divendres, 17 de novembre del 2017

La clandestinitat

L’1 d’octubre, a Sarroca, va ser un dia estrany. Dues hores abans que sortís el sol, ja era al col·legi electoral. No era l’únic. Vam esmorzar, vam xerrar fins que es va fer de dia i van arribar les urnes.
No hi havia manera de votar. L’ordinador anava lent i la cua no avançava. A través dels mòbils, arribaven vídeos d’intervencions policials a Artesa de Lleida, Alcarràs i l’Albagés. Rumors que la Guàrdia Civil es trobava a deu quilòmetres. Hi havia inquietud i desassossec. Teníem gent destacada al castell, que vigilava les entrades i sortides del poble. En alguna ocasió, l’urna va haver de fugir cames ajudeu-me, per por que ens la prenguessin. La jornada va acabar, es va fer el recompte i es van publicar els resultats.
Durant tot el dia, vaig tenir la sensació que havíem tornat als anys setanta. Als anys en què, qui defensava unes certes idees, s’havia d’amagar de l’autoritat per por de la garrotada. Als anys de la censura, en què la informació passava de boca a orella, o gràcies als mitjans estrangers –salvant honorables i nostrades excepcions. Als anys de la clandestinitat.
Per fi sabia què era allò que havia llegit i m’havien contat els meus majors. La clandestinitat. I em vaig començar a fer a la idea que havia tornat, que ja la teníem aquí. Per tant, negar-la o mirar a una altra banda no servia de res. H(aví)em de ballar-hi.

Nota: Aquest article apareix al número 463 del quinzenal SomGarrigues (del 17 al 30 de novembre de 2017).

dimecres, 8 de novembre del 2017

Qui és qui a les lletres garriguenques?

La pregunta, la va formular Àlex Broch, a Bellaguarda, una tarda de principis d’agost. I jo, que visc aquí, que em dedico a això, no la vaig saber contestar. Em vaig remetre a l’exposició “La Veu de la Terra”, on Joan Cornudella informava d’escriptors garriguencs d’abans i ara; al Centre d’Estudis de les Garrigues, del qual en formen part molts escriptors; a l’Editorial Fonoll de Juneda; als articulistes del SomGarrigues; al Consell Comarcal de les Garrigues, al Bibliobús Garrigues-Segrià…
La professió d’escriptor és individualista. Hi ha molta gent que escriu, cada dia més, però no ens coneixem gaire entre nosaltres. A cada trobada literària descobreixo gent que escriu, que potser viu al poble de la vora i no en tenia notícia. En l’era de les xarxes socials, sobta que hi hagi tants escriptors tan poc coneguts.
Amb l’Àlex Broch, vam convenir que havíem de fer quelcom per esmenar aquesta desconeixença. Que, de cara a la propera Trobada d’Escriptors i Crítics de les Garrigues –el proper 7 d’octubre al Cogul-, hauríem de tenir una llista representativa de la gent de lletres de la salvatge garriga. Per tant, des d’aquí demanem que els escriptors d’aquesta terra, amb obra publicada o sense, premiats o no, d’Arbeca a Almatret, de l’Albi a Bovera i de Sunyer a la Pobla de Cérvoles, alcin la mà perquè els comptem. I per comptar amb ells.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 455 del quinzenal SomGarrigues (del 25 d'agost al 7 de setembre de 2017).

dijous, 31 d’agost del 2017

Lo campanar de les Garrigues


LO CAMPANAR DE LES GARRIGUES

D’una hora lluny lo campanar
Alça la veu, marca camí
Sembla que el tingos a tocar
I encara queda bon bocí.

Estiu i hivern, festa i feiner
Sempre hi ha gent al seu voltant
Bevent aubac al plataner
Menjant solà asseguda al banc.

A sota té la Catedral
Un temple gran, barroc, mudat
Amb un retaule capital
I un Crist que sap parir un aiguat.

diumenge, 27 d’agost del 2017

Vacances a Barcelona


VACANCES A BARCELONA

Les vacances, quan era petit
Eren tres mesos sense escola
Una pàtria per conquerir
Un temps que no marcava l’hora.

