers?”. Resulta que sa mare va en cadira de rodes. I no hi ajuda, que tingui un paio doble, alt i amb barret barrant-li la mirada.

“Que no hi ha cap puesto, per a gent amb cadira de rodes?” Les dues, resignades, responen que no. I penso que hi he de fer alguna cosa.

Escric a la Jordina, portaveu d’Esquerra a la Paeria. I li explico la meva inquietud. Em diu que ho preguntarà.

Abril de 2026. La Mañana publica el titular: “Esquerra vol espais per persones amb mobilitat reduïda en actes culturals”. Al cos de la notícia, s’esmenten les diades castelleres. Sembla que això comença a rodar!

10 de maig de 2026. A la plaça de la Paeria, actuen els Castellers de Lleida, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, els Moixiganguers d’Igualada i els Xiquets de Reus. Han reservat lloc a peu pla, o una tarima, a persones amb mobilitat reduïda o autistes? “No ens han fotut ni cas”, confessa la Jordina.

Fa unes setmanes, el paer en cap, en un acte a la Seu Vella, va afirmar que Lleida “ostenta el títol de la segona capital cultural de Catalunya”. Quina desimboltura. Quin atreviment. Quina valentia. Posats a fer, perquè no pujava a dalt del podi?

Ressenya de "Sol ponent", per Ximo Dolz Mestre

El Ximo, morellà de Suïssa, suís de Morella, amic que és família, m'envia aquesta bonica ressenya del meu dietari Sol ponent.

Sol ponent és un llibre que m'estimo molt. Moltíssim. Perquè? Perquè significa el meu retorn, després de 12 anys, a Sarroca. Perquè és un llibre que surt de mi, i no pas d'un encàrrec -la gran part dels llibres que escric, són per encàrrec. Perquè homenatja les nostres postes de sol, sí, però també els nostres paisatges -físics i mentals. I perquè és un llibre que ha passat una mica de puntetes, al qual no li hem tret prou suc, ja sigui perquè va entrepussar amb la pandèmia -el vam publicar a finals de 2019-, ja sigui perquè el gènere dietarístic és minoritari.

Va, no m'embolico més i us deixo les amables paraules del Ximo. Com veureu, la frontera del riu Sénia no és frontera: tenim tantes coses en comú, el Ximo i jo, que semblem del mateix carrer.

L’ESCRIPTURA DE PROP D’IGNASI REVÉS

Joaquim Dolz 

REVÉS, Ignasi (2019); Sol  ponent; Lleida: Pagès Editors 

El dietari és un gènere literari basat en l’escriptura diària o fragmentària de vivències, pensaments, observacions o reflexions personals. L’autor registra el pas del temps a través d’entrades breus o continuades, datades, que combinen experiència íntima i mirada sobre el món. Una veu que pensa la vida mentre la va escrivint.

El dietari d’Ignasi Revés, minimalista i poètic, amb un subtil aire oriental que aquest lector associa als haikus, és el relat d’un retorn a la casa pairal de Sarroca de Lleida. De sol a sol, del solstici d’hivern al solstici d’estiu, es desplega un text circular on cada dia apareix una imatge i un pensament discret, mig ocult, com un penjoll de llum.

La vida, en aquest dietari, és un lloc lleuger. Una perspectiva explícitament local, de baix a dalt. No hi ha voluntàriament intriga ni confidències íntimes o confessionals. Sense bromes, sense ironia, com la gent de Sarroca de Lleida, que fuig del sarcasme. I tanmateix, la paraula broma, carregada aquí de sentit poètic, es repeteix com una boira mental i emocional sobre el riu Segre. El món es mostra sense perdre nitidesa i, alhora, envoltat d’un vel lleu: un joc constant entre allò visible i allò invisible.

La realitat del paisatge sec de les Garrigues es transforma així en territori interior, en espai de contemplació, en un lloc on la vida, gairebé en silenci, pensa. El món de la Sarroca solitària apareix com una escena transitòria en el pas del temps, del fred extrem de l’hivern a la calor extrema d’aquells camps erms i de les pletes d’oliveres.

«Si no hi veus, apluca’t» diu la cita inicial de la padrina de l’autor. I en la seva mirada de miop no li calen ulleres, perquè Ignasi Revés mira de prop, mira interrogant el pas del temps i l’oratge, i ho mira tan de prop que la mirada es converteix en contemplació interior.

Tombs pels pobles veïns: Torrebesses, la Granadella, Sunyer, Alfés, Llardecans, Maials, Aitona, Alcarràs, Alcanó. El trajecte del cotxe de línia cap a Lleida. I la Seu Vella de Lleida com un inici i un final d’un cercle de transició, com els ocells migrants que travessen el dietari.

Ignasi Revés diu que acabar el dietari va significar un alliberament. Però aquest lector no ho veu així. Ha tret la llengua fora. I com li diu Joana: «Los gossos que sempre treuen la llengua són feliços.» Jo diria que qui descobreix el joc subtil de la llengua, la veu que pensa de dins cap enfora, d’Ignasi Revés, acaba el dietari lapidari i poètic amb una sensació dolça de felicitat.

Arrelats a la Granja Pifarré

El dissabte 25 d’abril vam presentar #Arrelats a la Granja Pifarré! En el marc d’un Sant Jordi agrosolidari, on hi va haver literatura, dansa, música i gastronomia, vam donat suport a la Fundació Josep Carreras contra la leucèmia.

