divendres, 8 de desembre del 2023

Presentació del projecte Arrelats a Ona llibres


El passat 25 de novembre de 2023, a Ona llibres, vam presentar el Projecte Arrelats, en el qual hi ha els dos llibres sobre masos i cases pairals de Catalunya i el llibre sobre famílies valencianes amb història. 
En els dos primers, hi participo amb els meus editors Xavier Cortadellas i Judit Pujadó, i el tercer, és obra de l'escriptor i editor Juli Capilla. A l'acte, ens van acompanyar diverses famílies protagonistes d'Arrelats, que ens van obrir la porta de casa seva i ens van explicar la seva història.


diumenge, 3 de desembre del 2023

Arrel i xarxa

Per al primer llibre d’Arrelats, els editors de Sidillà em van indicar les cases que havia de visitar. En deu mesos –i una pandèmia pel mig- vaig entrevistar tothom.

Per al segon d’Arrelats, m’ha costat vora dos anys. Perquè? Perquè, a la Catalunya Nova, no hi ha massa cases i masies on una mateixa família hi visqui, com a mínim, des de fa deu generacions. A més, hi ha d’haver constància documental. Una família pot estar convençuda que viu en aquella casa des de fa segles, però on està escrit?

M’he n’he fet un fart, de preguntar. Excepte a Ca Peret, de Vilalba dels Arcs –la Teresa Baiges me’n va facilitar el contacte- a les altres famílies hi he arribat a còpia de rebotar en moltes persones. De viatjar a llocs on semblava que sí, però que només podíem assegurar set o vuit generacions a la mateixa casa. 

Les famílies, però, han acabat apareixent: Cal Vilaró de Pallerols de Rialb, Cal Cabrer de la Pobla de Cérvoles i Cal Vidal de Montpalau. Sort o treball? Xarxa. Allí on no ha arribat un, ha arribat l’altra. Així s’han fet sempre les coses: preguntant i demanant ajuda. Així les hem de fer.


dilluns, 27 de novembre del 2023

Projecte Arrelats


El 2021 es va publicar “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”. El 2023, es publiquen els llibres “Arrelats. Masos, masies i famílies antigues de Catalunya, l'Aran i Andorra”, de Xavier Cortadellas, Judit Pujadó i Ignasi Revés i “Arrelats. Famílies valencianes amb història”, de Juli Capella. Arrelats és més que un llibre, és un projecte que vol abastar més enllà de Catalunya, un projecte que parla, que dialoga amb l’arrelament als Països Catalans.

https://www.edicionssidilla.cat/els-nostres-llibres/projecte-arrelats?fbclid=IwAR2HGFJRCIQZzzAlAlqxjkbbdralHHSkJrAb7DnY1lz9X9h7nCkE0qxvnVg

dissabte, 30 de setembre del 2023

Tot construint la cultura de l'oli

Fa més de quinze anys, potser vint, vaig escriure un article sobre l’oli que semblava ciència ficció. Avui, alguna d’aquestes coses s’han fet realitat o són a punt de fer-se reals:


TOT CONSTRUINT LA CULTURA DE L’OLI

Les Garrigues necessiten, com l’aire que respiren, una promoció constant del seu actiu més important: l’oli d’oliva verge extra. Una promoció que involucri les

forces vives de la comarca: institucions públiques, empreses privades, associacions i persones a nivell individual. Una promoció que no s’aturi, que evolucioni, que cerqui a cada moment com fer el producte més atractiu de cara al consumidor i la manera de penetrar en nous mercats. Una promoció que vagi de la maneta amb l’oferta turística de la comarca, com els masos de volta, les cases de pagès, els Vilars d’Arbeca o les pintures rupestres del Cogul. Una promoció vinculada a una ruta gastronòmica de l’oli, que inclogui tot el gremi de restauradors de la comarca. Una promoció que… Pensant-ho bé, fa falta alguna cosa més que promoció.

I, com diria aquella cançó, quina cosa és? Doncs una cosa que no es pot veure ni es pot palpar, però que existeix. Quelcom més que un color, un sabor o un aroma: un caràcter. Allò que converteix el vi del Priorat, de la Terra Alta, del Penedès o dels Costers del Segre en alguna cosa més que una beguda alcohòlica producte de la fermentació dels carrolls de raïm. Tot un cerimonial, una parafernàlia que encara no acompanya l’oli, però que si Déu, o la Fortuna, o la conjunció astral de Mart, Saturn i el cometa Halley volen, sens dubte que algun dia en formaran part.

Quan arribi aquest dia els artistes de renom es dedicaran a produir olis d’autor: olis selectes, concebuts en les condicions climatològiques més adequades, nascuts de les millors varietats d’oliva, portats al món amb les millors tècniques de reproducció assistida i criats en els recipients on millor conservin les seves qualitats primigènies. Serà la irrupció del glamour al món de l’oli.