Se’m feia llarg, tant temps al poble
Mig dia a l’ombra, fugint del sol
La nit s’acabava a les onze
Jugava sempre lo mateix rol.

Fins que un bon dia, los meus oncles
Se’m van endur a Barcelona
Lluny de casa dues setmanes!
A l’indret on la bossa sona!

La primera setmana, a baix
Eixample, carrer Comte d’Urgell
Del terrat, se veien los Encants
I un panorama d’allò més bell:

La Catedral, l’església del Pi
Les xemeneies del Paral·lel
Lo turó olímpic de Montjuïc
Lo Telefèric, a frec del cel.

La Teresina i el Josep Bosch
Me passejaven Rambles avall
M’indicaven lo rumb de Colom
I em menaven davant de la mar.

La segona setmana, a dalt
Al Guinardó, barri de costa
A l’Avinguda de Montserrat
I al carrer de Varsòvia.

Coronava lo cim del Carmel
Tastava l’aigua del Martinenc
Badava entre els pilars del Parc Güell
Bevia contalles a la Deu.

La Pepita i l’Oncle Lluís
La Júlia i l’Oncle Manel
Estaven avesats al pendís
No pas jo, xiquet de l’esbufec.

Les vacances, quan era minyó
Eren Sarroca i Barcelona
Poble i ciutat, museu i terròs

Cursa i passeig, sabata i fona.

diumenge, 20 d’agost del 2017

Sol, i no em dol


SOL, I NO EM DOL

Esporgo aulivers a l’altre cap de terme
On lo verb no pren, on los mots s’assequen
Només escolto lo so de l’astisora
I el doll de branques que rega la terra.

En la solitud conreo la llibertat
Prenc lo reng que vull, paro quan me sembla
Sotjo el Montmeneu, admiro lo Vedat
I, quan me’n canso, torno a la fenya.

Sóc ginebre, card, escalunya i ortiga
Arrelo al terròs, la saba em travessa
La meua sang alimenta la garriga
Li atorgo sentit, m’explico des d’ella.

En la solitud conec la tranquil·litat
Buido l’ànima de temor i de neguit
L’omplo amb treball ferreny i apassionat
Sóc home adobat quan lo jorn és finit.

Lo sol s’amaga, la celístia s’ajoca
Plego els trastes, pujo al ruc, cap a casa
Pujo la costa que m’estira a Sarroca
Demà torno, aulivers, a trenc d’alba.

dijous, 17 d’agost del 2017

Fragatí


FRAGATÍ

Fragatí del món
Menes dos cavalls
Travesses lo pont
Véns a festejar.

Ets la cegallosa
Relotx de precisió
Ton sogre te provoca
Amb jotes d’Aragó.

Per astí, per astà
Dixes pioure quan piou
Ta forma de parlar
Per a mi, és com l’or.

No ets gaire falaguer
Però no estàs mai trist
Ets fan de l’escocès
Penyista fragatí.

Britànic del Cinca
Curiós i polit
Bregat polemista
Mai rival, sempre amic.

Fragatí del món
No et calen cavalls
Travesses lo pont
Vas a descansar.

dissabte, 5 d’agost del 2017

Garbinada


GARBINADA

És més vell que el món:
Quan fa calor, no et mogos gaire.
Passa per l’ombra, ben a prop l’aigua
I espera la garbinada.

Després de dinar, a mitja tarda
Llengües d’aire arriben de mar
Les fulles belluguen, lo sol declina
Les cadires, balda enllà.

Fresca, covada, forta o escanyada
La garbinada sempre arriba quan cal
Desvetlla paraules, ventila cabòries
Empeny, estira, anima la vida.

dimarts, 1 d’agost del 2017

Indis i pistolers


INDIS I PISTOLERS

Rodola una parrella borda
Un revolví aixeca el guaret
Un escamot d’indis s’embosca
en serra de roca i romer.

Los pistolers ordeixen un pla
I disposen dues esquadres
Cadascuna fendirà un flanc
Amb una tempesta de bales.

