L'allioli és un estat d'ànim

Talles els alls en fines làmines, les colgues de sal i repiques amb mà de morter. Obtens una pasta espessa. Aboques oli del setrill i fas rodar el canell. La pasta s’amoroseix. Trenques un ou. Canvies el rovell de clasca a clasca, una vegada i una altra, i adolles la clara en un bol. Aboques el rovell al morter i tornes a fer rodar el canell. I a abocar oli del setrill. Quan s’empastra a les parets del morter, l’allioli està lligat.
La teoria és molt simple, la pràctica es pot complicar. Perquè la història n’és plena, d’alliolis deslligats. Fins i tot els grans mestres allioliers poden tenir un mal dia i no lligar l’allioli. Ho vam veure a Torrebesses, el mes passat, al concurs d’allioli dels Camins d'or líquid. Per tant, no n’hi ha prou amb traça i experiència, cal un estat d’ànim. Cal atenció, concentració, paciència i constància. Cal patxorra. Els millors alliolis són aquells que estan fets amb una patxorra més gran que el terme de la Granadella.
L’allioli és un estat d’ànim. Com més lligat tinguem l’un, més lligarem l’altre.

 

Lletraguarda

A Bellaguarda, un dissabte de setembre, ens vam trobar una gent per parlar de llibres. A la sala del ball, asseguts en cadires plegables de fusta, vam debatre sobre l’escriptura i la lectura; sobre Maria Àngels Anglada, Josep Palau i Fabre i Miquel Martí i Pol; sobre autors d’aquí i de més enllà, sobre poesia, teatre, assaig i novel·la.

La trobada, impulsada per Àlex Broch i amb el suport del Consell Comarcal, el Centre d’Estudis, la ILC, l'AELC i l’Ajuntament de Bellaguarda, va resultar tan senzilla com plena, tan austera com rica. L’intercanvi d’opinions va ser planer i cordial, instructiu i constructiu. Però allò que va convertir la jornada en quelcom especial, únic, va ser que es fes a Bellaguarda. En una punta de les Garrigues, envoltada d’ametllers i olivers, de pins i molins, vam poder parlar de quelcom tan bonic com els llibres. I no vam haver d’anar a la capital per fer-ho, perquè Bellaguarda era la nostra capital. La capital de la terra, els núvols, el vent, el blau del cel, el verd dels arbres i de les lletres que es fan i es desfan.

Nota: Aquest article apareix al número 382 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 de novembre de 2014)

Interseccions i relleus

Interseccions és un llibre de relleus, una cursa de relleus. Els personatges de cada historia tenen un vincleamb la historia d’abans i la de després. Els personatges es passen el testimoni de l’un a l’altre, en una cursa de vint capítols que dóna la volta a l’estadi del llibre. 
Els protagonistes són joves i vells, homes i dones, cantants, periodistes, advocats, funcionaris, escriptors, jubilats, mestres, repartidors de pizzes, dependents de comerç, futbolistes i ballarines.Tots tenen un punt de tristesa a la mirada, al pensament, al cor. Poden ser personatges molt lluminosos, però tots tenen les seves ombres. Precisament, l’Eduard, quan descriu els paisatges, en la seva majoria paisatges urbans, extreu aquests clarobscurs de l’interior dels personatges i els pinta al cel o als carrers de la ciutat. Com en una pintura de Rembrandt, un feix de llum travessa un cel fosc, o un fanal il·lumina pobrament un carreró. 
L’Eduard, gran lector com és, homenatja al seu llibre els escriptors que l’han marcat: Julio Cortázar, William Faulkner, Walt Whitman i Joan Vinyoli. També homenatja els llibres i l’escriptura. Especialment brillants són els capítols 7 i 8, Es moment i El passeig, respectivament, en què parla del rerafons de l’escriptura. Fulls amb versos rebregats, ampolles de vi, esperes infructuoses… En aquests capítols, un hi troba frases com “Fa tants anys i tan poc temps enrere”. Frases que podrien ser versos, perquè resumeixen, en poques paraules, móns sencers. 
A Interseccions hi ha amor, mort, amistat, infidelitat i fidelitat, música i futbol, passat i present,seny i rauxa, records i somnis, quedar-se o marxar, afrontar o fugir. Però també hi ha molt, i això s’ha de subratllar bé, hi ha molt Eduard. Hi surt el Barça, i com no podia ser d’una altra manera, Messi. Per un culer com tu, suposo que deuria ser irreprimible, la temptació de fer aparèixer el nostre millor futbolista de tots els temps. Relacionat amb Messi, de tant en tant treu el cap l’imaginari argentí, ja sigui en forma de tango o de referències a la dictadura dels anys 70 i 80. Suposo que aquesta temptació també deu ser irreprimible, tenint en compte l’ascendència argentina de part de la teva família. També surt algun personatge que arriba d’hora a la feina, ben d’hora ben d’hora ben d’hora, que diría aquell. La qual cosa és molt de l’Eduard. I hi surt un director d’otegé, com l’Eduard, però no tan bo com l’Eduard, deixem-ho així…  
Interseccions és, com deia al principi, un llibre de relleus. I és, també, un llibre amb relleus. Relleus en el paisatge, relleus a la sortida o la posta de sol, relleus als carrers de les ciutats que apareixen als diversos capítols, i relleus en els mateixos personatges. Potser aquests relleus apareixen perquè són personatges pensatius, que donen molts tombs a les coses, que es pregunten què hauria passat si haguessin fet o no haguessin fet aquella cosa en concret. No són personatges plans, són gent amb substància, gent que pensa i fa pensar. 
Per tant, si voleu una lectura amena, àgil, planera, amb substància i que faci pensar, heu de llegar Interseccions. Hi ha vint relats, però si us hi fixeu bé, si pareu atenció, dins de cada relat, a cada paràgraf, o a cada frase, n’hi ha molts més.

