Era al collir olives. Dinàvem. Vam escoltar un bleix i la
Maria Alba va dir: “Un gos”. El meu pare la va corregir: “No és un gos”.
Un, dos, tres, quatre, cinc, sis, set, vuit senglars van
pujar les feixes de l’Espartova en un no res. N’hi havia de grossos i petits,
mascles i femelles, negres i marrons. Van desaparèixer entre els matolls del
Pla de Mascorell. Aneu a saber d’on venien i on anaven.
De fa uns anys, la població de senglars s’ha disparat, a
les Garrigues i més enllà. Ja no viatgen només de nit, i sembla que no els faci
res, passar a frec nostre. S’han vist senglars a Barcelona i fins i tot banyant-se
a la Costa Daurada.
Els senglars no tenen qui els depredi. Anem massa farts.
El resultat? Expedicions de porcs senglars, a plena llum del dia, campant per
aquests móns de Déu. Amb el perill que comporten per als conreus i la
circulació viària. Qui no ha patit o coneix algú que ha patit un accident amb
un porc senglar?
La caça del senglar, a dia d’avui, no serveix per
controlar-ne la població. N’hi ha tants que ni s’hi nota. I és una caça molt
perillosa: els ullals d’un bon porc salvatge poden esguerrar el més fort i
valent.
Què fem? Se m’acudeixen dues opcions: una, que
en reduïm significativament el nombre. I l’altra, que els domestiquem. Tenint
en compte que són molts i ben fornits, serien uns collidors d’olives
encomiables.
Nota: Aquest article apareix al número 416 del quinzenal SomGarrigues (del 29 de gener al 11 de febrer de 2016).
