La millor amiga de l'oli

Des que hem publicat Una terra d’oli. L’oli d’oliva de les terres de Lleida, em fixo en les xarxes socials de molins i cooperatives que apareixen al llibre. Hi tenen fotos dels aliments que potencien el sabor de l’oli –i viceversa. I em pregunto: quina vianda lliga més amb l’oli? Quina és la millor amiga de l’oli?

Hi ha la tomata amanida, el formatge, l’ou dur, l’espàrrec, l’enciam, la ceba i el pebrot verd cru. Hi ha el pebrot verd i roig escalivats, la tomata i la carxofa al caliu, la carn rostida. Hi ha el salmó, l’alvocat, l’ou ferrat, tota mena de carpaccios. Hi ha l’esqueixada de bacallà, el saltat de verdures, la pasta fresca, el remenat d’all tendre i bolets. Hi ha les nous, les avellanes, les pipes i les panses. Hi ha la poma, la pera, la figa, el kiwi, el codonyat o la xocolata.

I hi ha el pa. Tendre, torrat o sec –per fer sopes. De pagès, de vidre o de ronyó. De barra. Potser el més humil i popular dels aliments que es fan i es desfan. Però també el més fàcil, el més bàsic, el que més arriba a l’ànima, aquell que ens torna a l’origen. No hi ha pa sense oli, ni oli sense pa. 

Presentació d'Una terra d'oli a Lleida

 

Una terra d'oli a UA1 Lleida Ràdio

 

Una terra d'oli

Una terra d'oli ja és aquí! Un llibre sobre l’oli de les terres de Lleida que mira el present, el passat i el futur del nostre oli. Un llibre editat per Pagès editors amb el suport de la Diputació de Lleida. Un llibre col·lectiu, coral, on hi escriu molta gent: Ignasi Aldomà Buixadé, Antonieta Barahona Viñes, Àngels Calvo Fandos, Mireia Campanera Reig, Esther Girabet Massot, Albert Gonzàlez Farran, Jordi Graell Sarlé, Mariona Jové Font, Natàlia Mota Martorell, Reinald Pamplona Gras, Agustí Romero Aroca, Enric Vicedo Rius i Xavier Vicens Burgués. Unes i altres tracten l’oli des de les seves aplicacions medicinals i culinàries, la història, el tast o l’experiència de les collidores d’olives.

Per la part que em toca, he fet un petit text sobre la influència de l’oli en la cultura i un altre de més gran, on entrevisto 12 productors i productores d’oli dels nostres pobles:

 -Cooperativa de la Granadella

-Aresté Teixidó de Seròs

-Cooperativa de Juncosa

-OliCastelló de Castelló de Farfanya

-Cooperativa de Cervià de les Garrigues

-Olierm de Sant Martí de Barcedana

-Cooperativa Sant Isidre de les Borges Blanques

-Olicatessen dels Torms

-Veà de Sarroca de Lleida

-Albium de l’Albi

-Cooperativa de Maials

-Umami de Belianes

I clar, aquest és un llibre de fotos. Amb moltes i molt bones fotos. Unes fotos de Santi Iglesias i Toni Prim, els quals han vist les olives, els olivers i l’oli d’una manera artística, tècnica, digna, clàssica i moderna a la vegada. Ha estat un plaer treballar amb vosaltres, xicots, ens hem passejat molt i hem gaudit encara més!

Bé, esperem que Una terra d'oli sigui del vostre gust. I recordeu: en major o menor mesura, tots (i totes) som oli.

 

PD: Ah, i gràcies a tothom que ha fet possible #Unaterradoli!

Contradrac: un conte de Sant Jordi per a Escata de drac

Com a autor, ja tinc la meva Escata de drac! En aquest número, col·laboro amb altres escriptores i escriptors de Ponent, com Maite Alarcón, Juan Cal, Albert Llimós i Dolors Millat. Per la part que em toca, he escrit Contradrac, un conte de Sant Jordi que vol ser actual, adaptat als temps que corren. Podreu obtenir la vostra Escata de drac (fins exhaurir existències) a la parada de l’Ajuntament de Lleida, a l’avinguda de Francesc Macià, la diada de Sant Jordi de les 9 del matí a les 9 del vespre. I hi haurà un punt de llibre dedicat a Josep Vallverdú i Joan Oró en motiu del centenari dels seus naixements!

Perplexitat

Als nostres pobles, tanquen les botigues. No surt a compte, un comerç per a tan poca gent. A sobre, a la capital molts productes es troben més barats. 

Als nostres pobles, tanquen els bancs. Com que ho fan tot per la pasta, acomiaden els empleats i s’estalvien mantenir les sucursals. I si la parròquia vol efectiu, pac a la capital, que allí (encara) hi ha bancs.

 

Als nostres pobles, tanquen els bars. Els que queden, moltes tardes fan festa - per quatre tallats i una canya, val la pena obrir? Els assidus saben que sempre els quedarà la capital.

 

Als nostres pobles, tanquen les escoles. Perquè hi ha poca canalla. Els nens han d’anar al poble del costat, que és més gran, o bé –ho heu endevinat- a la capital.

 

El despoblament és la pandèmia de la comarca. Com l’aturem? Com trenquem el cercle viciós? Com guanyem habitants? El reg hi ajudarà? O ja és massa tard?

 

Últimament, no m’acabo la perplexitat. Entre el Cogul i Castelldans, fan les obres del Segarra-Garrigues. Tubs, excavadores, rases, espones a terra, roba fosforescent. I jo em pregunto: aquesta gent, per a què treballa? Per a qui treballa?

Música a l'alba

A la ràdio, al matí, hi ha programes que combinen riures i música. L’objectiu? Despertar els oients i fer-los caminar amb bon peu.

Potser per incapacitat de locutors i guionistes, potser perquè, a aquella hora, no sóc gens receptiu, no em fan gràcia. No hi ajuda que sempre sonin les mateixes cançons i l’excés d’anuncis -adotzenats, pesats, uns ancòrdios.

Fins no fa gaire, al cotxe, practicava el zàping radiofònic. Però me’n vaig cansar. Volia substància, varietat i abolir la propaganda. I vaig trobar Tots els matins del món, a Catalunya Música.

I jo que pensava que la música clàssica només era per llegir, escriure i relaxar-se! També era companya de viatge, desvetlladora dels sentits mentre el dia despuntava. Els tossals d’Alcanó, el Cogul i Castelldans, els olivers, les bromes rogents i els horitzons daurats, fins i tot els bonys de la carretera, tenien un altre batec amb les melodies de sempre.

Un matí va sonar Moonlight serenade, a càrrec de la soprano Barbara Hannigan i la Ludwig Orchestra. Delicada. Excepcional. I em vaig sentir com em volia sentir, just al moment que sorgia l’alba.