Jo hi vaig parlar de les famílies de Ponent que apareixen als 2 llibres d’Arrelats: Cal Miqueló, de Puiggròs; Cal Cabrer, de la Pobla de Cérvoles; Cal Vidal, de Montpalau, i Cal Vilaró, de Pallerols de Rialb. Sabeu quina cosa tenen en comú? Que totes es feien el seu vi! Trulls als baixos de les cases, bótes antigues, bocois, damajoanes... És la vinya, amigues i amics, qui ha mantingut les famílies a les mateixes cases, generació rere generació!

A la Granja Pifarré, vaig recordar que un 25 d’abril, l’any 1707, hi va haver la batalla d’Almansa. Fa 319 anys, les tropes de Felip V van derrotar els partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria. Tot i així, n’hi ha que, generació rere generació, continuen a casa seva. A casa nostra.

Gràcies al Joan Pifarré, a la família Pifarré, per convidar-me a aquest Sant Jordi tan especial. Entre tots i totes, cada dia del món, fem Agrocultura!

Clots, bonys i pegats

Un dia entre setmana. Surto de Sarroca. A la incorporació de la C-12, sempre tinc por. A l’esquerra, 1 quilòmetre de visibilitat. A la dreta, pocs metres de visibilitat. Si de mà dreta ve un cotxe furient quan estic travessant, ja em puc afanyar. Qui va idear aquesta incorporació, era un incompetent.

Faig 5 quilòmetres per la C-12. Vaig a 90, que és el límit de velocitat, però n’hi ha que m’avancen. En línia contínua! Perquè, tanta pressa?

Surto de la C-12. Travesso Alcanó. I, just després d’Alcanó, giro a mà esquerra i prenc una pista asfaltada.

Com que hi passo des de fa molts anys, ja me’n sé els defectes. Si hi ha un clot, el deixo entre roda i roda. Si el clot és tan gros que ocupa tot el meu carril, me’n vaig a l’altre carril. Sempre que no vingui ningú de davant, és clar. Si ve algú de davant, em menjo el clot.

Si hi ha un pegat, que travessa la pista a l’ample, agafo aire i boing, cul amunt. Sempre em pregunto què hi ha, a sota d’aquests pegats. Una canalització d’aigua? La fibra òptica? Un fil de comunicacions secret?

La pista entre Alcanó i el Cogul n’és plena, de clots, bonys i pegats. I, de moment, no sembla que els vulguin apariar. Fan allò que es fa, en aquest bocí de món: deixar que una cosa s’espatlli fins que no queda més remei que arreglar-la.

I això que n’hi ha, d’avisos, cada any. Aviat començaran a aclarir fruita dolça -i més tard a collir-la- en un trosset que queda a mà esquerra, anant cap al Cogul. Aquell del mas de volta. I què passarà, llavors? Que hi haurà més tràfec de cotxes, furgonetes, tractors i camions. I que la pista, catacric-catacroc.

Més endavant, a tocar del Cogul, hi ha una granjota. Encara l’estan acabant. Cotxes, furgonetes, camions, paleres. Apilament de tubs. Tant tràfec, l’acabarà perjudicant, aquest camí asfaltat.

Ho sabem, que es farà malbé. Però mirem cap a l’altre cantó. Ja ho farà el veí. Es digui ajuntament, consell comarcal o diputació. I, mentrestant, farem la viu-viu. Esquivarem bonys i clots, i saltarem a cada pegat.

Alifara

El passat 11 de febrer, a Juneda, van presentar la "Ruta Literària Les Garrigues". Es tracta d’una web amb textos literaris que parlen de la salvatge garriga. Els textos són de Vicenç Aguado, Ignasi Aldomà, Margarida Aritzeta, Eduard Batlle, Joan Bellmunt, Pep Coll, Adolf Costafreda, Josep Maria Espinàs, Jaume Fàbrega, Lluís Foix, Meritxell Gené, Miquel M. Gibert, Miquel Lladó, Miquel Martí Pastó, Jordi Nogués, Francesc Pané, Josep Pla, Jacint Rosinach, Enric Ribera i Gabandé, Ramona Solé, Joan Santamaria, Josep Vallverdú, Vidal Vidal, Jesús M. Villafranca i un servidor.

Els textos, es distribueixen en 9 apartats: Introducció, Clima, Oli, Festes, Gent, Patrimoni, Paisatges, Aigua i Gastronomia. Al costat de cada text, hi ha un altaveu. Si hi cliqueu, sona una veu que recita el text. La veu és de la terra. De qui treballa a les biblioteques de les Garrigues: el Damià Alentorn, la Sílvia Navés, l’Humbert Pascual, la Gemma Pes, la Núria Sans, la Carme Simó, la Isabel Solé i la Teresa Vilà.

Hi ha més gent, encara, darrera d’aquest projecte. Si provés d’anomenar-la tota, segur que me’n deixaria. I institucions, com el Consell Comarcal de les Garrigues o el Departament de Cultura.

N’estic molt content, que 2 dels els meus llibres figurin en aquesta web. D’aquesta manera, Oli en un llum i Sol ponent es converteixen en paraula dita i compartida. En paraula que es pot escoltar al mòbil, l’ordinador o la tauleta tàctil.

De tots els apartats de la web, vaig triar Gastronomia –no falla. I em vaig fixar en l’entrada “Alifara”. Vaig prémer l’altaveu. I vaig sentir com la Carme Simó, la bibliotecària de Castelldans, deia un fragment de la novel·la Oli en un llum, el meu primer llibre. En aquest fragment, la Teresa coïa carn, llonganissa i caragols, i escalivava pebrot, albergínia i tomata. Ho feia perquè era Sant Joan, el sant de son fill. I perquè era el menjar preferit de son fill. I perquè estimava son fill.

Quan la Carme va acabar de recitar, se’m va escapar una llàgrima. Gràcies.