Broma plana és la meva secció d'opinió al periòdic quinzenal SomGarrigues. El títol respon a un fenomen meteorològic molt característic de Ponent, la boira espessa, però també a aquest sentit de l'humor a vegades tan bèstia de la gent de la Plana de Lleida.
divendres, 8 de desembre del 2023
Presentació del projecte Arrelats a Ona llibres
diumenge, 3 de desembre del 2023
Arrel i xarxa
Per
al primer llibre d’Arrelats, els
editors de Sidillà em van indicar les cases que havia de visitar. En deu mesos
–i una pandèmia pel mig- vaig entrevistar tothom.
Per
al segon d’Arrelats, m’ha costat vora
dos anys. Perquè? Perquè, a la Catalunya Nova, no hi ha massa cases i masies on
una mateixa família hi visqui, com a mínim, des de fa deu generacions. A més,
hi ha d’haver constància documental. Una família pot estar convençuda que viu
en aquella casa des de fa segles, però on està escrit?
M’he n’he fet un fart, de preguntar. Excepte a Ca Peret, de Vilalba dels Arcs –la Teresa Baiges me’n va facilitar el contacte- a les altres famílies hi he arribat a còpia de rebotar en moltes persones. De viatjar a llocs on semblava que sí, però que només podíem assegurar set o vuit generacions a la mateixa casa.
Les famílies, però, han acabat apareixent: Cal Vilaró de Pallerols de Rialb, Cal Cabrer de la Pobla de Cérvoles i Cal Vidal de Montpalau. Sort o treball? Xarxa. Allí on no ha arribat un, ha arribat l’altra. Així s’han fet sempre les coses: preguntant i demanant ajuda. Així les hem de fer.
dilluns, 27 de novembre del 2023
Projecte Arrelats
El 2021 es va publicar “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”. El 2023, es publiquen els llibres “Arrelats. Masos, masies i famílies antigues de Catalunya, l'Aran i Andorra”, de Xavier Cortadellas, Judit Pujadó i Ignasi Revés i “Arrelats. Famílies valencianes amb història”, de Juli Capella. Arrelats és més que un llibre, és un projecte que vol abastar més enllà de Catalunya, un projecte que parla, que dialoga amb l’arrelament als Països Catalans.
dissabte, 30 de setembre del 2023
Tot construint la cultura de l'oli
Fa més de quinze anys, potser vint, vaig escriure un article sobre l’oli que semblava ciència ficció. Avui, alguna d’aquestes coses s’han fet realitat o són a punt de fer-se reals:
TOT CONSTRUINT LA CULTURA DE L’OLI
Les Garrigues
necessiten, com l’aire que respiren, una promoció constant del seu actiu més
important: l’oli d’oliva verge extra. Una promoció que involucri les
forces vives de
la comarca: institucions públiques, empreses privades, associacions i persones
a nivell individual. Una promoció que no s’aturi, que evolucioni, que cerqui a
cada moment com fer el producte més atractiu de cara al consumidor i la manera
de penetrar en nous mercats. Una promoció que vagi de la maneta amb l’oferta
turística de la comarca, com els masos de volta, les cases de pagès, els Vilars
d’Arbeca o les pintures rupestres del Cogul. Una promoció vinculada a una ruta
gastronòmica de l’oli, que inclogui tot el gremi de restauradors de la comarca.
Una promoció que… Pensant-ho bé, fa falta alguna cosa més que promoció.
I, com diria
aquella cançó, quina cosa és? Doncs una cosa que no es pot veure ni es pot
palpar, però que existeix. Quelcom més que un color, un sabor o un aroma: un
caràcter. Allò que converteix el vi del Priorat, de la Terra Alta, del Penedès
o dels Costers del Segre en alguna cosa més que una beguda alcohòlica producte
de la fermentació dels carrolls de raïm. Tot un cerimonial, una parafernàlia
que encara no acompanya l’oli, però que si Déu, o la Fortuna, o la conjunció
astral de Mart, Saturn i el cometa Halley volen, sens dubte que algun dia en
formaran part.
Quan arribi
aquest dia els artistes de renom es dedicaran a produir olis d’autor: olis
selectes, concebuts en les condicions climatològiques més adequades, nascuts de
les millors varietats d’oliva, portats al món amb les millors tècniques de
reproducció assistida i criats en els recipients on millor conservin les seves
qualitats primigènies. Serà la irrupció del glamour
al món de l’oli.
