Pep Carcellé

El Pep Carcellé m’avisa que he de presentar el seu últim llibre. I jo corro a presentar-lo. No ho faig perquè ell va presentar el meu últim llibre; ni perquè tingui “mono” de presentacions, ni perquè em pagui el sopar. Ho faig perquè és ell. Ho faig perquè me l’estimo.

És possible no estimar un home tan vital, generós, carismàtic, rialler, sentimental, rigorós, patriota, romàntic, exigent, esportista, artista i rapitenc? Un home que, a El Parlar de la Ràpita, ens pesca paraules com grúmol –cloïssa-, canyut –navalla-, caximona –clatellot-, caldor –escalfor-, furacà –huracà-, garramanxo –taca de tinta-, gonia –pressa-, gord –gras-, güelo –avi-, maldar –renyar-, matutero –furtiu-, salida –bufanda-, tano –fred intens-, tito –gall dindi- o xalomar –ensumar?. Un home que, a Crònica d’un descens, transfigura la baixada de categoria de la UE Rapitenca en una declaració d’amor al futbol i al seu poble? Un home que, a Dos de llibre –el llibre que presento-, tracta els llibres amb la devoció que haurien de merèixer?

És possible? És clar que no! Pep, “maldito”, “gavilà pardo”, si jo fos dona… 

Nota: Aquest article apareix al número 325 del quinzenal SomGarrigues (del 14 al 27 de setembre de 2012).

Nosaltres no som d'eixa Europa

Per si no us ho havien dit, el proper 20 de febrer fem un referèndum. No és per decidir si volem continuar units a l’estat espanyol o volem la independència, si volem seguir a l’OTAN o sortir-nos-en, si volem destinar més ajudes a la cooperació exterior o no. Ni tan sols per decidir si volem seguir mantenint una gent que no fa res més de profit que anar a la neu a fotre’s de lloros amb els esquís, al mar a hissar i a plegar les veles de qualsevol closca de nou i a lluir davant les càmeres la posició que en Cisquet els va deixar en testament. No, res de tot això: votem si acceptem o no la Constitució Europea.

I el govern espanyol, aprofitant l’avinentesa, ens ha endinyat una campanya publicitària que ens ha deixat mig torts. Després dels torrons, les neules, les bombolles del cava i la costa de gener ja només faltava que no poguéssim donar un pas sense sentir que aquesta norma garantirà el respecte per la llibertat, la democràcia, la igualtat, els drets humans... L’allau propagandístic ha estat tan gros que fa basarda pensar com serà la vida des d’ara fins el dia de sant Nemesi.

Ens la pinten molt xocanta, la constitució. Servirà per convertir l’Europa dels vint-i-cinc en un espai de seguretat i justícia sense fronteres; obrarà a favor del desenvolupament sostenible basat en un creixement econòmic equilibrat; fomentarà la cohesió econòmica, social i territorial dels estats membres; servirà per a quelcom tan metafísic com fer participar més la societat civil en la presa de decisions... Si enlloc de ser una norma jurídica fos un noi, totes les noies sospirarien per la seva ossamenta. I si fos noia, tindria una tribu d’admiradors que moririen per obtenir-ne quatre paraules o un lleuger somrís.

Llàstima que, com totes les coses d’aquest món, el projecte de Constitució Europea sigui quelcom diferent d’allò que aparenta. Quan t’hi apropes veus que té arrugues, bonys, i que li falta un bon bocí per ser considerat el cànon de bellesa legislativa per excel·lència. Perquè insisteix en la llibertat de circulació de capitals, però no concreta res sobre el dret a una feina digna. Perquè fa referència al comerç lliure, però no esmenta com es tradueix, a la pràctica, que tots els ciutadans europeus tinguem dret a l’habitatge i a la salut. Perquè permet que el Banc Central Europeu ens dicti quina política econòmica hem de seguir, però en canvi impedeix un control real i democràtic per part dels països membres. Perquè atorga al Parlament europeu un paper més actiu, amb més competències, però no és capaç d’instaurar la figura del President europeu, escollit per tots els ciutadans de la Unió. Perquè dóna un bri més de protagonisme a les regions, però a l’hora de la veritat qui continua tallant el bacallà són els estats. I perquè no no reconeix com a oficial una llengua, la nostra, que es xerra en tres estats membres i que figura entre els deu idiomes amb més parlants del nou tinglado comunitari.

Per tots aquests motius crec que no podem donar suport a la Constitució Europea. No pas perquè no tingui coses bones, que en té, sinó perquè en podria tenir moltíssimes més. Penso que ha arribat l’hora d’exercir el nostre europeisme com toca: essent exigents i rebutjant tot intent de fer-nos combregar amb rodes de molí. Hem de deixar-los clar d’una vegada que nosaltres no som, no hem sigut mai ni volem ser d’una Europa així.

Nota: Aquest article va aparèixer el 13 de gener de 2005 al SomGarrigues Weblog. Posteriorment al número 130 del quinzenal SomGarrigues (de l'11 al 25 de febrer de 2005)

Entrepussar amb la mateixa paraula

El llenguatge té unes coses… Sota una aparença inofensiva, quatre paraules escadusseres se’t poden posar travesseres a l’hora de pronunciar-les. Tant li fa que siguin llargues o curtes; cultes o planeres; planes, esdrúixoles o agudes; tiques, xiques, miques, cama-curtes o ballariques: quan menys t’ho esperes se’t fa un nus a la llengua i no hi ha manera de desnusar-lo.

N’hi ha que ho converteixen en una professió no remunerada, això de crear frases costerudes, pedregoses i plenes de giravolts. Tan aviat et poden dir que els alls tendres couen i que els secs piquen com que, per al seu gust, ja plou prou, pel poc que plou. Que el penjat, si es despenja, fotrà de mig a mig els setze jutges del jutjat, perquè ja no podran menjar-li més el fetge. I que, fins i tot, en coneixen una que codonys collia, collia codonys, codonys collia, collia codonys... de genollons.