A partir d’aquí no serà gens estrany que es paguin veritables bogeries, en qualsevol casa de subhastes de Londres o Nova York, per un lot concret d’olis de les Garrigues. O que els tastets d’olis esdevinguin un nou element de distinció social: que si aquest oli té un gran bouquet, que si aquest altre té l’olor de l’espígol de la Serra Grossa, que si el de més enllà adopta la tonalitat de l’or quan es fon… Fins i tot, fins i tot, serà la cosa més habitual del món acudir de tant en tant a la Societat d’Amics de l’Oli de les Garrigues, on, precisament, podrem dedicar-nos a dir esnobismes i fanfarronades com les que s’esmenten línies enrere.

Però, mentre aquest dia no arribi, haurem de treballar perquè el nostre oli obtingui el reconeixement que mereix. Haurem de construir, pas a pas, una cultura de l’oli que serveixi tant per saber quina és la temperatura òptima de conservació com l’esperança de vida -altrament dita data de caducitat- del producte. Que ens mostri els pros i els contres de cuinar amb olis diferents en funció de si fem una amanida o unes patates fregides. O que ens ajudi a apreciar quines són les diferències bàsiques entre un oli filtrat i un altre de tèrbol.

Només que anem fent en aquesta direcció, serà molt difícil que no ens sortim amb la nostra. Dificilíssim. Complicadíssim. Remotíssimes, les possibilitats de no reeixir. A no ser, és clar… que la suprema divinitat, els cossos que suren per la celístia o la mala llet s’entestin a fer-nos la punyeta.

 

Nota: La foto me l’ha enviat Nuri Esteve, i correspon al primer oli que estan fent al molí Veà, de Sarroca de Lleida

dissabte, 9 de setembre del 2023

Baixa la vall

La Vall Major ve de Torrebesses, passa per Sarroca i desemboca a Utxesa. Quasi sempre baixava seca, excepte quan plovia. Llavors, hi corria un filet d’aigua.

Però aquest estiu, en dues ocasions, ha baixat la vall. A l’ample. Com s’explica? Pel canvi climàtic? Cau més aigua en menys estona?

No. És més senzill: més enllà del castell, s’han desfet espones perquè hi han plantat fruiters. Les finques han de ser eficients i productives, els rengs d’arbres han de ser llargs, i el resultat són pendents que aboquen l’aiguada a la vall quan plou. Abans, quan plovia, a les terrasses d’ametllers o cereal s’hi feien espills. Ara, l’aigua se’n va.

La vall tornarà a baixar. Cada cop que foti un patac d’aigua, tornarà a baixar. Segur que en farem fotos i vídeos, però aquesta corredissa d’aigua no ens aportarà cap benefici. Al contrari, ens pot causar algun ensurt. 

Així és la nova agricultura, amigues i amics: cada cop més concentrada en menys propietaris, en propietaris que ni són pagesos ni viuen a pagès, en propietaris que la consideren una fàbrica més. I a prendre pel sac el patrimoni i el paisatge.

diumenge, 28 de maig del 2023

La millor amiga de l'oli

Des que hem publicat Una terra d’oli. L’oli d’oliva de les terres de Lleida, em fixo en les xarxes socials de molins i cooperatives que apareixen al llibre. Hi tenen fotos dels aliments que potencien el sabor de l’oli –i viceversa. I em pregunto: quina vianda lliga més amb l’oli? Quina és la millor amiga de l’oli?

Hi ha la tomata amanida, el formatge, l’ou dur, l’espàrrec, l’enciam, la ceba i el pebrot verd cru. Hi ha el pebrot verd i roig escalivats, la tomata i la carxofa al caliu, la carn rostida. Hi ha el salmó, l’alvocat, l’ou ferrat, tota mena de carpaccios. Hi ha l’esqueixada de bacallà, el saltat de verdures, la pasta fresca, el remenat d’all tendre i bolets. Hi ha les nous, les avellanes, les pipes i les panses. Hi ha la poma, la pera, la figa, el kiwi, el codonyat o la xocolata.


I hi ha el pa. Tendre, torrat o sec –per fer sopes. De pagès, de vidre o de ronyó. De barra. Potser el més humil i popular dels aliments que es fan i es desfan. Però també el més fàcil, el més bàsic, el que més arriba a l’ànima, aquell que ens torna a l’origen. No hi ha pa sense oli, ni oli sense pa. 

dissabte, 22 d’abril del 2023

Una terra d'oli

Una terra d'oli ja és aquí! Un llibre sobre l’oli de les terres de Lleida que mira el present, el passat i el futur del nostre oli. Un llibre editat per Pagès editors amb el suport de la Diputació de Lleida. Un llibre col·lectiu, coral, on hi escriu molta gent: Ignasi Aldomà Buixadé, Antonieta Barahona Viñes, Àngels Calvo Fandos, Mireia Campanera Reig, Esther Girabet Massot, Albert Gonzàlez Farran, Jordi Graell Sarlé, Mariona Jové Font, Natàlia Mota Martorell, Reinald Pamplona Gras, Agustí Romero Aroca, Enric Vicedo Rius i Xavier Vicens Burgués. Unes i altres tracten l’oli des de les seves aplicacions medicinals i culinàries, la història, el tast o l’experiència de les collidores d’olives.