Uns i altres peixen los enginys
Revòlvers d’ametller i auliver
Escopetes de figuera i pi
Fletxes de foc, espetecs de verb.

Parapetats rera les pedres
Ajupits sota les espigues
A l’abric de pletes i eres
Sotjant masos, corrals i espones.

S’ericen les plomes dels síoux
Una ginesta s’ha bellugat
Lo vent? Una rabosa? Un truc?
Un signe i comença el combat.

dissabte, 29 de juliol del 2017

Passejar sota l'aigua

A l’Albagés, han acabat el pantà. Quilòmetres i quilòmetres de terra remoguda, rebaixada i aplanada, un erm modelat segons la idea de l’home, l’embassament de cua del canal Segarra-Garrigues.
Ara hi ha un didalet d’aigua, però l’any que ve, segons diuen, es començarà a omplir. Serà un cop d’efecte, un canvi molt gros, veure tanta aigua encaixonada al bell mig de la salvatge garriga. Canviaran –encara més- els conreus, el turistes russos envairan les Garrigues Altes i el riu Set serà navegable fins al Segre. 
Tanta reivindicació, tant soroll, tant imaginar com seria el futur amb l’aigua del reg, i resulta que ho tenim a tocar. En pobles com Sunyer, Sarroca, Torrebesses, Llardecans o Maials ja es rega, i el paisatge ha començat a mutar. On hi havia sembrats i ametllers, ara hi ha fruiters. Aquest hivern, sense anar més lluny, s’han condicionat unes quantes finques de regadiu entre Alfés i Alcanó. I el canvi s’accelerarà quan l’aigua salti alegre del pantà de l’Albagés.
Mentrestant, hom té el privilegi de passejar sota l’aigua abans que arribi l’aigua. Camins pelats i escrostonats, masos de pedra seca, serres mossegades, revolvins que aixeca la garbinada... Tot això no hi serà, quedarà colgat per tones d’aigua. I hom podrà dir que hi era, que ho va veure, que ho va calcigar i que s’hi va ensorrar, al lloc on tot era a punt de canviar.

Nota: Aquest article apareix al número 452 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de juliol de 2017)..

diumenge, 16 de juliol del 2017

Calivada


CALIVADA

Flama i brasa en llar de foc
Couen carn i llonganissa
I escaliven lo pebrot
La tomata i l’aubergina.

La cara s’enrojola
Los dits teclegen les pinces
Lo nas vetlla la cuita
Los ulls ensumen les cuixes.

La vianda, feta i menjada
Lo teu primer manament.
No et mous de la graellada

Fins que tota és rostida.
I a taula, esmolen la dent:
Han finit l’amanida.

diumenge, 2 de juliol del 2017

Dragolí


DRAGOLÍ


Ajaçat a la roca secana
Degustes ullades solanes de fred
Arrapat a la blanca façana
Xarrupes electra al mes de la set.

Vesteixes colors de fera garriga
Ets camí, esbalç, molsa i espiga
Apretes a córrer sense fregadís
I amagues la cua darrera el pedrís.

T’han caigut les ales i el foc s’ha escanyat
Han passat los dies d’esperar rescat.
Ara la canalla t’empaita en la nit

I t’afusella amb gomes de pollastre.
Fenya tens en no produir un empastre
I guardar forces per encalçar un mosquit.

diumenge, 25 de juny del 2017

M'ho puc imaginar (Safarejos de Sarroca)

Quan jo era petit, los safarejos de Sarroca ja no es feien servir. Hi havia herbotes, i mos hi amagàvem, era la nostra trinxera quan jugàvem a pistolers i indis. Era un lloc per a les confidències, los plans secrets i potser per als festejos, perquè quedaven avorats i amagats –on ara hi ha aquesta tanca, fa uns anys hi havia una paret.

Llavors, ni me les imaginava, les rentades que es van fer aquí. Prou fenya tenia a jugar, a divertir-me, a descobrir tresors, a gaudir del moment. És ara, que em pregunto les històries que van passar als safarejos, i que les pregunto, i que me les imagino. Perquè jo no les vaig viure, i és això l’únic que puc fer: imaginar.