Ara, de la mateixa manera que els embarbussaments suposen un problema per a la dicció, també serveixen per millorar-la. En efecte, el fet que entrepussem, una vegada i una altra, amb la mateixa paraula, fa que moltes vegades ens entestem a superar-nos, a esquivar els paranys lingüístics. Ens hi mirem més, en allò que diem, xerrem més a poc a poc, ens preguntem què significa aquella paraula estranyota, maixanta, que no es pot agafar per cap cantó.

A més, són una eina valuosíssima per ensenyar la nostra llengua als nouvinguts. Quantes vegades fins ara un andalús, un castellà, un francès, un romanès, un equatorià o un marroquí han entrat en contacte amb l’idioma gràcies al Pinxo i al Panxo? Quantes d’altres a partir d’aquest moment un xinès, un senegalès, un turc, un neozelandès, un bolivià o un armeni s’estrenaran en català degustant un plat blanc pla ple de pebre negre?

 I suposen una mostra més de l’humor de tota la vida, d’arrel popular, un humor que no pretén riure’s de ningú, sinó compartir una bona riallada amb tothom qui s’hi vulgui afegir. Un humor que té efectes terapèutics, que tan aviat pot fer-te oblidar les penes com deslliurar-te momentàniament d’una mal de cap eixordador. Perquè qui pot estar-se de riure quan li diuen, depressa depressa, que n’hi ha una que collia codonys, codonys collia, collia codonys, codonys collia, collia collons –perdonin les molèsties-, codonys collia... a l’hort de la tia Maria? 

Nota: Aquest article va aparèixer el 27 de desembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Borges Districte Federal

Les pugnes entre els pobles de les Garrigues ja no són el que eren. Ara la gent està més en contacte, més barrejada, ja no veu els col·lectius veïns com a rivals. Més aviat, diria que els veu com a companys de viatge en el camí cap a la misèria.

Només queda una feble rivalitat envers la capital de comarca, a la qual, periòdicament, se l’acusa de centralista, acaparadora i de tenir els fums pujats. Les Borges Blanques, per tant, s’endú tots els cops, sobretot per part dels seus immediats veïns geogràfics. Tant és així, que els d’Arbeca, o els de Juneda, o els de Castelldans, o els de Cervià... han inventat uns gentilicis que resumeixen i simplifiquen la idea que tenen dels ciutadans del cap i casal: borjuts i borjudes.

Fins aquí, res d’estrany. Ja acostuma a passar, que els petits es contrapunten amb el gros per reclamar un tracte més just i igualitari, per autoafirmar-se o simplement per tocar allò que no sona. El que no està tan vist és que el gros encara s’hagi de buscar un contrincant més fort per tal de reproduir els mateixos vicis. En el cas que ens ocupa, els borgencs i les borgenques –ara segons la denominació oficial- projecten la seva rivalitat cap a les mollerussenques i els mollerussencs. De Mollerussa, vaja.

Els acusen de xuclar totes les inversions importants dels últims anys gràcies a la bona sintonia que han tingut amb el poder polític. Per això a Mollerussa tenen uns polígons industrials com déu mana i a les Borges no, per aquesta raó a Mollerussa tenen piscina coberta i a les Borges no, per aquest motiu a Mollerussa tenen parc de bombers professionals i a les Borges sembla que s’hauran d’acontentar amb un parc de bombers voluntaris... L’explicació última sempre rau en la capacitat de Mollerussa d’aconseguir el toquet de gràcia dels que manen.

El desenvolupament de Mollerussa durant les últimes dècades no s’ha explicat per l’actitud emprenedora dels que hi viuen, no. Deu ser casualitat, doncs, que a la capital del Pla d’Urgell hi facin un grapat de fires importants i a les Borges només una, o que Mollerussa hagi prosperat més tot i tenir una xarxa de comunicacions menys completa que la de les Borges –compte, menys completa no significa de menys qualitat. Si en un costat de la balança hi poseu una autovia i una via de tren ronyosa, la que va a Manresa, i en l’altre hi col·loqueu una autopista, la carretera de la costa i la via on hi circulen tots els trens d’entitat que uneixen Madrid i Barcelona, sembla bastant clar cap a on es decantarà: cap a les Borges.

També deu ser casualitat que, tot i ser la capital, les Borges no sigui prou bona per tenir equipaments que tenen els seus veïns més pobres. Com per exemple,
un cinema. O un teatre. A Cervià i Castelldans passen pel·lícules cada setmana, i a Juneda tenen l’únic teatre municipal de la salvatge garriga, el Foment.
Així doncs, paga la pena queixar-se tant de Mollerussa quan potser no s’aprofiten les pròpies potencialitats? No és una excusa de mal pagador per ocultar que algunes coses no s’han fet bé, o simplement, no s’han fet? O
una manera de negar l’èxit d’aquells que, al contrari, han reeixit en els seus intents? Perquè no es progressa només amb una empenteta, sinó que cal mantenir l’esforç durant tota la cursa...

Millor fóra que les Borges exercís, d’una vegada per totes, el lideratge que la Federació Garriguenca necessita. Un lideratge fort, dur, producte d’una determinació, una paciència i un esforç sense límits. Un lideratge que apostés per la creativitat, per les solucions imaginatives, per intentar anar un pas més avançats que els competidors.
D’acord que això últim no és fàcil, gens fàcil, però per poc que hom hi doni unes quantes voltes sempre pot treure’s suc del magí. Per exemple, que a l’estació de tren de les Borges hi puja una quantitat gens menyspreable de viatgers? Doncs arreglem-la, adeqüem-ne l’entorn, fem-hi comerços que puguin treure beneficis d’aquesta afluència de gent. Instal·lem-hi el parc temàtic de l’ametlla o la seu central del Comando Garrigues, si cal. Però fem-hi alguna cosa, ni que sigui per veure com els de Fondarella, el Palau d’Anglesola, Miralcamp, Golmés o la mateixa Mollerussa –usuaris fidels de l’estació garriguenca, tinguem-ho present- hi amollen els pistrincs.

Nota: Aquest article va aparèixer el 23 de desembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.

