diumenge, 31 de juliol del 2011

Les polissones invisibles

L’any 2005 vaig anar a la Fira del Llibre i l’Autor Ebrenc de Móra d’Ebre. Me’n recordo força bé, encara tinc presents a la retina molts moments d’aquell dia: taules rodones, presentacions de llibres, una calor que estavellava les pedres, l’amic Moragrega carregant-se al coll els últims detalls de l’organització… Allí la casualitat -no crec en el destí- va voler que m’hi comprés el recull d’articles Cabòries estivals i altres proses volanderes, just dos dies abans que el seu autor, el grandíssim Jesús Moncada, ensopegués amb la mort i ens deixes orfes abans d’hora.
D’aquest llibre, l’article que recordo i rellegeixo més vivament és el que porta per nom Temps amunt. Sobretot el paràgraf on explica que els llaguts que navegaven per l’Ebre no només transportaven mercaderies i persones, sinó també paraules. L’autor mequinensà les anomena polissones invisibles, una denominació d’una precisió i una amplitud admirables. A continuació, Moncada ens regala un fragment excels, quan afirma que les paraules "pujaven als llaüts sense demanar permís al patró ni pagar passatge, navegaven riu avall o riu amunt, desembarcaven on els abellia i s’escampaven arreu. Pels fumosos cafès de la Mequinensa vella, encastades a les històries de navegacions mítiques, en les quals la rauxa riberenca -amb la col·laboració del rom cremat- engruixia riades, encrespava colls, esmolava pedrets, eternitzava l’enervant monotonia de les planes, atiava rivalitats, afavoria guerrillers antifranquistes o multiplicava proeses amatòries en llits d’altri, rodolaven sovint paraules marineres; i les nostres, a voltes mascarades per la pols del lignit, esclafien
als embarcadors, a les tavernes, a les drassanes o als bordells de per avall".
Lluny de sentir nostàlgia per un temps que no tornarà, perquè la construcció de l’embassament de Riba-roja va suposar una barrera infranquejable per a aquestes polissones, m’il·lusiona pensar que ben aviat es tornarà restablir el tràfic entre la població que dóna nom al pantà i la Mequinensa nova. I no són esperances vanes, les que vénen a trobar-me, sinó ben fonamentades: ja fa temps que els poders públics han posat fil a l’agulla per fer una carretera que anirà de Riba-roja a Mequinensa tot passant per Almatret. Una trentena de quilòmetres que posaran altre cop en contacte la Ribera d’Ebre i el Baix Cinca, i que donaran l’oportunitat al poble més alt i escorat del Segrià d’obrir-se a uns territoris incomprensiblement llunyans.
Així doncs, quan la carretera estigui feta -i això serà més aviat que tard-, altra volta tornaran a circular, amunt i avall, mercaderies, persones i, sobretot, paraules. Polissones invisibles que pujaran a cotxes, camions, autobusos, bicicletes i carros tirats per mula sense demanar permís a l’amo ni pagar passatge. Polissones que aquest cop no vindran, necessàriament, de Deltebre, de Xerta, de Miravet, de Flix, de Faió o de Mequinensa, sinó d’Almatret i de tota la reraguarda del Segrià, veritable catau de mots remots, indòmits i acostumats a viatjar de franc. Certament, el viatge es presenta interessant.


Nota: Aquest article va aparèixer al número 166 del quinzenal SomGarrigues (de l'11 al 24 d'agost de 2006) 

