dimecres, 18 de desembre del 2024

Toni Prim. Instants d'un temps. 1974-2024

Vaig conèixer el Toni Prim a finals de 2022. Va ser a la plaça del Casal, a Sarroca. Començàvem a recórrer molins i cooperatives, jo per entrevistar-ne els responsables, ell per fotografiar olives, oli, tractors i maquinària diversa per a #Unaterradoli, el llibre promogut per la Diputació de Lleida i Pagès editors, el qual es va publicar el 2023, coincidint amb #SantJordi.

Aquell primer dia vam anar al molí del Veà. Just el dia en què mon pare hi anava a descarregar. I el Toni en va treure grans fotografies! Més endavant, el Toni em va acompanyar al molí Aresté Teixidó, a Seròs; a Camins de Verdor, a Belianes; al molí de Sant Martí de Barcedana, al Pallars Jussà; i a OliCastelló, a Castelló de Farfanya.

Del Toni, n’he de dir que no es dedica a fotografiar i prou. També pregunta a la gent que fotografia. S’interessa per la seva vida i el seu treball. Sovint, li deia que m’ajudés. Que preguntés allò que creia que s’havia de preguntar i que a mi em podia passar per alt. Com a contrapartida, jo li feia fotos de quan ell feia fotos. No eren gran cosa, però, com a mínim, il·lustraven la seva forma de fer.

Parlar del Toni és parlar, també, de la seva dona. La Pilar. Ella ens va acompanyar a Belianes, a Sant Martí de Barcedana i Castelló de Farfanya. La Pilar, a més, ajuda el Toni a editar-ne les fotos. Feina que no es veu gaire, però que hi és. Vaja si hi és!

Estic molt content que el Toni m’hagi inclòs en la rècula de retrats que apareixen en el seu llibre “Toni Prim. Instants d’un temps. 1974-2024”. La foto on aparec és d’aquest 2024. Per tant, es pot dir que hi he entrat en els minuts de descompte!

PD1: Per cert, a #Unaterradoli també hi ha fotos de Santi Iglesias, que va voltar per Maials, la Granadella, Juncosa, els Torms, Cervià, l’Albi i les Borges Blanques. Lo Santi, un altre crac de la fotografia a Ponent!

PD2: El dia de la foto anava pentinat per a l'ocasió. O sigui, que m'havia afaitat el cap. Però el Toni em va dir que no calia que em tragués el barret. Seria una versió nostrada del You can leave your hat on!

dijous, 28 de novembre del 2024

Arrelats - Entrevista a Ràdio Sió Agramunt

Aquesta setmana, s'ha emès una entrevista que la Txell Bernaus va fer-me a Ràdio Sió Agramunt, a propòsit de la presentació, a Cervera, del nou volum d'Arrelats.

La veritat, si no fos pels mitjans de comunicació petits, perifèrics, de comarques, escriptors com jo i editorials com Sidillà (o Fonoll, Pagès o Salòria) no hi tindríem gran cosa a pelar, en la difusió mediàtica de les nostres obres. Per tant, una altra vegada (i no serà l'última), GRÀCIES.

Podeu escoltar l'entrevista aquí.

dissabte, 23 de novembre del 2024

L'oli del president


Ets el president de la Generalitat de Catalunya. Un diumenge de novembre, al bell mig de la campanya de l’oliva, el mateix dia que a Maials celebren la Fira de l’Oli Verd, te’n vas a Sabadell, a la Fiesta del Primer Aceite de Jaén.

Em costa creure, que hagi estat un error. El president té un batalló d’assessors que l’informen de tot, que l’aconsellen sobre tot. I estic segur que algun li va fer notar que, fer la gara-gara al major competidor –i enemic comercial!- del nostre oli, podia interpretar-se com una bufetada al productor d’oli català, com publicitat institucional gratuïta d’un oli de fora. No em cap al cap que no li hagués dit ningú, que allò no ho havia de fer. Que el conseller d’Agricultura no l’hagués advertit, que allò no tocava.


Però Salvador Illa hi va anar igual. Perquè, com diria un amic meu, la vida és una qüestió de prioritats. I la collita de vots a l’Àrea Metropolitana de Barcelona passa davant de la collita de les olives. Per tant, ja poden fer soroll, els pagesos de l’oli, que les prioritats, no les canviaran pas.

divendres, 1 de novembre del 2024

Moda d'oli

Escolto el pòdcast “La febre de l’oli” a la web del SomGarrigues. L’Albert Gonzàlez hi entrevista el Ramon Barrull, de la Cooperativa de la Granadella, l’Albert Guiu, de la Cooperativa de Juncosa; l’Enric Dalmau, pagès jove de Cervià, i l’Antonio, veterà pagès d’Arbeca.