Me puc imaginar los safarejos plens de dones. Perquè, aquí, rentar la roba era cosa de dones. Petites i grans; solteres, casades i viudes, pobres i més pobres. Me puc imaginar que, a l’hivern, aquí hi devia fer molt fred. Al matí, quan lo sol encara no s’havia alçat prou, o a la tarda, quan s’amagava darrera de Ca la Senyora, l’aigua devia congelar los dits, esquerdar les mans, malmetre les esquenes. Me puc imaginar quan bufava la tramuntana o quan hi havia la broma plana. Me puc imaginar que, per combatre aquests elements, les dones portaven galledes d’aigua calenta, bullenta, de casa. Me puc imaginar com hi deixondien los dits, les mans, com estovaven i desfeien lo sabó de casa. Me puc imaginar que, si els queia lo sabó a l’aigua, anaven a l’Arrabal, a Cal Trompa, agafaven unes burxes i pescaven lo sabó, punxant-lo.

Me puc imaginar los safarejos com a punt de trobada. Com a lloc de reunió i convivència. Me puc imaginar que aquí es feia poble, família, amistat. No em costa gaire imaginar que aquí s’ajudava. I no només a rentar.

Me puc imaginar, en aquell safareig de la punta, com les dones rentaven la roba dels morts. O com rentaven, al safareig de l’altra punta, los borrassos de roba del collir aulives. Me puc imaginar aquests safarejos plens d’aigua –per cert, heu pensat, algun dia, a omplir-los?-, i les cançons, i les tardes de quasi estiu com aquesta, i algun nen o nena remullant-s’hi per esbandir la calor.

I me puc imaginar les dones de Sarroca treballant al safareig i fent allò que se’n diu safareig. I m’ho puc imaginar perquè tampoc és tan diferent del que fan les dones d’avui en dia, i perquè és bastant, bastant menys del que fan, sobretot, los homes d’avui en dia.

Moltes gràcies. 





Llegit el 20 de maig de 2017, als Safarejos de Sarroca de Lleida, en un acte organitzat per l'Associació la Guardieta, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Sarroca i la intervenció artística de la muralista Txus Montejano i la lectura dramatitzada del grup de teatre dirigit per Maite Ojer.

dimarts, 9 de maig del 2017

Les dones i els llibres

La Granadella. Vigília de Sant Jordi. Al Centre de la Cultura de l’Oli de Catalunya, llegim poesia, novel·la, dietaris i articles periodístics sobre l’oli i l’oliver. Tot i que hi ha algun home, el color és femení. I, a banda d’un servidor, tothom qui recita és dona.
Castelldans. Primer dijous de maig. A la Biblioteca Josep Bellet i Falcó, comentem Em tallaré les trenes, de Marialba Revés. La concurrència? Les integrants del club de lectura. Tot dones.
Als clubs de lectura de les Borges Blanques, Llardecans, Miralcamp o Santa Bàrbara, les dones són aclaparadora majoria. I així és arreu. Si a Catalunya es llegeix, és gràcies a les dones de mitjana edat per amunt. Dones que llegeixen un llibre al mes, que senten la literatura, que desdobleguen els plecs de cada personatge, que (re)interpreten el sentit de les trames... 
A Castelldans, hi ha la Carme. Després de passejar-me amunt i avall durant anys, és l’única lectora a qui he escoltat el nom del cineasta François Truffaut. Quan va obrir la Biblioteca de Castelldans, fa mig segle, se li va obrir el món. Llegia tant, que quasi se n’havia d’amagar. Doncs bé, de dones com ella, n’està ple. Potser no es veuen gaire, però, al cap i a la fi, són les que aguanten la lectura a casa nostra. És just, obligat, que reconeguem la seva tasca. Perquè, sense dones així, potser no hi hauria llibres.