dijous, 28 de juliol del 2011

La Volta a la Gàl·lia

Els aficionats a les bicicletes estem d’enhorabona. Demà dissabte, u de juliol, comença el Tour de França. La cursa ciclista per etapes amb més prestigi del món afronta la seva primera edició des que Lance Armstrong va deixar de pedalar. I de guanyar, perquè els últims set anys no hi ha hagut ningú que pogués fer ombra al nord-americà. Amb més autoritat o menys, patint poc o molt, amb diferències de temps amb el segon classificat més migrades o més còmodes, sempre ha acabat a dalt de tot del podi als Camps Elisis de París.
Que Armstrong no participi anima la cursa, perquè era molt avorrit començar cada any el Tour comprovant, constatant i arribant a la conclusió que la victòria era cosa d’un i només d’un. Un any ens enganyàvem amb les possibilitats de Zülle, un altre amb l’empenta de Beloki, el de més enllà ens il·lusionàvem amb el talent de Klöden, el posterior confiàvem en la resurrecció d’Ullrich i fins a l’últim moment esperàvem que Basso explotés -en el bon sentit de la paraula, s’entén.
Precisament, l’alemany Jan Üllrich, el guanyador més jove en la història del Tour amb només 23 anys, i l’italià Ivan Basso, dominador de l’alta muntanya i vencedor en l’últim Giro d’Itàlia, són els principals candidats a succeir-lo. No hem de perdre de vista el murcià Alejandro Valverde, que l’any passat va fer una autèntica exhibició quan va coronar, en primer lloc i per davant d’Armstrong, el cim de Courchevel. A aquests noms afegiu-hi, si voleu, d’altres com els bascos Mayo i Zubeldia, també especialistes en alta muntanya, els americans Landis i Leipheimer, habituals entre els deu primers classificats, uns imprevisibles Savoldelli i Popovych -integrants del Discovery Channel, l’equip d’Armstrong- o el rus Denis Mentxov, guanyador accidental de la Vuelta a Espanya de l’any passat.
Els aspirants s’hauran de començar a guanyar les garrofes a la contrarellotge individual d’Estrasburg. Després d’un recorregut pel nord-est de França, Luxemburg, Bèlgica i Holanda, la cursa tornarà a entrar al país dels gals pel nord. La següent fita important serà Rennes, al nord-oest, on s’hi disputarà una crono de 52 quilòmetres. El 13 de juliol la carrera finalitzarà al Pla de Beret, a la Vall d’Aran, culminant així una jornada amb quatre ports de muntanya de primera categoria i un de categoria especial. Dels Pirineus la cursa es dirigirà als Alps, on dels dies 18 al 20 podrem gaudir, respectivament, de les ascensions a l’Alpe d’Huez, el Galibier i el Joux-Plane, ports mítics de la ronda francesa i que acostumen a causar estralls entre els participants. Finalment, l’última etapa d’interès abans de l’arribada a París serà la contrarrellotge entre Le Creusot i Monceau les Mines, de 56 quilòmetres, que acabarà de perfilar el guanyador.

Ens espera un Tour apassionant, incert, obert, on tot està per decidir. Els aficionats a les bicicletes confiem que, aquest sí, sigui un Tour mogut, amb alternatives en la classificació, on els equips prenguin més riscos, on els corredors siguin valents, decidits, esforçats, nobles, nets amb els altres i amb ells mateixos. Tant de bo la Volta a la Gàl·lia d’enguany sigui la primera etapa d’una nova era en el món del ciclisme.

Nota 1: Aquest article va aparèixer al número 163 del quinzenal SomGarrigues (del 30 de juny al 13 de juliol de 2006)

Nota 2: Llegiu a l'apartat Preámbulo y favoritos i veureu que aquest article va quedar mig invalidat poc abans de començar el Tour de França del 2006. Després d'acabar, va acabar invalidat del tot.