El so de la fruita dolça

L’auberge amb vi és bo, però és millor amb música. Després d’escoltar ForVmbrass, quintet de metall –tuba, trombó, trompa i dues trompetes- format per músics de l’Orquestra Julià Carbonell, a cada dau de préssec vaig reviure la marxa triomfal d’Aïda, l’òpera Carmen, el tango La Cumparsita. Quan escurava el vi, endolcit, que romania al cul del got, assaboria les cançons de Serrat, Llach, Nino Rota i Ennio Morricone.

A Aitona, fent els Camins de Fruita Dolça, vaig sentir que anàvem pel bon sender. Que el paisatge, si es treballa bé, pot donar molt fruit. Fruiturisme, un projecte de l’Ajuntament d’Aitona, vol mostrar la maduració, collita i  tractament de la fruita; ensenyar el contrast entre l’horta i el secà del seu terme; exhibir els camps de fruiters quan floreixen i exposar receptes diferents, com la coca de recapte de fruita dolça, el mojito de paraguaio i les croquetes de bacallà amb nectarina. El que abans era ciència-ficció, ara és real. La fruita dolça no només es toca, es mira, s'olora i es tasta, també sona. L'escolteu? 

Nota: Aquest article apareix al número 379 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 de setembre de 2014)

C@lors del secà

El sol d’estiu, al secà, cau tan fort que apallisa els colors del paisatge. El cel té un blau de texans gastats; els sembrats, un groc rovellat; la salvatge garriga, un verd corsecat, i els olivers i els ametllers fan veure que no hi són. Hom no pot mirar el paisatge a la cara: ha de mirar-lo als peus, perquè l’enlluernament del sol, la calor i la xafogor obliguen a abaixar els ulls.

Ara bé, hi ha un moment, encara que sigui al fort de l’estiu, en què es poden copsar els colors del secà. És a la posta del sol. Llavors, el verd reviscola, el blau del cel estira les cames, les ombres guanyen relleu i hom pot alçar els ulls i esguardar l’horitzó. Les blanques façanes descansen i el maó vermell d’eres i corrals perleja.

I si a aquest paisatge hi afegiu una garbinada tèbia i manyaga, ja teniu les condicions ideals per contemplar els colors del secà. Serà una tasca tranquil·la, però atenta i sense pausa. Perquè la claror es fon, el cel es panseix, els contorns de les coses s’esborren, la nit avança implacable i és hora d’anar a sopar.

Nota: Aquest article apareix al número 376 del quinzenal SomGarrigues (de l'1 al 13 d'agost de 2014) 

Pressa

La pressa m’avorreix, em revolta, em cansa i m’esgota. És absurda, perquè, de la mateixa manera que arriba, se’n va. És efervescència, escuma, bombolles de sabó.

Si tinc pressa, em pregunto si podia haver posat quelcom de la meva part per no tenir-ne. Perquè llavors, la pressa és pura invenció meva, un artifici derivat de les meves mancances. Però si no podia fer-hi res, perquè la pressa forma part del meu clima, procuro combatre-la. Vaig més lent, però no paro. Faig menys, però intento fer-ho bé. Renuncio per aconseguir; nego per afirmar; allunyo per apropar, sóc dolent per ser bo. Trenco i tallo per fer créixer.