Nota: Aquest article apareix al número 449 del quinzenal SomGarrigues (del 19 de maig a l'1 de juny de 2017).

diumenge, 16 d’abril del 2017

La truita dels quatre elements


LA TRUITA DELS QUATRE ELEMENTS

Del Gran Mestre vaig aprendre
Que la truita més rodona
Porta carxofa i all tendre
Fava i espàrrec d’espona.

All tendre, flairós i cremós
Ets l’ànima de la truita
Relligues los quatre sabors
Bategues de punta a punta.

Carxofa dolça i sensible
Simfonia que enamora
La boca és mar de saliva
A la llengua, pessigolles.

Fava xica, desgranada
Contrapunt de bell cruixir
Pasta ferma, concentrada
Brollador de vent mesquí.

Espàrrec esvelt i espigat
Palmó de marge i obaga
Gaiato polit i mudat
Sermó de truita sagrada.

diumenge, 2 d’abril del 2017

Ni quarts ni hores

Divendres. Parada d’autobusos de Sarroca. El sol salta de teulada en teulada, banya les façanes encarades a llevant. Aviat ballarà a la plaça del Casal.
Dilluns. Parada d’autobusos de Sarroca. El sol és davall de l’horitzó. Hi ha llum, però els relleus del poble es presenten adormits. El fanal de la plaça del Casal està encès.
És la mateixa hora, però és una hora més aviat. Absurd. Incomprensible. És molt nostre, això de remar contra el temps. Ens pensem que, rebatejant-lo, reinventant-lo, donarà més fruit. I el primer fruit que dóna, just l’endemà de canviar l’hora, és un desconcert com una casa de pagès. Si has quedat amb algú, te n’has d’assegurar: “Hora nova o hora vella?” Si dines a la mateixa hora –solar-, resulta que és massa aviat. Si dines a la mateixa hora –nominal-, resulta que fa una hora que et ganyolen els budells.
La son és el segon fruit. Perquè el cos humà s’ha d’engegar una hora abans, i l’adaptació no és automàtica. Costa. La setmana següent al canvi, exèrcits de somnolents deambulen pels carrers a no se sap quina hora, entren i surten de la feina amb ulls que sospiren per un coixí, hi ha racions suplementàries de cafè.
Perquè hem de canviar l’hora? No podríem seguir el ritme del sol, com la fauna i la flora de la salvatge garriga? La natura sí que va a l’hora! No com nosaltres, que no repiquem ni quarts ni hores.

Nota: Aquest article apareix al número 446 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'abril de 2017).

dissabte, 25 de març del 2017

Secà tou


SECÀ TOU

S’alça el dia lleganyós
S’estira, se frega, plora
Mulla el terra polsegós
Irriga, infiltra, xopa.

Clima quiet i molestós
Un somni, sortir al defora
La saó esponja el tros
Espera, recerca l’hora.

Lo verd brota jovençà
Creix la mata del secà
S’intueixen fruits i flors

Per les venes corre sang
Los peus malden amb lo fang
Se dissolen les temors.

dijous, 16 de març del 2017

Bover


BOVER

Carreteges la closca pintada
Amb los tons de la pols i la set
T’arreceres en fosca contrada
Sota un roc, dins del verd, vora el rec.

Surts a córrer quan ploren les bromes
Amb sabata, espardenya i bastó
Se barallen les dones i els homes
Per plegar-te i tancar-te a presó.

La garjola és feta de pauma
La vianda: silenci i quietud
Amorrat a l’envà de l’entrada
Desterrat del corrent i la llum.

T’afileren en llauna quadrada
Te remullen amb dutxa de sal
Te remenen amb mà foguejada
I te couen del cul fins a dalt.

T’adjudiquen un jaç de totxana
enxampat amb albí cobrellit
t’embolcallen amb manta espartana
I, encés, caragoles un crit.

Al secà, ets lo rei de la taula
No hi ha plat que te pugui igualar
Als devots, mos fas caure la bava
I la punxa ens tremola a la mà.


PD: La foto és del gran Jordi Bas.

dissabte, 4 de març del 2017

La crida


LA CRIDA
L’altaveu no rega fi
La sardana s’enrogalla
I amb prou feines pots sentir
Què despatxen a la plaça.