diumenge, 24 de juliol del 2011

Un NO ben gros

Bé, ja hem arribat al cap del carrer. Després de tantes proclames, reunions, ponències, cimeres, comissions i debats, el 18 de juny fem el referèndum de l’Estatut. Els parlamentaris han enllestit els seus treballs i ara ens toca a nosaltres refrendar -o no- allò que han acordat.
Al final, dels tres pilars bàsics que es desprenien de la votació del 30 de setembre de 2005 al Parlament de Catalunya, no n’ha quedat ni un. Ni el reconeixement explícit de Catalunya com a nació, ni el blindatge de competències, ni el concert econòmic. A més, qüestions rellevants com les seleccions esportives, la circumscripció electoral catalana a les europees, l’Agència Tributària pròpia i, sobretot, la cessió de ports i aeroports tampoc s’han pogut incloure al text definitiu. Tot s’ha extraviat pels passadissos del Congrés dels Diputats.
Personalment, de tot el que es demanava, estava disposat a assumir que a Madrid esporguessin la majoria de les branques. Ara, sempre que s’aconseguís un acord satisfactori en finançament. O sigui, que la diferència entre els impostos que paguem a l’Estat i els ingressos que en rebem es reduís dràsticament. La qual cosa volia dir que no tindríem segons quines competències, però sí diners (la pela és la pela, tu). Calés suficients per fer escoles i hospitals, per rehabilitar barris degradats, per fer carreteres, per equilibrar territorialment el país. Però, malauradament, no ha estat ni així ni aixà.
I això perquè? En primer lloc, perquè CiU ha anat a la seva i ha pactat amb Zapatero un Estatut de rebaixes. Com que no podia fer servir la força que atorga la unitat d’acció amb els altres partits, només n’ha tret les escorrialles: quatre impostos mal fotuts i el suposat reconeixement de Catalunya com a nació. Perquè ho ha fet? No seré jo qui ho digui. Només diré que els bascos, quan acabin de negociar la pau, tindran un sostre d’autogovern a anys llum del pactat per Artur Mas. A continuació, perquè el paper del PSC ha estat galdós. Agafat a contrapeu, veient com li havien jugada atorgant tot el protagonisme a l’oposició, no se li ha acut res més que pujar de bòlit al tren -o era el bus?- de l’Estatut. Sense demanar res a canvi i fent autobombo. I el més penós de tot: demostrant un marge de maniobra zero davant els compañeros de Madrid. Després, perquè ERC ha demostrat que la clau que va fer famosa Carod-Rovira no obre la porta de l’Estatut. Potser obre altres portes, portes que tenen a darrera una paret, un abisme, o una successió infinita d’altres portes, com a Recorda, de Hitchcock. El dolent de fer-se el gallet un dia (qui no recorda aquell "Mans netes"?) és que t’ho poden tirar en cara quan van mal dades. Llavors, perquè IC ha deixat clar que orbita al voltant del PSC, quan ha pujat al bus -o era el tren?- de l’Estatut com aquell que demana permís. Com queda Joan Saura, el conseller de l’Estatut, quan l’Estatut queda fet un nyap?
Independentment de les responsabilitats de PSOE i PP, els quatre partits catalans han fet el préssec en les negociacions. Han estat incapaços d’aconseguir un bon acord. Perquè avançar un pas de puça, tres dècades després de l’últim Estatut, no ho és. Per molt que ho vulguin maquillar, les impureses salten a la vista.

Per tant, en protesta contra aquesta imperícia, cal que ens moguem, que demostrem que som alguna cosa més que una massa dòcil que s’expressa cada quatre anys. Cal que donem un NO ben gros a aquest Estatut, perquè en volem un altre més alt, més fort, més ràpid. Siguem exigents d’una vegada. Hi tenim tot el dret, perquè al cap i a la fi, que continuïn al càrrec depèn de nosaltres, el poble de Catalunya.


Nota: Aquest article va aparèixer al número 161 del quinzenal SomGarrigues (del 2 al 15 de juny de 2005)

