Quan un parla de les seves
coses, i ho fa en termes elogiosos, és fàcil que li diguin que és pretensiós,
presumptuós, propagandista.
Però, què passa quan aquest algú
està convençut que aquestes coses són bones i dignes de ser elogiades? Se n’ha
d’estar, de fer-ne propaganda, per por del que diran? O bé ha d’exposar el que
pensa? Què ha de pesar més, la humilitat o la sinceritat? Si aquest algú escriu
bé, o cuina millor, o viu en la terra on vol morir, perquè no podria viure
enlloc més, no ho ha de dir? No ha de fer propaganda del que la seva terra li
dóna, com l’oli de Sarroca, les ametlles d’Arbeca, els festucs de la
Granadella, el vi de la Pobla de Cérvoles, la cassola de tros de les Borges i
el braç de gitano de Cervià? No ha de fer propaganda de la pedra seca de
Torrebesses, les pintures rupestres del Cogul, la banqueta de Juneda, el riu
Set, les Crestes de la Llena o el Mirador del Cingle de la Pena?
Clar que n’ha de fer. I si li diuen que és propagandista, pot respondre
que la propaganda pot ser enganyosa, però també certa.
Nota: Aquest article apareix al número 349 del quinzenal SomGarrigues (del 5 al 18 de juliol de 2013)