Per la part que em toca, he fet un petit text sobre la influència de l’oli en la cultura i un altre de més gran, on entrevisto 12 productors i productores d’oli dels nostres pobles:

 -Cooperativa de la Granadella

-Aresté Teixidó de Seròs

-Cooperativa de Juncosa

-OliCastelló de Castelló de Farfanya

-Cooperativa de Cervià de les Garrigues

-Olierm de Sant Martí de Barcedana

-Cooperativa Sant Isidre de les Borges Blanques

-Olicatessen dels Torms

-Veà de Sarroca de Lleida

-Albium de l’Albi

-Cooperativa de Maials

-Umami de Belianes

I clar, aquest és un llibre de fotos. Amb moltes i molt bones fotos. Unes fotos de Santi Iglesias i Toni Prim, els quals han vist les olives, els olivers i l’oli d’una manera artística, tècnica, digna, clàssica i moderna a la vegada. Ha estat un plaer treballar amb vosaltres, xicots, ens hem passejat molt i hem gaudit encara més!

Bé, esperem que Una terra d'oli sigui del vostre gust. I recordeu: en major o menor mesura, tots (i totes) som oli.

 

PD: Ah, i gràcies a tothom que ha fet possible #Unaterradoli!

Contradrac: un conte de Sant Jordi per a Escata de drac

Com a autor, ja tinc la meva Escata de drac! En aquest número, col·laboro amb altres escriptores i escriptors de Ponent, com Maite Alarcón, Juan Cal, Albert Llimós i Dolors Millat. Per la part que em toca, he escrit Contradrac, un conte de Sant Jordi que vol ser actual, adaptat als temps que corren. Podreu obtenir la vostra Escata de drac (fins exhaurir existències) a la parada de l’Ajuntament de Lleida, a l’avinguda de Francesc Macià, la diada de Sant Jordi de les 9 del matí a les 9 del vespre. I hi haurà un punt de llibre dedicat a Josep Vallverdú i Joan Oró en motiu del centenari dels seus naixements!

divendres, 7 d’abril del 2023

Perplexitat

Als nostres pobles, tanquen les botigues. No surt a compte, un comerç per a tan poca gent. A sobre, a la capital molts productes es troben més barats. 

Als nostres pobles, tanquen els bancs. Com que ho fan tot per la pasta, acomiaden els empleats i s’estalvien mantenir les sucursals. I si la parròquia vol efectiu, pac a la capital, que allí (encara) hi ha bancs.

 

Als nostres pobles, tanquen els bars. Els que queden, moltes tardes fan festa - per quatre tallats i una canya, val la pena obrir? Els assidus saben que sempre els quedarà la capital.

 

Als nostres pobles, tanquen les escoles. Perquè hi ha poca canalla. Els nens han d’anar al poble del costat, que és més gran, o bé –ho heu endevinat- a la capital.

 

El despoblament és la pandèmia de la comarca. Com l’aturem? Com trenquem el cercle viciós? Com guanyem habitants? El reg hi ajudarà? O ja és massa tard?

 

Últimament, no m’acabo la perplexitat. Entre el Cogul i Castelldans, fan les obres del Segarra-Garrigues. Tubs, excavadores, rases, espones a terra, roba fosforescent. I jo em pregunto: aquesta gent, per a què treballa? Per a qui treballa?

divendres, 27 de gener del 2023

Música a l'alba

A la ràdio, al matí, hi ha programes que combinen riures i música. L’objectiu? Despertar els oients i fer-los caminar amb bon peu.

Potser per incapacitat de locutors i guionistes, potser perquè, a aquella hora, no sóc gens receptiu, no em fan gràcia. No hi ajuda que sempre sonin les mateixes cançons i l’excés d’anuncis -adotzenats, pesats, uns ancòrdios.

Fins no fa gaire, al cotxe, practicava el zàping radiofònic. Però me’n vaig cansar. Volia substància, varietat i abolir la propaganda. I vaig trobar Tots els matins del món, a Catalunya Música.

I jo que pensava que la música clàssica només era per llegir, escriure i relaxar-se! També era companya de viatge, desvetlladora dels sentits mentre el dia despuntava. Els tossals d’Alcanó, el Cogul i Castelldans, els olivers, les bromes rogents i els horitzons daurats, fins i tot els bonys de la carretera, tenien un altre batec amb les melodies de sempre.


Un matí va sonar Moonlight serenade, a càrrec de la soprano Barbara Hannigan i la Ludwig Orchestra. Delicada. Excepcional. I em vaig sentir com em volia sentir, just al moment que sorgia l’alba.