dijous, 21 de juliol del 2011

Carta oberta a Josep Maria Espinàs

Senyor Espinàs,

Al llarg dels anys heu conreat una literatura de viatges a la qual heu sabut donar un to personal i alhora atractiu. M’he llegit uns quants d’aquests llibres i he quedat fascinat com descrivíeu, amb la senzillesa més gran del món, paisatges d’aquí i d’allà, muntanyes, valls, salts d’aigua, secans, boscos, conreus, pobles, castells, bars, fondes, implacables tardes de sol, matinets regats per una pluja finíssima. I m’ha captivat, sobretot, la forma d’explicar la gent que anàveu trobant pel camí, d’una agudesa, tendresa i ironia difícils d’igualar.
La vostra ha estat una tasca molt important per al nostre país, perquè en el seu moment vau ajudar a difondre comarques de les quals ben poca cosa se’n sabia fora dels límits geogràfics. En aquest sentit heu estat un pioner, un precursor. Recordeu el viatge al Priorat l’any 1957, i els pagesos que veremaven, i la cooperativa del Masroig, i els vinets que us servien? Doncs ara aneu-los al darrera, a pagesos i vins! Per bé que es queixaven de la vida del terròs, d’un temps ençà el Priorat ha passat de mort a vida. Recordeu un altre viatge, trenta anys més tard, a la Terra Alta, i la visita que féreu al poble vell de Corbera? Doncs ara aquest lloc és una parada obligatòria per a tothom qui recorre els espais de la Batalla de l’Ebre. Recordeu l’anotació que féreu al "Viatge al Pirineu de Lleida" que deia que cap monarca espanyol havia trepitjat mai la Vall d’Aran quan, a mitjans dels anys vint del segle passat, es va inaugurar el Túnel de Viella? Potser el d’ara es llegí el llibre i, per aquesta raó, al fort de l’hivern no s’hi mou!
Aquests dies presenteu el vostre últim llibre, "A peu per Aragó", i heu dit que pot ser l’últim de la sèrie. Però, acte seguit, heu afegit que us agradaria acabar-la a Catalunya. La qual cosa ha fet que recuperés una il·lusió que fa temps que tinc: perquè no veniu a les Garrigues i n’escriviu el llibre que ha de tancar la seguida? Perquè no a les Garrigues, a quatre passes de casa vostra?
Durant la presentació del llibre també heu dit que, a Catalunya, pràcticament no queden zones que conservin formes de vida naturals. I no us enganyaré dient-vos que les Garrigues és l’excepció que confirma la regla. Però tampoc podré deixar de dir-vos que, tot i els canvis que ha patit, les Garrigues encara té molt d’autèntic. Per exemple, hi trobareu camins asfaltats, sí, però en tan mal estat que us recordaran el caminots que patíreu a la Terra Alta. Hi trobareu molins d’oli equipats amb el material més modern, però també gent que cull les olives igual que fa cent anys. Hi trobareu restaurants on s’hi poden tastar les novetats gastronòmiques de la temporada, però també els casals municipals on sembla que la vida s’hi hagi aturat. No hi trobareu les parelles de guàrdies civils que ensopegàreu al Pirineu i a la Segarra, però sí que hi podreu trobar, a davall de cada pedra, un mosso d’esquadra.
Les Garrigues mereixen, crec jo, que hi pareu atenció. És molt important que un escriptor com vostè, que tant ha fet per difondre els territoris menys afavorits expliqui al gran públic la geografia, l’economia, els costums, els menjars i fins i tot les fílies i fòbies dels garriguencs. Estic segur que les Garrigues, d’aquesta manera, agafaran l’empenta decisiva per deixar de ser una de les últimes ventafocs de Catalunya. Perquè tenen molt per oferir, moltíssim, el que passa és que això la majoria de gent no ho sap.

Atentament,


Ignasi Revés

Nota: Aquest article va aparèixer al número 158 del quinzenal SomGarrigues (del 7 al 20 d'abril de 2006)