-Samarres i pijames
Sostenidors i mitjons
Mitges, calces i faixes
Espartenyes i calçons.

-Ganivets i davantals
Paelles i cassoles
Fustes, ferros i capçals
Tupins i carmanyoles.

-Abadejo i calamar
Sípia, lluç i sardina
Llangostí i escamarlà
Seitó, rap i tonyina.

I quan no hi ha cap marxant
L’agutzil encerta a dir
Que podeu venir aquí
A pagar la festa gran.

divendres, 17 de febrer del 2017

Utxesa


UTXESA

A la frontera del secà
Camí de Torres, a sol ponent
L’aigua s’entolla en un pantà
Remor de canyes, lo verd s’encén.

Xiquets en bici hi fan cap
Cercant piscina, somiant la mar
Braceig, camada, xip i xap
Calor mullada, humit tornar.

Sil·lur infame, malparit
Del cor d’Europa te van bombar
Tot peix que neda t’has cruspit
La dalla negra no et pot segar.

Bernat pescaire, d’esvelt coll
Vas de puntetes damunt del blau
Bequeges aire, sòl i moll
Pinxo d’Utxesa, un jonc al trau.

Senglar de mata i coscoll
De pi, muntanya, espluga i pols
De nit corrinyes, beus a doll
Tornes a casa quan naix lo sol.

A la frontera del regar
Cap a Sarroca, a sol naixent
L’aigua enlluerna en un pantà

Plaça de bromes, espill de vent. 

dimecres, 15 de febrer del 2017

Jaume

JAUME



Més que un amic, quasi de sang
Tinc tants records de tu, amb tu, per tu
Que no em caben a les mans.

Sempre que et veia, hi havia gresca
Una cassola o una paella
Crits i rialles, cacera i pesca
Homes i dones, grans i canalla.

Al final del setè dia
A Montoliu o Sarroca
Nostra tribu es reunia
Amb molta gana o poca.

L’oncle Prim canta la jota
La Tresita capgira el món
La Roser omple la copa
I l’Ignasi, el gel que es fon.

Mentrestant, el Jaume i jo
Per la Roseret perseguits
Acabem a damunt del llit
I encetem, altre cop, el joc.

Compro una casa, vaig a la presó
Emulo gestes de Napoleó
Mon monopoli no té parió
Valoro el risc de creuar el Rubicó.

Arriba el temps de l’auliva
Els grans treballen, xerren, couen
I el Jaume, ànima furtiva
Em diu que fugim, que no ens ouen.

Ens endinsàvem a la garriga
Cames lleugeres, sense fatiga
Obríem senders, trescàvem la serra
Des del cim, contemplàvem la terra.

De retorn a la borrassa
Els pares ens advertien
Que n’havia prou i massa
No escoltàvem: mig sentíem.  

Creixíem gràcies a la mort
Del raïm que transmuta en vi
Del porc que traspassa la cort
Del tord tendre, oliós i fi.


Divendres sant, prohibit menjar carn
Prims i Xenxis obeeixen la llei
Condueixen la processó al Baix Camp
I preguen davant un plat ple de peix.

Amb el Jaume, arraso el pa
I esgoto la salsera
Quan serveixen el calamar
Som en plena fartanera.

Cambrils, barques i sàrcies
Poc sol i volubilitat
Corredisses, passejades
Algú tornarà refredat.

A mesura que ens fem homes
Canviem família per dones
Adquirim una altra gana
Que, en fi, és la que mana.

I t’avies a un altre paisatge
A l’arbre on nies, piulen estrany
Si volem veure’t, és llarg viatge
Des de Ponent fins al Pla de l’Estany.

Però algú va inventar el calendari
I algú altre lo va saber aprofitar
Celebrant festes d’aniversari
Amb amics, amb parents, amb vi i menjar.

Totes i tots, ara i aquí
El Jaume volem honorar
I que tornis a ser com ahir
I que siguis així fins demà.