L'excusa de l'abocador

Sempre ho veureu igual: quan es vol fer un abocador en un poble qualsevol, de seguida es formen dos bàndols. Els favorables i els contraris. Els oficialistes i la resistencia. Qui el beneeix i qui el malda. Sempre ha estat així.

I com que sempre ha estat així, Vinaixa no n’ha sigut pas l’excepció. Hem vist, a cada número del SomGarrigues, com la secció d’opinió vessava de partidaris i detractors del centre d’acollida de residus –costa trobar sinònims d’abocador que tinguin bona presència lingüística. També hi vessaven els temperaments, de manera que a vegades les missives es converien en un desafiament al que no es pot dir –i encara menys publicar- en els mitjans de comunicació escrits.

A més, la polèmica va saltar ràpidament els confins del terme de Vinaixa. I ho va fer en direcció, casualment, al periòdic on sorteen publicades aquestes cartes. Igual que durant la controvèrsia per l’abocador de Juncosa, SomGarrigues va prendre-hi partit… Però no s’hi va posar travesser. Es va quedar a l’expectativa, en una actitud massa coincident amb la de l’ajuntament de Vinaixa –deia que respectaria la voluntat del poble, com així va ser. I això que es deia que el de les Garrigues podia ser l’hereu, amb tot el dot, del macroabocador del Garraf! Al costat d’això l’abocador de residus industrials de Juncosa podia semblar una beneitura.

A l’altre costat de la trinxera, a la rasa on s’aplegaven els contraris al residuòdrom –aquesta vegada tampoc me n’he sortit- hi havia institucions que es van distinguir, en el seu moment, pel suport a l’abocador de Juncosa. No totes, val a dir-ho, però sí algunes que van obrar com si es tractés d’una revenja. Per fer-ho més entenedor, diguem que no van actuar segons el refrany que diu “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú”, sinó que es van regir pel principi de “Com que les vam haver de passar canutes, ara us toca a vosaltres passar per la pedra”. El que menys importava era discutir els detalls tècnics de l’abocador.

Per si no n’hi havia prou, l’alcalde de Juncosa durant la problemàtica dels residus va ser guardonat, fa uns mesos, amb el premi Garriguenc de l’Any. Oficialment es va dir que la concessió responia a la feina feta a favor dels regs de la comarca. Però en veu baixa tothom comenta que aquesta és la contrapartida als mals moments que va passar quan tenia quasi tota la comarca en contra.

No ens hauria d’estranyar, l’ús dels premis amb finalitats partidistes. Después de la retirada del projecte de Juncosa el Garriguenc de l’any va ser l’alcalde del Soleràs, claríssim detractor de l’abocador. La diferència –o la similitud, segons com es miri- és que abans els que manaven al cap i casal portaven uns altres collars.

Aquest és el bagatge que ens va deixar la proposta de fer un abocador a Vinaixa: divisions no només al poble, sinó més enllà. Més enllà en l’espai i en el temps.  El fet que es desestimés la deixalleria –mira, sembla que ara l’he encertat- tampoc hi va ajudar. Com no hi hauria ajudat un dinar de germanor, una petició de perdó a l’Altíssim o la purificació de les ànimes a les aigües del riu Set. Quan el més important, per a certa gent, és buscar una excusa per barallar-se –es digui abocador, polígon industrial o moció de censura-, no hi ha res a fotre. Sempre ho he vist igual.

Nota: Aquest article va aparèixer el 2 de novembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.

El més calent és a l'aigüera

La iniciativa d’alguns alcaldes del Segrià per constituir-se en subcomarca podria semblar, a simple vista, una bestiesa. O una forma de pidolar una subcapitalitat per a Artesa de Lleida, Albatàrrec, Sudanell o Torres de Segre. Fins i tot podria parèixer, als ulls de l’expansionisme borgenc, una conspiració perquè les Garrigues mai més pogués recuperar els territoris –grans, rics i humits territoris, per cert- situats a l’oest del Cogul i de Granyena.

Però jo crec que això respon a motius ben diferents, i força ben fonamentats. Sense estar d’acord a reclamar una subcomarca per a pobles com Puigverd, Artesa, Aspa, Alfés, Alcanó, Sunyer, Torres, Sudanell, Montoliu i Albatàrrec, perquè resultaria ineficient i geogràficament un embolic, no puc deixar d’entendre què els motiva a fer-ho: la decisió de la Generalitat no construir el futur aeroport de Lleida a Alfés.

De ben segur que això ha molestat, i molt, els alcaldes d’aquests pobles, els quals en alguns casos ja tenien en marxa plans de creixement urbanístic. Confiaven que l’aeroport fos el motor que acabés de dinamitzar pobles com Aspa, per exemple, que està en peu de guerra des de la decisió del Govern de limitar la zona de regadiu del Segarra-Garrigues per criteris de protecció de les aus estepàries. O com Alcanó, un poble que tot i la proximitat amb Lleida –un quart d’hora escàs- no fa sinó perdre habitants.

Per tant, s’han sentit poc o gens representats per la Generalitat, la qual no ha fet cas de les seves demandes per fer l’aeroport a Alfés. Els han tirat una gerra d’aigua freda i gelada a les seves il·lusions, els han donat una carabassa ben grossa. I no només a ells, sinó a la gran majoria de la gent d’aquestes contrades, que veien en la infrastructura el miracle que esperaven per sortir de la misèria –la Granadella, Llardecans o Maials queden a menys de mitja hora d’Alfés.

No és gens agosarat fer aquesta afirmació. Com tampoc ho és que els contraris a Alfés no passaven de quatre ecologistes i, potser, els que hi tenien a perdre amb la competència d’un nou aeroport. Això últim explicaria la demora i el posterior rebuig de l’obra, perquè en d’altres casos d’agressió més clara al territori els projectes s’estan portant a terme. La construcció d’una pista d’esquí a la Vall Fosca n’és un exemple claríssim. Per cert, aquest projecte també compta amb el suport de la gent dels pobles veïns i el rebuig dels ecologistes.