diumenge, 17 de juliol del 2011

Bona nit i tapa-la

Al meu poble, a Sarroca, fan una coca que és única. Que jo sàpiga, en cap altre poble de la rodalia es fa una coca semblant. A més, és una coca autèntica. Per fer-la s’utilitzen els pocs productes que la salvatge garriga posa a la nostra disposició. La seva recepta es perd en la nit dels temps. No hi ha ningú que sàpiga a qui se li va acudir inventar una coca semblant. I, de la mateixa manera que és una delícia, que té un gust que deixaria amb un pam de nas els gurús de la cuina novella, la coca tapada és una perfecta desconeguda per a la majoria de gent del país.
La coca tapada és cosina germana del pa, perquè per fer-la cal, primer que res, disposar d’un bocí de massa de pa. Llavors ve tota la resta: es deixa la massa al fons d’un rivell, s’hi afegeix farina, llevat, sucre, ous, matafaluga, un raig d’oli i es comença a pastar. Després d’una estona de remenar, es posa el recipient a prop de la calentor -una estufa, una llar de foc o un radiador, s’entén- perquè, com diuen a Sarroca, la pasta es faci bona. La qual cosa no vol dir, només, que es faci bona de gust, sinó que pugi amunt, que s’infli com un globus.
Que la coca tapada és família del pa també queda demostrat a l’hora de farcir-la. Perquè quan es treu del rivell s’ha de dipositar a sobre d’un tallador, un estri rectangular de fusta amb un mànec a la punta que es fa servir per introduir el pa al forn. Un cop al tallador, la pasta s’estira com un xiclet, de manera que sobresurti dels quatre caps i cantons, que desbordi el rectangle de joc. Acte seguit, comença el farciment: primer es diposita un sostre de farina, després un sostre de sucre i després es tira un bon raig d’oli que ho amari tot. L’operació s’ha de repetir un parell o tres de cops, fins que el farcit resultant tingui uns quants pisos d’alçària. Al final, només quedarà agafar els quatre extrems de la pasta, relligar-los a sobre del farciment i embotir-ho tot dins del forn.
Antigament, quan encara es coïa pa a les cases, la coca tapada era un aliment bàsicament d’elaboració domèstica. Però el pas dels anys ha comportat, primer, que la gent es limités a fer la pasta a casa -amb la massa del pa que li donaven a la fleca-, i des de fa uns quants anys, que gairebé tothom hagi encomanat tot el procés a la botiga. La qual cosa no ha resultat tan negativa, perquè abans només se’n menjava per setmana santa i avui en dia es pot fer tot l’any si l’encarregueu amb antelació.
Ara, allò que no ha canviat és la fesomia. Continua semblant, vista des de fora, una barra de pa de xapata, però més gran, més torrada i recoberta de sucre. Vista des de dins, quan hom hi fendeix un tall amb el ganivet, el farcit continua conservant aquell groc pàl·lid que indica que allí s’hi han abocat uns quants raigs d’oli. I s’hi continua reproduint aquella curiosa cambra d’aire, ubicada entre la massa compacta del farciment i la carcassa superior de la coca.
I del gust, què us en diré? Potser que el farcit evoca un món, un univers, en cada centímetre quadrat? O que la coca s’esbocina en mil trossos cada cop que hi claveu queixalada? Que esmicolar el farciment és com tastar l’oli en estat sòlid? O que les engrunes que queden adherides a la soca de les dents provoquen que la llengua passi a recollir-les i que, d’eixa manera, el tast es prolongui més del que fóra d’esperar? No, no us diré res d’això. Millor serà que passeu per Sarroca, tasteu la seva coca tapada i us feu una idea vosaltres mateixos.


Nota: Aquest article va aparèixer el número 155 del quinzenal SomGarrigues (del 15 al 29 de desembre de 2006)