La pressa és el gran monstre del nostre temps, però és quelcom molt petit. És quelcom massa petit perquè ens hi haguem de sotmetre. Mereixem coses millors, totes les coses millors. I no mereixem viure amb pressa, perquè nosaltres no som nosaltres. Perquè nosaltres no podem ser nosaltres.

La pressa m’entristeix, m’atordeix, em desanima i em fa pena. Molta pena. Serà possible, algun dia, veure i viure un món sense pressa?

Nota: Aquest article apareix al número 373 del quinzenal SomGarrigues (del 20 de juny al 3 de juliol de 2014)

Maduixes

Diumenge. Les set de la tarda. Les ombres comencen a torçar-se. Hem vingut al Farginal, l’hort del padrí Ignasi, a collir maduixes. L’Aina, la Joana i el David escullen les més roges. No són gaire grosses, ni d’un vermell esclatant, però resulten saboroses. No cal que estiguin fredes, ni amanides amb suc de taronja, ni amb l’almívar del préssec, ni amb vi ranci, ni amb sucre. Només cal mullar-les i mossegar-les, per copsar-ne un gust poc àcid i molt tendre. Només cal tastar-les al costat de la maduixera, la carxofera, la favera i l’esparreguera, de la figuera i el noguer, del presseguer i l’albercoquer, de les cebes i els alls tendres, de l’herbabona i l’aufàpia, del roser i de la Roser. Perquè les maduixes sempre seran més bones si te les menges on les has collit, perquè tindran el perfum de la terra on han crescut, de la pluja que les ha banyat, del sol que les ha enrojolat i del cerç i la garbinada que les ha mogut. Perquè les maduixes del Farginal sempre seran més bones si te les menges al Farginal, l’hort del padrí Ignasi.

Nota: Aquest article apareix al número 370 del quinzenal SomGarrigues (del 9 al 22 de maig de 2014) 

Aire, que ve d'Alfés

Un dissabte de març, anant a Sarroca, vaig veure mitja dotzena d’avionetes que sobrevolaven l’aeròdrom d’Alfés. Feien cercles al voltant de la pista, baixaven, i quan semblava que havien d’aterrrar, s’enlairaven. Jo, que donava l’aeròdrom per mort, enterrat i colonitzat pel timó i l’alosa becuda, me’n vaig alegrar. Però no del tot.
Perquè a Alguaire hi ha un aeroport nou, caríssim i a dia d’avui inútil. Se’ns va vendre que Lleida necessitava aquest aeroport, que portaria esquiadors al Pirineu, turistes a la Plana i lleidatans de negocis i xerinola pel món. I molts de nosaltres, amb més o menys reserves, ho vam comprar.
Mala compra, perquè a Alguaire hi ha aeroport, però no avions. Que en pot haver més, un dissabte qualsevol, en un aeròdrom d’estar per casa almig de la salvatge garriga.
A qui ha beneficiat l’aeroport d’Alguaire? A qui ha perjudicat? S’enllestirà, l’autovia que hi passa a tocar i que mor a pocs metres? L’aeroport servirà d’alguna cosa? O l’hauran de desmuntar peça per peça? I la mare de totes les preguntes: calia?

Nota: Aquest article apareix al número 367 del quinzenal SomGarrigues (del 28 de març a l'11 d'abril de 2014) 

La passa

Mocs, esternuts, plorera, migranya, febre o perbocaments. Mal de gola, pit, ossos, panxa o cames. Aquest principi d'any, la passa en torna a fer de les seves. El temps no hi ajuda, perquè tan aviat fa bo com dolent. Un dia mascara el sol, l'altre se t'emporta el vent i el de més enllà s'aplana la broma. Divendres gela, dissabte és calma i diumenge neva.
I acudeixes al metge. I t'informa que has arreplegat un virus. I et recepta el mateix de sempre, si és que t'ho recepta, perquè no hi ha un duro i tothom s'estalvia el que pot. I tornes a casa, i no t'acabes la feina, perquè la canalla no ho entén, que tu tinguis la passa. Vas més lent que un caragol, les busques del rellotge no avancen i un fregadís és un tro. I l'endemà tornes al treball, perquè estàs millor aquí que a casa, i perquè cada dia malalt a casa significa menys diners per a tu. I així vas fent, passant amb passeres, esperant que passi la passa. I al final l'acabes passant, i tant. La passes als companys de feina i au, a passar-la ells també.

Nota: Aquest article apareix al número 364 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de febrer de 2014)