A partir d’aquí
no serà gens estrany que es paguin veritables bogeries, en qualsevol casa de
subhastes de Londres o Nova York, per un lot concret d’olis de les Garrigues. O
que els tastets d’olis esdevinguin un nou element de distinció social: que si
aquest oli té un gran bouquet, que si
aquest altre té l’olor de l’espígol de la Serra Grossa, que si el de més enllà
adopta la tonalitat de l’or quan es fon… Fins i tot, fins i tot, serà la cosa
més habitual del món acudir de tant en tant a la Societat d’Amics de l’Oli de
les Garrigues, on, precisament, podrem dedicar-nos a dir esnobismes i
fanfarronades com les que s’esmenten línies enrere.
Però, mentre
aquest dia no arribi, haurem de treballar perquè el nostre oli obtingui el
reconeixement que mereix. Haurem de construir, pas a pas, una cultura de l’oli
que serveixi tant per saber quina és la temperatura òptima de conservació com
l’esperança de vida -altrament dita data de caducitat- del producte. Que ens
mostri els pros i els contres de cuinar amb olis diferents en funció de si fem
una amanida o unes patates fregides. O que ens ajudi a apreciar quines són les
diferències bàsiques entre un oli filtrat i un altre de tèrbol.
Només que anem
fent en aquesta direcció, serà molt difícil que no ens sortim amb la nostra.
Dificilíssim. Complicadíssim. Remotíssimes, les possibilitats de no reeixir. A
no ser, és clar… que la suprema divinitat, els cossos que suren per la celístia
o la mala llet s’entestin a fer-nos la punyeta.
Nota: La foto me
l’ha enviat Nuri Esteve, i correspon al primer oli que estan fent al molí Veà,
de Sarroca de Lleida
dissabte, 9 de setembre del 2023
Baixa la vall
Però
aquest estiu, en dues ocasions, ha baixat la vall. A l’ample. Com s’explica?
Pel canvi climàtic? Cau més aigua en menys estona?
No.
És més senzill: més enllà del castell, s’han desfet espones perquè hi han
plantat fruiters. Les finques han de ser eficients i productives, els rengs d’arbres
han de ser llargs, i el resultat són pendents que aboquen l’aiguada a la vall
quan plou. Abans, quan plovia, a les terrasses d’ametllers o cereal s’hi feien
espills. Ara, l’aigua se’n va.
La vall tornarà a baixar. Cada cop que foti un patac d’aigua, tornarà a baixar. Segur que en farem fotos i vídeos, però aquesta corredissa d’aigua no ens aportarà cap benefici. Al contrari, ens pot causar algun ensurt.
Així és la nova agricultura, amigues i amics: cada cop més concentrada en menys propietaris, en propietaris que ni són pagesos ni viuen a pagès, en propietaris que la consideren una fàbrica més. I a prendre pel sac el patrimoni i el paisatge.
diumenge, 28 de maig del 2023
La millor amiga de l'oli
Des que hem publicat Una terra d’oli. L’oli d’oliva de les terres de Lleida, em fixo en les xarxes socials de molins i cooperatives que apareixen al llibre. Hi tenen fotos dels aliments que potencien el sabor de l’oli –i viceversa. I em pregunto: quina vianda lliga més amb l’oli? Quina és la millor amiga de l’oli?
Hi ha la tomata amanida, el formatge, l’ou dur, l’espàrrec, l’enciam, la ceba i el pebrot verd cru. Hi ha el pebrot verd i roig escalivats, la tomata i la carxofa al caliu, la carn rostida. Hi ha el salmó, l’alvocat, l’ou ferrat, tota mena de carpaccios. Hi ha l’esqueixada de bacallà, el saltat de verdures, la pasta fresca, el remenat d’all tendre i bolets. Hi ha les nous, les avellanes, les pipes i les panses. Hi ha la poma, la pera, la figa, el kiwi, el codonyat o la xocolata.
diumenge, 7 de maig del 2023
Presentació d'Una terra d'oli a Lleida
Una terra d'oli a UA1 Lleida Ràdio
dissabte, 22 d’abril del 2023
Una terra d'oli
Una terra d'oli ja és aquí! Un llibre sobre l’oli de les terres de Lleida que mira el present, el passat i el futur del nostre oli. Un llibre editat per Pagès editors amb el suport de la Diputació de Lleida. Un llibre col·lectiu, coral, on hi escriu molta gent: Ignasi Aldomà Buixadé, Antonieta Barahona Viñes, Àngels Calvo Fandos, Mireia Campanera Reig, Esther Girabet Massot, Albert Gonzàlez Farran, Jordi Graell Sarlé, Mariona Jové Font, Natàlia Mota Martorell, Reinald Pamplona Gras, Agustí Romero Aroca, Enric Vicedo Rius i Xavier Vicens Burgués. Unes i altres tracten l’oli des de les seves aplicacions medicinals i culinàries, la història, el tast o l’experiència de les collidores d’olives.