L’oli està de moda. O per l’augment de preu, o perquè molts l’han (re)descobert o perquè ha adquirit un significat diferent, més modern, el cas és que es compra i s’inverteix més en oli.

És bonic, i gratificant, veure com s’ha reinventat el nostre oli. Quan feia el llibre “Una terra d’oli”, em va sobtar un comentari, justament, de l’Albert Guiu de Juncosa. Deia que, molta gent, quan anava a un sopar, portava com a obsequi no pas una ampolla de vi, sinó una ampolla d’oli!

Aquesta febre d’oli passarà. No ens n’adonarem, i el preu de l’oli baixarà. Però, la qualitat guanyada, s’ha de preservar. S’ha de continuar fent oli premium, redissenyant envasos, exportant, aconseguint nous clients catalans i actualitzant maquinària.

La moda fuig, però la cultura de l’oli ha de romandre.

diumenge, 1 de setembre del 2024

Quan comença l'any?

“L’any comença a setembre, ho sap tothom, sense pirotècnia ni soroll, es fa sentir en tots els àmbits de la vida. En aquest aspecte, el primer de gener no li arriba a la sola de la sabata”, escriu Marta Rojals a la xarxa X. El seu piulet em desvetlla: té raó!  

És al setembre, quan renoven els programes de ràdio i televisió, els presentadors, els continguts. Quan anuncien noves sèries i pel·lícules.

És al setembre, quan hi ha la rentrée literària. Quan publiquen de tot i més, quan presenten llibres a balquena i s’estrenen els grups de lectura.

És al setembre, quan (quasi) tothom ha finit les vacances, és a la feina i reprèn el rodatge.  

És al setembre, quan el jovent torna a estudi. La mobilització és tan monstruosa que sembla que el món tregui foc, fum i espurnes.   


I és al setembre, quan es cullen les primeres olives. Quan es fa l’oli premium, aquell oli amb notes de carxofa o ametlló, tomata verosa o timó, fulla de figuera, nou o pebrot. Aquell oli elèctric, simfònic, exultant. L’oli dels malalts d’oli, dels que perden el pollí per l’oli. 


L’any és com l’oli, Marta. Comença el setembre.

dilluns, 10 de juny del 2024

Xandri

Vaig conèixer el Lluís Xandri a primer de Polítiques a la UAB. Devíem fer un parell de cursos junts. Ell tenia cinc anys més que jo. Era de Sant Hipòlit de Voltregà. Llavors, ja era polític.

Ens contava, al Víctor Reixach, el Jordi Solé, el Pep Rovira i a mi, la política a Sant Hipòlit i a Catalunya –era de l’ERC d’Àngel Colom. Era desimbolt, decidit, xerraire, reivindicatiu. Mentre que els estudiants més progres portaven el diari El País, ell duia El 9 Nou. Gràcies als titulars que llambregava, vaig saber de l’afició a l’hoquei patins a Osona –el Lluís havia estat porter d’hoquei- i que a Espinelves celebraven una fira de l’avet. Gràcies a ell, vaig aprendre que, en lloc del sarroquí “No fotos”, a la seva terra deien “No cardis”.

N’havia recuperat el contacte a través de Twitter. A través de les seves paraules, sentia el Xandri de 30 anys enrere, adaptat als nous temps reivindicatius. Ha quedat pendent que ens retrobéssim en persona, i no sabeu com em dol. Ja ho tenen, això, les xarxes: tens algú al costat però no hi és, parles amb algú i de seguida ja no hi és.


Descansa en pau, Lluís.

divendres, 16 de febrer del 2024

Ja està bé la broma?

Vaig sortir de l’Escola Agrària. Visibilitat: cinquanta metres –i sóc generós. Als termes de les Borges, Juneda i Castelldans, sabia on era per les senyals i les línies pintades a terra. Però, quan vaig desviar-me cap al Cogul, va començar la festa.

Ni un coscoll, ni un pi, ni un mas, ni una fita que em digués on em trobava. Amb prou feines podia intuir les pujades i les baixades. Estava embromat, era de nit i feia angúnia.

Amb la broma tan plana, les distàncies són mal·leables. S’estiren com un xiclet. Creia que baixava la costa del Cogul, quan en realitat era força més enrere. I les llums del Cogul que no s’afiguraven. I la costa que no acabava. M’havien canviat l’entorn i era a l’altre cap del món? Era al purgatori? –del Dant, no del Torres. M’hauria valgut més tornar a Sarroca a peu?

Avui no ataco la broma –és inevitable- ni les vies garriguenques –són millorables. Perquè vaig fer la millor ruta possible. En un temps en què hi ha tantes trompades per la broma a l’N-420 i a l’AP-2 –la General d’Olis hi té res a veure?- fer tentines a la salvatge garriga és una confortable benedicció.