Així doncs, s’hauria de veure la iniciativa del Segre Sud-Est –curiós subnom per a la futura subcomarca- no tant com una reacció infantil dels pobles que no han vist satisfetes les seves pretensions, sinó com un toc d’atenció al Govern. Un toc d’atenció que revela descontentament, sensació d’abandó i haver deixat escapar un tren que difícilment tornarà a passar... encara que hi posin vies noves.

Nota: Aquest article va aparèixer el 3 de setembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Una qüestió d'imatge

Ens fem un fart de reflexionar sobre les Garrigues, en denunciem les mancances, proposem millores, elaborem teories que converteixen l’oli d’oliva en la força que mou el món... De tant pensar-hi pot ser que a algú li surti fum del cap, però és un exercici que ajuda a tenir una imatge més o menys encertada de l’entorn on ens movem. I no només una imatge física, que resulta d’identificar una serra, una vall, una carretera o el rastre d’un ramat de corders que hi pastura, sinó també psicològica, que es refereix als comportaments o a la forma de veure el món dels ciutadans de la salvatge garriga.

No es pot dir el mateix de la imatge de la comarca que s’ensenya als mitjans de comunicació. Televisions, ràdios, premsa -fins i tot premsa pretesament comarcal- o portals d’internet acostumen a situar les Garrigues en primera plana informativa quan hi ha mala collita d’ametlles, cereal o olives, quan hi ha algun accident mortal a l’autopista, quan els pagesos tallen la circulació o quan, a mig gener, es fa la Fira de l’Oli a les Borges Blanques. Tret d’honroses excepcions, els mitjans es queden amb la crosta del pa, sense saber que més endins hi ha la molla.

Per corregir aquesta situació és imprescindible emprendre una nova –que jo sàpiga fins al moment no n’hi ha haguda cap- i bona política de comunicació. Una estratègia comunicativa que expliqui que la comarca també té jaciments arqueològics com els Vilars a Arbeca, Minferri a Juneda, la Cova dels Moros al Cogul i un patrimoni encara per descobrir com són les cabanes de volta. Que digui que gaudeix de bons enllaços viaris i ferroviaris per atreure empreses. Que potenciï rutes turístiques encara poc conegudes -la del riu Set n’és una- i que en creï de noves a les Garrigues Altes. Que faci veure sense estridències que els pagesos no es queixen perquè sí, que no són tan rics com sembla, i que les subvencions són, a vegades, l’única garantia perquè subsisteixin ells i el territori. I que ho faci coordinadament, de manera que un dia insisteixi en un punt i l’endemà en un altre, però sense perdre el fil conductor que ha de ser actualitzar els coneixements del gran públic en matèria garriguenca.

Ara, es pot fer molt bona política de comunicació, però no tot depèn de nosaltres. Si resulta que volem vendre als mitjans una determinada imatge de les Garrigues i no ens la volem comprar, estem ben arreglats. Si els diaris, i les ràdios, i les televisions volen continuar amb els tòpics de sempre –potser perquè porta menys feina que documentar-se-, i reaccionen davant els nostres esforços mediàtics com si sentissin ploure, poca cosa hi podem fer. Només podem perseverar, esperar que la llum il·lumini les seves consciències o, qui sap... Fer el paper que ens han assignat d’antuvi?

Nota: Aquest article va aparèixer el 2 de setembre de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Aprendre de l'escola

Sovint, quan busco informació a internet sobre els pobles de les Garrigues, em sento com un dels primers exploradors del continent antàrtic: hi ha tanta poca cosa feta i és tan repetitiva que qualsevol novetat constitueix una troballa preciosa. Pocs ajuntaments tenen pàgines en condicions, mínimament elaborades, que facin venir ganes de saber més sobre els seus edificis històrics, els seus costums o la seva gastronomia. A més, els continguts s’assemblen tant que tant és buscar en una web com en una altra. Al final, sempre arribarem a la conclusió que aquella vila té orígens pre-romans, que fa la festa major per la Mare de Déu d’Agost i que té un oli que fa caure de cul... de bo que és, evidentment.

Per sort, la regla té sempre una excepció que l’acompanya de bracet. En el cas que ens ocupa, es tracta de les pàgines de les escoles públiques, aplegades sota el paraigua comú de la web xtec.es. Només cal buscar un centre o una Zona Escolar Rural -que aplega diverses escoles- i ràpidament podrem consultar la història, les llegendes, els costums, els antics oficis, els conreus, la vegetació o fotografies del poble que vulguem. Es tracta de pàgines austeres, humils, amb limitacions tècniques, és cert, però d’un valor incalculable. Per l’esforç que representen i per la quantitat de dades que no es poden trobar en cap altre lloc de la xarxa.

I això ho han fet els nens i les nenes de l’escola amb l’ajut dels mestres, no pas les autoritats comarcals o els ajuntaments. Amb poca cosa més que una càmera fotogràfica, la xarxa d’internet, uns quants llibres de referència i una capacitat interrogatòria que faria parlar les pedres han aconseguit moltíssim. I m’atreviria a dir que molt més que les administracions municipals o comarcals, gens preocupades a fer difusió dels pobles a la xarxa o massa entestades a fer publicitat dels respectius equips de govern.

I el més important: ho han fet sense cobrar ni un ral. Sense demanar res a canvi. Molt diferent de la forma de procedir en els temps que corren, on sembla que totes les activitats humanes estiguin taxades i desglossades per conceptes. Molt diferent d’unes pàgines web que han costat un ull de la cara i que, en algun cas, només serveixen per dir les quatre obvietats de sempre.

Per tant, perquè no es presta més atenció a la tasca dels nostres escolars? Perquè el Consell Comarcal o els consistoris municipals no posen el link –l’enllaç- de l’escola a la web oficial? Perquè no se’ls dóna més recursos perquè modernitzin el material informàtic? Perquè no els demanen ajuda per confegir una pàgina amb cara i ulls, quan en alguns pobles amb prou feines tenen una fotografia de missa i quatre ratlles escrites depressa i corrents?