dijous, 14 de juliol del 2011

Una qüestió de melics

Hi ha gent molt entenimentada, al nostre país, que considera que els catalans ens mirem massa el melic. Que pensem que lo nostre és lo millor, i que la resta, per bona que sigui, no podrà arribar mai a l’alçada de lo que tenim aquí. Per justificar-ho aporten cabassos de raons, i d’exemples, que no fan sinó corroborar que no hi sabem veure més enllà d’Alcanar, de la Jonquera o d’Almacelles.
En contra d’aquesta opinió, penso que els catalans som just lo contrari. Que estem massa pendents del que fan els altres, de com ho fan i de perquè ho fan. Ens hi capfiquem tant, ens meravellem tant de la seves formes de fer, que en massa ocasions les acabem copiant i les adoptem com a nostres.
Només cal observar què passa en el terreny de les tradicions. La festa de Halloween ja s’ha fet un lloc, en menor o major grau, en el nostre calendari. I no és estrany veure, la nit del 31 d’octubre, com la canalla passa casa per casa pidolant caramels. O com n’hi ha que es disfressen de calavera, de fantasma o de cap de carabassa (alguns d’aquests, si es traguessin la disfressa, quedarien exactament igual). O com els pubs, les sales de festes i les discoteques rebategen la vetusta Castanyada amb el flamant nom de Halloween.
No en tenim prou, amb les mil noves varietats de panellets que cada any s’inventen –si em diguessin que n’hi ha d’allioli no m’estranyaria gens-; ni amb les castanyes que els estudiants ens intenten encolomar a cada carrer, plaça o avinguda; ni amb els moniatos al forn o a la brasa.
Ara, qui ja no sortirà de les festes de Nadal ni fent alçaprem és el Pare Noël. Perquè el vell panxut i barbut s’ha convertit en una icona més popular, fins i tot, que els Reis Mags i el caganer. I amenaça la supervivència, a través d’una competència directa i despietada, al nostre benvolgut Tronc de Nadal. Perquè no oblidem que tots dos fan la mateixa feina, que és portar –en el segon cas, cagar- regals als nens, i a sobre
ho fan el mateix dia.
No en tenim prou, amb el ritual màgic d’alimentar el Tió amb fruites i verdures durant els dies previs; de cobrir-lo amb una manta perquè no es refredi, de guarnir-lo de les maneres més originals; de fotre-li garrotada amb el ganxo de l’estufa o amb el pal de l’escombra tot cantant: Tronc de Nadal/ caga figues, caga figues/ Tronc de Nadal/ caga figues i vi blanc/ No cagos aringades/ que són salades/ Caga torrons/ que són molt bons!

A vegades penso què hauria de passar perquè tota aquesta gent que creu que els catalans ens mirem massa el melic em donessin la raó. I se m’acudeixen dues possibilitats: la primera, la més ingènua, que jo digués lo que ells volen sentir. La segona, la més factible, que els catalans acabéssim celebrant el Iom Kippur, el Dia de la Fundació de l’Exèrcit Popular d’Alliberament o el Dia de la Marmota.

Nota: Aquest article va aparèixer el número 152 del quinzenal SomGarrigues (del 15 al 29 de desembre de 2005)

diumenge, 10 de juliol del 2011

Tan lluny, tan a prop

Fins fa quatre dies, si arribàveu a les Garrigues des d’Ulldemolins, al Priorat, us trobàveu amb la sorpresa que, quan travessàveu la frontera, el ferm es tornava més bonyegut, més incòmode, i la carretera més estreta. Just quan el relleu es tornava més amable- amb excepció de les Crestes de la Llena-, resultava que el viatge es feia menys portador que quan havíeuenfilat els colls d’Alforja o Albarca. I dic fins fa quatre dies, perquè això avui ja no passa. La raó? Fa poc que la Generalitat ha acabat de reforçar i millorar la calçada entre el límit comarcal i la Granadella.
Tot i les millores, però, hi ha qui pensa que no n’hi ha prou amb posar dues o tres capes més de quitrà en un tram de carretera: trenta ajuntaments de quatre comarques distintes (Baix Camp, Priorat, Garrigues i Segrià) ja fa mesos que en reclamen al Departament de Política Territorial la millora definitiva amb un canvi de traçat. Segons aquesta reivindicació, es tractaria de suavitzar un recorregut de tortuosa configuració, que s’ha de fer a pas de caragol, amb corbes de serpentina i pendents d’autèntic vertigen. D’aquesta manera, el nou eix esdevindria una connexió de futur entre l’Aragó, les Terres de Ponent i el Camp de Tarragona.
Amb això, aquests ajuntaments -entre els quals s’hi compten Maials, Llardecans, Bovera, la Granadella, Bellaguarda, Juncosa, el Soleràs, els Torms i la Pobla de Cérvoles-, no descobreixen la sopa d’all. Ben cert: l’actual carretera va ser, durant molt temps, una de les vies principals que unien tots tres territoris. Però la construcció de l’Eix de l’Ebre primer -desviava el trànsit cap a l’Hospitalet de l’Infant i Falset- i la inexistència d’un pla de millora després la van fer entrar en franca decadència. Tanta, que gairebé no la feien servir ni per emigrar a les terres de vora mar.
Amb aquests antecedents, i tenint en compte que la millora completa de la C-233 (la que uneix l’extrem oest i est de les Garrigues) pot tardar més que la construcció de la Sagrada Família, els consistoris en qüestió s’han deixat d’orgues. Posats a triar entre dues carreteres que encara s’han d’arreglar, han triat la que generaria, de llarg i sense cap mena de comparació, més beneficis. Posats a elegir entre el tàndem Flix-les Borges Blanques o l’eix Tarragona-Reus-Cambrils, han elegit la segona opció.