Per la part que em toca, he fet un petit text sobre la influència de l’oli en la cultura i un altre de més gran, on entrevisto 12 productors i productores d’oli dels nostres pobles:
-Cooperativa de la Granadella
-Aresté Teixidó de Seròs
-Cooperativa de Juncosa
-OliCastelló de Castelló de
Farfanya
-Cooperativa de Cervià de les
Garrigues
-Olierm de Sant Martí de Barcedana
-Cooperativa Sant Isidre de les
Borges Blanques
-Olicatessen dels Torms
-Veà de Sarroca de Lleida
-Albium de l’Albi
-Cooperativa de Maials
-Umami de Belianes
I clar, aquest és un llibre de fotos. Amb moltes i molt bones fotos. Unes fotos de Santi Iglesias i Toni Prim, els quals han vist les olives, els olivers i l’oli d’una manera artística, tècnica, digna, clàssica i moderna a la vegada. Ha estat un plaer treballar amb vosaltres, xicots, ens hem passejat molt i hem gaudit encara més!
Bé, esperem que Una terra d'oli sigui del vostre gust. I recordeu: en major o menor mesura, tots (i totes) som oli.
Contradrac: un conte de Sant Jordi per a Escata de drac
Com a autor, ja tinc la meva Escata de drac! En aquest número, col·laboro amb altres escriptores i escriptors de Ponent, com Maite Alarcón, Juan Cal, Albert Llimós i Dolors Millat. Per la part que em toca, he escrit Contradrac, un conte de Sant Jordi que vol ser actual, adaptat als temps que corren. Podreu obtenir la vostra Escata de drac (fins exhaurir existències) a la parada de l’Ajuntament de Lleida, a l’avinguda de Francesc Macià, la diada de Sant Jordi de les 9 del matí a les 9 del vespre. I hi haurà un punt de llibre dedicat a Josep Vallverdú i Joan Oró en motiu del centenari dels seus naixements!
divendres, 7 d’abril del 2023
Perplexitat
Als nostres pobles, tanquen les botigues. No surt a compte, un comerç per a tan poca gent. A sobre, a la capital molts productes es troben més barats.
Als nostres pobles, tanquen els bancs. Com que ho fan tot per la pasta, acomiaden els empleats i s’estalvien mantenir les sucursals. I si la parròquia vol efectiu, pac a la capital, que allí (encara) hi ha bancs.
Als nostres pobles, tanquen els bars. Els que queden, moltes tardes fan festa - per quatre tallats i una canya, val la pena obrir? Els assidus saben que sempre els quedarà la capital.
Als nostres pobles, tanquen les escoles. Perquè hi ha poca canalla. Els nens han d’anar al poble del costat, que és més gran, o bé –ho heu endevinat- a la capital.
El despoblament és la pandèmia de la comarca. Com l’aturem? Com trenquem el cercle viciós? Com guanyem habitants? El reg hi ajudarà? O ja és massa tard?
Últimament, no m’acabo la perplexitat. Entre el Cogul i Castelldans, fan les obres del Segarra-Garrigues. Tubs, excavadores, rases, espones a terra, roba fosforescent. I jo em pregunto: aquesta gent, per a què treballa? Per a qui treballa?
divendres, 27 de gener del 2023
Música a l'alba
A la ràdio, al matí, hi ha programes que combinen riures i música. L’objectiu? Despertar els oients i fer-los caminar amb bon peu.
Potser
per incapacitat de locutors i guionistes, potser perquè, a aquella hora, no sóc
gens receptiu, no em fan gràcia. No hi ajuda que sempre sonin les mateixes cançons
i l’excés d’anuncis -adotzenats, pesats, uns ancòrdios.
Fins
no fa gaire, al cotxe, practicava el zàping radiofònic. Però me’n vaig cansar.
Volia substància, varietat i abolir la propaganda. I vaig trobar Tots els matins del món, a Catalunya
Música.
I
jo que pensava que la música clàssica només era per llegir, escriure i
relaxar-se! També era companya de viatge, desvetlladora dels sentits mentre el
dia despuntava. Els tossals d’Alcanó, el Cogul i Castelldans, els olivers, les bromes
rogents i els horitzons daurats, fins i tot els bonys de la carretera, tenien
un altre batec amb les melodies de sempre.