Creieu-me que val la pena aquest esforç. No produeix compensacions econòmiques, però com a mínim t’omple l’esperit. A mi em va passar quan vaig llegir, a la web de l’escola del Soleràs, perquè el seu terme era tan petit i irregular. Doncs resulta que els pobles d’aquells verals van decidir, un bon dia, repartir-se el territori per treballar-lo i fer-lo produir. Van acordar que ho farien de la següent manera: a data i hora fixa, quan el sol tragués el cap per l’horitzó, els homes de cada poble sortirien cames ajudeu-me en totes direccions. Així, quan es trobessin amb els del poble veí, quedaria establerta la divisòria dels termes.

Però el destí -i encara més l’ésser humà- és molt capriciós, i es va donar que era temporada de figues. I com que l’entorn immediat del Soleràs estava ple de figueres, els homes no es pogueren resistir a fruits tan dolços, saborosos i refrescats per la matina. El que en principi havia de ser una degustació es convertí en gairebé un esmorzar, i quan se n’adonaren... Vatua l’olla! Ja venien corrent els dels Torms, i els de la Granadella, i els de Granyena!

Llavors, tot van ser presses, i com que no podien fer res més, van arrencar a córrer cap als Rasos, fins que es van trobar amb els de l’Albagés. Tot i així, no pogueren compensar la badada, que convertí el seu terme en un dels més esquifits de la rodalia. Per aquest motiu, si avui sortiu del Soleràs cap a Granyena, cap a la Granadella o cap als Torms, ben aviat trobareu els termes veïns. A un quilòmetre més o menys, a tocar de les tàpies del poble. Per aquest motiu, si avui pregunteu per la gent d’aquest poble us diran: “Els del Soleràs sempre fan tard”.

Val la pena o no?

Nota 1: Aquest article va aparèixer el 30 d'agost de 2004 al SomGarrigues Weblog.


Nota 2: L'escola de la foto no és al Soleràs, però és a les Garrigues. A quin poble?

Oli de roca

Avui són les crisis de l’Iraq i Veneçuela, la crisi de la petrolera russa Yukos i el terrorisme internacional, ahir era el conflicte palestino-israelià i la Guerra del Golf, i demà potser serà la successió monàrquica a l’Aràbia Saudita. Sempre hi ha excuses per explicar l’augment de preu del petroli, tantes com permet la imaginació humana. Però el ben cert és que aquestes excuses només busquen amagar, darrera un teló conjuntural i senzill, un rerafons estructural, de gran abast i molt més complex.

Perquè no cal oblidar que les reserves de petroli cada cop són més escasses. Alguns en fixen el defalliment d’aquí a vint anys, d’altres els donen cinc dècades de vida, els més optimistes ho allarguen una mica més... Al ritme que consumim és impossible que hi hagi petroli per a tots a mig termini, i més si tenim en compte el ritme imparable de creixement de la Xina, un país que supera els mil milons d’habitants.

També s’ha de tenir en compte que els preus pugen perquè n’hi ha uns quants que es dediquen a especular amb l’or negre, a treure’n el màxim rendiment en situacions d’incertesa i crisi mundial. Com més mal dades van, més car ofereixen el producte, al·legant el perill que els suposa produir-lo, distribuir-lo o comercialitzar-lo. No hi ha res com jugar la carta de la por per decantar la partida a favor seu.

A més, si a aquests dos factors s’hi afegeix la manca d’alternativa a l’oli de roca com a font energètica, la cosa pren unes dimensions, pel cap baix, apocalíptiques. Com funcionaran les nostres fàbriques, les nostres calefaccions, els nostres cotxes, camions, tractors, excavadores, avions o autobusos en cas d’esgotament del producte? Molta gent no se n’adona, però suposa un risc molt gran, immens, bastir una societat sobre els fonaments del petroli. En qualsevol moment els fonaments es poden convertir en un sorramoll que pot engolir tot un país cap al fons.

Tots aquests són problemes estructurals, "de gran calado", com dirien en castellà. I a problemes estructurals, el millor que es pot fer és aplicar solucions igualment estructurals. Que falla el petroli? Doncs busquem energies alternatives. Invertim en energia eòlica, solar, o en la derivada de la fusió d’uns fesols, un pam de botifarra negra i un bon raig d’oli d’oliva –de més verdes en maduren. Que no podem fer rutllar els vehicles amb gasolina? Doncs fem-ne d’elèctrics, home, que no costa  res!
Aquest últim aspecte exemplifica a la perfecció un dels disbarats més grossos dels temps que corren: les patents de molts ginys que funcionen amb energies diferents i a la llarga qui sap si més barates que l’oli de roca estan en mans d’empreses petrolíferes. O sigui, que en aquest món hi són per a fer quartos i només per a fer quartos. I quan no puguin passar per més i se’ls buidi la bossa –de petroli-, ja es cuidaran de posar al nostre abast, vehicles que funcionaran, si cal, amb l’energia derivada de la fotosíntesi vegetal. Si arriba aquest dia, serà una gran notícia per al medi ambient, però no dubteu que seran elles qui vendran les plantes. 


Nota: Aquest article va aparèixer el 20 d'agost de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Les olles de l'església

Lamentablement, encara n’hi ha que no encerten a formular una opinió determinada si abans no saben què en pensa el Papa de Roma. Els seus posicionaments particulars depenen de la postura oficial de la cúria capellanesca, la qual l’administra com qui dóna la comunió a una cua de feligresos davant d’un altar. “El cos de Crist, i amén”: els uns reparteixen la paraula de la Santa Mare Església –que va a missa- i els altres se l’empassen.

Aquest fet dóna a entendre el gran poder que encara conserva la institució eclesiàstica, tot i que cada vegada està més desconnectada de la societat i que ja no mana com ho feia dècades enrera. És més, quan es dóna la casualitat que un govern és de la seva corda –o de la seva crosta- tornen a emergir les velles ànsies de dominació espiritual. Les quals es materialitzen, no cal dir-ho, en la presència desproporcionada de capellans a la televisió, en classes obligatòries de religió a l’escola i fins i tot en la reintroducció del Sant Crist a les aules. A canvi, l’Església no passeja el govern sota el tàlem, però li dóna totes les benediccions que facin falta. Ja sigui en forma d’adhesió incondicional o en forma d’atac a l’adversari polític.