Perquè molts d’aquests pobles són tan a prop de la segona àrea econòmica de Catalunya -Bellaguarda està, només, a seixanta quilòmetres de Reus- que sorprèn que no en puguin aprofitar el dinamisme industrial, comercial i turístic. A quatre passes tenen un aeroport, un port de primera categoria, dues línies ferroviàries -aviat tres- i un nus de carreteres que fa feredat i per arribar-hi els costa déu i ajuda. Certament és una paradoxa -i més en els temps que corren- que la carretera que els hi hauria d’acostar els deixi tan i tan lluny.


Nota: Aquest article va aparèixer al número 149 del quinzenal SomGarrigues (del 4 al 17 de novembre de 2005)

dijous, 7 de juliol del 2011

Reflexions sobre la vinya

Conta la història que la vinya era un dels pilars de l’economia garriguenca fins a finals del segle XIX, però la poca rendibilitat primer i la plaga de la fil·loxera després la van esborrar gairebé del mapa, en detriment de conreus com l’oliver o el cereal.
En l’actualitat, encara en queden alguns vestigis en forma de petites plantacions a les Garrigues Baixes, al bocí més proper a la Conca de Barberà. I resta viu en l’imaginari popular que la vinya, en temps no tan llunyans, era molt més que la parra de l’hort o el cep que encara pren en un bancal remot del terme. Tant és així, que a Almatret tenen el Camí de les Vinyes, una denominació que ha continuat igual tot i la transformació del paisatge.
I no només això. En els últims anys, empreses dedicades a l’elaboració del vi han comprat terrenys a les Garrigues i hi han plantat vinya, convençudes que se’n pot treure un producte de qualitat. Un bon exemple en són la firma Torres, que té una finca a l’Aranyó –entre Juneda i les Borges- i, més recentment, el celler de Tomàs Cusiné al Vilosell, que disposa de quasi 40 hectàrees al costat de la serra de la Llena. Fins i tot, entitats que poc tenen a veure amb el món del vi com ASPROS, amb seu a Sudanell, i que presta atenció a disminuïts psíquics, també gestionen un plantació de vinya. Es tracta d’una finca de 10 hectàrees situada a Torrebesses, que la vídua del músic Emili Pujol –fill de la Granadella, no ho oblidem- va cedir a l’esmentada associació.
Amb aquests exemples, vull fer veure que la reintroducció de la vinya a la salvatge garriga no és una opció tan forassenyada com sembla. És un cultiu que hi té tradició i en el qual hi inverteixen les empreses del ram. A més, s’adapta bé al clima sec de les Garrigues. I, en el ben entés que el canal arribi a les nostres terres i nosaltres ho puguem veure, l’aigua pot servir no només per regar olivers, ametllers, cereal o fruita dolça, sinó també vinya.
D’acord que no tot són flors i violes: en els temps que corren, qualsevol inversió per plantar de nou suposa una veritable sagnia per als pagesos. A més, les cooperatives garriguenques no estan preparades per processar el raïm –i prou esquilades estan, pobretes, per programar noves despeses. Per acabar-ho d’adobar, i davant la crisi que pateix el sector del vi a Catalunya, el Departament d’Agricultura ha proposat que s’arrenqui una part de les vinyes per reconduir la situació.
Reconec que això últim pot invalidar tota la meva argumentació fins aquí, que jo mateix em desacredito. És possible. Però continuo pensant que val la pena, com a mínim, investigar sobre les possibilitats de la vinya en un terreny com el nostre. Encara que plantar ceps altra vegada pugui semblar, en aquest precís moment, un forma de recular, potser és la solució futura a molts dels nostres problemes.