En aquest punt, no és una hipòtesi sense fonament pensar que el poder eclesial vol competir amb el de l’Estat. Com, sinó, s’hauria d’interpretar el seu posicionament públic en matèries com la legislació de les parelles de fet, dels matrimonis homosexuals, de la investigació amb cèl·lules mare, de l’avortament o –ves qui ho havia de dir!- de la redacció de la nova Constitució Europea? No porta a pensar que l’Església no es conforma amb ser un grup de pressió més, i que vol dictar doctrina àdhuc sobre els orígens cristians de la vella Europa?

Davant d’aquesta disjuntiva, sempre serà més encertat deixar de banda els sermons de l’Església i atorgar la capacitat de decidir a l’Estat democràtic. Per començar, perquè la primera només representa una determinada confessió -per cert, cada cop més minoritària. Després, perquè no pot donar lliçons de democràcia quan ella mateixa és una institució tan opaca, poc participativa i encarcarada. I finalment, perquè s’ha de cuidar de les seves olles: les qüestions que atenyen l’esperit. Per a la resta, que són les coses d’aquest món, ja hi ha l’Estat. I si encara queda algú que no sap o no vol entendre-ho, ja pot cantar missa…

Nota: Aquest article va aprèixer l'11 d'agost de 2004 al SomGarrigues Weblog.

No em xoca

No n’hi ha prou que les gelades fotessin de creu els olivers de les Garrigues. Ni que emboiressin el futur de molts pagesos que han acabat renunciant a la terra com a forma de guanyar-se la vida. Ara la comarca viu sota els efectes del que podríem qualificar, en llenguatge més o menys esotèric, més o menys fantasmagòric, de la maledicció del Pla de Xoc.

En principi, el Pla de Xoc es va concebre com una forma de compensar la disminució dels ingressos que suposaria no poder produir durant unes quantes collites. A través d’ajuts directes a la renda –o pagaments trinco-trinco, vaja- es volia garantir als agricultors un mínim perquè poguessin fer front a despeses fixes com el manteniment de la maquinària, el combustible o els adobs. Amb aquesta finalitat, es van graduar una sèrie d’ajuts en funció del mal que tinguessin els arbres i de l’altura a què s’haguessin de tallar: com més avall havia de tirar el xerrac o la motoserra, més indemnització.

Davant d’aquest panorama, n’hi va haver més d’un que ràpidament va pensar com aprofitar al màxim la nova situació. I a fe de déu que la van trobar, la manera d’esprémer la mamella! Van començar a tallar indiscriminadament tot oliver amb els mínims símptomes d’haver estat escaldat pel fred. No hi feia res que tardés un parell o tres d’anys a recuperar-se. A vegades no feia falta ni que l’arbre estigués mort. El tallaven i així s’asseguraven una compensació que podia superar, amb escreix, el rendiment que en treien en un any normal. Fins i tot es va donar el cas que moltes finques ermes, les quals feia dècades que es dedicaven a la vida contemplativa, van recuperar la joventut gràcies a què els amos es van adonar que d’allí s’hi podia treure més suc que el de les olives.

La qüestió és que molta d’aquesta gent, a hores d’ara, ja ha cobrat. I en massa casos ho ha fet més que els pagesos que s’han dedicat en cos i ànima a recuperar els olivers. Quina paradoxa, per dir-ho suaument, que els que demostren menys miraments amb la terra s’hagin de quedar amb un tall tan gros, mentre que els treballadors de veritat s’hagin de conformar moltes vegades amb les engrunes! Sembla, tenint en compte els efectes, que el Pla de Xoc només serveixi per perpetuar el triomf de la picaresca sobre la constància en el treball.

Tot i així, tinc l’estranya impressió que l’administració frenarà en sec aquestes pràctiques. Que no acabarà de pagar als que miren d’entabanar-la i que reclamarà els calers als qui n’han ingressat més del compte. A hores d’ara, potser ja ha donat instruccions als inspectors perquè regirin fins a l’últim racó de les Garrigues per tal de comprovar la veracitat dels danys a les oliveres. I m’oloro que no ho farà tant per imposar la justícia, sinó per aprimar les despeses d’uns pressupostos obligats a fer règim.

Nota: Aquest article va aparèixer el 4 de juny de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Pocs i mal avinguts

Se suposa que la feina dels sindicats agraris és defensar els drets del pagès. S’entén que han de fer de contrapès davant les “perversitats” del mercat o de les intencions dels governs de convertir el sector en un zero a l’esquerra. És d’esperar que facin sentir la seva veu a l’opinió pública quan van mal dades, per exemple, per al conreu dels fruits secs, de l’oliva, de la fruita dolça, del cereal o de les hortalisses.

Res d’això, però, sembla que es compleixi en els temps que corren. Perquè les dues principals organitzacions agràries del país, Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC) i Unió de Pagesos (UP), estan a mata-degolla, i no s’estalvien els retrets –i algun que altre insult- públicament. Aquests i aquells tenen formes diferents de veure les coses i també de fer-les, com ho demostra el fet que, mentre uns tallen carreteres, els altres negocien amb l’Administració; mentre uns es manifesten, els altres són a casa, al tros o al bar; mentre uns es posicionen a favor d’un tema concret, els altres veuen la necessitat urgent de fer-ho en contra. Ni que sigui per marcar distàncies.

A sobre, els altres i els uns sembla que s’hagin intercanviat els papers arran de l’últim canvi de govern. Els que abans posaven el crit al cel per la política agrària de la conselleria, ara mantenen tanta bona sintonia amb el poder que a vegades es fa difícil distingir qui és qui. I els que tenien reunions cada dos per tres amb l’Administració per decidir coses tan importants com el dia en què es tornarien a reunir, ara s’han tornat addictes a les tractorades.

Què aconsegueixen UP i JARC actuant d’aquesta manera? Realment pensen que així es poden defensar els drets del pagès? A què responen les postures que mantenen i que semblen tan irreconciliables? A la voluntat de conrear una determinada àrea d’influència? O, cosa pitjor, a fer poca cosa més que viure del sindicat?