Nota: Aquest article va aparèixer al número 146 del quinzenal SomGarrigues (del 23 de setembre al 3 d'octubre de 2005)

diumenge, 3 de juliol del 2011

Bitlles, butxaques buides i peus cansats

El refrany deixa constància d’un fet evident: jugar a bitlles implica, sovint, que els tiradors acabin amb les cames adolorides i els peus com si haguessin caminat damunt un braseral. Però pot resultar estrany, sobretot a qui només conegui aquest esport de passada, que hom pugui apostar a veure qui tomba quatre fustotes mal tallades i carregades de pols.
La veritat és que la pràctica de confiar els pistrincs a la punteria o la imperícia dels bitllaires no és només una anècdota, sinó que es remunta a força anys enrere. Abans de la Guerra Civil, per exemple, el joc de les bitlles congregava a petits i grans a les places dels nostres pobles, i les juguesques sobre el desenllaç final de les partides hi eren el pa de cada dia. Llàstima que quaranta anys de dictadura quasi esborressin del mapa un esport tan autèntic i arrelat.
Perquè els documents més antics sobre les birles -així es deien originàriament, i així es diuen encara a les Terres de l’Ebre- daten de 1376 i de 1406, el primer a Torroja del Priorat i el segon a Igualada. O sigui, dos punts prou allunyats geogràficament perquè la tradició hi prengués d’una forma més o menys homogènia i equilibrada -pel que sembla, també el concepte d’equilibri territorial es remunta a l’Edat Mitjana.
Fa cosa de vint anys, quan el dictador ja en feia uns quants que criava malves, les bitlles es van eixorivir. Es van especificar les mesures i les característiques de bitlles -primes i altes- i bitllots -baixets i rabassuts, com ampolles de conyac-; el terreny de joc; la col·locació de les bitlles; la distància de tir… I es va establir la mecànica del joc, que a grans trets consisteix en tombar les bitlles amb els bitllots, i així anar sumant punts. La particularitat: no es premia qui les tira totes, sinó qui en deixa només una en peu. En el primer cas, s’aconsegueixen sis punts, i en el segon, deu. És la diferència entre la Llenya i la Bitlla.
Des de llavors, molts clubs d’ací i d’allà s’han animat a competir a les lligues que organitza la Federació Catalana de Bitlles. Pel que fa als d’aquí a la vora, cal destacar el Soleràs, el Castelldans i l’Albagés, que la temporada passada van jugar a Primera Divisió Territorial. Tots ells, cal remarcar-ho, de pobles petits, així com la majoria dels que fan volar els bitllots a la resta del país.
I tots ells integrats, com bé ja deveu saber, per gent gran. La qual cosa no és dolenta en si mateixa, perquè tot serveix d’ajuda a l’hora de recuperar una tradició tan bonica com les bitlles. I perquè demostra que encara queden esports on els vells poden passar la mà per la cara als joves: esports que no primen la velocitat i la força, sinó la precisió, la murrieria i la força de l’experiència.

Nota: Aquest article va aparèixer al número 143 del quinzenal SomGarrigues (del 12 al 25 d'agost de 2005)