Que sàpiguen que, amb aquesta actitud, el pagès és el primer que hi perd, perquè la força de la qual es pot presumir davant els que manen és molt poqueta cosa. A l’hora de plantejar reivindicacions o negociar contrapartides poden fer-se l’orni amb arguments de l’estil “Com voleu arreglar el sector si no sou capaços d’entendre-us vosaltres mateixos?” o bé “Exactament a qui representeu, als productors de l’oli de les Garrigues, del Segrià, de l’Urgell, de la Denominació d’Origen o de la partida de la Vall dels Masos?”. Llavors, de res serveix que s’ofenguin els representants sindicals, ni que els acusin de menystenir-los i ignorar-los, perquè en el fons del fons saben que els altres tenen la raó i totes les de guanyar.

Nota: Aquest article va aparèixer el 5 de juliol de 2004 al SomGarrigues Weblog.

L'administració de la propaganda

Agradi o desagradi, avui en dia la publicitat ho xopa tot. Ens intenten vendre des d'una casa a un cotxe, des d'un perfum a roba interior, des d'un herbicida a una assegurança per als conreus, des d'uns models de comportament a una manera de pensar... Ha quedat a bastament demostrat que tot es pot vendre, tot, i que no hi ha res impossible de col·locar al mercat si es tenen la determinació i els recursos necessaris.
Tant és així, que fins i tot l'Administració Pública participa d'aquesta activitat propagandística, i a més ho fa com un membre actiu, un actor que hi aboca diners a balquena. No és gens estrany observar com els governs, petits o grans, verds o grocs, de dalt o de baix, de l'est o de l'oest, inverteixen en tota mena de campanyes. Que si ara una campanya turística, que si després una campanya de sensibilització, que si més enllà una altra d'una exposició que canta les excel·lències de la nostra terra... 

I no només en participa, sinó que a viatges n'abusa tant que a molts ens pugen els colors a la cara: de la vergonya que manca als seus impulsors; de la ràbia que sí compartim al veure com es malgasten els nostres pistrincs; de la desolació que implica comprovar que som quatre gats els que ens indignem, i que la tendència general desemboca a l'oceà de la indiferència.

Perquè resulta que el zenit, el punt àlgid, el moment de màxima fecunditat d'aquestes campanyes són a tocar tocar de les eleccions. Llavors no importa què es ven, sinó projectar publicitat institucional a tort i a dret. És indiferent que es vengui foc o fum, la qüestió és vendre. La màxima prioritat és preprecampanya electoral de sotamà, finançada amb diners públics i, si pot ser, amb un grafisme molt semblant al dels anuncis electorals del partit en el poder.
Ben cert és que no tota la propaganda institucional és d'aquesta mena. Que hi ha anuncis molt necessaris -i molt ben fets- per promoure turísticament una zona necessitada o per potenciar valors com la tolerància o la solidaritat. Però no ho és menys que hi ha molta palla sobrera, molta campanya d'autobombo i cofoisme, molt interès partidista i molt gastar per mantenir les empreses publicitàries amigues.

Per tant, fóra desitjable -també seria una grata sorpresa- que qui mana renunciés a aquestes pràctiques i es limités a difondre estrictament allò necessari. Que es deixés de polítiques d'imatge, de dissenys buits de contingut i de fer créixer un futur més propi de la dimensió desconeguda que d'aquest món. Que fes les coses bé, que ni costa tant ni porta més esforç que fer-les malament.

Nora: Aquest article va aparèixer el 18 de juliol de 2004 al SomGarrigues Weblog.

El costat fosc

L’alcalde de Barcelona ha denunciat que hi ha una campanya “molt ben orquestrada” contra el Fòrum de les Cultures, que se serveix de “crítiques falses i fins i tot malintencionades” com les que fan referència a l’especulació urbanística. Per aquesta raó, molta gent té les seves reserves cap a l’esdeveniment, sobre el qual es projecta, en paraules del mateix alcalde, un “clima d’escepticisme i certa sensació de dubte”. Ara bé, de la mateixa manera que ha afirmat que existeix aquesta campanya, no ha precisat qui hi ha o qui hi podria haver al darrera.

Déu n’hi do. No ho sabíem i ara resulta que hi ha tota una trama subterrània per fer la punyeta a aquest aplec de cultures -i escultures, si se’m permet la brometa. Com a les millors pel·lícules d’Alfred Hitchcock, Brian de Palma o David Mamet. Ja m’imagino conxorxes de jutges, de polítics, de periodistes, de senyores de la neteja, de cambrers i fins i tot d’enterramorts amb l’únic objectiu d’impedir que el món es mogui segons els principis programàtics del Fòrum. Suposo que no deu interessar que puguem moure el món amb la pau, el diàleg i la solidaritat…

Deu ser per això que l’alcalde ha posat el crit al cel, perquè la taca d’oli cada cop es va fent més ampla i gairebé no li queden suports econòmics, polítics i mediàtics. Qui ha vist, durant els últims dies, alguna campanya publicitària del Fòrum? Quants mitjans de comunicació li han professat les seves simpaties? Quants governants s’hi ha posicionat a favor? Quantes empreses importants el patrocinen? La resposta a aquestes preguntes, sense cap mena de dubte, és la mateixa: ben poquets i ben poquetes.

És molt complicat lluitar contra un enemic tan poderós. I tan difícil d’ésser identificat. Sembla que ens trobem davant de quelcom similar al costat fosc, que en el film “La Guerra de les Galàxies” es definia com l’altra cara de la Força, la dolenteria elevada a l’enèsima potència, el desig irrefrenable del mal per cruspir-se el bé. Quelcom eteri, nebulós, metafísic, dificilíssim d’abarrerar així com així… Però no impossible. Perquè, si recordeu bé la pel·lícula, els cavallers Jedi eren els únics capaços de plantar cara al costat fosc i derrotar-lo.

En aquesta línia, recomanaria al senyor alcalde que imités l’exemple cinematogràfic i comencés reclutant el successor del mestre Yoda i tota la seva patuleia de cavallers experts en el domini de la Força del Fòrum. Crec que fóra la millor opció per inundar de llum el costat fosc. I és que la llegenda conta que el del mostatxo hi era, en una galàxia molt i molt llunyana, quan va començar tot… 

Nota: Aquest article va aparèixer el 22 de juny de 2004 al SomGarrigues Weblog.

Garriga mediàtica

L'Ajuntament de les Borges Blanques, ara sí, ha pres una determinació i ha decidit estirar del carro comarcal. Perquè resulta que està fent gestions amb una empresa periodística de Lleida per potenciar el naixement d'una revista setmanal d'abast garriguenc. La iniciativa compta amb el suport d'uns quants consistoris de la seva àrea d'influència i, com era d'esperar, amb la frontal oposició del SomGarrigues, publicació quinzenal de capital privat que també estén la distribució a la zona sud del Segrià.

Ara per ara, uns i altres es troben embrancats en un enfrontament si més no curiós, per dir-ho d'alguna manera. Curiós perquè, d'una banda, el poder polític s'atribueix funcions que no li pertoquen. No és la seva responsabilitat crear mitjans de comunicació quan ja n'hi ha d'altres que fan la mateixa funció -altra cosa fóra si no n'hi hagués cap. A més, al meu entendre, seria una barroeria indescriptible gastar-se uns diners que no sobren en quatre fulls de paper: més urgent és aprofitar tots els recursos disponibles per solucionar problemes endèmics com la manca d'aigua, la deficiència en les comunicacions o el despoblament.

D'altra banda, és igualment curiós el posicionament del periòdic quinzenal de la salvatge garriga. Perquè intenta convertir un tema comercial -el fet que un producte nou li pugui fer la competència- en un afer d'interès suposadament comarcal. A més, pren part sense complexos en la qüestió mediàtica sense parar-se a pensar que potser, per ventura, fóra més desitjable, just i equitatiu tractar-la des d'una certa distància. I per acabar de reblar més el clau, critica que des del poder polític se'l vulgui marginar quan mai no ha acabat de tenir bona sintonia amb segons quins ajuntaments.

Tot i l'enfrontament, però, sóc del parer que encara se'n pot treure quelcom de positiu. Uns haurien de veure que, de la mateixa manera que han volgut emprendre una iniciativa comarcal en un sentit, també ho poden fer en un altre. O sigui, que el fet d'adoptar una visió de conjunt -Garrigues baixes i altes, humides i seques, pobres… i més pobres- els pot portar a unir esforços per aconseguir realitats palpables: un centre d'assistència primària, una residència d'avis, una llar d'infants o fins i tot el retorn de la Denominació d'Origen a la Granadella.

I els altres haurien de pensar que, si hi ha hagut una iniciativa d'aquest tipus, potser és perquè no s'ha tractat tothom amb els mateixos miraments. Que n'hi ha hagut que s'han sentit poc valorats, poc considerats i fins i tot ofesos per la manera com se'ls ha tractat des de les pàgines de SomGarrigues. Per tant, no estaria malament -gens malament- que s'establissin més ponts de diàleg, que s'obrissin les portes que a vegades han estat tancades amb pany i forrellat, per tal de donar entrada a sensibilitats diferents, però al capdavall garriguenques de soca-rel.

Nota: Aquest article va aparèixer el 30 d'abril de 2004 al SomGarrigues Weblog. Més tard va aparèixer en versió paper (número 128, del 14 al 27 de gener de 2005) del SomGarrigues. 

L'esperit de l'avi Siset

Si l'avi Siset pogués ser aquí segur que estaria content. I ho estaria perquè el seu consell no ha caigut en sac foradat, tot i que ja fa temps que mal vent se'l va emportar. Veuria com, entre tots, hem arrencat l'estaca on estàvem fermats, una estaca que tot i estar corcada, es va resistir fins a l'últim moment.

Ja ho deia ell fa un grapat d'anys: "Si estirem tots, ella caurà, i molt de temps no pot durar, segur que tomba, tomba, tomba, i ens podrem alliberar". No es cansava de repetir-ho al jove Lluís en les converses que tenien a sota el portal, just abans que sortís el sol. Tot i que el noi li responia amb la incredulitat i la impotència de qui s'escorxa les mans per no moure-la ni un pam, en Siset no perdia mai la fe en la seva màxima.

Va ser aquesta fe, precisament, la que va portar a tota una generació a deslliurar-se de la més feixuga de les estaques. Ara, fa pocs dies, hem viscut una experiència molt semblant a aquella. Ens ha costat déu i ajuda arrencar de soca-rel l'estaca que ens havien clavat, sense que ens n'adonéssim, davant dels nassos. Però ho hem aconseguit gràcies a un esforç col•lectiu, a una acció popular -sí, popular-, cívica i democràtica. Ho hem aconseguit a base de fer renéixer l'esperit de l'avi Siset.

Però si l'hem ressuscitat és que abans estava mort, a tot estirar mig mort. Havíem oblidat durant més de vint anys que, com diria aquell, el poble unit mai serà vençut. I el més gros de tot, havíem oblidat qui eren els que aprofitarien el més petit descuit per endinyar-nos-la de nou. I així ens ha anat: a corre-cuita, cames ajudeu-me hem hagut de desfer el que d'altres havien fet amb tota la paciència -i tota la barra- del món.
Per tant, si volem que no ens la tornin a clavar -en el bon sentit de la paraula, s'entén- més valdria que conservéssim fresc en els nostres cors l'esperit de l'avi Siset. I que, enlloc de quedar-nos mirant els nous vailets del portal estant, estiréssim el coll per cantar-los la cançó que mai no haurien d'oblidar.

Nota: Aquest article va aparèixer el 26 de març de 2004 al SomGarrigues Weblog, el precedent de la web actual del SomGarrigues. Com podreu comprovar en les properes setmanes, els articles del SomGarrigues Weblog, que només van sortir en format digital, són una mica més pujats de to que la resta.